dilluns, 16 de maig de 2011

La tanka catalana




Edició a cura de Jordi Mas López
Obrador Edèndum
Col·lecció Escriny: tadició i crítica
210 pàgines

ISBN: 978-84-937590-7-0
Preu 19 €

A partir del primer recull de tankes de Carles Riba, publicat l’any 1938, aquesta forma poètica d’origen japonès fou àmpliament conreada en la literatura catalana. L’empraren poetes de renom com Màrius Torres, Palau i Fabre, Salvador Espriu i Rosa Leveroni, però també d’altres no tan coneguts.

Els articles que figuren en aquest volum abasten tres grans camps. El primer comprèn reflexions sobre l’ús que de la forma japonesa importada han fet els poetes catalans. El segon camp aplega estudis sobre diversos aspectes d’aquest corpus poètic: les implicacions del seu origen forà i la seva categorització com a poesia menor; la presència de motius estacionals, com també el tractament dels sentiments i la disposició seriada en els reculls de tankes. El tercer camp, circumscrit a assaigs sobre la traducció i la creació poètiques, posa en relleu la importància que la tanka ribiana té encara en la nostra literatura.

El llibre aplega assaigs de Mercè Boixareu, Enric Bou, Denise Boyer, Rosa Delor, Miquel Desclot, Ramon Farrés, Jordi Mas López, Abraham Mohino Balet i Susanna Rafart, estudiosos de la literatura catalana del segle XX.

diumenge, 15 de maig de 2011

Última parada

D. Sam Abrams


Amb la publicació d’aquest gruixut i bell volum d’Obra poètica completa de Rosa Leveroni, el filòleg i professor Abraham Mohino ha arribat, després de 15 anys de dedicació abnegada, a la darrera parada en el seu trajecte particular de reivindicació de la poeta, narradora, memorialista i traductora. Obra poètica completa és un treball major que culmina un esforç sostingut que ens ha portat tota una sèrie de singladures parcials: Confessions i quaderns íntims (1997), La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004), Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d’amor i exili (2009) i La poesia essencial (2010). Ara podem veure com Mohino ha treballat de manera intel·ligent, ordenada, pausada i rigorosa.

L’aparició de l’Obra poètica completa Rosa Leveroni constitueix una notícia de primera magnitud per a tot el sistema literari, des dels lectors del públic general fins a l’administració pública, passant per la crítica, els poetes en exercici, el sistema d’ensenyament i el sector editorial. Per al sector editorial significa un exemple preclar de la voluntat de servir la literatura catalana i de superar la divisió absurda entre editors grans i petits o centrals i perifèrics. Per al sistema educatiu significa la possibilitat de recuperar activament una autora relegada a l’oblit. Per als poetes en exercici significa l’ocasió d’aprofundir en el coneixement d’una autora major. Per a la crítica representa l’avinentesa d’estudiar a fons un nou model de presentació d’una obra completa i de superar els tòpics fossilitzats que han soterrat la producció lírica de Leveroni ja fa massa temps. Per al públic lector significa l’accés directe a uns poemes absolutament necessaris. Per a l’administració pública significa un cas destacat de gastar correctament els seus recursos econòmics.

Com a objecte, Obra poètica completa és un volum àgil, ben dissenyat, ben imprès i d’una gran bellesa. El treball textual i d’edició és d’una gran precisió i saviesa. És més, Mohino ha demostrat, ja era hora!, que la filologia no és una ciència morta sinó que és una ciència viva i humana, no exempta de riscos i possibles excessos. Mohino parteix d’una base incontestable: un coneixement inqüestionable de la totalitat de la producció leveroniana i un domini exhaustiu de la tradició de la poesia catalana moderna. I a partir d’aquí l’estudiós ha pogut prendre amb encert totes les decisions que calia sobre la fixació del cànon de l’obra poètica de Leveroni.

Mohino ha incorporat a la tradició catalana un nou model d’obra poètica completa que es coneix en el món anglosaxó com el source book o llibre de les fonts. Això vol dir que el volum inclou tots elements que necessitem per acarar-nos amb l’obra lírica de Leveroni: els poemes amb el text ben fixat (tant els editats en llibre per l’autora com els no recollits fins ara i els rigorosament inèdits); les seves versions de poesia clàssica i moderna (també les publicades, les no recollides i les inèdites); els escrits diversos i dispersos que Leveroni va deixar sobre la seva poesia i l’art de la poesia; i una sèrie d’eines crítiques com ara els grans pròlegs que Riba, Espriu i Campany van escriure per encapçalar els seu llibres, els estudis de Abraham Mohino i Vinyet Panyella que obren i tanquen el magne recull, una cronologia extensa i una bibliografia selecta.























Redescobrir Rosa Leveroni

A hores d’ara, tots els lectors de poesia catalana moderna estan en fals perquè no han llegit l’obra poètica de Rosa Leveroni ni la coneixen a fons. A partir de la publicació d’aquest volum ens haurem de reciclar tots. Haurem de resituar-nos completament davant de la producció lírica de Leveroni. Haurem d’entendre que Rosa Leveroni és una de les veus més destacades del repertori del segle XX, una veu que encarna, amb precisió, el sentit dramàtic de la pèrdua que va provocar l’adveniment de l’era moderna.

I, finalment, podrem deixar enrere l’absurda boutade de Ferrater que la nostra poeta sabia escriure però no tenia res a dir. Obra poètica completa és una demostració innegable que sabia escriure i tenia moltes coses a dir. Algun dia haurem d’arribar a la conclusió que la duresa amb la qual Ferrater tractava certs escriptors com Maragall, Espriu, Teixidor o Leveroni sovint era una confessió encoberta d’enveges o deutes. En aquest sentit, Ferrater actuava exactament igual que Ernest Hemingway amb Gertrude Stein, Sherwood Anderson i F. Scott Fitzgerald.

Posem-nos tots a redescobrir Rosa Leveroni de dalt a baix. Aquest article l’hauria d’haver escrit Joan Triadú. Era un dels darrers encàrrecs que el director del nostre suplement David Castillo va tenir l’ocasió de formalitzar al seu crític estrella. Triadú sempre havia seguit amb el màxim interès i respecte el desplegament de l’obra de Leveroni, però no va tenir temps de redactar la seva ressenya. Vull pensar que subscriuria la meva visió de la importància indiscutible de la publicació d’aquest edició definitiva.

Font: Avui, Suplement de Cultura, 12.5.2011

diumenge, 1 de maig de 2011

El millor conte de Rosa Leveroni

Pere Guixà


En aquest assaig
s'inclou la reedició
dels contes de
l'escriptora


La prosa de Rosa Leveroni:
instantànies de l'ésser
Abraham Mohino i Balet
Vic: Eumo editorial, 2004. 286 pàgines

Només comentarem una cinquena part del llibre: la que aplega els nou contes que va escriure Rosa Leveroni (1910-1985). De la resta del volum -sobre la biografia, assaigs i diaris de l'autora-, se n'ocupa Mohino i Balet a les seves pàgines. Dels contes també se n'ocupa, però, com que estan emboscats entre tantes glosses i escolis, dubtem que els seguidors del gènere n'arribin a tenir notícia.

El 1989, Edicions La Sal ja va publicar-los, però no va ser una edició que tingués fortuna, ni que sancionés Leveroni com a narradora. A l'espera que tinguem una antologia general de la història del conte en català, una antologia lliure de sectarismes i que preparin els crítics de renom (una antologia que no ha de ser necessàriament per a Frankfurt, senyors!), aquí suggerim el conte que hi caldria seleccionar: "Pluja". En parlem al final.
Portada de la
primera edició
dels contes de
Rosa Leveroni

Leveroni va escriure contes amb intermitència i, si bé en alguna pàgina va mostrar dilecció pel gènere, en altres està segura que algunes revistes els hi publicarien (van ser El Pont i Ariel). Tot plegat fa pensar si la creació anteposava la certesa de publicació a la necessitat (això, com molts autors demostren, no n'atenua obligadament el valor).

El perill del relat és tant curtejar en l'anècdota com excedir-s'hi. Això passa a "L'alarma" o "L'estranger", peces que transcorren en l'àmbit de postguerra. No passa tant -i encara- a "Retorn", conte que va compilar Joan Triadú a l' Antologia de contistes catalans i que és bon exemple del realisme de Leveroni, un realisme que admet la renovació psicològica dels autors de principi del segle XX (Katherine Mansfield és la gran influència de l'autora, tot i que no se sap si en va llegir algun conte), però no les tècniques.

Si la forma no auxilia el contingut, el resultat és "Divertimento", conte sobre una botiga on les clientes s'emproven cotilles fins que l'amo dóna un cop d'ull a l'emprovador. A "L'horta" l'autora evoca una infantesa, mentre que "L'oda", si més no, té l'interès que recrea la campanya que cap al 1936 la FAI va fer per legalitzar l'avortament (mitigada per la contracampanya de molts intel·lectuals). Segons Mohino, els amants del conte són Leveroni i Ferran Soldevila; Manuel acaba suggerint a la seva companya que avorti. Hi ha una obsessió de Leveroni: l'home, infatuat de prestigi social, es mostra per fi pusillànime i prosaic, mentre que la dona, en descobrir-ho, se sent més decebuda que autopagada per confirmar tal sospita.

"El viatge a Itàlia" i "La nit" són les peces més llargues, on s'esvaeix l'efecte d'anècdota estirada dels contes en conjunt. En llegir la primera, pensem en l'intent que cap als anys vuitanta es va fer per impulsar la literatura de gènere. Es va treballar per la literatura eròtica, policíaca, de ciència-ficció... ¿i la rosa? Llegint "El viatge a Itàlia" entenem que l'esforç hauria estat una tautologia. A "La nit" Leveroni dilueix una mica l'almívar. La relació equívoca que mou el protagonista masculí i la narradora ens fa pensar que el que anomenem subtext no és sinó allò que els personatges, més que no pas la forma, no expressen. L'autor i el lector moderns titllen de cursileria eludir la descripció de l'acte sexual; el lector avisat -menys innocent, menys modern- intueix la possibilitat que el codi moral d'una època es transformi, en una fase posterior de la història literària, en una tècnica vigent.

Alguna cosa semblant passa a "Pluja", però amb un afegit menys làbil. L'autora excel·leix en la sensació de desenfocament que crea sobre la realitat (artísticament, és l'única opció de reflectir la impossibilitat de certesa sobre qualsevol impressió i pensament que suscitin els altres), i aconsegueix aquest efecte amb un joc de desequilibris i correccions sobre un mateix fet, fins i tot de lleus contradiccions. El forceig harmònic entre estil i història -present des del primer paràgraf- es revela una clau narrativa. Temàticament, hi ha el motiu de "L'últim te" de Dorothy Parker (l'amistat d'un home i una dona que es diuen, tot i tenir-lo al davant, qui els agrada). Amb la sèrie de contratemps que passen a la festa (no arriba el músic, es formen grupets segons el grau de verbositat i alcohol) el relat llisca cap a un espai que frega la irrealitat. Al final, la sortida dels amics al carrer els allibera de la convenció social i el lector pensa que sovint és bo abatre la unitat temàtica si hi guanyen -dos per u- la versemblança i l'atmosfera.
 
El País, 2 de juny de 2005