dilluns, 19 d’abril de 2010

Rosa Leveroni: bloc i llibre

Fa una mica més d’una setmana que celebràvem el centenari del naixement de Rosa Leveroni (i no vam ser els únics: la Roser Caño recollí altres homenatges al seu bloc i en Jaume Subirana també s’hi referia al seu) i uns dies més tard descobríem, per via d’en Jaume Subirana (i tanquem per ara la ronda de citacions mútues), que hi ha un nou bloc, dedicat al centenari de la poetessa, a càrrec (si no m’equivoco), d’Abraham Mohino: Rosa Leveroni: cent anys.

En altres ocasions, el bloc havia estat l’eina utilitzada per promocionar un llibre i fer el seguiment dels comentaris que se’n feien (com ara Mercè Rodoreda: Autoretrat), però aquesta vegada sembla que l’objectiu és més ampli i no només se centrarà en la promoció d’un sol llibre. En qualsevol cas, sí que se n’esmenta un que acaba de sortir i que pot ajudar a acabar de perfilar la figura de Rosa Leveroni: Cartes d’amor i d'exili, a cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol (Barcelona: Viena, 2010).

http://ferranmoreno.cat/bloc/

dimecres, 7 d’abril de 2010

Acte d'homenatge

Per commemorar aquest centenari de Rosa Leveroni el Pen Català, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, ha organitzat un seguit d’actes els dies 12 i 14 d’abril a la Sala dels escriptors de l’Ateneu Barcelonès (C. Canuda, 6, 5è pis):


•Dilluns, 12 d’abril a les 19 hores

Lectura de contes a càrrec de l’actriu Carme Sansa

Recital poètico- musical a càrrec d’Assumpció Forcada i Fina R. Palau

•Dimecres, 14 d’abril a les 19.30 hores

Taula rodona amb la participació de:

Abraham Mohino, “La doble vida de Rosa Leveroni”

Rosa Ardid, “Rosa Leveroni i Cadaqués”

Presenta: Tònia Passola

Recital de poemes a càrrec de Núria Cabré

Amb la col·laboració i els poemes cantats de Big Mama

dimarts, 6 d’abril de 2010

Dos llibres contra l'oblit

Rafael Vallbona

La globalització imposa la història i només perviuen en la memòria els grans relats universals que l’orbe digital reprodueix fins l’infinit. Així, els avatars de les cultures petites es dilueixen fins desaparèixer. França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara llibres) i Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili (Viena edicions) lluiten contra l’oblit.


Marta Pessarrodona ha estat quatre anys investigant l’exili personal i institucional de la cultura catalana en acabar la Guerra Civil, un episodi tant vital per comprendre el present com fútil pel discurs homogeneïtzador del Gran Germà digital que explica la història des de la immediatesa.

França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara llibres) és una detallada monografia de supervivència o mort, i carregada de pors, de la més gran crisi humanitària viscuda pel poble català i, a la vegada, de l’inici d’un procés d’etnocidi del qual, sortosament, de moment ens en lliurem. I tot redactat amb la prosa bella, precisa i intel·lectualment poderosa de la ‘Pessa’. Valuosíssims els ‘Qui és qui?’ i ‘Què és què?’ finals.

Un dels protagonistes d’aquest llibre és l’historiador Ferran Soldevila, que va creuar la ratlla de França pel Pertús a mitjans gener del 39. Ell és un dels protagonistes d’un altre llibre gestat i editat per lluitar contra l’oblit, aquest cop, d’una petita història d’amor impossible.

Els historiadors Abraham Mohino i Enric Pujol acaben amb el mite dels prohoms de la cultura catalana assexuats i sense més passió que les lletres i les arts a Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili (Viena edicions), un llibre epistolar que es llegeix amb la tensa passió d’una novel·la i que documenta “la conformació d'una relació tan intensa com voluble", segons els autors, de la llarga història d’amor entre la poetessa Rosa Leveroni (1910-1985) i l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971), que comença essent ella una jove estudiant de bibliotecària i acaba amb la mort d’ell, que era casat i amb un fill. La República, la Guerra Civil, l’exili, la postguerra, l’obra poètica de Leveroni, la seva passió o la fredor de l’historiador constitueixen un relat menut, que esdevé universal pel significat d’una història transversal en un temps tan convuls com els que els va tocar viure de joves.

Les dues obres són intensos exercicis d’interpretació documental d’una història que es dissol per moments entre el big-bang del relat globalitzador i l’empetitiment d’objectius de bona part de indústria editorial del país. Més preocupats pel balanç que per construir i solidificar els fonaments escrits de la cultura, les grans editorials catalanes han fixat els seus objectius en un consum i una producció que són mimètics arreu del món, i que contribueixen a donar una visió homogènia de la història, abdicant totalment del relat propi de la cultura local. Amb aquesta fórmula l’empobriment de la societat a la que es dirigeixen (ara es diu mercat, així de simple i vulgar), està garantit fins l’extinció.

En ambdós llibres Pessarrodona, Mohino i Pujol són autors contra l’oblit; un oblit que primer és simbòlic, després generacional i que finalment desemboca en una visió tan acrítica de l’existència que ni tant sols fa venir ganes de llegir Stieg Larsson i companyia, el que avui interessa a la indústria editorial catalana.

El perfil històric de la cultura catalana està desapareixent de l’imaginari del ciutadà. En el cas dels joves la situació és absoluta i així, faltats de referents, abandonen l’ús d’una llengua que, per ells, no te cap valor fundacional. Essent així tampoc no el pot tenir instrumental ni prestigi social, és clar. El més fàcil és culpar-los a ells de no saber qui era Rosa Leveroni, per exemple, però que fa el país en general (poders públics, grups de pressió, mèdias...) per evitar l’amnèsia històrica que acabarà amb la pèrdua de l’únic intangible valuós: la identitat?

Ja ho deia el poeta.


Marta Pessarrodona

Una de les més grans, i desaprofitades, intel·lectual del país desvetlla la seva bis poètica a Animals i plantes (Meterora), un llibre intens, directe i quotidianament líric. Ja trobàvem a faltar la seva poesia. Si fos anglesa publicaria cada any un Collected poems i l’espera no seria tant feixuga, però sabem on som i el que es valora aquí un vers, encara que sigui exquisit com el seu.

Isabel Monsó

Amb Enric Viladot han sabut convertir l’antic segell de serveis editorials en una de les propostes més rigoroses i atractives del panorama català. No us perdeu el recent El diable al cos, de Raymond Radiguet, una novel·la breu dels anys vint que va fascinar Jean Cocteau pel seu caràcter provocador. Per la intel·ligència del seu agosarament, Viena és ja una editorial de referència.
 
[El Mundo, 8 de març de 2010]

Les cartes d'un amor furtiu

Ignasi Aragay

El curs 1930-31, la jove estudiant de l'Escola de Bibliotecàries Rosa Leveroni -aleshores tenia 20 anys- s'enamorava perdudament del seu professor d'història de Catalunya, Ferran Soldevila, que en tenia 36 i estava casat amb Yvonne Lapage. Tot i les reticències inicials de l'intel·lectual, aviat van esdevenir amants i la relació es va allargar, amb alts i baixos, i enmig d'una època convulsa marcada per l'efímera República, la Guerra Civil, l'exili i la postguerra, fins a la mort de Soldevila, el 1969. Els estudiosos Abraham Mohino i Enric Pujol han aplegat aquest conjunt documental, procedent de la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Nacional, en el volum Cartes d'amor i d'exili (Viena Edicions).

Van ser trenta-nou anys de relació i trenta-sis d'intercanvis epistolars, una passió escrita de la qual es conserven dos-cents tres testimonis: cent cinquanta-cinc són lletres escrites per ell a ella, i la resta, quaranta-vuit, a l'inrevés. En realitat, però, va ser ella, consumada grafòmana, qui més va escriure, però a Soldevila les cartes de Leveroni el posaven en un compromís familiar, i per això no va tenir tanta cura a guardar-les (o fins i tot, potser, en alguns moment devia tenir la cautela de desfer-se'n). En canvi, ella sí que les conservava com un valuós tresor.

Passió versus fredor

Aquesta desigual relació amb els papers també té una translació en l'estil i el contingut. Leveroni sempre és més apassionada, personal i expansiva. Soldevila per escrit tendeix a mantenir les distàncies i es mostra més formal, fins i tot fred, cosa de la qual ella no para de queixar-se, tant a les missives com sobretot en els seus dietaris íntims, als quals ell també tenia accés i que ja van ser publicats el 1997.

Segons els curadors del volum, el llibre es llegeix com una novel·la epistolar que mostra "la conformació d'una relació tan intensa com voluble". L'ús de pseudònims, les dissimulacions, els noms en clau i l'escriptura en francès van ser recurrents en aquesta dilatada correspondència, tant per evitar indiscrecions familiars com per eludir la censura a partir del 1939. Per al llibre, que compta amb nombroses anotacions per situar el lector en el context de cada epístola, les nombroses cartes en francès han estat traduïdes al català.

Soldevila, crític literari

L'estantissa salut de Soldevila, els afers domèstics i sobretot l'evolució de les respectives obres són elements que es repeteixen a les missives. Segons Mohino i Pujol, a través de les cartes resulta rellevant "la incidència grandíssima del mestratge i de l'ascendència de Soldevila sobre la poesia leveroniana", un fet mai prou destacat. De fet, l'historiador va ser el destinatari de bona part de la poesia de Leveroni, i ara sabem que també el seu crític més atent i decisiu. En aquest terreny literari, els estudiosos també reivindiquen Soldevila com a escriptor i crític, i recorden que encara resta "mig oculta" la seva faceta de poeta, tot i que el 2004 el mateix Pujol en va publicar una antologia. Pel que fa a l'obra de Leveroni, sí que ha tingut sort crítica i, de fet, Mohino prepara una edició actualitzada de la seva poesia completa.

[Avui, 3 de març de 2010]

Cartes d'amor i d'exili



















Cartes d'amor i d'exili
Ferran Soldevila - Rosa Leveroni

A cura d'Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont

Barcelona: Viena Edicions, 2010 (La memòria dels dies; 2)
320 pàgines
ISBN 978-84-8330-546-1

L’epistolari creuat entre l’historiador Ferran Soldevila i la poetessa Rosa Leveroni constitueix un recull d’una enorme singularitat, tant com a radiografia d’un ampli període de temps particularment convuls, des del 1933 fins al 1969 (poc després morí Soldevila), com per raó de la tensió amorosa, llargament silenciada, que travessa cadascun dels textos. Perquè Soldevila en aquell moment ja era casat i mantenia amb Leveroni una relació secreta que va evolucionar des de l’admiració entre mestre i alumna, passant per l’enamorament encegat, fins a la placidesa serena de la complicitat corresposta, expressada en clau per tal que les cartes no els poguessin comprometre davant de tercers, o bé manifestada obertament quan els amants se sentien del tot segurs.

dilluns, 5 d’abril de 2010

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser



La prosa de Rosa Leveroni: entre dues ficcions
Abraham Mohino i Balet

Vic: Eumo Editorial, 2004 (Capsa de Pandora; 7)
288 pàgines
13,5 x 21,5 cm
Rústica
ISBN: 978-84-9766-089-1

 

Poc coneguda, o coneguda molt parcialment, la prosa de Rosa Leveroni ha estat fins fa poc oculta pel pes de la seva poesia i per l’opacitat de l’oblit. La prosa de Rosa Leveroni: entre dues ficcions neix de l’exhumació minuciosa dels arxius de l’escriptora, i no solament ofereix les claus per a reconstruir una imatge de la seva singular prosa íntima, que és el viver dels seus versos, sinó que ensenya també l’ambiciós programa literari d’una autora que es es va debatre, al llarg de la vida, entre l’escriptura autobiogràfica i la conversió en substància literària de la pròpia existència, en un gest cal·ligràfic que la situa al llindar de la ficció.

S’integren en el teixit d’aquest estudi de rescat i de descobriment, com a parts fonamentals, la reedició completa i revisada dels contes leveronians i una acurada i profusa tria de textos inèdits, entre els quals destaquen un carnet de dietari liricoamorós, gènere que obre a la nostra tradició, i les cartes d’Elizabeth Lyell, un epistolari heteronímic emmirallat en el model fixat per Marianna Alcoforado. Síntesis de vida i de literatura, al capdavall, que ens deixen amb l’interrogant final de si, tal vegada, no hi ha més ficció en la vida que no pas en la literatura d’aquesta vida.

Rosa Leveroni i Valls neix l'1 d'abril de 1910 a Barcelona

 
Fons Josep Pedreira