Rosa Leveroni: cent anys (+1)

La tanka catalana

2011-05-16T18:54:00.000+02:00

Edició a cura de Jordi Mas López
Obrador Edèndum
Col·lecció Escriny: tadició i crítica
210 pàgines

ISBN: 978-84-937590-7-0
Preu 19 €

A partir del primer recull de tankes de Carles Riba, publicat l’any 1938, aquesta forma poètica d’origen japonès fou àmpliament conreada en la literatura catalana. L’empraren poetes de renom com Màrius Torres, Palau i Fabre, Salvador Espriu i Rosa Leveroni, però també d’altres no tan coneguts.

Els articles que figuren en aquest volum abasten tres grans camps. El primer comprèn reflexions sobre l’ús que de la forma japonesa importada han fet els poetes catalans. El segon camp aplega estudis sobre diversos aspectes d’aquest corpus poètic: les implicacions del seu origen forà i la seva categorització com a poesia menor; la presència de motius estacionals, com també el tractament dels sentiments i la disposició seriada en els reculls de tankes. El tercer camp, circumscrit a assaigs sobre la traducció i la creació poètiques, posa en relleu la importància que la tanka ribiana té encara en la nostra literatura.

El llibre aplega assaigs de Mercè Boixareu, Enric Bou, Denise Boyer, Rosa Delor, Miquel Desclot, Ramon Farrés, Jordi Mas López, Abraham Mohino Balet i Susanna Rafart, estudiosos de la literatura catalana del segle XX.

Última parada

2011-05-15T18:44:00.002+02:00

D. Sam Abrams

Amb la publicació d’aquest gruixut i bell volum d’Obra poètica completa de Rosa Leveroni, el filòleg i professor Abraham Mohino ha arribat, després de 15 anys de dedicació abnegada, a la darrera parada en el seu trajecte particular de reivindicació de la poeta, narradora, memorialista i traductora. Obra poètica completa és un treball major que culmina un esforç sostingut que ens ha portat tota una sèrie de singladures parcials: Confessions i quaderns íntims (1997), La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004), Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d’amor i exili (2009) i La poesia essencial (2010). Ara podem veure com Mohino ha treballat de manera intel·ligent, ordenada, pausada i rigorosa.

L’aparició de l’Obra poètica completa Rosa Leveroni constitueix una notícia de primera magnitud per a tot el sistema literari, des dels lectors del públic general fins a l’administració pública, passant per la crítica, els poetes en exercici, el sistema d’ensenyament i el sector editorial. Per al sector editorial significa un exemple preclar de la voluntat de servir la literatura catalana i de superar la divisió absurda entre editors grans i petits o centrals i perifèrics. Per al sistema educatiu significa la possibilitat de recuperar activament una autora relegada a l’oblit. Per als poetes en exercici significa l’ocasió d’aprofundir en el coneixement d’una autora major. Per a la crítica representa l’avinentesa d’estudiar a fons un nou model de presentació d’una obra completa i de superar els tòpics fossilitzats que han soterrat la producció lírica de Leveroni ja fa massa temps. Per al públic lector significa l’accés directe a uns poemes absolutament necessaris. Per a l’administració pública significa un cas destacat de gastar correctament els seus recursos econòmics.

Com a objecte, Obra poètica completa és un volum àgil, ben dissenyat, ben imprès i d’una gran bellesa. El treball textual i d’edició és d’una gran precisió i saviesa. És més, Mohino ha demostrat, ja era hora!, que la filologia no és una ciència morta sinó que és una ciència viva i humana, no exempta de riscos i possibles excessos. Mohino parteix d’una base incontestable: un coneixement inqüestionable de la totalitat de la producció leveroniana i un domini exhaustiu de la tradició de la poesia catalana moderna. I a partir d’aquí l’estudiós ha pogut prendre amb encert totes les decisions que calia sobre la fixació del cànon de l’obra poètica de Leveroni.

Mohino ha incorporat a la tradició catalana un nou model d’obra poètica completa que es coneix en el món anglosaxó com el source book o llibre de les fonts. Això vol dir que el volum inclou tots elements que necessitem per acarar-nos amb l’obra lírica de Leveroni: els poemes amb el text ben fixat (tant els editats en llibre per l’autora com els no recollits fins ara i els rigorosament inèdits); les seves versions de poesia clàssica i moderna (també les publicades, les no recollides i les inèdites); els escrits diversos i dispersos que Leveroni va deixar sobre la seva poesia i l’art de la poesia; i una sèrie d’eines crítiques com ara els grans pròlegs que Riba, Espriu i Campany van escriure per encapçalar els seu llibres, els estudis de Abraham Mohino i Vinyet Panyella que obren i tanquen el magne recull, una cronologia extensa i una bibliografia selecta.

Redescobrir Rosa Leveroni

A hores d’ara, tots els lectors de poesia catalana moderna estan en fals perquè no han llegit l’obra poètica de Rosa Leveroni ni la coneixen a fons. A partir de la publicació d’aquest volum ens haurem de reciclar tots. Haurem de resituar-nos completament davant de la producció lírica de Leveroni. Haurem d’entendre que Rosa Leveroni és una de les veus més destacades del repertori del segle XX, una veu que encarna, amb precisió, el sentit dramàtic de la pèrdua que va provocar l’adveniment de l’era moderna.

I, finalment, podrem deixar enrere l’absurda boutade de Ferrater que la nostra poeta sabia escriure però no tenia res a dir. Obra poètica completa és una demostració innegable que sabia escriure i tenia moltes coses a dir. Algun dia haurem d’arribar a la conclusió que la duresa amb la qual Ferrater tractava certs escriptors com Maragall, Espriu, Teixidor o Leveroni sovint era una confessió encoberta d’enveges o deutes. En aquest sentit, Ferrater actuava exactament igual que Ernest Hemingway amb Gertrude Stein, Sherwood Anderson i F. Scott Fitzgerald.

Posem-nos tots a redescobrir Rosa Leveroni de dalt a baix. Aquest article l’hauria d’haver escrit Joan Triadú. Era un dels darrers encàrrecs que el director del nostre suplement David Castillo va tenir l’ocasió de formalitzar al seu crític estrella. Triadú sempre havia seguit amb el màxim interès i respecte el desplegament de l’obra de Leveroni, però no va tenir temps de redactar la seva ressenya. Vull pensar que subscriuria la meva visió de la importància indiscutible de la publicació d’aquest edició definitiva.

Font: Avui, Suplement de Cultura, 12.5.2011

El millor conte de Rosa Leveroni

2011-05-01T20:37:00.000+02:00

Pere Guixà

En aquest assaig
s'inclou la reedició
dels contes de
l'escriptora

La prosa de Rosa Leveroni:

instantànies de l'ésser

Abraham Mohino i Balet

Vic: Eumo editorial, 2004. 286 pàgines

Només comentarem una cinquena part del llibre: la que aplega els nou contes que va escriure Rosa Leveroni (1910-1985). De la resta del volum -sobre la biografia, assaigs i diaris de l'autora-, se n'ocupa Mohino i Balet a les seves pàgines. Dels contes també se n'ocupa, però, com que estan emboscats entre tantes glosses i escolis, dubtem que els seguidors del gènere n'arribin a tenir notícia.

El 1989, Edicions La Sal ja va publicar-los, però no va ser una edició que tingués fortuna, ni que sancionés Leveroni com a narradora. A l'espera que tinguem una antologia general de la història del conte en català, una antologia lliure de sectarismes i que preparin els crítics de renom (una antologia que no ha de ser necessàriament per a Frankfurt, senyors!), aquí suggerim el conte que hi caldria seleccionar: "Pluja". En parlem al final.

Portada de la
primera edició
dels contes de
Rosa Leveroni

Leveroni va escriure contes amb intermitència i, si bé en alguna pàgina va mostrar dilecció pel gènere, en altres està segura que algunes revistes els hi publicarien (van ser El Pont i Ariel). Tot plegat fa pensar si la creació anteposava la certesa de publicació a la necessitat (això, com molts autors demostren, no n'atenua obligadament el valor).

El perill del relat és tant curtejar en l'anècdota com excedir-s'hi. Això passa a "L'alarma" o "L'estranger", peces que transcorren en l'àmbit de postguerra. No passa tant -i encara- a "Retorn", conte que va compilar Joan Triadú a l' Antologia de contistes catalans i que és bon exemple del realisme de Leveroni, un realisme que admet la renovació psicològica dels autors de principi del segle XX (Katherine Mansfield és la gran influència de l'autora, tot i que no se sap si en va llegir algun conte), però no les tècniques.

Si la forma no auxilia el contingut, el resultat és "Divertimento", conte sobre una botiga on les clientes s'emproven cotilles fins que l'amo dóna un cop d'ull a l'emprovador. A "L'horta" l'autora evoca una infantesa, mentre que "L'oda", si més no, té l'interès que recrea la campanya que cap al 1936 la FAI va fer per legalitzar l'avortament (mitigada per la contracampanya de molts intel·lectuals). Segons Mohino, els amants del conte són Leveroni i Ferran Soldevila; Manuel acaba suggerint a la seva companya que avorti. Hi ha una obsessió de Leveroni: l'home, infatuat de prestigi social, es mostra per fi pusillànime i prosaic, mentre que la dona, en descobrir-ho, se sent més decebuda que autopagada per confirmar tal sospita.

"El viatge a Itàlia" i "La nit" són les peces més llargues, on s'esvaeix l'efecte d'anècdota estirada dels contes en conjunt. En llegir la primera, pensem en l'intent que cap als anys vuitanta es va fer per impulsar la literatura de gènere. Es va treballar per la literatura eròtica, policíaca, de ciència-ficció... ¿i la rosa? Llegint "El viatge a Itàlia" entenem que l'esforç hauria estat una tautologia. A "La nit" Leveroni dilueix una mica l'almívar. La relació equívoca que mou el protagonista masculí i la narradora ens fa pensar que el que anomenem subtext no és sinó allò que els personatges, més que no pas la forma, no expressen. L'autor i el lector moderns titllen de cursileria eludir la descripció de l'acte sexual; el lector avisat -menys innocent, menys modern- intueix la possibilitat que el codi moral d'una època es transformi, en una fase posterior de la història literària, en una tècnica vigent.

Alguna cosa semblant passa a "Pluja", però amb un afegit menys làbil. L'autora excel·leix en la sensació de desenfocament que crea sobre la realitat (artísticament, és l'única opció de reflectir la impossibilitat de certesa sobre qualsevol impressió i pensament que suscitin els altres), i aconsegueix aquest efecte amb un joc de desequilibris i correccions sobre un mateix fet, fins i tot de lleus contradiccions. El forceig harmònic entre estil i història -present des del primer paràgraf- es revela una clau narrativa. Temàticament, hi ha el motiu de "L'últim te" de Dorothy Parker (l'amistat d'un home i una dona que es diuen, tot i tenir-lo al davant, qui els agrada). Amb la sèrie de contratemps que passen a la festa (no arriba el músic, es formen grupets segons el grau de verbositat i alcohol) el relat llisca cap a un espai que frega la irrealitat. Al final, la sortida dels amics al carrer els allibera de la convenció social i el lector pensa que sovint és bo abatre la unitat temàtica si hi guanyen -dos per u- la versemblança i l'atmosfera.

El País, 2 de juny de 2005

Amistat del braç

2011-04-30T23:37:00.000+02:00

Enric Blanes

Jordi Cornudella en fa una anàlisi magnifica, entre les millors que s'han escrit d'un poema de Ferrater, en el seu "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988. La subscric malgrat un error de detall en la interpretació que fa de les paraules finals, aquella metàfora coordinada tot d'una, amb una el·lipsi immillorable, que Ferrater enceta en el penúltim vers: "i el súbit trenc / d'una corda del cello, la més baixa.". Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però es pensa que la corda del violoncel es trenca, desorientat per trenc, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena. A partir d'aquí Cornudella força la lectura, ja que la confusió li fa veure un escreix de sentit en el final del poema que ha de "posar en relació amb un trencament significatiu del protagonista" (la cursiva és meva). Tanmateix, la badada no el fa desbarrar gaire; em sembla vàlida i pertinent per a molts poemes la distinció que acaba fent entre el jo objectiu protagonista de l'escena i el jo subjectiu de la veu que traspua l'enunciat, l'actitud del qual en determina la significació --com va apuntar el mateix Ferrater, "quan escric poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació". En fi, que subscric la lectura de Cornudella amb una discrepància de detall que em fa veure "Amistat del braç" com un poema menys dramàtic, més elegíac que no ell.

En llegir aquest poema, la Maite va pensar, a propòsit de la darrera metàfora, en Rosa Leveroni. Va recordar la vuitena de les "Elegies dels dies obscurs", ara a la pàgina 170 de la impagable edició d'Abraham Mohino de l'Obra poètica completa (Girona: CCG Edicions, setembre de 2010, 558 pàg.). L'al·lusió és claríssima, molt intencionada:

Aquest so greu de corda adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora

deixada per la mort perquè et recordi,

amor adolescent. És la teva ombra

que en l'alta solitud dels camins aspres,

el braç acollidor, va fer-me ofrena

d'aquest repòs segur, oh flama pura

del meu amor passat, present encara

en el somriure las d'un món que porta

el pes de tots els morts en les florides

de cada primavera renovada.

Ets el meu port tancat on de l'inútil

navegar procel·lós veig la tristesa

i el conhortament... Ombra benigna

que m'acompanya el cant atemperant-lo

amb unes notes greus, serva'm els braços

eternament oberts...

Copio un paràgraf de les Confessions i quaderns íntims, un paràgraf en què Leveroni explica que ha rellegit el seu dietari; que li ha portat records; que li ha fet pensar en la presència creixent, obsessiva del seu amant: "Continuo l'excursió pel dietari i em resulta fortament interessant. La simfonia --deixa'm emprar una imatge-- d'aquests darrers anys de la meva vida --des de l'entrada a l'Escola-- té alguns temes que s'alternen [en?] l'actualitat: L'eufòria de senitr-se viure amb plenitud intel·lectual i física. La inquietud innominada, angoixosa, amb un cert reguts d'infern. La constatació d'influències diverses, sentimentals i intel·lectuals... Molt aviat, però, de primer suaument, d'una manera imperceptible gairebé, apareix el 'leitmotiv': tu. Un 'leitmotiv' que es diversifica en variacions, però que no perd mai la seva essència. A mida que avança el temps va esdevenint més acusat i més ferm, i els altres motius queden reduïts a l'acompanyament. Arriba a ésser un 'leitmotiv' obsessionant, que apaivaga tots els altres sons. Tan obsessionant que el dietari sofreix diferents col·lapses. Apareix aleshores aquest Llibre de l'amor [no en cursiva sinó en versaletes en el text editat per Pujol i Mohino]. La simfonia ha finit, sols queda per ara l'apassionat violoncel solista amb el mateix 'leitmotiv'..." (pàg. 81-82).

El poema de Leveroni forma part d'un grup d'onze elegies aplegades sota el títol "Elegies dels dies obscurs", d'un to, admirablement sostingut, dominat per l'enyorança i l'exaltació continguda, ben diferent del d'"Amistat del braç". Les evocacions del passat no comprometen Ferrater sentimentalment. Hi manté sempre la distància respecte al motiu --fins i tot en un poema tan personal com "In memoriam"--, un principi que havia explicitat al text que cloïa Da nuces pueris. I encara, en contrast amb Leveroni, tria un motiu ben poc agraït, un viatge amb metro i un contacte quasi fortuït.

Comenta també aquest poema Jordi Julià, a L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, pàg. 76. Diu que té com a origen "Confession", de Baudelaire. La font és bona; Ferrater tenia sens dubte aquest poema al cap, que per cert acaba amb una estrofa que ens obliga a pensar en el poema següent, "La confidència", que apareixia acarat amb "Amistat del braç" en l'edició original i en la definitiva de Cornudella de Les dones i els dies:

J'ai souvent évoqué cette lune enchantée,

Ce silence et cette langueur,

Et cette confidence horrible chuchotée

Au confessional du cœur.

Finalment, cal considerar la possible relació d'aquest poema amb "Amistad a lo largo", de Jaime Gil de Biedma.

Rosa Leveroni a l'abast

2011-04-30T20:04:00.000+02:00

Ressenya de Bartomeu Ribes publicada a La miranda,
suplement literari del Diario de Ibiza, l'11 de febrer de 2011.

Poesia al Price

2011-04-30T19:49:00.000+02:00

Rosa Leveroni al Festival de Poesia Catalana del Price

El festival que va tenir lloc al Gran Price de Barcelona el 25 d’abril de 1970 i hi van intervenir, davant les 3.500 persones que omplien el recinte, els poetes Agustí Bartra, Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú.

Watch Joan Colomines. Festival de Poesia Catalana al Price. (1970) in Travel & Culture

View More Free Videos Online at Veoh.com

Presència i record de Cadaqués en l'obra de Rosa Leveroni

2011-04-30T17:10:00.002+02:00

Abraham Mohino i Balet

«Presència i record de Cadaqués en l’obra de Rosa Leveroni», Serra d’Or, setembre 1999. [XVIIè Premi periodístic Cadaqués a Carles Rahola, abril 2000].

«Ja sóc en aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és absurda— més per això no deixa d'ésser-ho: T'espero.» Rosa Leveroni anotava aquestes paraules en una entrada de dietari corresponent a l'agost de 1933, en el curs d'una de les seves freqüents estades a Cadaqués. En aquell moment, la poetessa tenia 23 anys i ja havia començat a sucumbir a la bellesa de la vila empordanesa i a descobrir l'embruix d'una geografia emblemàtica que fixaria en el seu imaginari i en la seva poesia.

La publicació de Confessions i quaderns íntims, de la qual, juntament amb Enric Pujol, vaig ser-ne responsable (València, edicions 3i4, 1997), ha aportat una perspectiva nova a la valoració de la personalitat literària de l'escriptora: és un document que posa al descobert el procediment associatiu i l'impuls elegíac, els mecanismes de creació en definitiva, que caracteritzen la seva producció, tant en vers com en prosa, tant de ficció com memorística. Les Confessions són uns dietaris de naturalesa amorosa que conserven una unitat de to i d'estil fonamentada, en bona part, en la brevetat de les anotacions, càpsules d'escriptura que tenen el valor exacte d'una biòpsia. És a dir, es presenten com una extracció (cal·ligràfica), sovint dolorosa, operada sobre els teixits mateixos de l'ànima sofrent, i, a través d'aquest registre "objectiu" i rigorosament immediat, Leveroni assaja de captar i d'examinar l'essència de l'amor. Se'ns revela aquí, de manera sorprenent, una autora que s'arrela a tota l'estirp dels amadors sense audiència i de literats maleïts. Una altra de les característiques que converteixen aquests papers de dietari en obra singular, sobretot pel que fa a consideracions de gènere, és que hi trobem unes anotacions marginals que corresponen a l'amat, al tu confident a qui són oferts els secrets de confessió, i que no és altre que Ferran Soldevila. Almenys en quatre ocasions va deixar Rosa Leveroni algun dels quaderns a l'historiador, que hi apuntà observacions i esmenes, les quals, al seu torn, van ser motiu de resposta. Els quaderns també eren un substitutiu dels mesos de separació: concebuts, en part, com un instrument que vivifiqués el record de l'enamorada en la memòria del lector escollit; en part, com el lenitiu amb què ella, escrivint-los, assossegava les inquietuds de l'allunyament.

Foto: AMB

Presència

Emergeix, en les Confessions, una evocació de Cadaqués tan nítida com la que aflora en el seu corpus líric, sigui en poemes de títol explícit o en l'escenografia arquetípica d'altres (aigües quietes, campanar, cementiri...). De fet, moltes pàgines d'aquests quaderns van gestar-se durant les estades cadaquesenques. Eren períodes de separació que mig la salvaguardaven d'una relació complexa (per clandestina, ja que Ferran Soldevila era un home casat). El diari personal suplia l'absència, i el marc afavoria el recolliment. En virtut d'aquest cloure's en si mateixa, potenciava la gravetat i la intensitat del sentiment, el convertia en un colorant poderós. No obstant això, la placidesa de l'indret posava cruament al descobert el desacord intern, el neguit profund que la dominava, i l'esguard d'aquella bellesa podia alterar-se i variar al compàs de les precipitacions emocionals, extremadament volubles i crispades, de l'estadi passional.

«I això em fa veure clarament la fallida de les meves darreres vacances d'estiu. Aquells dies interminablement llargs, d'una placidesa terrible. Aquella netedat feridora del paisatge buit de la figura amable. Mai com aleshores vaig comprendre la veritat d'aquestes meves paraules: "Cadaqués és massa bell per a estar-hi sol". I d'estar-hi més temps crec que l'hauria arribat a avorrir». (Pàg. 59)

O, encara més palesa la distorsió a què sotmet la realitat en funció de l'estat anímic, la vivència de l'univers circumdant arriba a esdevenir sorda, externa, estrangera. La clarividència que li proporciona en molts casos l'ascesi terrible d'un amor sense espectatives, pot derivar, temporalment, en ofuscació de la mirada i en una incapacitat manifesta de gaudi davant del paisatge sense figura.

«Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M’és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència. Davant d’una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso també com és difícil oblidar.» (Pàg. 91)

Així, el sentiment de Cadaqués bascula entre uns extrems de mal conciliar: si bé és un distanciar-se benigne, l'indret saludable on asserenar l'excés tortuós de la passió, de sobte, quan cau en la consciència aguda de la pèrdua, la visió amable pot mudar en un espai erm, en un retir dolorós. I, des de l' amargor consegüent, percep i veu el paisatge.

«Aquests dies —vuit dies— que em separen de ciutat em seran inacabables. Sé que mentre durin em sentiré en franca hostilitat amb aquesta terra. Amb més rancúnia encara perquè és tan bella i no la mereix. Avorrim sempre aquelles coses que ens fan sentir com som injustos.» (Pàg. 96-97)

El món exterior és vist i (de)colorat constantment i estricta en funció de l'amat: «El meu univers: Tu. Paisatges, lectures, persones, somnis, tot convergeix en la teva imatge», pàg. 74.

Foto: AMB

Record

Però Cadaqués sempre recupera, en el record, un pes privilegiat. Hi emergeix en tant que indret necessari on finalment pot trobar calma per al seu viure en dolor (amarg: no en va és una de les poetes catalanes més naturalment ausiasmarquiana). És l'espai on l'absència, poblada dels pensaments produïts per la continuada cavil·lació amorosa (tan nodrida per la placenta literària), l'absència, dic, adquireix (paradoxa) la corporeïtat d'una presència, d'una regió biogràfica realment compartida.

«Revé, insistent, l’enyorança i el desig de Cadaqués. És com si, amb la represa del meu amor per tu, tornés a ser-me present i necessari aquell ambient on vaig passar tantes hores d’enamorada, conscient de la seva bellesa i trista de veure-la òrfena de tu. Però torna ara com a possible concreció d’una pau nova i segura, adquirida després, adquirida ara, de la certesa d’estimar tant. És com el desig de la terra de promissió, i és un desig líric. I cimeja per damunt de tot, el contacte, la possessió plena d’aquella bellesa única del camí del cementiri, del cementiri mateix abocat damunt la pau tranquil·la de Portlligat... És un desig de repòs i de benaurança; d’acceptació de la vida, a l’ensems de renúncia. De vida acomplerta i de consecució d’un repòs eternament bell.» (Pàg. 157)

___________________

La descoberta de Cadaqués es remunta a l'any 1926, en plena adolescència de Rosa Leveroni. A partir del 1930, la família hi va llogar un pis per passar-hi les vacances, al principi alternades amb estades a Llavaneres. Des d'aleshores, la cita es mantingué gairebé cada any. Quan el turisme començà a créixer, Leveroni limità les estades al mes de setembre. No se sentia una passant i mirà d'implicar-se en la vida quotidiana de la població: es féu tant amb els habitants il·lustres (era veïna dels germans Dalí) o singulars (el 8 d'agost de 1934 visità la coneguda Lídia de Cadaqués) com amb els pescadors o la gent senzilla de la contrada. L'any 1948 es va casar la seva germana Roser; el pare, Manuel Leveroni, va decidir comprar una barraca a Portlligat per a Rosa: era el regal substitutiu de la dot matrimonial destinat a la filla soltera. En aquesta barraca, de dimensions reduïdes però molt acollidora, hi va rebre i allotjar nombroses amistats --els matrimonis Riba-Arderiu o Bohigas-Martí entre d'altres. (Es conserva un àlbum d'agraïments i de dedicatòries que en dóna fe.) De manera que va propiciar, en privat, l'apropament d'un sector d'intel·lectuals a la vila. Aquesta circumstància té algunes manifestacions dignes de ser ressenyades. Perquè va ser aquesta dona de subtils maniobres qui va organitzar i es va responsabilitzar de l'adquisició de la casa de Cadaqués (decorada amb quadres de Capmany i pintures de Rebull), amb què un grup selecte de personalitats del país van obsequiar Carles Riba amb motiu dels seus seixanta anys, al 1953. Rescatava, així, les energies i el protagonisme que, durant l'exili de Riba, l'havien convertit en dipositària de les Elegies de Bierville. També a Portlligat, es va relacionar amb Gabriel Ferrater. Han quedat uns rastres lírics d'aquest encontre: Ferrater li dedica uns versos de l'«In memoriam» (v. 101-132); ella, per la seva banda, el respon en una peça d'homenatge en què assajà una certa renovació de la seva fórmula poètica.

L'any 1978, Leveroni pateix una hemiplèxia que la manté un any i mig al llit. Per poder fer front a les despeses d'una malaltia llarga i d'una operació posterior, va vendre en secret la barraca a Salvador Dalí, amb l'acord de poder usdefructuar-la els mesos de setembre. Finalment, l'any 1986, a la seva mort, i segons disposà, va ser enterrada al cementiri de Portlligat.

Foto: AMB

Poesia del paisatge

En una escriptora en què es dilueixen tan clarament les divisòries entre la Vida i la Literatura, el rastreig dels escenaris no resulta gratuït. Especialment perquè és una autora amb un intens sentiment del paisatge. Deia, en una entrevista de l'any 1981 «Mireu, un dels paisatges que m'han influït més ha estat Cadaqués; des del primer moment va ser com un coup de feu, que diuen els francesos, una mena d'enamorament. Això és impossible que no traspuï en els meus versos» (Avui, 6 de desembre). En efecte, Cadaqués és el marc privilegiat, amb Valldemossa o Llavaneres, d'una part substancial dels seus poemes (penso, per exemple, en la sèrie Absència i, sobretot, en el poema que l'encapçala, «Rosa encesa del desig», escrit l'any 1933). El seu primer llibre, Epigrames i cançons, el correlat líric de les «Confessions íntimes» (primera part de Confessions i quaderns íntims), el va elaborar al llarg dels retirs empordanesos: hi percebem, intensíssima, la vivència del paisatge. Com en la nadala següent, que, tot recuperant la factura popular i la concreció toponímica sens dubte inspirades en les nadales foixianes, situa en la mar de Portlligat. Val la pena de recuperar aquest poema de l'any 1958, no recollit en l'obra èdita.

L'Ormeig ha llevat

la pesca més rara:

Encesos coralls,

cornes nacarades

i fermall preat,

una Estrella clara.

Ella, sobre el mar,

era dolça brasa,

camí de Betlem,

alta, s'enfilava.

Paraven els vents,

florien campanes

festejant la Nit.

Entraven les barques

dins de Portlligat

i els Àngels cantaven

entre els vells xiprers

renovat Hosanna.

Imatges i muntatge: AMB

«Petita suite de Portlligat»

El moment de més explícit, directe i intens homenatge el trobem en la «Petita suite de Port-Lligat» (Obra poètica completa, Girona: CGC Edicions, 2011, pàg. 145-149). La delicada i aguda capacitat d'èxtasi davant l'espectacle del món és una constant de la poesia leveroniana, que s'expressa sovint en els termes d'una comunió amb l'element. Ara, en la confusió absoluta de l'ésser en l'espai, el paisatge ja no és només el recer de calma i tranquil·litat momentanis, sinó que assoleix un estadi permanent i trascendent.

Ànima meva, pau,

dins l'eternal bellesa.

Pau, plenitud. Una «pau nova i segura», «de vida acomplerta i de consecució d'un repós eternament bell», llegíem en paraules seves més amunt. Els poemes de la secció Les notes greus, «La pau» i «Testament», responen a una idèntica inflexió de càntic espiritual, a una idèntica verbalització de l'equilibri difícilment atrapat.

Dintre del teu ull blau,

jardí de les gavines,

s'adormen els neguits

i s'apaguen les ires.

El dur peregrinatge amorós recala en uns límits precisos. La pau guanyada és d'ordre existencial. Pau sagrada. Aquesta característica no gens obviable l'aproxima sorprenentment a Maragall, a un sentiment espiritualitzat de la naturalesa i a una plenitud de tipus panteista. Aquí, amb procediments semblants (la sinestèsia i, sobretot, la fal·làcia patètica), el cosmos adquireix veu i textura dramàtica.

Dintre meu ets cançó

enamorada i viva,

terra esposa del mar

i de la meva vida.

El càntic de Cadaqués es realitza sempre en el motlle d'un estrofisme popular simple, lleuger, molt adequat a l'espontaneïtat de l'escriptura leveroniana i a la fluència del cant que es vol elemental, però assolint la dicció justa i el refinat temperament elegíac que impregna la seva millor lírica.

I com un aire antic,

l'amor altra vegada

és enyorança i goig

i desig d'ofrenar-te,

lligada als fruits daurats,

la meva vida esparsa.

Salvador Espriu va elogiar la gravetat alada de la poesia de Rosa Leveroni, que en aquesta 'suite' convoca més d'un accent maragallià: «Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau» (Cant espitual). L'escenari marí és convertit, a la fi, en un darrer refugi espiritual, dispensador d'oblit.

Cementiri petit

damunt l'aigua serena,

últim port encimat

damunt la pau eterna.

Imatge i muntatge: AMB

Per Sant Jordi 2011, Rosa Leveroni

2011-04-26T23:26:00.000+02:00

Assur

Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.

Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...

Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat a la xarxa.

Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...

...I m'havia passat tot per alt!!!

Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors (Ferran Soldevila), casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.

El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

Font: Blog Ca l'Assur

Leveroni en la magnífica veu de Dolors Martínez

2011-04-22T22:30:00.001+02:00

Cadaqués estimat

Poemes de Rosa Leveroni i de Quima Jaume exquisidament interpretats per Dolors Martínez i amb música d'Àngel Martínez.
Dissabte, 16 d'abril de 2011, a la Sala Art i Joia de Cadaqués.

La periodista Dolors Martínez és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona. Treballa a Catalunya Ràdio des de fa 23 anys i en els últims deu, ha estat cap del Departament de Dramàtics. Així, ha dirigit i realitzat Otel·lo i Molt soroll per a no res, de Shakespeare; Solitud, de Víctor Català; Les hores, de Josep Pla; Estimada Rodoreda, de Mercè Rodoreda.

Premis literaris de Cadaqués

2011-04-17T18:57:00.001+02:00

L'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, curada i prologada per Abraham Mohino i Balet i editada per CCG Edicions, ha estat reconeguda amb el premi Cadaqués a Quima Jaume de l'any 2011, en la seva 16a convocatòria. Aquest premi s'atorga al millor treball publicat que tracti la creació poètica.

Leveroni completa

2011-04-17T18:45:00.000+02:00

El rigorós treball d'Abraham Mohino i Balet per recopilar, dignificar i tornar a posar a l'abast dels lectors l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, introbable des de feia dècades i reeditada l'any passat per CCG Edicions, ha tingut la seva recompensa amb la concessió del 16è Premi Quima Jaume, destinat a obres poètiques ja publicades, dels Premis Literaris de Cadaqués. Mohino, que dissabte passat va guanyar el Joan Teixidor d'haikus en línia dels Ciutat d'Olot, per Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, recollirà els 1.800 euros de dotació d'un premi que reconeix, pòstumament, el valor creatiu que la crítica sovint va escatimar a Leveroni. Per arrodonir la festa de lliurament, que se celebra avui a Cadaqués, l'editor de l'obra completa de la poeta barcelonina, el gironí Quim Curbet, ha estat el guanyador del premi de poesia que porta justament el nom de Leveroni, dotat amb 900 euros, pel poemari inèdit Amb ulls de vidre. Curbet publica habitualment poemes al seu bloc personal, com ara “Dilluns sense recances”, al final del qual escriu: ‘Però inconscients del nostre destí tràgic, / tornem eternament a l'inici / i després de remoure les cendres / d'un nou diumenge sense esperances / contemplem de nou amb ulls de vidre / l'alba d'un dilluns sense recances”. Finalment, el Carles Rahola de periodisme (900 euros) és per a un reportatge sobre Cadaqués publicat a la revista Top Girona per Xavier Carós i Lluís B. March.

Quim Curbet i Abraham Mohino, quan van presentar
la poesia de Leveroni, al novembre a Barcelona.
Foto: Juanma Ramos.

Font: Avui (16.4.2011)

Canço d'abril

2011-04-01T19:30:00.000+02:00

Mes d’abril, joia subtil,

per tu somriu la marina,

i els arbres s’han enflocat

amb les verdors més divines.

Mes d’abril, galan gentil,

quantes verges esllanguies

i quina, del teu amor,

en serà la preferida?

Mes d’abril, bell entre mil,

quina ofrena et donaria

sinó un cor desencisat

d’haver estimat sense mida?

Biblioteca Les Voltes (Sant Vicenç dels Horts)

2011-03-29T23:14:00.000+02:00

Leveroni a la Selectivitat

2011-03-28T23:17:00.001+02:00

Elegies de la represa (vi)

No em preguntis, amor, per què t’estimo,

si no trobo raons. Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l’arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

És que sabries, cert, l’ardent misteri

d’unes ales signant l’atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l’aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t’estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure’t com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l’únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort.

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser

2011-03-28T23:03:00.001+02:00

Per llegir-ne la introducció

Un esborrany inèdit

2011-03-24T23:22:00.000+01:00

El 19 juny de 1937 Leveroni escriu l'esborrany que porto a col·lació. Es tracta d'un text d'absència, intens en l'expressió del desig amorós i amb les vacil·lacions pròpies d'unes notes germinals: dubta, per exemple, si suprimir-ne uns versos (Records, només records / que van fonent-se / deixant-me les mans buides / i tan fredes!) Finalment, a l'hora de compondre el llibre que porta en mans, Epigrames i cançons, recupera el text com a Pòrtic d'aquesta (i, al capdavall, de tota l'obra poètica) tot elaborant una reducció dràstica i encertada de la primera versió. La peça resultant és una bella síntesi del panteisme amorós leveronià.

Passen les hores de la nit, tan lentes

Passen les hores de la nit, tan lentes,

mentre jo resto immòbil,

en la platja del llit,

despulla abandonada

del naufragi sens fi.

Tot dorm, i jo desperta,

m’endinso en els camins

del que va ésser un temps

sense retorns,

i l’enfilall desgrano

d’allò que em fou plaer

i que em fou pena.

Records, només records

que van fonent-se

deixant-me les mans buides

i tan fredes!

Pàl·lides ombres

d’aquest neguit que em mena

sense saber a on...

Què cerco encara?

No et tinc a tu per fer-me companyia

d’amor i de plaer i en la tendresa?

No m’has donat, content,

tot el que desitjava

fins a fer-me plorar de tanta joia?

Què cerco, doncs?

Jo, què voldria?

Però el turment no cessa

i porto dintre meu

per fer-me companyia

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra

aire i sol, mar i estrella,

perquè tu fossis més meu

perquè jo fos més teva.

Pòrtic

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només,

la solitud immensa

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

Un poema de Rosa Leveroni en llenguatge de signes (1)

2011-03-24T10:15:00.000+01:00

Interpretació de Madonna

Em manca l’ombra d’una branca fina

Em manca l’ombra d’una branca fina

damunt de l’aridesa del camí.

Em manca l’ala lleu de la gavina

damunt les aigües soles blau marí.

Floreix plena de goig la rosa blanca

a fora de l’enclòs del meu jardí.

El rossinyol defuig la seva tanca

i ja no cantarà mai més per mi...

Dalmacio González canta Rosa Leveroni

2011-03-22T23:22:00.000+01:00

És la claror daurada
Música: Xavier Turull
Intèrpret: Dalmacio González
Piano: Liliana Maffiotte.

Elegies de l'amor incert (III)

És la claror daurada de la posta
      d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen
      la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
      després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
      troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
      d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
      sense saber on van...

Cançó d'aquest març

2011-03-03T23:14:00.003+01:00

Posa el març, damunt de l’arç,
el seu cant de joia, espars
de subtil blancor lleugera.

Resta el vent com encisat;
en trobar-se amb la beutat,
va perdent tota quimera.

Una garsa aixeca el vol;
la segueix un raig de sol
que s’adorm sobre la branca.

El sospir del presseguer
tot rosat i tafaner
desbordava de la tanca.

Josep Palau i Fabre / Rosa Leveroni

2011-03-03T01:03:00.000+01:00

Sergi Borges

(...) recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d'ella el nostre Alquimista.

Començarem pel final.

Josep Palau i Fabre té un escrit intitulat Record de Rosa Leveroni al seus Quaderns de l'Alquimista. En ell ens fa saber que ha sabut de la mort de Rosa Leveroni. Diu Palau:

"El seu nom no dirà res a molta gent. Però durant els anys 40 era un dels pocs que em deia alguna cosa".

Per Palau, Rosa Leveroni era "una de les nostres". Diu:

"Era una de les rares persones amb qui podíem comptar per a establir lligams, per a donar consignes, car no es resignava a veure el país espoliat i alienat".

Li atorga el màxim mèrit d'haver revaloritzat una figura com la d'Ausiàs March en la nota intitulada El meu Ausiàs March que Palau i Fabre va incloure a la seva revista Poesia l'any 1944. Palau i Fabre considerava que la seva generació havia estat cabdal en la transformació de la visió d'Ausiàs March. Per Palau, Ausiàs March abans de la guerra (in)civil era un poeta català medieval, i després de la guerra, Ausiàs March havia esdevingut un poeta modern. I la pionera en aquesta revalorització fou Rosa Leveroni. Així ho afirma Palau en una al·locució als Jocs Florals de Barcelona l'any 2002. Diu Palau:

" Rosa Leveroni[...] qualificà Ausiàs March de poeta maleït i "germà gran" de Baudelaire".

Palau ho tenia clar que Leveroni modernitza March. Fixeu-vos amb quina pregunta més bonica remata el tema:

"¿Què o qui la dugué a llegir tan eficaçment el poeta de Gandia, si no és algun desconsol intern dels que ella canta o rumoreja en els seus versos?"

Deixebla de Carles Riba, Palau revela que va ser ella qui li feu arribar les primeres còpies de Les elegies de Bierville, "que uns quants ens passàvem de mà en mà". Explica Palau que fou ell que li suggerí retre un homenatge a Carles Riba quan retornà a Catalunya. Així reaccionà Leveroni en paraules del propi Palau:

"Ella sabé transformar el meu projecte, purament llibresc i intel·lectual, en una iniciativa pràctica i de més envergadura, que era la d'oferir-li una casa a Cadaqués[...]".

Palau i Fabre i Leveroni compartiren els terribles anys de buidor i extrema solitud de la immediata postguerra. En un article intitulat Temps congelat, Palau ens narra d'una manera angoixant quins intel·lectuals quedaven a Catalunya entre el període 1939-1943 aproximadament. Quan Ferran Soldevila va tornar el setembre de 1943, Rosa Leveroni escriví una carta a Palau on hi apareixia una frase que l'impressionà: "ja som un més". Diu Palau:

"Si això m'ho podia escriure encara el setembre de 1943, imagineu el que devia ser la soledat el 1939...".

Palau i Fabre i Leveroni anaven junts, amb un grapat més d'intel·lectuals i literats catalans, en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes quan celebraven reunions poètiques clandestines, els únics llocs on el català podia conservar-se i no caure en la anihilació. Fixeu-vos quina declaració més contundent fa Palau:

"Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant l'ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra (Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l'excepció a la generació anterior), res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40".

Rosa Leveroni no hi va faltar pas al sopar d'homenatge que s'organitzà en honor de Josep Palau i Fabre quan retornà a Catalunya el febrer de 1961 després de la seva estada a París.

I acabem per on hem començat. Mireu quines paraules més boniques li escriu Palau per tancar el seu escrit Record de Rosa Leveroni:

"Ella es deia Rosa, i el seu nom, en forma de nom comú (rosa, rosae), apareix sovint en els seus versos, no pas convertit en facilitat o en un recurs banal, sinó cultivant-lo expressament, amorosament, adobant la terra d'aquesta rosa única que ella duia dintre seu i que fou tota la seva vida".

Font

Barcelona INK

2011-03-02T21:48:00.000+01:00

NUMBER SIX - A SPECIAL ISSUE DEDICATED
TO WOMEN WRITERS OUT NOW!

2011-02-22T00:12:00.001+01:00

Fotografia: AMB

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

Rosa Leveroni (Marginalia: El País)

2011-02-10T10:57:00.000+01:00

Jordi Llovet

Dues publicacions de gran categoria vénen, amb un cert retard, a posar la poeta barcelonina Rosa Leveroni al lloc que es mereix: R.L., Obra poètica completa, edició a cura d'Abraham Mohino; i R.L., La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino, totes dues a CCG Edicions, Girona, 2010; la segona, síntesi o sublimació de la primera.

Hi ha diverses raons que ens permeten d'entendre que Rosa Leveroni quedés mig oblidada a Catalunya als últims decennis, tot i l'edició, l'any 1981, de Poesia, a càrrec de Maria Aurèlia Capmany, i de l'esforç divulgador d'Helena Valentí, entre d'altres. Potser la primera raó d'aquest oblit s'hagi d'anar a buscar en el fet que l'ínclit antòleg Joaquim Molas, a la seva insòlita Poesia catalana del segle XX, no l'esmentés ni per atzar, tot i no oblidar-se d'esmentar-hi poetes d'igual o de menys categoria, com ara Clementina Arderiu —és clar que aquesta era la legítima de Carles Riba—, l'inefable López-Picó, de pietosa memòria, i Francesc Vallverdú, força temps corrector de llengua a TV-3, sense que vagi evitar que els locutors diguessin "alçada" quan haurien de dir "altura", i "climatologia" quan haurien de dir "clima", errors encara no esmenats. D'altres antologies van filar més prim i hi van reproduir poemes de Leveroni, sigui perquè els curadors tenien més gust literari que l'esmentat universitari —com va ser el cas de Joan Triadú—, sigui perquè van fer reculls molt exhaustius, com en els casos d'Un segle de poesia catalana, a càrrec de Bofill i Ferro i Antoni Comas, o de l'Antologia de poetes catalans, a cura de Giuseppe Sansone. Les antologies semblen cosa de poca importància, però, en un panorama literari tan poc oxigenat i propagat com el nostre, resulten al capdavall determinants.

Però hi ha un altre factor que explicaria el vel d'opacitat tirat damunt la memòria d'una poeta que el mateix Espriu va considerar superior a Rosselló-Pòrcel i a Vinyoli, cosa exagerada, i també superior a si mateix, idea clarament farisaica. El cas és que Rosa Leveroni, estudiant que va ser a l'Escola de Bibliotecàries fundada per Prat de la Riba, va encapritxar-s'hi d'un dels seus professors, Ferran Soldevila, mentre un altre, Carles Riba, en quedava enquimerat. La publicació de Confessions i quaderns íntims de la nostra poeta (València, Eliseu Climent, 1997) va deixar a cel descobert una relació que corria entre tafaners i amants de la cinegètica des de feia temps, o durant tota la vida de Rosa, per a escàndol de benpensants i de missaires osonencs. El fet és que Rosa Leveroni es va enamorar apassionadament —com va fer-ho la monja portuguesa Marianna Alcoforado, que li agradava, d'un militar francès de campanya a Lisboa— de l'abrandat historiador; el qual, tot s'ha de dir, com que havia signat a la sagristia papers amb Madame Yvonne Lepage, no els va acabar de perdre, tot i freqüentar llit de canonge amb la poeta. Que ella se'l va estimar, d'això no en queda dubte quan es llegeixen les cartes o els poemes que li va enviar. Quant a Riba, tot el que sabem és que, mentre Clementina, a la cuina, preparava el te, don Carles empaitava la bella Leveroni i li demanava un òscul en sordina, com Eros a Psique, sense mai aconseguir, pel que sembla, cap èxit memorable.

Tot això a banda, o justament per culpa d'aquestes circumstàncies, Rosa Leveroni no té encara el lloc altíssim que sempre va merèixer, al costat de dones poetes tan importants, al segle XX català, com Maria Antònia Salvà o Maria-Mercè Marçal. Els curadors de La poesia essencial de Leveroni diuen al pròleg de la seva edició que aquesta poeta serà apreciada "si hi ha un mínim de criteri i de rigor en els nostres estaments crítics". Si accepten que un servidor sap alguna cosa de literatura, que agafin aquest article com una mostra de suport a la redempció que espera una tan alta escriptora. L'han posada al costat de Katherine Mansfield i d'Emily Dickinson, i no és cap exageració: ho sap molt bé Sam Abrams.

[El País, 10 de febrero de 2011]

Nadala de l'exiliat

2010-12-19T10:02:00.000+01:00

Nadal

Foto: AMB

El misteri de la Nit

sigui dolç altra vegada;

que la neu sigui coixí

del somni i de l’esperança.

L’àngel us sigui clement

emparant-vos amb ses ales;

que us il·lumini els camins

la claror d’una nova alba;

i perduri venturós

vostre retorn a la pàtria.

Nadala de Portlligat

2010-12-19T00:10:00.000+01:00

Nadala

L’ormeig ha llevat

la pesca més rara:

encesos coralls,

cornes nacarades

i, fermall preat,

una Estrella clara.

Ella, sobre el mar,

era dolça brasa;

camí de Betlem,

alta, s’enfilava.

Paraven els vents,

florien campanes
festejant la Nit.
Entraven les barques
dins de Portlligat
i els Àngels cantaven
entre els vells xiprers
renovat Hosanna.

Carn de pensament

2010-12-17T16:16:00.000+01:00

Joaquim Pijoan

Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la soledat només, / la solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu, / perquè jo fos més teva.

Amb aquests versos s’obre el magnífic volum de l’Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni en una cuidada edició de CCG Edicions a cura d’Abraham Mohino, una obra poètica que ha estat per a mi una descoberta feliç aquests dies tardorals, ja quasi hivernals. En resumeix molt bé la seva essència Abraham Mohino quan escriu al Pòrtic a aquesta Obra Pòetica Completa, qualificant-la d’una veu poètica única, aquestes paraules precises:

“... D’aquí deriva la veu monòdica i fluent de la cançó o, més greu, el timbre invocador i votiu de l’elegia, vers els amors que s’hi celebren, vers la natura o vers Déu, darrer refugi (dispensador d’oblit) d’una extrema soledat existencial. Ja en els primers versos d’Epigrames i cançons hi és configurada tota una poètica de la desolació. Són diverses les cordes del seu instrument, però la del dolor es presenta com la més afinada...”

Rosa Leveroni és una de les nostres poetes oblidades, o millor dit, ho era fins a l’aparició d’aquesta delicada i rigorosa edició de la seva obra poètica completa. La veu dels poetes és la que ha de parlar sempre, els diletants comentaristes ben poca cosa hi podem afegir que tingui un mínim de sentit, o que digui alguna cosa nova per al lector dels seus versos. I la veu dels poetes de la generació de Leveroni va parlar amb la claredat que ho feu Salvador Espriu, paraules que Mohino reprodueix oportunament al seu excel·lent estudi introductori. Diu així el poeta Salvador Espriu, de poeta a poeta, referint-se a l’altíssima qualitat de la poètica leveroniana:

“... T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me) , ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit –essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc. Perquè parlo ben objectivament...”

Espriu continua amb una valoració comparativa de la poesia de Leveroni amb els grans poetes del seu temps. I sentencia:

“... Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsicament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tornarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible...”

Amor, dolor, naturalesa, vida, mort, el diletant s’ha sentit profundament tocat per aquesta lírica que no sap qualificar d’una forma personal. I que resumeix amb paraules de poeta: carn de pensament. Aquesta fou la vida i la poètica de Rosa Leveroni, autèntica carn de pensament. I aquests els versos del seu poema Testament que em plau de compartir amb el lector tot convidant-lo a llegir aquesta oportuna edició de la seva Obra Poètica Completa alhora que en felicita els qui l’han fet possible, curador i editor:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi / Vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí / Vull el silenci dolç del vol de la gavina / dibuixant el contorn d’una cala ben fina; / l’olivera d’argent, un xiprer més ardit / i la rosa florint al bell punt de la nit; / la bandera d’oblit d’una vela ben blanca / fent més neta i ardent la blancor de la tanca / i saber-me que sóc, en el redós suau, / un bri d’herba només de la divina pau.

Font

L'amor incert: música de Xavier Turull sobre textos de Rosa Leveroni

2010-12-15T10:51:00.001+01:00

Xavier Turull i Creixell

(Barcelona, 1922 - Barcelona, 22 de gener de 2000)

Violinista i compositor. Estudià a l'Acadèmia de Música de Barcelona. Deixeble de J.Massià, Y.Menuhin i P.Casals, destacà com a intèrpret de sonates clàssiques (Bach, Beethoven, Schumann, Brahms) i modernes (Poulenc, Granados, Homs, Gerhard, Balada).

El 1947 emigrà a Amèrica i s'establí a Colòmbia, on fou professor de violí i de música de cambra a la Universitat de Cauca (Colòmbia, 1947-50). El 1950 es traslladà a l'Argentina i residí a Buenos Aires, on també fou professor de violí i féu alguns concerts. El 1955 tornà a Barcelona i continuà la seva activitat musical. Fou director (1972-82) i catedràtic del Conservatori de Música de Barcelona. Compongué, entre altres obres, Trama 12 × 12 (1977), per a violí sol, Rere del Mur (1981), per a soprano i quartet —premi Eduard Toldrà (1983) de la Generalitat de Catalunya—, L'Amor Incert (1982), sobre texts de R.Leveroni, Wierz (1993), poema concertant per a violí i instrument de corda, i Ronda (1995), concert per a guitarra i orquestra.

Rosa Leveroni: L'amor incert
Música Xavier Turull
Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat
1980

1. Absència
2. El cant
3. És la claror daurada de la posta
4. Dolor
5. Glossa mallorquina
6. Els records

Rosa Leveroni: Rere el mur

Xavier Turull

Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat

1983

Música per a Cinc poemes desolats

1. Com un gorg sense llum ni remors d'aires tendres (Adagio)
2. Rere del mur, segures (Allegretto)
3.Com l'animal ferit, morir ben sola (Largo cantabile)

Escolteu les músiques

Geografia leveroniana (6): Figueres

2010-12-11T22:20:00.000+01:00

Leveroni féu les pràctiques de bibliotecària
al llarg dels mesos de març, abril i maig de 1933
a la biblioteca popular de Figueres

La llarga resurrecció de Rosa Leveroni

2010-12-07T11:30:00.000+01:00

El filòleg manresà Abraham Mohino publica l'obra poètica d'una autora oblidada
Toni Mata

Abraham Mohino, als jardins exteriors
de la Biblioteca de Catalunya

La posteritat ha estat injusta amb Rosa Leveroni (1910-1985), lloada per contemporanis com Espriu, Riba i Soldevila i menystinguda quan l'estètica del realisme social va escombrar els seus precedents insignes. El pas següent va ser un oblit sostingut, i el tercer, la desídia editorial. El treball compilatori del filòleg manresà Abraham Mohino va hivernar durant una llarga dècada de falses promeses i un larvat esgotament que ha desembocat, com la cara i la creu d'una moneda, en la publicació, ara sí, de l'Obra poètica completa de l'escriptora barcelonina i en el fervent desig de l'expert de "no fer més treballs d'investigació sobre l'obra dels altres i dedicar-me a la meva creació".

La figura d'Abraham Mohino, com la de Mònica Miró, còmplice i companya, s'erigeix en el si de les lletres catalanes com la d'un agosarat estudiós que, per la inèrcia de l'atzar, s'ha especialitzat en "literatura marginal: dones, exili, el jo...". Uns condicionants que no han avortat una filosofia de treball sovint mal rebuda en els ambients (endogàmics) acadèmics. Però després de tenir el manuscrit de la poètica leveroniana deu anys criant pols en un calaix, enganyat pels bons propòsits que cap editor no va arribar a concretar mai, se sent legitimat per defensar el seu projecte aferrissadament.

A Leveroni se l'ha citat més com a amant de Ferran Soldevila que per la qualitat de la seva obra, malgrat que, com afirma Mohino, "és una de les grans veus del segle XX". Amb la mort del mestre Carles Riba l'any 1959, la seva creativitat "va decaure molt" i el llegat de Leveroni es va anar apagant. Fins al punt que "en la col·lecció de Les millors obres de la literatura catalana no hi figura res seu, ni tan sols en cap antologia poètica". Un mur de colossal indiferència que no ha espantat mai Abraham Mohino: "és una autora que s'ha de vindicar, amb contundència".

El centenari del seu naixement ha estat l'excusa idònia per restablir el bon nom de Rosa Leveroni, a qui Salvador Espriu va confessar, en una carta datada el 3 d'agost del 1951, que "pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta", masculinitzant el gènere de l'elogi per situar-lo a l'alçada dels millors "de tots els temps". En l'altre platet de la balança, unes paraules de Gabriel Ferrater que, mal contextualitzades, flac favor han fet a la divulgació de l'obra de l'escriptora nascuda l'1 d'abril del 1910 al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d'Aragó de Barcelona. "Escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir", va assegurar Ferrater, malgrat que Mohino considera que "si no hagués tingut en compte la seva importància, no veig per què ell mateix li hauria d'haver dedicat uns versos".

Lletraferits, personalitats inquietes i altres amants de la literatura poden fruir de la vida i l'obra de Rosa Leveroni gràcies a tres publicacions que han aparegut enguany a redós del centenari. A més de l'Obra poètica completa, el segell gironí CCG Edicions també ha tret el volum La poesia essencial, a càrrec de Miró i Mohino, i Cartes d'amor i d'exili (Viena Ed.), que Mohino va treballar amb Enric Pujol sobre l'intercanvi epistolar que van mantenir Leveroni i Soldevila.

El darrer d'aquests llibres s'alça com un compendi de factura impecable que engloba no tan sols l'obra poètica de Leveroni -amb composicions inèdites-, sinó també els pròlegs que van escriure Carles Riba, per a Epigrames i cançons (1938); Salvador Espriu, per a Presència i record (1952), i Maria Aurèlia Capmany, per a Poesia (1981), traduccions (inclosa Terra erma, de T.S. Eliot) i textos de crítica poètica. El lector també hi troba una extensa cronologia i escrits de Vinyet Panyella i del mateix Mohino.

La figura de Rosa Leveroni adquireix la seva veritable dimensió quan, a la seva qualitat com a escriptora, s'hi uneix "el compromís cívic i la voluntat d'involucrar-se en la represa cultural del país després de la guerra. Sense Palau i Fabre, Leveroni, Vinyoli..., s'hauria perdut la connexió amb el passat". No en va, l'autora antologada per Mohino va esdevenir un "nexe d'unió entre l'exili interior i l'exterior".

Treballant en la clandestinitat, aquests autors van mantenir encesa la flama de la cultura catalana en temps poc propicis, i Leveroni va convertir "l'experiència de vida en poesia, musical, profunda, orgànica, que creix a mesura que es va fent, com els anells del tronc d'un arbre". El filòleg manresà, resident a Barcelona, explica que "Leveroni va descobrir un món nou quan va entrar a l'Escola de Bibliotecàries, va conèixer Riba, es va creure protagonista d'una gran novel·la, fins que va adonar-se que la realitat era una altra, i llavors els dietaris van substituir allò que li mancava". Amb les anotacions contingudes en aquests textos personals "va intentar rectificar la seva vida grisa". Poemes escrits al marge de les pàgines dels seus diaris ofereixen una lúcida mirada a una obra que passeja amb vigor "pels paisatges, les morts i els amors" que van filar la seva existència. La talla literària de Leveroni va créixer fins a viure, entre el 1945 i el 1958, "el seu millor moment", un do creatiu que va minvar amb les morts de Riba (1959) i Soldevila (1971), els seus mentors.

Comparant-la a veus singulars com la d'Emily Dickinson, Abraham Mohino ha bastit amb la recopilació poètica de Rosa Leveroni -que va dir que "sóc perquè escric"- un monument necessari per a la normalitat de les lletres catalanes. L'escriptora barcelonina ja té "l'edició acurada que mereixia, sense oblits ni confusions" i el filòleg confia que "el món acadèmic que fins ara l'ha bandejat reconegui la seva vàlua".

Regió 7, 7.12.2010

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (3)

2010-12-03T16:57:00.000+01:00

Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu

al lleu ventet polsós de molts infolis.

Oh Fausts de celobert, quantes quimeres

encara us trairan? Què hi ha en els llibres

que us pugui compensar d’aquestes hores

robades a un anhel, a un plor, a un somni?

Infeliços ignars! Tantes paraules

en fileres semblants per dir les coses

afrosament semblants!... Deixeu que dormin

els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin

a llegir cap endins, que els mots us siguin

per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin

a confegir de nou la vostra vida.

Geografia leveroniana (5): Valldemossa (1)

2010-11-22T23:57:00.001+01:00

Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

Un episodi valldemossí (fragment)

Després d'un camí irregular ombrejat d'alzines, interromput sovint per tanques que salvàvem fàcilment, ens trobàvem a mitja muntanya, arrecerats del vent, visibles només als nostres peus uns masos dispersos i l'ampla construcció de la Cartoixa. L'ombra platejada i tènue de les oliveres, amorosia un sol precoç de març. Asseguts l'un vora l'altre, Joan encetà la lectura d'una cançó del Petrarca que jo seguia en el mateix text. Sense adonar-se'n prenia en les seves explicacions aclaratòries, un lleu to professoral que em retornava als temps feliços d'Escola. I allò que en aquells moments admirava en ell i que més li envejava ―símptoma com era de pura jovenesa― era aquella seva serietat per a les coses, aquella manca d'ironia... Tenia ja el pressentiment de sentir-lo verge encara de sentiments i de reaccions que per mi ja eren sabuts i orfes d'encís... Parlàrem després de la seva estada a París, dels petits incidents d'aleshores, i així, plàcidament, passàrem el matí perfumat de sol, de vent i de dolces paraules italianes.

Reposàrem, després de dinar, abocats a la finestra de la cambra d'en Joan, perfumada de sol i dels darrers ametllers profusament florits. Es sentia un brunzir d'abelles i el poble ensopit per la tarda dominical feia una plàcida migdiada. Tot convidava a l'amable peresa, però l'incentiu de conèixer el país, d'altra banda els agullonava. Marxaren carretera enllà, disposats a assolir la casa senyorial embolcallada amb el prestigi d'una llegenda romàntica que havia trascendit ja al continent.

Però sense ella, el paisatge per si sol ja valia la caminada. Després de deixar a banda i banda unes comes amples, enlairades i suaus vigilades per penyats encimbellats, guaites dels conreus, dels olivars i de les alqueries, la carretera s'obria de sobte davant d'un blau brillant i puríssim que arribava a l'horitzó i que els pins foscos i les alzines feien ressaltar més encara. Era com si la immensitat donés una fiblada de sublim, però allò que deixava atuït, incapaç tot d'una d'assimilar-ho, com un cop imprevist i directe, sense rèplica possible, era l'espectacle del mar sota els penyals rosats i maragda, aquell verd profund deixant l'infatigable bes convertit en blondes permanents i canviants alhora, entorn de les roques. I sobretot aquell silenci tan pur, tan pur, que feia entenedores les veus del bosc i del mar, vent suau, tremolor de les fulles, degotís de l'aigua baixant dels cims, pas furtiu dels porcells lliures i tímids com selvatgines dins l'arbreda, rumor de balada sempre recomençant a l'entorn dels penyals, allà al fons... Fins els núvols, amb el seu pas lleu, posaven la nota més cristal·lina en aquell concert perfecte i trasbalsador...

Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

Rosa Leveroni: Homenatge a Mallorca (1)

2010-11-20T19:19:00.000+01:00

Foto: Abraham Mohino Balet

Per a M. Antònia Salvà en el seu 75è aniversari

Reien els ametllers damunt la plana clara

i el sol d’un febrer dolç feia la joia avara;

resplendien al lluny amb un bell to morat

les muntanyes i un cim era encara nevat.

Passaven els ramats i brunzien abelles,

de camperoles flors s’obrien les estrelles,

cantaven reguerols i, dalt del campanar,

voleiaven els sons per aquell dia clar...

I vaig venir a Vós, la mallorquina fada

que, amb paraula lleu, florida renovada

doneu al vostre camp amb un magnífic guany

de flors i fruits gentils per tot el llarg de l’any.

Vaig portar-vos, humil, la meva pobra ofrena,

homenatge amorós per la Gràcia que us mena

a donar a cada nom el seu dringar precís,

renovellat present del perdut Paradís.

I ara vinc a Vós en l’alt aniversari

desitjant-vos que el cant se’ns faci centenari

per dar-nos el perfum d’aquesta terra vostra

tan grat al nostre cor perquè és germana nostra.

Vós sou la veu d’argent del país mallorquí

i d’ell ens ofreneu el seu encant diví.

Marina Rossell canta Rosa Leveroni

2010-11-18T22:00:00.001+01:00

Escolta el poema

Elegies de l'amor incert (iii)

És la claror daurada de la posta

d’un dia de tardor

que veig en els teus ulls i que m’ofrenen

la seva tremolor.

És aquell deix cansat, com d’arribada

després de tràngols forts

a l’esperat recer, on tots el somnis

troben la pau dels ports.

És el somriure lleu, la veu sonora

d’haver estimat ja tant,

que em prenen dolçament i se m’emporten

sense saber on van...

Geografia leveroniana (5): en un racó de Cadaqués (Homenatge escultòric d'Emília Xargay)

2010-11-18T21:28:00.000+01:00

Presentació de l'Obra poètica completa de Leveroni des d'un iphone (2)

2010-11-10T21:11:00.000+01:00

Tres moment de la presentació de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni
a la sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya. El curador de l'obra,
Abraham Mohino, amb Sam Abrams i signant
exemplars de l'obra una vegada acabat l'acte.
Fotografies de Jacob Mohino.
9 de novembre de
2010

Presentació de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya (1)

2010-11-10T17:23:00.000+01:00

Una veu d'elegia i sofriment

2010-11-09T14:33:00.001+01:00

Eva Vàzquez

Amb la presentació avui (19.30 h), a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, publicada per CCG Edicions, el filòleg Abraham Mohino (Manresa, 1969) dóna per conclosa la seva dedicació a aquesta escriptora que va publicar poc en vida i que va acabar assumint, des del desterrament voluntari a Cadaqués, una marginalitat que ha perdurat ben bé fins aquest any del seu centenari. Mohino ho expressa amb certa fatiga: si l'obra poètica íntegra de Leveroni, incloent-hi nombrosos i importants inèdits, torna a estar a l'abast dels lectors, és a còpia de vèncer les reticències d'aquells que la continuen jutjant amb condescendència, com una autora menor que només desperta interès per la morbositat de la seva relació amb Ferran Soldevila. I és cert que hi va haver amors clandestins i que la seva poesia juga amb “estereotips manifestos, sobretot quan adopta les fórmules de la cançó popular”, però molt al contrari dels seus detractors, Mohino, que ha dedicat els últims quinze anys a estudiar l'obra de l'escriptora, des dels dietaris als contes, la correspondència i la poesia, considera Leveroni dotada d'“una veu peculiaríssima que no s'assembla a cap altra”, una veu “única” que assoleix, pel “calat dolençós i descarnat” de la seva poesia, “un grau de nuditat insòlit en l'escriptura poètica del segle XX”. Aquesta “violència introspectiva i confessional” s'alia amb una finesa de dicció, una naturalitat i aparent facilitat, que entronca amb la lírica popular i amb la sensibilitat oriental, fins a aconseguir un efecte de “sordina tremolosa”, com s'hi referia el seu mestre Carles Riba. Mohino hi detecta també traces de Leopardi, de Rilke, dels romàntics anglesos, d'Anna de Noailles, de Katherine Mansfield i de Joan Maragall, però per damunt de tot, d'Ausiàs March: com ell, Leveroni “té una concepció de l'amor substancialment torturada i sofrent”, abeura en “una filosofia del dolor” que porta aparellat “un sentiment irreparable de desolació existencial”. D'aquí que en la seva obra predomini l'elegia, el clos formal on “el dolor se sublima”.

La present recopilació dels llibres que va publicar en vida, Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i Poesia (1981), reedició dels dos primers amb uns quants poemes nous, s'acompanya ara de nombrosos poemes inèdits, junt amb les traduccions d'autors japonesos i contemporanis, com ara Eliot, Spender o Pasternak, tot plegat coronat amb una selecció de textos teòrics sobre la poesia que bastarien per desfer simplificacions sobre el relleu intel·lectual de l'autora, adverteix Mohino.

“He volgut que el lector acabés enduent-se, entre els diversos gaudis d'aquesta poesia, el d'un que no se li acostuma a reconèixer: el de la modernitat”, explica l'estudiós en la presentació al volum, que reprodueix, per reafirmar la seva valoració, a més d'un epíleg de Vinyet Panyella, els pròlegs que al seu dia van escriure Carles Riba, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany per als tres poemaris ja editats de Leveroni. Sense cap dubte, el més valent i elogiós és el d'Espriu per a Presència i record, el llibre que coincideix amb l'etapa de plenitud de l'escriptora, però poca cosa comparable amb la rendició absoluta que va expressar-li privadament per carta: “No hi ha ningú –li diu– que hagi cantat l'amor d'una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa.” Al seu costat, continua, empal·lideixen Clementina Arderiu i Maria Antònia Salvà, que “de vegades són cursis i tot sovint nyonyes, i tu no ho ets mai”. Però Espriu no la circumscriu ni, per tant, la limita a la literatura de gènere: “Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres”. La carta és del 3 d'agost de 1951, però han hagut de passar trenta anys perquè algú reedités la poesia d'“un dels millors de la nostra lírica de tots els temps”.

(El Punt Girona, 9.XI.2010)

Presentació de l'Obra poètica completa de Leveroni a la Biblioteca de Catalunya

2010-11-06T22:38:00.000+01:00

Rosa Leveroni, Obra poètica completa: ja a les llibreries!

2010-11-06T22:26:00.001+01:00

Una tanka de Leveroni en versió francesa, per Leveroni

2010-11-05T15:49:00.001+01:00

Dedicance

Tout le miracle

dans la nuit se clôt

de ton sourire.

Et il sera à jamais

le chant, le vers, la rose.

Rosa Leveroni: primers anys de vida

2010-11-03T18:38:00.000+01:00

1910

Rosa Leveroni i Valls, filla de Manuel Leveroni Capitani i de Rosa de Lima Valls Torruella, neix l’1 d’abril a Barcelona, al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d’Aragó. El pare prové d’una família d’armadors de vaixells de Gènova i és representant d’indústries metal·lúrgiques. La mare té la titulació de mestra, tot i que no exerceix com a tal. S’havia casat a dinou anys, un abans que nasqués Rosa, la més gran de dues germanes. L’altra, Roser, va néixer el 1920.

1915-1930

Rosa fa les primeres lletres al col·legi Príncep d’Astúries. Dels set als dotze anys estudia a les Dames Negres i, fins als quinze, a l’Escola Graduada de la Concepció. En aquest darrer centre, que era laic i públic, hi troba Elisa Agustí, la mestra a qui deu la base de la seva formació. «Filla d’aquella, encara, feliç burgesia barcelonina» durant deu anys segueix cursos de música (teoria, solfeig, piano) i estudia idiomes (francès en particular i nocions d’anglès i d’italià que li permeten familiaritzar-s’hi). Són anys d’estiueig a Llavaneres, on Rosa fa amistat amb Joaquim Verdaguer, l’amor d’adolescència convocat en les «Elegies de Mas Isard», entre altres poemes. L’any 1926 descobreix Cadaqués, un espai privilegiat en la vida i en l’imaginari de la futura escriptora; a partir de 1930, la família Leveroni hi lloga un pis per passar-hi les vacances d’estiu. A l’edat de quinze anys, Rosa publica, signats amb inicials, els primers versos a la revista infantil En Patufet i, a disset, escriu un dietari novel·lat, Maria Rosa.

Carles Riba: un autoretrat

2010-10-29T17:59:00.002+02:00

Font

Dalí-Leveroni: cinc metres

2010-10-28T01:03:00.000+02:00

Anna M. Dalí pintada pel Salvador Dalí
l'any 1925 en l'espai de Portlligat on
compartirà veïnatge amb Rosa Leveroni

Dalí

Dalí, Dalí.

Mitjons apedaçats

de blau i de carmí.

El teu cap és de suro

Ai sí!

Amb cabells de fideu fí.

Ai sí! Ai sí!

Demà serà un altre dia

(Poema inèdit d'adolescència que estrafà l'estil purista i amb què Leveroni clou fent broma una xerrada sobre surrealisme impartida en el marc de l'Associació de l'Escola de Bibliotecàries)

Jocs d'amor, fragments d'autoficció

2010-10-24T13:07:00.000+02:00

Eva Vázquez

Almenys des dels divuit anys, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) va acostumar-se a consignar, dia rere dia, l'experiència quotidiana, les lectures, les converses, els enamoraments, els projectes literaris. Aquesta obra dietarística, lluny de constituir una grafologia merament privada i accessòria en el conjunt de la seva creació poètica, n'és, al contrari, el germen, «l'humus nodridor», segons ha conclòs el filòleg Abraham Mohino examinant els papers personals de l'escriptora que ha exhumat de la Biblioteca de Catalunya. L'examen exhaustiu d'aquest material li ha permès descobrir «l'ambiciós programa literari» de l'autora i abundants textos inèdits, que ha publicat, junt amb la reedició revisada dels seus contes, a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Eumo).

Rosa Leveroni, a l'esquerra, en una representació teatral
a l'Escola de Bibliotecàries, el 1933

El primer contacte d'Abraham Mohino amb l'escriptura privada de Rosa Leveroni es remunta a finals dels anys noranta, quan va revisar, prologar i anotar, junt amb l'historiador figuerenc Enric Pujol, l'edició de les Confessions i quaderns íntims (1997) de l'escriptora barcelonina, vinculada des de la joventut a Cadaqués i, més tard, a Portlligat. I no era casual, la col·laboració dels dos compil·ladors, tenint en compte que Pujol, ara director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, és el principal especialista en l'obra de l'historiador Ferran Soldevila, mestre de Leveroni als anys trenta, durant el seu pas per la moderna i estimulant Escola de Bibliotecàries, exigent conseller literari, amant reservat i clandestí, i pilar fonamental i obsessiu en la vida i l'escriptura de l'autora de Presència i record. L'ascendent de l'historiador en la construcció de la prosa literària de Rosa Leveroni, i el mestratge que també va exercir en la jove alumna, i més tard eficient corresponsal a l'exili, el poeta Carles Riba, és tan poderós, que Abraham Mohino no dubta a afirmar que, amb la mort dels seus dos principals mentors, entre 1959 i 1971, la producció de Leveroni experimenta «un declivi dràstic tant en la intensitat com en la qualitat». Aquest defalliment, al qual va contribuir també la seva postergació pública a partir dels anys setanta, és, però, molt posterior a l'època que examina el filòleg a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser guiant-se amb els papers privats de l'escriptora, convertits en un veritable «viver literari i sentimental» de provatures, citacions, jocs de suplantació, autoficció i emmascarament que revelen un programa creatiu summament ambiciós que havia de culminar en el projecte mai conclòs de redacció d'una novel·la. «Animal llibresc, touché de la littérature, Leveroni atia i vigoritza les segregacions humorals amb el sèrum literari», declara Mohino, que fa especial èmfasi en els espisodis sentimentals que registra l'escriptora dia a dia, quasi amb morbositat, perquè «tota història d'amor és, en si mateixa, una suggestió impregnada de ficció». En les seves temptatives novel·lístiques, Leveroni, de fet, continuarà «ampliant, estilitzant i portant a les darreres conseqüències un projecte d'autoinvenció literària iniciat amb el dietarisme», on ja havia jugat a l'emmascarament dels pseudònims, les al·lusions implícites i els refinaments estilístics de l'amor real. Dins aquest projecte s'han d'interpretar, segons Mohino, els mateixos dietaris, els epistolaris heteronímics (sobretot les Cartes d'Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, projeccions d'ella mateixa i Soldevila) i els contes, «respostes múltiples a un impuls d'autoinvenció literària únic i coherent, concèntric i absorbent». Però és també la incompletesa d'aquest programa, del qual les Confessions i quaderns íntims serien la peça angular, que ha quedat una «imatge vaga i imprecisa del valor, la intenció i l'ambició reals d'aquesta prosa». Mohino analitza en el seu assaig les lectures de l'escriptora, fonamentalment novel·lesques tot i ser coneguda quasi en exclusiva com a poeta; les seves amistats, en particular les companyes de l'Escola de Bibliotecàries, però també Jordi Rubió, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu o Gabriel Ferrater; les seves apassionades i obsessives relacions amoroses, amb Soldevila al capdavant, però també amb Riba i Rubió; el seu actiu compromís cívic i cultural durant la postguerra, col·laborant des del primer moment a la revista Ariel, però sobretot erigint-se en la confident del Riba de l'exili i en la seva més tenaç valedora a Catalunya, fins a convertir-se en la fidel dipositària de Les elegies de Biervielle; els paisatges que freqüenta, des de Barcelona a Llavaneres i Cadaqués; els seus dubtes, en fi, el seu entusiasme, el tedi dels últims anys, el silenci i l'oblit pòstums.

Font

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (2)

2010-10-22T18:01:00.000+02:00

Fragment d'una carta d'amor perduda

Tots aquest dies a la Biblioteca de Catalunya no han estat un sacrificat acte de transcripció de manuscrits, sinó un entretingut, un suggerent acte de passió. Recordo que vaig arribar a la literatura per una similar curiositat com Miss Lyell: la lectura de l'ànima, l'intent de penetrar en la psicologia d'amor. Va ser una cosa més sensual i tot. I, en efecte, vaig aprendre a afinar les cordes del meu llaut amb les lectures successives, amb els pòsits que varen anar abandonant en mi. Em diràs, és clar, que cal una experiència de vida, i no t'ho negaré pas; de fet, la buscava assedegat, intranquil, tens. Era el que em cegava i era el que em proporcionava una rara lucidesa, aquesta recerca de vida, de cos, de vegetació, de mars. Cordes ben tenses, però calia la fusta, l'eben, ben tallat, ben polit, ben treballat per la vida. Va ser-me difícil amollar les meves cordes a una fusta, a la vida. Però entenc que les meves experiències eren plenes d'intensitat, de concentració dolorosa, i que em nodrien més que no pas la suma de dies que és la vida d'un adult, suma de dies que es fa en funció d'unes hores d'erosió per a una nòmina: l'esperit en pateix. No hi ha subtilitat, no hi ha...

Transcrivint els epistolaris d'Alfred a Miss Lyell, tot això m'ha revingut, de sobte, sense dolor, en l'ambient elegant i alhora sobri de la Biblioteca de Catalunya a recer del desembre, congelat com mai. Llegia destins en aquelles línies, i m'apassionava, i m'imaginava la porció de novel·la que pogués contenir la nostra història.

FRAGMENTS DE LLETRES D’ELIZABETH LYELL A ALFRED STEVENSON

(Maig 1809-setembre 1813)

Si et deia que em trobaries com aquell estiu a Green Cottage, Alfred, et mentiria. El teu record, si bé és veritat que m’acompanya sovint i que t’enyoro tendrament, no és l’obsessió d’aleshores. El meu amor ara és fet de comprensió i de tendresa. Aquella fúria apassionada, aquell desig de tu, aquella funció del món en relació teva, em semblen definitivament superats. I queda el desig d’ésser lúcida, d’aprendre fins allà on he arribat i allà on ja no puc arribar. Comprens? Potser reprendre a poc a poc tot allò que t’he donat sense que tu —ni jo— ho sabéssim. Però no, tampoc és ben bé això. No és reprendre, perquè això significaria lluita, i potser seria més aviat un abandó, perquè allò que em passa és que estic cansada de lluitar.

L’encontre d’Enric serví perquè la nostra separació no fos per a mi la catàstrofe irreparable que hauria estatabans. El seu record —i la seva separació— atenuà el xoc que fou la teva pèrdua. Si és que ressents encara aquell afecte que em tenies, no ha de doldre’t. Has d’agrair-li encara que m’hagi ajudat a suportar el meu desesper i que m’hagi lliurat de córrer als teus braços, malgrat tot...

Cap paisatge no em lliga a tu i els interiors, tots, s’han esvaït. Qui sap si això contribueix poderosament a conservar aquesta pau guanyada a força de dolor i absència.

Voldria ésser l’única a rebre noves teves. Encara un rastre de gelosia —que em fa mal, ho confesso— quan sé que Mirtil·la t’escriu i que tu li contestes. Absurd, ja ho sé, però no puc fer-hi més.

Recordes els nostres moments d’amor després de la meva tornada a Londres? Vas trobar en mi una fuga i una expertesa que varen deixar-te un xic parat... Ara podràs saber a què es devien. Venia de Dunkeld portant una confusió de sentiments terrible. La tendresa d’Enric i la meva tendresa per ell necessitaven trobar en tu una tendresa més gran. Sols em donares el teu desig, enfondit per l’absència, però el teu amor, una vegada més, va fer fallida. Això em ferí. Volies sensualitat, doncs bé, vaig donar-te’n com mai, i amb la ràbia que això em produïa trobava un gust turmentat en el meu volgut enviliment.

Hi ha moments en què em dic que no em trobes a faltar, potser per no haver-me de sentir lligada a tu.

Per què, quan vaig saber que marxaves a Amèrica, aquell desesper i aquella tristesa? L’absència no era igual? Però no, la distància l’enfondia encara i em feia veure com encara t’estimava.

Dir-te que t’estimo, ara, sense explicar-te els matisos, em fa l’efecte que faig trampa.

Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara hi cerco novament, a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!...

Cosa estranya! El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament.

Manca de paisatge?... Aquell jardí cap al tard, darrere el balcó, les palmeres, els geranis, la vainilla... I l’espera de tu, amb el meu amor impacient i el meu desig... Recordes?... Sabent-li tot l’encant, sabent-lo font de recances, n’he fugit del tot, fins del record...

A propòsit miss Lyell

Un producte derivatiu i complementari dels diaris amorosos és la part de l’epistolari de Rosa Leveroni que denominaré, d’ara endavant, heteronímic, a efectes, bàsicament, de distingir-lo de la seva abundosa correspondència real i de significar el grau de distorsió voluntàriament accentuat dels textos, alhora que amb aquest terme queda descrit el procés de desdoblament que hi practica. L’opció terminològica, però, reclama alguns aclariments, ja que, altrament, podria semblar que ens movem en l’àmbit de la ficció estricta. I no és ben bé així: s’ha de considerar, d’entrada, que una part de les cartes heteronímiques va ser tramesa i va acomplir així la funció comunicativa pròpia de la correspondència. Fins i tot, quan trobem compilacions de fragments epistolars aïllats, aquests remeten al corpus in absentia, o perdut, de cartes que realment va enviar: una de les raons principals per què he portat a col·lació les respostes dels seus corresponsals (en l’edició de les lletres de Lyell que presento) ha estat la de verificar aquest extrem, a partir de les al·lusions, rèpliques i contrarèpliques que tant en els textos d’ella com en les missives d’ells se succeeixen amb tota coherència, i que només poden ser compreses plenament en el si d’un intercanvi epistolar actiu i tangible. També em serveixo del concepte d’heteronímia per fer èmfasi en els elements anòmals o literaris, que, tot i limitar-se al camuflatge d’antropònims, topònims i dates, són suficients per situar-los en el llindar de les ficcions autobiogràfiques. En el llindar, o en un terreny pròxim (que no pertanyent) al dels dietaris amorosos, si considerem que, salvats els elements de distorsió, la resta és la pura fixació dels estats de l’ànima, amb les inevitables afectacions retòriques (voldria insistir-hi: l’amor, desemmascarat, no és més que un pretext literari, una mera ficció, una construcció simbòlica). Hi detectem, en efecte, els motius acostumats a les Confessions (viure en funció de l’amat, temor i dolor per la inconstància d’aquest, gelosia de tot i de tothom; en fi, tot l’aparat de grandiloqüència i monstruositat que acompanya l’encegament passional), així com l’estructura tropològica i la monòdia discursiva que són característiques als gèneres de l’amor. La mesura de la semblança amb les Confessions (sumeu-hi l’inici in medias res, la inserció de peces líriques, l’espontaneïtat de l’escriptura i, sobretot, la fragmentació del discurs) ens posa sobre la sospita de si les cartes heteronímiques no són en realitat sinó solució de continuïtat dels dietaris amorosos. Referma aquesta consideració la circumstància que les cartes i els fragments d’Elizabeth Lyell (l’heterònim, pròpiament, de Rosa Leveroni) cobreixen bona part del buit temporal que talla en dues parts les «Confessions íntimes», i que, ho recordo, es produí entre l’estiu de 1936 i la tardor de 1943. Guiat per aquesta idea d’unitat d’assumpte i de manera, com per la contigüitat del temps de l’escriptura, he organitzat l’edició íntegra dels grups epistolars ficticis de Rosa Leveroni tal com segueix:

A. Lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (estiu de 1938).
B. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg (acaballes de 1938-15 de novembre de 1941).
C. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (3 de març de 1940-setembre 1943).

Passatges extrets d'Abraham Mohino i Balet, La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Vic: Eumo Editorial, 2004)

Sala de manuscrits

A propòsit del «Poema inacabat» de Gabriel Ferrater

2010-10-20T10:51:00.001+02:00

Poema inacabat (fragment)

Tu amb qui parlàvem d'Ausiàs

i recordàvem "la canal

de Flandes", Rosa Leveroni,

quan uns nòrdics que Déu confongui

anaven per embarrancar

i ens ho miràvem consternats

de la terrassa del Marítim,

Rosa, no em fallis, i no oblidis

que tu em deus i jo et dec un vers

i que tant tu com jo els devem

a la Roser, que la risible

posta de sol de l'altre dia

no convé que caigui en l'oblit

ans que el seu fet li sigui dit.

Rèiem tots tres i ens astoràvem

d'aquell sanguinós melodrama

ofert al teatre de dalt

del camí vell del Port Lligat.

Recordes com el sol rodava,

baldufa negra, i s'esperava

de caure darrere el Pení?

Com si fos res tan decisiu

que un vespre mori, el poca-solta

que per tornar té la seva hora―

No segueixo, ho va dir Catul,

i la natura en fa un abús

(que ens coneix impressionable)

quan ens dóna aquests espectacles.

Sabem venjar-nos amb els mots.

Aquí en tens una versió,

però te n'enviaré una altra

amb més metàfora i menys dansa.

(Gabriel Ferrater)

El ponent excessiu

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.

Mira la folla roja com rebutja

el llençol de muntanya que l’acotxa.

Un altre dia exagerat. Un altre

dia se’t mor cregut que el seu color

no tornarà mai més, no tornarà

com la sang que es podreix. Eixuga llum,

llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,

beu el més límpid gin de lluna i mar.

(Gabriel Ferrater)

Homenatge a Gabriel Ferrater

Recordo, Gabriel,

aquella tarda dolça

tornant de Portlligat,

vers la fi de setembre,

tu, amb la Roser i jo,

quan vares comminar-me

a recordar-la en vers.

Tu sí que vas donar-nos,

com fita del camí,

el teu inoblidable

«Poema inacabat».

El meu vers no venia...

Després vingué la Mort,

Gabriel, tan trista,

que ens deixà desolats.

Ara revé la posta

i m’ha portat un vers,

tanmateix massa pobre...

És viu, però, el record,

i l’oblit, impossible,

Gabriel...

(Rosa Leveroni)

Una alumna de l'Escola de Bibliotecàries

2010-10-20T09:08:00.000+02:00

Alumnes de tercer curs amb Jordi Rubió i Balaguer. Asseguts a la primera fila,

d’esquerra a dreta: Ramona Masvidal (primera), Rosa Leveroni (tercera),

Jordi Rubió, Mercè Martí (sisena) i Maria Serrallach (setena). A la segona

fila, d’esquerra a dreta: Antònia Parés (primera), Josefina Morató (segona),

Aurora Díaz Plaja (tercera) i Maria Condeminas (desena) (1933)

1930-1933

Rosa Leveroni inicia estudis a l’Escola de Bibliotecàries republicana dirigida per Jordi Rubió. És alumna de la XVI promoció, integrada, a més, per Mercè Badosa, Joana Casals, Maria Condeminas, Aurora Díaz-Plaja, Julita Farnés, Dolors Ferrer Florit, Rosa Ferrer Hill, Montserrat Gresner, Roser Lleó, Mercè Martí, Mercè Masvidal, Maria Miralda, Josefina Morató, Antònia Parés de Ruiz, Montserrat Roig, Maria Serrallach, M. dels Àngels Vinyes i Josefina Viltró. Des d’un punt de vista intel·lectual, el pas per l’Escola es converteix en el període decisiu de la seva vida, ja que rep una formació de primer ordre, com ho indica la nòmina extraordinària dels professors que la instrueixen: Pere Bohigas, Feliu Elias, Jaume Massó i Torrents, Manuel de Montoliu, Marçal Olivar, Joan Petit, Jordi Rubió, Ferran Soldevila i Eduard Toda. El moment també fou rellevant des del punt de vista sentimental: en aquest context sorgeixen les relacions d’amistat que conservarà tota la vida (cal destacar la de Concepció Guarro i de Mercè Martí, o, d’altre ordre, la de Carles Riba i de Pere Bohigas); com també les amoroses, la principal de les quals, sens dubte, és la que la lliga amb l’historiador Ferran Soldevila. «Durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida. El més capital, potser, el de la Poesia, deixebla d’aquella classe inoblidable de literatura general que impartia diàriament Carles Riba. També d’aleshores són les meves lectures de tots els nostres poetes. I tot això amb el tracte diari de les nostres personalitats més importants. Allò va ser l’obertura a un món nou. Si sóc alguna cosa ho dec a aquestes persones». Intervé activament en el butlletí de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries i en diverses conferències i representacions teatrals organitzades per l’esmentada associació d’alumnes. Durant els mesos de març i d’abril de 1933, passa les pràctiques de bibliotecària a Figueres i, a la tardor, fa una estada a Madrid, per ampliar i completar, a la Biblioteca Nacional i a la Biblioteca del Ateneo, una memòria fi de carrera intitulada Assaig sobre la introducció del llibre per a infants a Espanya i inici d’una bibliografia sobre literatura infantil espanyola. L’estudi, dirigit per Rubió i ja preparat per a impremta, resta inèdit, en ser suspesa, el 1939, l’edició dels Quaderns de Treball que publicava l’Escola de Bibliotecàries i on se n’havia previst la publicació.

5è aniversari de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries. Dinar a Miramar (1936).

Primera fila, d’esquerra a dreta: Ramon d’Alòs-Moner, Emma Gifré, Maria

Serrallach, Maria Cugueró, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Massó i Torrents,

Rosa Leveroni, Joana Casals i Ferran Soldevila. A la segona fila, Carles Riba

és el primer des de la dreta, Marçal Olivar, el quart, i al seu darrere, Joan Petit

Font imatges

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser

2010-10-19T21:08:00.001+02:00

Abraham Mohino i Balet: La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser.Vic: Eumo Editorial, 2004.

La figura literària de Rosa Leveroni ha estat amagada rere el vel de la seva poesia o, més frívolament, disminuïda per les seves apassionades relacions sentimentals. Mohino ha rebuscat en els arxius de l’escriptora la seva producció en prosa, veritable viver dels seus versos, que revela un ambiciós programa literari que havia dissenyat i que no va poder dur a terme.

Un volum de lectura plaent, a la vegada que un brillant exercici teòric sobre el memorialisme i la literatura egòtica.

[«Rebosteria selecta», a cura de J. B. i B, The Barcelona Review, núm 46 (gen.-feb. 2005)]

*[Dins d’aquesta obra assagística s’inclou una edició comentada dels contes de Rosa Leveroni, un quadern de dietari («Intermezzo») i els epistolaris heteronímics intitulats «Cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson», «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg» i «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson».]

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (1)

2010-10-19T19:04:00.000+02:00

Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu

al lleu ventet polsós de molts infolis.

Oh Fausts de celobert, quantes quimeres

encara us trairan? Què hi ha en els llibres

que us pugui compensar d’aquestes hores

robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules

en fileres semblants per dir les coses

afrosament semblants!... Deixeu que dormin

els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin

a llegir cap endins, que els mots us siguin

per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin

a confegir de nou la vostra vida.

Rosa Leveroni i Carles Riba en diàleg

2010-10-18T23:58:00.001+02:00

«Finalment, m’has deixat les tannkas d’aquest any. Com en tots els teus versos t’hi cerco a tu, i en aquests, per què no dir-ho?, també hi cerco un possible rastre meu... Però si és que d’alguna manera hi sóc, serves gelosament el teu secret. [...] Però deixa’m sentir-m’hi en aquestes». (Tot seguit transcriví les «tannkas del retorn» lxv, lxix, lxxiii, lxxvii i lxxviii. I agregà:) «He dit sentir-m’hi, fixa-t’hi; no he dit trobar-m’hi (...) «“Sí, d’una manera o altra —vas dir—, el que hi ha, aquest nou element, és en els meus versos. I és el meu secret”».

[Rosa Leveroni: Confessions i quaderns íntims, a cura d’Abraham Mohino i d’Enric Pujol, València: Edicions 3i4, 1997, pàg.223-225]

Penso en vosaltres

ametllers de Siurana,

blanca esperança

d’efímeres banderes

en l’aspror irremeiable.

(Carles Riba)

ENDREÇA

Sigueu propicis,

ametllers de Ciurana,

a qui recordi

les vostres vestes pures

com heralds d’esperança.

(Rosa Leveroni)

1953

El 2 de febrer d’aquest any, en el decurs d’un dels seus viatges a la Gran Bretanya, Leveroni protagonitza una lectura de sis minuts a la BBC (dins un programa d’emissions en català, basc i gallec) intitulada «Edith Sitwell and her work» i, seguint l’estela d’aquesta autora, tradueix «Eurídice» per a la miscel·lània Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys: poesia, assaigs, taduccions clàssiques (Barcelona: Josep Janés Editor, 1953-1954). Literàriament, i al compàs de la història personal, els vincles entre Carles Riba i Rosa Leveroni s’afermen: en aquest sentit, no es pot passar per alt la importància de la Terra erma d’Eliot que ella tradueix i que ell corregeix, ni tampoc la fase compromesa i delicada per què passen –botó de mostra és el fet que ella es responsabilitza d’organitzar la compra col·lectiva d’una caseta a Cadaqués amb què un grup d’intel·lectuals del país vol obsequiar el poeta en el seu 60è aniversari. L’ofrena es fa, per cert, el dia de Santa Rosa.

Al terrat de la casa de Cadaqués
que van regalar a Riba
en el seu seixantè aniversari.

Setembre de 1953.
Fotògraf: Català-Roca.

Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (3)

2010-10-18T10:10:00.000+02:00

Durant els anys seixanta el cignes formaven part del paisatge de Portlligat

Ulisses

Només desitjo
el redós de la casa,
l’esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.

Calma
Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (2)

2010-10-17T00:02:00.001+02:00

Rosa Leveroni asseguda a l'entrada de la seva barraca de Portlligat,
situada davant per davant de la casa de Salvador Dalí

1948

Manuel Leveroni, decideix comprar una barraca a Portlligat per a Rosa: és el regal substitutiu de la dot matrimonial destinat a la filla soltera. En aquesta barraca, veïna de la de Salvador Dalí, de dimensions reduïdes però força acollidora, hi rep i allotja nombroses amistats (els matrimonis Riba-Arderiu o Bohigas-Martí, per exemple), i en fa un petit reducte d’encontre amb altres intel·lectuals, com J.V. Foix i Gabriel Ferrater.

La poeta en la seva barca "No s'hi cap"

Elegia de Portlligat (fragment)

Ai melangia

dels capaltards marins on tota sola,

vora del port tranquil, veia extingir-se

en jocs opalescents el dia fràgil

damunt l’aigua en repòs, i sospirava

de tenir-te tan lluny i tan recòndit

dins el cor inquiet!...

Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (1)

2010-10-16T23:48:00.003+02:00

Una postal al matrimoni Riba-Arderiu

Cadaqués (Girona), 14.IX.50

Benvolguts amics: He trobat una vista acceptable de la barraca; és la que té la finestra marcada en tinta [Descriu la imatge de l'anvers]. Ja veuen si és a prop de l'aigua! Fa un temps magnífic, per ara, i em dedico amb intensitat a la pesca i al rem. Ni electricitat, ni ràdio, ni diaris; el paradís retrobat... La barraca va adquirint un confort elemental i aviat estarà punt per rebre visitants de categoria... Els recorda amb afecte,

Rosa Leveroni

Ombrejat d'oliveres (fragment)

2010-10-16T16:29:00.001+02:00

Xavier Cortadellas

«(...) Per això encara és més d’agrair que, fa uns mesos, Jaume Curbet hagi editat també la Poesia essencial de Rosa Leveroni. La tria ha anat a càrrec d’Abraham Mohino i de Mònica Miró. El dia que la va presentar, Antoni Clapés va dir que aquesta antologia era com si fos un llibre nou de Rosa Leveroni. L’últim. En total, seixanta-dos poemes. Els millors, segons Mohino. La Poesia Completa, que si no ha aparegut està a punt d’aparèixer aquests dies, inclou un centenar llarg d’inèdits que Rosa Leveroni havia anat rebutjant. Tenen qualitat, però el millor tast, el més olorós, és a la Poesia essencial.»

[Revista de Girona, 262 (2010)]

Pere Gimferrer a propòsit de Rosa Leveroni

2010-10-15T21:22:00.000+02:00

«Encara que aquesta obra poètica és relativament breu, la trobo d’una gran qualitat: de la poesia escrita per dones en català de qualsevol època crec que supera de bon tros Clementina Arderiu i només és superada per Maria Mercè Marçal. Dintre de la seva generació (homes i dones) no crec pas que sigui inferior en res a Joan Vinyoli o Salvador Espriu, des del punt de vista de la qualitat poètica.»

(El Temps, 24.XI.1997)

Qui llegeix té la paraula (1): Cartes d'amor i d'exili

2010-10-14T22:59:00.001+02:00

No acostumo a llegir els pròlegs dels llibres que tinc entre mans, vaig al gra directament. Si el llibre m’ha agradat i m’ha quedat aquell regust de voler-ne més, reculo, el llegeixo, i si cal, torno a repassar les anotacions al marge i els subratllats fins que em convenço que ha arribat l’hora de desar-lo a l’estanteria. Aquests últims mesos però, tot i que no llegeixo tant com havia fet temps enrere, m’han caigut a les mans un parell o tres d’exemplars el pròleg dels quals m’ha atret quasi tant com la resta del llibre. Hi ha nits que si no em veig en cor de passar d’una pàgina, faig l’exercici de llegir-ne un fragment fins que la son em venç. «L´escriptura com a refugi», pròleg de Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d´amor i exili d’Abraham Mohino i Enric Pujol, n’és una mostra.

Una carta és un paper només, un paper de matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta , de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps que afaiçona la història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals (....)

Aquest és meu fragment favorit del pròleg d’un epistolari que m’ha tingut entretinguda al llarg de dos mesos. Sobre el llibre, aquí podeu veure opinions diverses i ben encertades que plantegen la singularitat de l’obra: l’epistolari convertit gairebé en novel·la, el testimoni històric i literari que representa, l’esdevenir d’una relació en els seus diferents estadis, des de l´admiració mestre-alumna a l’acceptació d’un amor madur i reposat.

A partir del que planteja el fragment del pròleg i acabat el llibre, m’ha abordat una quantitat significativa de preguntes i reflexions. Quan un llibre no et deixa indiferent deu ésser perquè et toca poc o molt, t’atrapa i et fa partícip del que conté. No diré pas que m’hagi posat a la pell dels protagonistes, ho he evitat tant com he pogut, perquè em conec i llavors en faig una lectura massa subjectiva. Tot i així no deixa que m’hagi interrogat una i altra vegada del perquè passen determinades coses, del perquè la vida ens porta per uns viaranys i no per uns altres, perquè som nosaltres els que ens hi aboquem irremeiablement. M’he preguntat com és possible mantenir el foc de l’amor malgrat els anys, les vicissituds, les infidelitats, malgrat la fredor aparent i la passió desbocada, malgrat la família, la distància, la guerra. Malgrat el pas inexorable del temps. Contra totes aquestes adversitats, l’AMOR, sobretot, la complicitat i la confiança i com deien els autors del llibre, un segon fil conductor, la literatura.

Fetes aquestes preguntes més transcendentals apareixen petites anècdotes, petits apunts com el caràcter dels dos amants: l’enamorament quasi adolescent i idolatrador de la poetessa i la desesperació que suposa per ella l’allunyament a causa de l’exili, el seu caràcter a voltes voluble i a voltes serè, la seva tenacitat literària... Aquests trets contrasten amb el tarannà aparentment fred de l’historiador, la contenció en les cartes, les estirades d’orella habituals a la personalitat efusiva i quasi obsessiva de Leveroni..., el canvi gradual del tracte entre els dos amants, la naturalitat, els homònims literaris paral·lels, els sobrenoms còmics que s’adjudiquen un a l’altre... Què no fan dues persones que s’estimen? Quina llista d’estira-i-arronses quotidians no es fan dues persones durant gairebé quaranta anys d’amor, encara que sigui bastit a base d’encontres furtius i cartes espaiades?

I al final de tot... un regust dolç amarg, només la mort, que tot ho anorrea, va poder amb ells, com pot amb tot. Ni la malaltia, ni la guerra ni les circumstàncies de l’un i l’altre. I una darrera pregunta...Voldrien ells que les seves cartes haguessin vist la llum? Això, segurament només ho sap la pedra que els colga. i en aquest cas, les pedres són mudes.

[http://paissecret.blogspot.com/2010_07_01_archive.html]

Un bellíssim poema (fins fa poc inèdit) d'amor i mort

2010-10-12T21:35:00.002+02:00

[Mas Isard]

Ara la casa dorm dins un silenci pur

i l’encercla la pau de son benigne mur.

Ara dormen els pins i vetllen les estrelles

i els tòtils van brodant les passades més belles.
Ara l’aire suau i el doll del safareig

dialoguen d’amor amb un tendre flauteig.

Tot reposa en la nit; sols vetlla l’enyorança

de tenir-te ja absent per sempre de l’estança

que el teu somni va omplir i la Mort ha buidat

deixant-la sense llum com tràgic ull orbat.

Tot reposa en la nit; la teva companyia

la sento al meu costat amb faç de melangia.

Tots dos anem comptant aquells minuts passats

dels cors adolescents, gelosament tancats.

Tots dos diem els mots que els llavis no gosaren

i besem el perfum que els llavis no besaren.

Ara la casa dorm; sols vetlla el meu record

per trobar-te vivent més enllà de la mort.

El veredicte de Salvador Espriu

2010-10-07T20:20:00.001+02:00

[...] T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit -essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc., perquè parlo ben objectivament.

Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres i molt per damunt d’un Rosselló [‑Pòrcel], un Teixidor, un Vinyoli o aquest teu servidor. Només se’t pot comparar, del nostre moment, en Villangómez. Dels més vells, en Carner. En Sagarra i l’Esclasans potser són més amples i prolífics que tu –i el primer toca més tecles–, però arrosseguen moltíssima ganga. En canvi, tu, no. El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim. No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses: de la rosa, del rossinyol, d’una tarda encalmada. No hi ha ningú, tampoc, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa. Recordes i emules Mme. de Noailles i totes les altres divines dones, etc. Clementina [Arderiu] i Maria Antònia [Salvà] queden, en conjunt, molt per sota de la teva veu. De vegades són cursis i tot sovint «nyonyes» i tu no ho ets mai.

Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsecament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tomarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible. Tu hauràs estat una dona, no mélaina, però sí mikrà, que haurà passat silenciosament per aquest món sense ficar-se amb ningú, mantenint la seva mare i guanyant-se valerosament la vida. Molts estúpids t’hauran ignorat a llur pas. Però, a l’hora dels anissos, els teus versos resplendiran, amb llur missatge de veritat i bellesa, i tu, siguis on siguis, sabràs amb un somriure, com jo ja ho sé des d’ara, que no has passat ni patit en va.

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

Salvador Espriu

3 d’agost de 1951

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (v)

2010-10-05T21:49:00.000+02:00

Petita suite de Portlligat (iii)

Cementiri petit

damunt l’aigua serena,

últim port encimat

damunt la pau eterna.

Vaixell tot blanc de calç,

frescos xiprers per vela;

sempre guaitant el far

de la ruta feresta.

Tots els teus mariners

filen somnis perennes

a l’entorn de l’encís

de la darrera Terra...

Els teus braços oberts

em fan dolça l’espera

per contemplar els estels

sota de ta coberta.

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (iv)

2010-10-05T16:12:00.000+02:00

Cantaràs l’àngel i la vida clara,

el somriure i el bes, els somnis dolços.

I finaràs amb un gemec sens límit

de la carn desolada i envilida.

Albes sense retorn, tristes quimeres

d’un món que s’ha perdut abans de néixer.

Àngels orfes de llum, pàl·lides ombres

junyides als neguits d’aquells que foren.

És ara dintre meu la teva mort

–oh llàgrimes recòndites!–

l’arquitecte segur que em va bastint la vida

a l’entorn del misteri de l’heroi

signat per l’Àngel terrible.

Quin pes imponderable

de maduresa en saó;

quina harmonia d’estels ens ofrenaves,

rosa perfecta, Mort, que vas complir una vida!...

Com el món pren sentit, companyia fidel,

flama dins l’ombra!

Com has omplert la meva solitud,

redós benigne!...

És ara dintre meu la teva mort

qui em va perfent la vida.

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (iii)

2010-10-04T17:46:00.000+02:00

Portlligat

Testament

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.

Vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d’una cala ben fina;

l’olivera d’argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit;

la bandera d’oblit d’una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc, en el redós suau,

un bri d’herba només de la divina pau.

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (ii)

2010-10-03T22:56:00.000+02:00

La pau

Blancor de vela al vent immòbil de la Mort;

torxes suaus, xiprers, oliveres del Port

ungides d’oli pur de l’eternal espera;

cementiri encimat damunt blava carrera

oberta a tots els vents de la perennitat...,

en l’hora de neguit éreu el somniat

repòs acollidor, i d’aquella promesa

de pau i d’absolut ara sou la certesa

d’aquell pressentiment vestit de goig novell,

nova claror d’estel i tremolor d’ocell

que posa l’ala lleu de la seva alegria

sobre el gust sense esclat del pa de cada dia...

Blancor de vela al vent, cementiri petit,

braços acollidors, dispensador d’oblit,

em vetllaràs el son i sabràs fer-me amiga

de les coses humils, de tota cosa viva

que s’emmiralla en tu i dins teu ha trobat

la inestroncable font de la immortalitat.

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (i)

2010-10-03T11:04:00.001+02:00

Beatitud

Si el rastre dels meus somnis persistia
dins el cant embaumat de solitud
i, com la flor al sol, dòcil s’obria
al vent que l’emportés, inconegut;
si dins un altre cor ell feia via
deixant amples ressons de quietud,
capvespre resignat que s’esllanguia
en un amable nom, beatitud,
ja em podria morir en pau serena,
alliberada de l’intern neguit
de ser la fulla lleu que el vent emmena
sense saber si l’arbre ha reflorit.
I em fóra estalviada tota pena
quan m’acollís, magnífic, l’Infinit.

Escultura de Llimona que corona la tomba de Carles Rahola

Rosa Leveroni: Obra poètica completa

2010-09-30T23:21:00.000+02:00

El llibre d'aquesta tardor

Rosa LEVERONI, Obra poètica completa, a cura d’Abraham Mohino i Balet (Girona: CCG Edicions, 2010)

Preu: 25 €
ISBN: 978-84-92718-50-4
Mides: 14,5x21 cm
Pàgines: 560 pg.
Enquadernació: Rústica

Rosa Leveroni (1910-1985) és una d’aquelles figures rares i aïllades ―per vicissitud o atzar, marginada; per força de la història, proscrita― que, de tant en tant, flanquegen una literatura però en la qual queden superades modes i tendències a causa d’una dicció decididament pròpia i fonamentalment intemporal, clàssica. Aquesta edició d’Obra poètica completa recull els tres llibres que va publicar en vida, a més d’una nodrida i selecta compilació de poemes d’aparició pòstuma i d’inèdits, de les seves traduccions de poesia (entre les quals cal destacar la de la Terra erma de T.S. Eliot) i d’un aplec dels seus assajos literaris. A la llum de tot aquest material d’alta i subtil literatura podem afirmar avui que la poesia amorosa del segle XX català troba en Rosa Leveroni una autora ja essencial i indispensable, una fita que l’enriqueix, que l’enalteix i que la modifica, amb una qualitat lírica tan popular i antiga com modern i actual n’és l’incís introspectiu. És, com va definir-la Salvador Espriu, «la més autèntica i depurada veu femenina» de la seva generació. I, en efecte, en l’autenticitat i en «les notes en sordina tremolosa» del cant immarcescible de Rosa Leveroni es consoliden la veritat i la profunditat del fet poètic.

El curador

Abraham Mohino i Balet ha estat responsable d’Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002) o, amb Mònica Miró i Vinaixa, d’Autoretrat (2008) de Mercè Rodoreda i de La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010). Ha editat també l’obra en prosa de Leveroni: els dietaris ―Confessions i quaderns íntims (1997)― i l’epistolari amb Ferran Soldevila ―Cartes d’amor i d’exili (2009)―, ambdós volums amb Enric Pujol; així com els contes i els epistolaris heteronímics, dins l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004).

Leveroni/Triadú

2010-09-30T21:39:00.000+02:00

1. Tanka de Rosa Leveroni dedicada a Joan Triadú

Finestra a ciutat

No veig pollancres

amb dolç vinclar de noia

prop ma finestra.

Sols tres estels naveguen

timoners del meu somni.

2. Paraules de Joan Triadú en record de Rosa Leveroni

«Rosa Leveroni, de qui agraíem el tracte d’una condescendència comprensiva i afectuosa, sobretot perquè li coneixíem el vessant crític i fins i tot càustic, ens acollí a casa seva per reunir-nos i fins i tot esbatussar-nos, mentre ella tranquil·litzava Salvador Espriu, que ho contemplava esgarrifat. Era, però, la reina de la festa dels nostres anys difícils i la primera d’acudir si hi havia algun destret.»

Geografia leveroniana (1): Sant Andreu de Llavaneres

2010-09-28T21:33:00.002+02:00

«Va ésser en aquesta terra dolça del Maresme, on encara hi havia les vinyes que en pendissos suaus arribaven fins al mar, i on els boscos tenien frescors d’aigua clara –aquell Molí del bosc Masriera amb la seva “cascada”, com dèiem emfàticament aleshores–, que vaig descobrir el misteri i la gràcia de la terra, on va ésser que per sempre més vaig enamorar-me’n».

(BC, ms. 3356)

Record (II)

Glorieta del jardí,
d’esquena a la mar oberta,
d’un camí de cirerers
coronament i ofrena.
En els meus records d’infant
és l’ombra teva tan fresca,
oh dolç recer amorós
en aquelles tardes tèbies!...
Glorieta del jardí,
que ets tan reclosa i tan bella,
enyoro els teus cirerers
en aquesta primavera.

Dues cartes (d'amor i d'exili)

2010-09-23T22:10:00.001+02:00

Una carta és un paper només, un paper d’una matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i la cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta, de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps, del temps que afaiçona història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals.

[Del pròleg de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]

Soldevila a Leveroni

Estimat porcellet,
Que siguis porcell ja està bé, ja m’agrada. Però que siguis ase, no i no. Espero, doncs, que no tornaràs a embalar-te d’aquesta manera. No t’esguerris aquests dies de repòs que podrien fer-te tant de bé i que passaran ràpidament. Prou ho veuràs quan tindràs en els teus braços la teva peluda
Granoteta

Leveroni a Soldevila

Barcelona, 3 de març de 1940

Estimat amic,

L’alegria d’escriure-li com puc fer-ho ara —com feia tant de temps que desitjava fer!— s’atenua, ai las!, amb aquesta trista sensació de rovellament, d’aquesta manca d’agilitat que em dóna el meu català confinat ara, gairebé del tot, en els meus versos. Perquè ja no escric dietari, ni per ara novel·la, ni tan sols a les amistats —perquè no em queden amistats a qui escriure. Sols em resta l’exercici de la traducció —que és una tasca agradable— de fragments de lletres d’Elizabeth Lyell al cavaller Stevenson. Parella setcentista, vull dir, vuitcentista, de la qual ja n’havia llegit alguna lletra sencera, se’n recorda? Això i els apunts de literatura catalana de la classe d’en Jordi-Protàgores, a la qual continuo assistint assíduament, és tot el que faig. La resta del dia repartida entre les tasques editorials i les lletres de negocis... Però tot això és misèria humana, què hi farem...! Tot això i tantes coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi seria res de nou i allò que dieu: más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...

I passem a una altra cosa. Com deurà haver suposat tot seguit, aquesta lletra li arriba par la porte du jardin. És una ocasió que s’ha presentat, aprofitant-la sense vacil·lar per enviar-li algunes de les meves produccions poètiques que potser M. Rivet ja li haurà fet veure.

Podrà constatar que la suite d’«Elegies mallorquines» consta ara de quatre. Permeti’m que li siguin dedicades, com a testimoni de la nova amistat i del meu record afectuós. Li envio també l’elegia «In memoriam» i els versos de «I moriré...» junt amb les darreres tankes. Ja podrà constatar que la tònica elegíaca no sembla voler deixar-me. Potser s’accentua encara. Eh que els versos són més bons també? Espero el seu veredicte; prou pot saber el cas que en faig. Sigui el que sigui, constato que em faig vella i que les proves doloroses —cosa estranya!— no deixen rastre de desordre sinó de serenitat. Com diu Elizabeth: «El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament...», i potser també com diu Rilke: «Potser cal ésser vell per poder atènyer-ho tot. Penso que deu estar bé ésser vell...». No cregui, però, que no hagi estat sense lluita. Fa exactament un any va haver-hi una escena a casa perquè volia marxar de totes passades per a reunir-me amb Alfred —encara que ells ignoressin això. Va ésser una cosa trista i dolorosa i vaig adonarme que, mancant-me la seva ajuda, jo no podia lluitar amb ells. M’he resignat difícilment, però he restat. Potser és millor així —encara que em dic que només hauria ell de voler-ho per a tornar a voler-ho jo sense vacil·lacions— però hi ha estones en què no puc més..

Però estic adonant-me que faig com una confessió general, sols caldria ara, per acabar d’arrodonir la llauna, que em posés a parlar-li d’Alfred. Amic meu!, no li sembla que ja seria abusar massa de la seva paciència? I no cregui, ja em costa ja, deixar de transcriure-li el paràgraf que va alarmar tant l’Anastàsia. S’adonaria com aquesta repapieja i va lluny d’osques. Però tanmateix renuncio, no vull que em pugui titllar d’egoista del tot. Sols li diré que ara em diverteix bastant, però que a mi no tant aleshores, sobretot amb la insistència que volia saber i identificar la meva corresponsal...

Rilke, amb els seus Quaderns de Malte Laurids Brigge, torna a oferir-me amb la seva meravella, la meravella d’aquest París, no per poc conegut menys estimat. Amb el plànol a la mà vaig cercar el seu domicili: prop de l’Étoile —que jo veia cada matí al saltar del llit, quan vaig ser-hi—, donant a aquesta Rue des Acacias —nom que té ressons proustians— entre Mounceau i Bois de Boulogne... Qui sap si aquest quartier està agombolant la creixença d’unes Hores franceses excepcionals...! Però avui plego, aquesta lletra serà feta a trossos i en diferents moments. Això li dirà si ella m’haurà fet companyia. Bona nit.

[Extrets de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]

Leveroni es tradueix

2010-09-22T22:25:00.001+02:00

Ulises

Solo deseo

asilo de unos muros,

la esposa suave

y en los ojos del hijo los sueños

de todos mis viajes.

Calma

Sí, deseas la cala

pero no olvidarás

de la tormenta

el respirar salvaje

entre horror y alegría.

Amb música de Xavier Turull

2010-09-20T16:59:00.000+02:00

Interpretada per María Miró, soprano, i Carles Puig, piano, el 29.IV.2006 al Casal del Metge de Barcelona dins un concert de la Companyia d'Opera Arts.

Absència (i)

Rosa encesa del desig,

com m’esgarrinxes els llavis,

i sóc tan lluny de l’amat!...

Sols tinc la mar per companya;

ella bé prou que em somriu

dins la cala arredossada.

Em somriuen els estels

i la lluna niquelada,

el campanar cimejant

i la vela ben inflada,

i la gavina en ple vol,

i el peix fugint de la xarxa...

Rosa encesa del desig,

com m’esgarrinxes els llavis!

Si sóc tan lluny de l’amat

res dintre meu ja no canta.

«Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú»

2010-09-19T12:17:00.000+02:00

Un poema de J.V. Foix dedicat a Rosa Leveroni

Pintura de Joan Ponç

Érem tres, jups, al fosc de les veremes,

Amb mar als ulls i vinassa a les mans,

Quan fuma el rec a la sal de les selves

I un plor d’infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al roc de les estrelles,

El cor sagnós, sense fona ni dards,

Quan crema l’erm i sangloten les brees

Als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós, entre ombres velles,

Figuratiu d’una altra ombra a l’escar

On amarina entre xarxes esteses

El son de tots, en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenebres

Quan plou la por en els pètals dels aigualls

I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i veles

Salpa, vident, cap al clarós Instant.

Quima Jaume a Rosa Leveroni

2010-09-18T16:12:00.000+02:00

Portlligat sense tu

Damunt la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l’espera
d’un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d’una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.

El temps passa a Cadaqués (1986)

Confessions i quaderns íntims

2010-09-17T15:50:00.001+02:00

Rosa Leveroni (1997). Confessions i quaderns íntims, a cura d’Enric Pujol i d’Abraham Mohino i Balet. València: Edicions 3i4 (La Unitat;169).

Sota la denominació genèrica de Confessions i quaderns íntims (1997), Enric Pujol i qui subscriu aquestes línies [Abraham Mohino i Balet] vam aplegar i editar la singular prosa amorosa de Rosa Leveroni, constituïda per les «Confessions íntimes, 1933-1944» i els «Quaderns íntims amb poesies, 1945-1951», així com per un annex que integra un «Fragment de dietari (agost 1942-febrer 1943)» i unes pàgines que reprenen el discurs autojustificatiu de les «Confessions íntimes» (de fet, vam optar per la nomenclatura de «Confessions íntimes», rescatant una fórmula utilitzada en aquest darrer autògraf, tot i que l’autora, dins del text, acostuma a referir-s’hi com a Llibre de l’Amor). Totes les proses tenen un to, una aparat retòric i uns motius —una estratègia narrativa en definitiva— idèntics, que en justifiquen l’edició conjunta, fins i tot prescindint del factor anecdòtic del canvi de destinatari (un criteri, d’altra banda, que Leveroni ja va aplicar en aplegar la seva poesia).

Les «Confessions íntimes» —iniciades el 26 de gener de 1933 i acabades, o abandonades, en una data indeterminada de 1944— estan íntegrament dedicades al registre i a l’anàlisi d’una frenesia amorosa que la somogué en termes absoluts. Amb elles, Leveroni s’inscriu plenament en el curs del gènere confessional. El referent més immediat el troba en el corpus epistolar i memorialístic de tradició francesa, i del qual les Cartes d’una monja portuguesa, l’epistolari de Madame de Lespinasse o la biografia íntima d’Anne de Noailles en són els exponents a considerar; el més allunyat, però no per això menys present, com més endavant mostraré, és el de la tradició japonesa dels diaris poètics. Però hi ha alguna cosa més en la seva ambició literària: Leveroni pretén posar sobre la superfície del paper l’espectrograma d’una passió que lluita —més que per comprendre, més que per anihilar per tal de vèncer uns efectes que se li revelen funestos— per omplir de significat, per dignificar. Perquè el seu és un amor sense joia, per dir-ho amb termes tòpics, dissortat i conflictiu des del primer instant: el receptor és un home casat, amb obligacions conjugals que dificulten una relació continuada, fet que propicia i explica el seguit d’intermitències d’angoixa i de turment, de tendresa i d’embriagament; la successió, o fins i tot convivència, dels estats més dispars que experimenta l’amada. És així que ella transcriu l’experiència trastornadora, els pensaments, les delícies i els turments que la passió li procura, des del present (passat recentíssim) en què es produeixen o els experimenta i des de l’absència de l’amat. En l’exercici cal·ligràfic, hi queda fixada tota una simptomatologia i una casuística d’amor que constantment alimenta, contrasta, estimula i consola amb lectures: s’hi endevina l’afany de restauració literària d’una vida, d’articulació d’una psicologia del sentiment, que vincula Leveroni amb una tradició d’autors com Proust o Stendhal (especialment deutora i lectora fervent del tractat on aquest exposa i il·lustra la teoria de la cristal·lització, De l’Amor), com André Maurois (Climes) o André Gide (Els falsificadors de moneda).

Qui es confessa (en secret confessional o en judici) espera l’atorgament pietós d’alguna mena d’absolució: per al cas que ens ocupa, confessar és tant com apel·lar a una justícia poètica, assajar una forma de sublimació lírica. El terme confessió, endemés, implica necessàriament l’altre, el qui escolta, el confident. Això fa que l’adjectiu íntima redobli el seu valor pleonàstic. Però el pleonasme, en literatura, no acostuma a ésser una repetició innecessària, sinó que, contràriament, s’investeix del valor d’un intensiu. Íntima: l’epítet pel qual queda convocat un esperit disposat a viviseccionar-se, a despullar-se (la literatura és impúdica), a mostrar-se amb tota la seva “veritat”, veritat que és la passió mateixa. Pleonasme, per no parlar de paradoxa, ja que no hi ha literatura que sigui íntima (la literatura, per definició, és alteritat). El fet que l’autora, sempre que menciona els quaderns, parli de Llibre de l’Amor, alhora que mostra un grau de distància que cal tenir en compte, busca un enunciat descriptiu: en puritat, no són sinó el relat d’una història d’amor, consignada des del mateix moment en què percep símptomes del seu excés humoral (insisteixo en aquesta contemporaneïtat perquè és el que fa d’aquest text un dietari), viscuda, doncs, durant el temps de l’escriptura, al ritme del procés poligràfic, i que, consegüentment, no se sap cap a on derivarà. En efecte, no hi ha un pla prefigurat (no és autobiografia, no és novel·la) i l’elaboració del text esdevé naturalment atzarosa com atzaroses són les relacions humanes, les cristal·litzacions de l’esperit i les circumstàncies que les erosionen. Així, hi ha l’escriptura crispada dels moments d’incertesa, i les caigudes en la cantilena monòtona que provoquen les absències repetides de l’enamorat; el cansament d’una relació sense fil de continuïtat que és cansament de paraules; l’exultació dels instants de consumació i la desesperació per la pèrdua renovada dia a dia, que fa nervut l’equilibri de l’estil —quan no el trenca— o sinuós com els meandres d’un riu.

Biòpsia de la passió

Les anotacions són breus, separades les unes de les altres per petits espais, a penes sense cenyir-se a les convencions de les dates que esperem en un dietari. Són registres, pròpiament, d’una impressió, d’una justificació, d’una reticència; són emulsions d’un dolor, d’una tristesa fonda, d’una desolació; a voltes, la inscripció fragmentada d’un instant de joia o la cenyida expressió dels rars moments de calma i d’equilibri. Aquesta brevetat és la troballa estilística que dóna caràcter i consistència de “diari poètic” al llibre. La consignació, quasi objectiva, té ben bé el valor d’una biòpsia —una extracció, sovint dolorosa, que li permetrà d’examinar i de captar l’essència de l’amor. És irrecusable que el conjunt cau (penso especialment en la puerilitat de les primeres pàgines) en els riscos del soliloqui, que tenen un nom, monotonia; però no és menys veritat que aquestes “càpsules de confessió” també arriben a esquivar les llangors i les caigudes de to habituals de la literatura amorosa, sobretot en la fase de «Represa», o que arriba a esvair-les en els passatges on retrobem l’aire elegíac sostingut i ben tensat tan present, per exemple, en la poesia leveroniana.

Les Confessions són l’expressió d’un sentiment convuls de força tan absorbent que és constatable una absència gairebé absoluta de comentaris externs al seu objecte, la passió. Som davant d’un viatge assidu del jo al tu, sense cap altra perspectiva ni motiu: «El meu univers: tu. Paisatges, lectures, persones, somnis, tot convergeix en la teva imatge», pàg. 74. D’aquí, la negligència conscient de les dates (bé que també reclamada per la voluntat d’articular un discurs-fleuve): els dies passen sense discerniment possible per a l’ànima desconsolada, que és la que, en el major nombre de fulls, emergeix, alhora que en la joia, en el guany precari, no importa sinó la categoria absoluta de l’instant. D’aquí també neix el desallotjament de la realitat històrica, detall prou rellevant si considerem que un fet tan traumàtic com el de la Guerra Civil condiciona transversalment les dues vides implicades i, per tant, el decurs del relat (esdevingueren amants enduts per la frenesia d’uns dies «feixucs d’història», i poc després es produeix la separació de l’exili). Dues al·lusions escassament: «I en aquests dies tan gràvids —tan feixucs d’història, estimat— en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor» i «Estimat, ens han perdut Catalunya», p. 143-144 i 137, respectivament.

La confessió amorosa (en la seva extremitud, existencial) és abocada a un narratari que és present en cada mot i en cada accent. L’espai del monòleg que calia suposar per a un discurs monòdic, monòleg estricte i sense possibilitat de rebre rèplica durant les reiterades absències d’ell, es converteix, al més sovint, en el monòleg dialogat que distingim en l’epistolografia. [En cert aspecte, les Confessions poden ser considerades —i llegides— com una llarga carta, fet que posa al descobert l’afinitat existent entre el gènere epistolar (adreçat a un absent, escrit des del present i datat) i el diarístic. Les Confessions són, també, un punt de fuga, per mitjà de la qual l’autora dóna lliure curs a l’expressió del sentiment que ha d’ésser callat o encobert en el contacte epistolar: «Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en lletres que t’enviï, però que haurien d’anar-hi», p. 89. I això acaba per esdevenir una pràctica quotidiana: «Veig com a tu m’he acostumat a parlar-te des d’aquestes planes i no sé fer-ho d’altra manera», pàg. 91.] I, fins i tot, com ara demostraré, en diàleg tout court. Perquè si hem de distingir-hi uns estilemes, unes construccions formals recurrents i significatives, són els que tenen a veure amb els procediments dialògics. Procediments que si, d’una banda, pertanyen a la parcel·la reflexiva (la pròpia del desdoblament del subjecte líric), de l’altra són l’ocasió per convocar el tu de l’enamorat amb els recursos diversos de l’apòstrofe, sigui amb els vocatius habituals en aquests casos, sigui amb una interpel·lació continuada al tu confident (però de nom omès) i d’on neix, necessàriament, el moviment el·líptic que impregna els textos i els dota de tesor verbal (pàg. 42, 80 i 122, respectivament):

Amb immodèstia un xic cínica parles de la meva possible satisfacció per allò que tu —generosament?— consideres el meu triomf. No saps que em sembles bastant difícil d’entendrir? No saps que una dona no pot estar mai satisfeta?

Edificada per aquella visita... M’ha fet veure la inútil presumpció de voler lluitar amb coses poderoses i magnífiques. Certament, què podria jo ofrenar-te en canvi?...

Per què no vaig demostrar-ho abans, que t’havia vist? Senzillament, per no obligar-te a demostrar-ho al teu torn.

Una paraula d’ell, una objecció, una mera observació, el supòsit fins i tot d’una cosa no dita, són represes mitjançant una fórmula interrogativa, i aquest és el mecanisme que acciona sovint una seqüència discursiva. L’espectre de la interlocució va prenent, així, consistència (respectivament p., 43, 86, 119, 162 i 193):

«No forcem el destí» has dit. Fatalista? És que el destí no el forgem nosaltres?

Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m’hagi enamorat —d’aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser ara seré jo qui haurà de consolar.

Trista? Sí, però no és per la causa que et penses.

Oh déus!, un altre amor? Com no pots comprendre que estic enamorada de tu i que això em seria impossible?

Em preguntaves què podies fer per mi, recordes?, què volia de tu. Et demano, ara, una tendresa dolça i una comprensió ampla. Tracta’m com a una convalescent.

Notes al marge d’unes confessions

Així, com l’autora té cura de no mencionar el seu nom, l’enamorat, el tu confident, la figuració sobre la qual ella basteix un microcosmos sentimental i l’interlocutor a qui són oferts els secrets de confessió, resta sempre escrupolosament innominat, segons un costum recognosciblement trobadoresc. [Si les Confessions són susceptibles de ser interpretades com una il·lustració a la teoria de la cristal·lització stendhaliana, no és menys certa ni menys atractiva la possibilitat de considerar-les una adequació en versió femenina del codi trobadoresc, amb els seus estereotips (amor sens joia, amor de lluny) i amb una més o menys definida escala de situacions per les quals ha de passar l’amant: en efecte, serà fenhedora (tímida), pregadora (suplicant), entenedora (tolerada) i drutz (amant).] No és pas una ocultació pudorosa o cauta, sinó per joc. També són escasses les referències a la seva aparença física, que es limiten a un motiu eròtic ben particular, les dents. No obstant això, n’emergeix un retrat moral o etopeia complet, acabat, gràcies a un doble nivell de discurs dialogat del text. Tenim, com acabem de veure, un diàleg subjacent, en tant que escriu, autoanalitzant-se, sí, però sempre amb la ment posada en el narratari, en allò que ha dit o en allò que pensarà, en el que ha fet o en el que no farà. Es dedueix d’aquí una presentació obliqua de la personalitat del tu (que no és altre que Ferran Soldevila), que, si bé resulta mutilada —és cert i ell se’n queixa— per una perspectiva única, implicada i obsessiva, de tant en tant es revela en un mot d’ell, que reprèn, o en una frase d’ell, que cita. Aquest procediment sol, però molt rendible, compensa hàbilment la pobresa de la veu monòdica; amb tot, no és suficient per donar entitat i una presència menys nebulosa al tu —tu cercat, tu repetit, però paradoxalment esvaït en la plenamar emocional del jo. Necessitem la veu de l’enamorat. Una reticència, un comentari, una protesta que fundin un nivell de diàleg més directe i dinàmic. Un diàleg de fet, autèntic, en què es consumi la textualització del destinatari.

Els quaderns van ser escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers quedava en blanc: i és aquest l’espai freqüentat per les notes de Soldevila. Seguint una manera de fer que era pràctica comuna a l’Escola, almenys en quatre ocasions Leveroni va fer arribar algun dels quaderns a mans de l’historiador, que hi apuntà observacions i esmenes, les quals, al seu torn, van ser motiu de resposta dins dels mateixos quaderns. (Els quaderns també eren un substitutiu dels mesos de separació: concebuts, en part, com un instrument que vivifiqués el record de l’enamorada en la memòria del lector escollit; en part, com el lenitiu amb què ella, escrivint-los, assossegava les inquietuds de l’allunyament). La cal·ligrafia forana és un factor d’amenitat però, per damunt de tot, una característica que, ultra autenticar-les, fa de les Confessions íntimes uns papers interessantíssims en el seu gènere. I, de retop, esdevé l’element on es perfila el contorn moral del receptor i que dota la figura d’aquest de mobilitat. És així, en virtut de les breus intervencions manuscrites de Soldevila, com es consuma el segon nivell de diàleg, que dinamitza amb eficàcia el conjunt del text fins al punt que els seus silencis esdevenen tant o més eloqüents que les seves paraules.

Leveroni va prosseguir modelant l’encarnació literària de Ferran Soldevila (o caldria dir desencarnació?) obliquament en la correspondència d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, i enriquint els seus matisos i relleus foscos en contes com «L’oda» o «Retorn».

Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara, hi cerco novament a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!... (Extret de Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson.)

El risc de perdre el sentit de la realitat, de desviar-se del tu de carn i ossos en benefici d’un personatge que només té existència en la ment (i sobre el paper) és manifest. Sobretot en els llargs períodes d’absència. El centenar llarg de les cartes que ell li trameté, ni que sigui com a contrapunt eficaç i vívid, atenuen aquest excés, el rectifiquen; però alhora, paradoxalment, representen un ingredient textual nou que alimenten la fesomia i els accents tant de l’home com de la seva figuració, responent a una dinàmica de vasos comunicants en la qual per un tub circula el fluid de la vida i per l’altre el de literatura, formant una mixtura de líquids que assoleix un nivell únic i igual.

[Extret d'Abraham Mohino i Balet (2004). La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser. Vic: Eumo Editorial (Capsa de Pandora; 7). [Dins d’aquesta obra assagística s’inclou una edició comentada dels contes de Rosa Leveroni, un quadern de dietari («Intermezzo») i els epistolaris heteronímics intitulats «Cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson», «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg» i «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson».]

Five Desolate Poems (by Trend, Gili i Leveroni)

2010-09-16T16:12:00.001+02:00

Five Desolate Poems

...he imagines there is a harbour on the empty beach

AUSIAS MARCH, XCII, 57

Like a gorge without daylight or the whisper of gentle breezes, yearning for the stars and the flash of wings which will never leave their mark there, slowly wasting away without a single cry of hope... So do the days pass me by, bereft of my one-time song that cast patches of light on the rough track. If love was frustration, still its thorn was sweet to me and, like a blinded bird, pain led me to sing. But now the burden of love pressing down on a worn-out heart is merely loneliness, a fierce flame which silently devours a life consumed far from you, slowly, without a single cry of hope...

Like a wounded beast, to die alone, facing nothing but the sky, in the undergrowth it hurt so much to reach, beyond regret for ties now broken, past loathing for the final disappointment, the sorry poison that death requires... To die alone, eyes open wide on the joy of this great divestment. Sweet forgetfulness of the shaft which felled me, wretchedness for others, but also for me. Die alone, sparing my cry in the darkness: certain of the Light...

III

Desolate heart, a sail billowing in the evening breeze, pass swiftly through the siren's strait. If once you sail beyond it, you will evermore dream of it with impossible nostalgia. Desolate heart, oh to be a shipwrecked sailor in your eyes, free from memories of the distant homeland. Ardent helms of the glowing hours without sunsets or desire for any dawn. Desolate heart, bare empty rock, the prey of the wind, sun and water.

Cinc poemes desolats

Com un gorg sense llum ni remors d’aires tendres,

sospirós pels estels i l’esclat de les ales

que mai no el signaran i es morfon lentament

sense un crit d’esperança...,

així em passen els jorns, orfe d’aquell meu cant

que posava clarors en l’aspror del camí.

Si l’amor fou neguit, m’era dolça l’espina

i, com ocell orbat, el dolor m’era càntic.

Ara el feix de l’amor damunt el cor cansat

és només solitud

de la flama feroç devorant en silenci

la vida que es consum lluny de tu, lentament,

sense un crit d’esperança...

Com l’animal ferit, morir ben sola

de cara al cel només, dins la malesa

abastada amb dolor, fora recances

d’uns lligams ja trencats, passat el fàstic

del darrer desengany, trista metzina

necessària a la mort... Morir ben sola,

els ulls de bat a bat a l’alegria

del gran despullament. Dolç oblidar-se

del dard que m’aterrà, misèria d’altri

però meva també. Morir ben sola,

estalviar el meu crit en la tenebra:

certa de la Claror...

III

Cor desolat, vela al vent de la tarda,

passa rabent aquest freu de sirena.

Si l’has vençut, sempre més el teu somni

en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag

sense records de la pàtria llunyana.

Timons ardents de les hores enceses

sense ponents ni desigs de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta,

presa del vent i del sol i de l’aigua.

La llibertat si ara és plor serà càntic,

cor desolat, en la vida més alta.

Big Mama Montse canta «Tardor»

2010-09-16T00:22:00.003+02:00

Tardor

Aquest desmai de roses amb la posta

damunt la sorra fina del jardí;

aquest llanguir callat que té la brosta

al bes enfredorit de l’aire fi;

aquestes melodies apagades

de les fulles caient en el repòs,

com de llac adormit, en resignades

notes opaques d’un dolor reclòs...,

són veus d’un mateix cant... Oh melangia

tan tendrament subtil de la tardor

que em poses nou encís dins de la via

i fas més amorós el meu dolor!

Una versió portuguesa per Cabral de Melo

2010-09-16T00:09:00.003+02:00

Canção

Mil auroras acendeu

o ardente grito da chama.

Dez mil estrelas nos deu

o pranto sutil do orvalho.

Punha o perfume carmim

na alma desta rosa branca

e uma cerva pela fonte

buscava o espelho de prata.

Percebi uma canção

e não sei quem a cantava:

entre suspiros de ramos,

como de longe, chegava,

dizendo bem docemente:

Ai da triste enamorada!...

Per tal de divulgar la poesia catalana al Brasil, Cabral va elaborar una antologia de quinze poetes: Quinze poetas catalães. L'única presència femenina és la de Rosa Leveroni, de qui va escollir una melangiosa cançó que ell llegí inicialment a la revista clandestina Ariel, en el número 12 de setembre/octubre de 1947.

Tema amb variacions (xviii)

Totes les albes ha encès

el clam ardent d’una flama.

Tots els estels han donat

un plor subtil de rosada.

El perfum posa carmí

al cor de la rosa blanca

i la daina, dins la font,

cercava un mirall de plata.

He sentit una cançó

i no sé qui la cantava;

semblava venir de lluny

entre sospirs com de branca

i deia ben dolçament:

Ai la trista enamorada!...

Leveroni, la penúltima estació

2010-09-03T23:08:00.001+02:00

Sam Abrams

Malauradament, la commemoració del centenari del naixement de l’excel·lent poeta, prosista, memorialista i traductora, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-Cadaqués, 1985) ha passat massa inadvertida. La majoria de l’atenció celebratòria ha estat acaparada per actes dedicats a Joan Maragall, Màrius Torres i Jaume Vicens Vives.

Ara bé, no cal pensar que l’overbooking de grans figures sigui la causa principal de la manca d’interés que ha suscitat l’obra de Leveroni enguany. La veritat és que les principals institucions públiques que havien de reivindicar l’autora han mostrat una escassa capacitat d’imaginació i decisió. Però aquesta situació no fa altra cosa que posar de relleu una vegada més una qüestió que ja ve de lluny: la més que deficient recepció crítica de la producció literària de la gran autora.

L’extraordinari llegat de Leveroni ha patit massa els efectes negatius i erosionadors de l’exclusivisme del feminisme literari, per una banda, i l’humiliant judici categòric de Gabriel Ferrater, de l’altra. Ferrater va dictaminar que Leveroni «escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir», a diferència de Joan Vinyoli que «tenia potser alguna cosa a dir, però no sabia escriure».

El millor que podem fer és deixar de banda els segrestos feministes i les “boutades” del senyor Ferrater i tornar a acostar-nos a l’obra de Leveroni sense prejudicis. A més, l’àngel de la guarda de Leveroni, el crític, assagista i poeta Abraham Mohino (Manresa, 1969) ens acaba de regalar l’instrument que precisament ens fa falta, l’antologia La poesia essencial. Hem de recordar que Mohino s’ha dedicat a fons a estudiar i editar l’obra de la nostra autora. Als esforços de Mohino devem les edicions canòniques de l’obra narrativa, dietarística i epistolar de Leveroni. I molt aviat ens farà conèixer la seva magna edició de l’obra poètica de Leveroni.

Però abans, Mohino ha volgut aplanar el camí oferint-nos aquesta excepcional antologia, La poesia essencial, tan elegantment editada per CCG Edicions de Girona. Mohino, i la seva dona, Mònica Miró, la co-curadora de la tria, estan plenament convençuts de la gran vàlua humana, intel·lectual i artística de l’obra lírica de Leveroni, i, per aquesta raó, s’han atrevit a confegir aquesta antologia que conté «la part essencial de la poesia leveroniana [...], l’extracte més depurat i perfecte, més refinat i feliç». Francament, l’aposta de Mohino i Miró és molt agosarada, és una aposta a tot o res. O Leveroni se’n surt d’una vegada amb els lectors de poesia o s’enfonsa per sempre. A la vista de la qualitat innegable de la tria, crec que Leveroni s’acabarà imposant de manera definitiva.

L’antologia de Mohino i Miró demostra un coneixement profund de la poesia de Leveroni i també palesa una important capacitat crítica i gust estètic impecable. Complementàriament, cal constatar que l’edició de Curbet és bella i eficaç, i convida a la lectura atenta i reposada dels poemes de l’autora. A La poesia essencial la producció lírica de Leveroni està molt ben servida. L’antologia recull les millors composicions de Leveroni i, al mateix temps, ens permet veure tots els diferents i diversos registres de la seva veu, des del lirisme concentrat de les seves tannkes fins a l’expansió existencial dels seus poemes seriats, passant per l’emoció ben dosificada dels seus monòlegs dramàtics.

Gràcies a La poesia essencial ara podem començar a llegir seriosament l’obra lírica de Leveroni, sense apriorismes i prejudicis. La poesia essencial és un llibre exquisit per assaborir tranquil·lament. És la penúltima estació del trajecte Leveroni mentre esperem l’arribada de l’edició definitiva de l’obra completa.

[El Mundo, 2 de setembre de 2010]

Una versió en anglès de Joan Gili

2010-07-27T17:11:00.002+02:00

Beyond the wall I hear,

unfaltering, familiar words

urgently calling

the return to the earth,

ancient and sad Land.

My still step

has rooted in the dark.

The eager eyes demand

its sweet clear skies.

The wall shields them

and the heart, fearful, dares not

to venture upon the conquest.

Cinc poemes desolats (v)

Rere del mur, segures,

sento velles paraules

cridant imperioses

el retorn a la terra,

antiga pàtria trista.

La meva passa immòbil

s’ha arrelat en la fosca.

Els ulls àvids reclamen

la dolça claror seva.

El mur la defenia

i el cor, covard, no gosa

emprendre la conquesta.

Què en diu la Gran Enciclopèdia Catalana?

2010-07-27T17:06:00.000+02:00

Rosa Leveroni i Valls

(Barcelona, 1 d'abril de 1910 - Cadaqués, 4 d'agost de 1985)

Poetessa. Llicenciada en filosofia i lletres i bibliotecària. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària, que exercí sobretot a la revista Serra d'Or (Les imatges marines en la poesia d'Ausiàs March, 1951; Maria Novell, recordada, 1969; Un epistolari de Carles Riba 1940-42) i la narrativa curta, a Contes (1986), a més de L'estranger, L'Horta i Retorn, publicats en diverses antologies. La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista Ariel.

Pòstumament hom publicà Confessions i quaderns íntims (1997), L'epistolari Rosa Leveroni - Josep Palau i Fabre (1998) i la correspondència amb Ferran Soldevila (Cartes d'amor i d'exili, 2010).

Fou guardonada en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947) per Dotze cançons, de París (1948) per Tres poemes, amb la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956) per Cinc poemes desolats i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982).

Amb música de Xavier Turull

2010-07-26T10:05:00.001+02:00

Els records (v)

Com un perfum, només, per companyia

en les hores suaus, de cara al somni,

el meu record voldria que servessis,

deixant-me a mi dolor i malenconia.

Com un respir, només, fina enyorança

d’aquells instants passats de joia viva,

essent jo lluny de tu, ara sentissis,

deixant-me a mi tota desesperança.

Com un so dolç, només, com la campana

que sents cada matí quan et despertes,

tots els meus pensaments et fossin pròxims,

deixant-me a mi la solitud llunyana.

Les Cartes (comentari de Cesc Serrahima)

2010-07-26T09:51:00.000+02:00

Cesc Serrahima

Sens dubte la informàtica ha comportat uns avanços de primera categoria per a la civilització occidental. En certa manera la xarxa quasi infinita d’Internet —i, en general, l’anomenada Societat de la Informació— ha permès acomplir el vell somni de l’enciclopedisme il·lustrat francès del segle XVIII: posar a l’abast de la majoria els coneixement que sempre havien estat tan sols a disposició d’una reduïdíssima minoria de la població.

Les millores en les telecomunicacions, que han possibilitat la consolidació de la telefonia sense fils i la consegüent generalització del correu electrònic, han suposat una immediatesa que hauria estat del tot impensable trenta anys enrere. Una immediatesa que, al costat dels seus innegables beneficis, presenta —si més no, els pot o podria presentar— algunes llacunes o zones d’ombra. Principalment pel que es refereix a la preservació de la paraula escrita. Preservació que l’escriptura sobre paper, ja fos a mà o a màquina, garantia o facultava.

Els antics foren els primers que prengueren consciència de la importància de comptar amb mitjans que permetessin la fixació de la paraula. Ho recorda la vella dita «Verba volant, scripta manent». Amb la immediatesa que ens forneix la generalització de la comunicació electrònica, sorgeix altra vegada el perill que l’scripta no manent. El processador de text, que tan facilita la feina de l’escriptor, no pot suposar la pèrdua irreversible dels originals i esbossos previs que permeten accedir a la gènesi i desenvolupament de la seva obra?

Cartes d’Amor i d’exili, Soldevilla / Leveroni

M’hi ha fet pensar l’edició de les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni (la Memòria i els dies, Edicions Viena, 2009), un exhaustiu recull de la correspondència que aquests dos escriptors es van encreuar durant més de quaranta anys: 1933-1969. Mentre llegia aquest més que interessant document, no podia evitar de pensar: què hauria succeït amb les seves lletres si les haguessin intercanviat mitjançant un mitjà tan veloç però alhora tan evanescent com el correu electrònic? Les haurien impreses? S’haurien quedat en algun vell disc dur oblidat ves a saber on, potser irrecuperable? S’haurien perdut irremissiblement?

Hipòtesi, cal que ho digui d’entrada, ben terrible: el recull ens permet, no tan sols conèixer amb profunditat el caràcter i el pensament de dos dels intel·lectuals catalans més rellevants del segle passat, sinó que ens privarien d’una més que agradable i estimulant lectura. En general, aquests tipus d’obres presenten un interès restringit, adreçat sobretot als estudiosos de la creació o la vida dels autors implicats. Són, doncs, destinats a un públic minoritari, captivat per la literatura i tot allò que l’envolta.

Tanmateix, en aquest cas s’hi afegeix un interès suplementari: el volum admet, almenys, un doble nivell de lectura. (Dic “almenys” perquè sens dubte n’hi podria incloure un tercer: el purament històric o de reflex d’una època —en aquest cas, d’una que alguns s’entesten en que oblidem…). A banda de l’acadèmica, l’obra permet una lectura literària strictu senso: si ens hi submergim sense prevencions, oblidant-nos del noms dels protagonistes, el seu redactat i la seva força ens convida a llegir-la com una novel·la. Com una d’aquells novel·les epistolars del segle XIX. I el que és més important, com una esplèndida creació literària, tant des del punt de vista formal com argumental.

Fins a tal extrem és així que, sovint, quan et deixes endur pel seu ritme seductor, quasi et resulta impossible creure que no es tracta d’una novel·la. D’una novel·la mil·limètricament bastida pel seu autor. La història de l’amor entre Rosa Leveroni i Ferran Soldevila ens corprèn i ens subjuga, mantenint la nostra tensió i en nostre interès pàgina rere pàgina: serà correspost, finalment, l’enamorament de Rosa, la jove estudiant, per Ferran, el seu professor? O serà una nova mostra de l’amor impossible entre una noia i un home casat?

Qüestions que no rebran resposta més que ben entrada la segona meitat del llibre. És per aquest motiu que, malgrat no tractar-se de cap obra de creació pròpiament dita —de fet, ni pròpiament ni impròpia…— em permetria la gosadia insensata d’aconsellar, al possible lector que s’acosti a Cartes d’amor i exili sense conèixer prèviament quin fou el grau real d’intimitat entre els dos corresponsals, que converteixi el pròleg en epíleg: que el llegeixi un cop enllestida l’obra. Entenc que convé que sigui la pròpia lectura la que, a poc a poc, tast a tast, vagi desteixint el teixit del dubte —o, si es vol, del misteri.

Sóc conscient que no deixa d’ésser una proposta arriscada i poc convencional. Ben segur que sí, però no em puc estar de recomanar-la. De la mateixa manera que no fa pas gaire assenyalava que Els quaderns de Malte de Rilke —publicada casualment també per Edicions Viena— la considerava més un dietari o un assaig que no pas una novel·la, en aquest cas en faig la lectura oposada: aquesta curosa edició de les cartes de Leveroni i Soldevilla hauria pogut esdevenir una novel·la —una extraordinària novel·la. Una novel·la que seria, justament, l’altra cara de Madame Bobary…

Sense que això —m’afanyo a aclarir-ho— li llevi gens la seva innegable rellevància com a document literari i històric. Ans al contrari, la lectura com a novel·la és complementària de l’acadèmica. Més encara, l’enriqueix. Entre d’altres raons, perquè els seus curadors (Abraham Molino i Enric Pujol) han demostrat com és possible, amb molt d’esforç i dedicació, combinar l’erudició amb la divulgació, el coneixement amb l’interès, l’academicisme amb l’accessibilitat.

Per aquest motiu, precisament, remarco que aconsello convertir el seu pròleg en epíleg, en cap cas negligir-lo o deixar-lo de banda. Seria un error majúscul: conté dades del tot imprescindibles per aprofundir la vida i obra de Leveroni i Soldevila. No tan sols això, convida, una vegada clos aquest volum epistolar, a llegir les obres que han tingut en consideració, que són al·ludides sovint en les notes: els Dietaris de l’historiador i les Confessions i quaderns íntims de la poetessa. En realitat, més que convidar-hi, gairebé converteixen la seva lectura en una necessitat ineludible.

Tan acurada i exemplar considero la seva edició que quasi no m’atreveixo a fes esment d’un parell de mancances que m’ha semblat trobar-hi. La primera, de caire potser accessori, que no s’ofereix (ja sigui a peu de pàgina o en annex) la versió original de les lletres redactades en francès. La segona, aquesta sí, inexcusable en una obra d’aquesta mena, la manca d’un índex d’obres i, sobretot, de persones esmentades.

Una darrera recomanació —si se’m permet afegir un paràgraf més en aquesta nota de lectura més prolixa que no és habitual…— per als lectors: abans d’iniciar la lectura de les cartes, aconseguiu un exemplar de la Poesia de Rosa Leveroni (Cara i creu, Edicions 62, 1981) i poseu-la ben a prop vostre: sovint us abellirà assaborir-les. O, millor encara, assaborir-les de nou!

Cal, encara, una prova de la qualitat literària de la correspondència?

dissabte, 22 de maig del MMX

[http://www.racodelaparaula.com]

Les cartes (comentari d'Antoni Capó)

2010-07-26T09:44:00.001+02:00

Antoni Capó

En el centenari del naixement de la bibliotecària i poeta Rosa Leveroni, Abraham Mohino i Enric Pujol s’han posat d’acord per oferir-nos un recull d’un extraordinari interès: el que s’ha conservat —a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’extens epistolari creuat entre Leveroni i el seu mestre a l’Escola de Bibliotecàries Ferran Soldevila, historiador eminent i alhora escriptor massa poc valorat fins ara. Leveroni s’enamorà del seu professor i hi mantingué una relació estreta, tot i que aleshores Soldevila ja era casat. Per això, l’epistolari és més aviat la història d’un «amor secret», ple de sobreentesos i de pors, sobretot per part de Soldevila, no sempre del grat de Leveroni, segons feia constar als seus dietaris personals. Aquest epistolari, que va des del 1933 fins al 1969, ens permet de resseguir molts aspectes biogràfics de Leveroni i de Soldevila, en les èpoques difícils de la Segona República (amb els fets del 6 d’Octubre per entremig), de la guerra civil, de l’exili de Soldevila (a partir del 1939 i fins al 1943), de les dificultats per les quals va passar abans i després del seu retorn, i de les vicissituds de la vida de Leveroni, que no es va exiliar, però que va ésser represaliada i que va patir, com tothom, la dura persecució del règim franquista contra el catalanisme i contra els ideals democràtics. Mohino i Pujol, excel·lents especialistes respectivament en Leveroni i en Soldevila, han treballat de comú acord no solament per a l’edició de les cartes —plenes d’errors ortogràfics i gramaticals, de català, de francès o de llatí, sobretot en el cas de Leveroni, no sempre esmenats o advertits, o potser en algun cas mal transcrits—, sinó també per a la identificació de les nombroses persones que hi surten esmentades —sovint amb pseudònims o amb noms ficticis— i per a l’encertada contextualització de cada un dels documents (possible gràcies a la utilització dels escrits personals tant de Leveroni com de Soldevila). El lector interessat trobarà en aquest epistolari una mina d’informacions, no solament sobre Leveroni i Soldevila, sinó també sobre la vida a Catalunya durant els anys de la República, de la guerra i del franquisme, sobre les peripècies de l’exili a què es veieren obligats tants catalans i sobre la represa clandestina de les activitats de tipus cultural a la postguerra (Estudis Universitaris Catalans o Institut d’Estudis Catalans, per exemple). Les cartes de Leveroni ens parlen també de les seves anades a Mallorca al començament dels anys quaranta, on ens consta que prengué part en les vetllades literàries que es feien a casa dels germans Marià i Mercè Massot. Les seves paraules ens permeten de saber que hi va trobar Miquel Ferrà, antic conegut de Barcelona, Pere Bohigas —aleshores «desterrat» a Palma— o el jesuïta Miquel Batllori —que en certa manera també havia estat «exiliat» al col·legi de Montision.

[Serra d’Or, núm. 605 (Maig 2010), p. 76-77 (Lectures. Notes de lectura)]

Christina Rossetti traduïda per Rosa Leveroni

2010-07-19T22:02:00.002+02:00

«Song», de Christina Rossetti from blocsdelletres on Vimeo.

Song

Quan sigui morta, amor,
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.

Ja no veuré les dolces ombres.
Ploure no sentiré i el rossinyol,
cantant sa pena, ja no l’oiré.
I somniant dins el crepuscle
d’un etern recer
potser el record em faci seva.
Oblidaré potser.

Les cartes (comentari de Joaquim Pijoan)

2010-07-19T21:39:00.001+02:00

Joaquim Pijoan

Retrat de Rosa Leveroni fet pel pintor Joaquim Pijoan

No sé qui em va dir que si podíem dir i saber la veritat, per què havíem d’escriure i llegir novel·les. Em va semblar una boutade i no hi vaig donar més importància, fins al punt que durant anys i panys, llavors jo era jove i em volia menjar el món, ho vaig tenir perfectament oblidat, ben desat, però, als calaixets de la Venus de la memòria daliniana que tothom porta, conscient o no, incorporats. I aquests dies, llegint l’epistolari entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila —a cura dels filòlegs Abraham Mohino i Enric Pujol, editat per Viena Edicions amb el títol suggerent i encertat de Cartes d’amor i d’exili— m’ha vingut a la memòria la provocació verbal a l’entorn de la veritat i les novel·les. I és que aquest epistolari, real i documentat, entre dos personatges rellevants del nostre món cultural, es llegeix com una novel·la. Una novel·la d’amor, però, que té la força i el tremp de la realitat. Ho situen perfectament al seu estudi introductori, L’escriptura com a refugi, Mohino i Pujol, que cap al final sintetitzen perfectament què és aquest epistolari:

«... Posem a l’abast del públic, doncs, una síntesi de cartes-document —una instantània nítida dels seus protagonistes i d’una porció de la història del país— i de cartes-jocs, on la passió per la literatura impregnada per la força del sentiment amorós, dirigeix i regula cada mot, cada frase, el gest mateix de la cal·ligrafia. En aquest volum, finalment conflueixen i es troben la veu que emana de la particular prosa amorosa de Leveroni i la veu de registres variats dels dietaris soldevilians.»

Rosa Leveroni més apassionada, l’historiador, casat i amb un fill, amant discret, més contingut, ens ofereixen un extens repertori de cartes d’amor i exili en un moment clau del nostre país, Segona República, guerra civil i postguerra. L’amor no els priva, tanmateix, de descriure la realitat amb una visió que de tan afinada és, en molts casos, perfectament actual, com aquesta impressió de la poeta, molt jove i clarivident, que escriu des de Madrid, el 9 de novembre de 1933, a l’historiador i enamorat:

«...Madrid en si també és força agradable; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut – que hauria d’ésser, veritat? la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri’s com deu ser l’altra gent. Encara es llegeix massa l’ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre’ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n’hi ha per menys, em sembla.»

O aquesta impressió tan expressiva de Leveroni del març de 1940, la crueltat del franquisme instituïda a sang i foc, quan Soldevila ja és exiliat a París i s’escriuen en llengua francesa per evitar la censura, i no privar-se ni de l’amor ni de la dura realitat:

«...Però tot això és misèria humana, què hi farem! Tot això i tantes altres coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi no seria res de nou, i allò que dieu. Más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...»

I encara les cartes finals d’un Soldevila que també es deixa anar i es lliura a l’efervescència amorosa:

«...No vull trigar un instant més a complir el teu desig, encara que fóra un altre desig teu el que voldria complir [...] després diràs que no t’estimo! Quin sacrifici no faria per complaure’t? Comprenc també que la meva situació és perillosa, voltada com deus estar de folls desigs, com una animeta del purgatori entre flames, clemències i inclemències del temps, del clima, del país...»

Una història d’amor apassionada i ara gens secreta, dos amants que troben en el gènere epistolar un refugi per a les seves passions, en uns temps difícils que ja són història, i que tanmateix no han de ser una excusa per a l’oblit. Autèntica literatura veritat, que ara tens al teu abast, lector cansat de tanta ficció insulsa i maquillada. Un gran llibre que reconforta i ens fa participar d’una realitat cultural diversa i completa, tal com voldríem que fos la nostra petita pàtria.

[http://www.sij.cat/article.php?id=123]

«És terrible esperar el carter»

2010-07-09T12:31:00.001+02:00

Eva Vázquez

Es van escriure durant més de 30 anys, insinuant-se, emmascarant-se, confessant-se l'amor només de tant en tant, i al final, a l'última carta abans de morir, ell encara va demanar-li que li escrivís amb nom fingit i adreça falsa. La correspondència entre l'historiador Ferran Soldevila i la poeta Rosa Leveroni es pot llegir com la crònica novel·lesca d'un amor clandestí, però també com un document excepcional per assistir des de la intimitat a la vivència de l'exili i la complicitat intel·lectual.

Van haver de passar trenta anys perquè acabessin tutejant-se i del «distingida amiga» i «benvolgut senyor» s'atrevissin a encapçalar les missives amb un «caríssima» o un «estimat amic» que coronaven amb petons i abraçades, però així i tot la seva va tenir sempre l'estigma de les relacions prohibides i permanentment postergades: primer, per raó dels lligams familiars d'ell, casat amb Yvonne Lepage, i des del 1939, per la separació de l'exili i la incertesa del retrobament. Ella, setze anys més jove, més verbosa, més espontània, més impacient, es dol amb freqüència de les demores i les astúcies a què havien de recórrer per saber l'un de l'altre. «He començat aquesta lletra tres vegades, he hagut de deixar-la tres cops. Impossible continuar, no guixava de cap de les maneres, el to cerimoniós m'ofegava», li escriu l'agost de 1936, a la mateixa carta que es lamenta: «És terrible esperar cada dia el carter.»

Per l'historiador Enric Pujol, junt amb Abraham Mohino, un dels compiladors d'aquesta correspondència fins ara inèdita (es conserva a la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Nacional), no hi ha cap dubte, però, que Rosa Leveroni i Ferran Soldevila van formar un «autèntic matrimoni». Escrivint-se, ben mirat, van envellir junts, consolant-se en la malaltia, acompanyant-se en el desterrament, però no només això: sobretot van ser uns lectors exigents i generosos de les obres respectives, un estímul constant per fer front a la seva activitat investigadora o creativa. Aquest conjunt de 203 cartes, 155 de l'historiador i 48 de la poeta (una descompensació que s'explica pel fet que ell devia desprendre's de bona part d'unes lletres que el podien comprometre), posen per fi en evidència tant la consumació de la relació amorosa dels dos corresponsals com el clar mestratge que Soldevila va exercir en la seva exalumna. «Sempre s'havia parlat de la influència incontestable de Carles Riba en l'obra de Leveroni, però mai s'havia fet constar el paper fonamental que va tenir-hi Soldevila, que ara sabem que li suggeria lectures, li criticava els poemes i fins i tot li corregia l'ortografia», explica Pujol, que amb Mohino ha complementat la transcripció de les cartes amb anotacions dels dietaris privats de cada un d'ells que amplien el sentit del que sovint les paraules, emmascarades per la prevenció sentimental o el temor de la censura, oculten o només revelen en llenguatge xifrat.

[Avui / El Punt, 7.VII.2010]

Voldria que el meu cant fos com una alba

2010-07-04T19:15:00.001+02:00

Voldria que el meu cant fos com una alba
      secreta per a tots
i només un de sol capís els signes
      dels inefables mots.
Voldria que el meu cant fos com l’alosa
      o com el dia clar
que posen en el cel la seva joia
      sense res esperar.
Voldria que el meu cant fos com un himne
      de gràcies per la sort
de trobar dintre meu tot el misteri
      de la vida i la mort.

Per què faig versos? Potser perquè quan era infant volia ésser músic i m’he quedat a mig camí...

Si tota lírica ja és l’expressió d’una intimitat veritable o figurada val més deixar l’anècdota, si n’hi ha, de banda. Parlar-ne, em semblaria justificar l’apreciació d’Ortega i Gasset que «el mecanisme de sinceritat que mou el lirisme, aquest abocar enfora el més íntim, és en la dona sempre forçat, i si és efectiu, si no és una confessió fictícia, té regust de cínic»... Tradueixo literalment les seves paraules.

Jo no faré cap comentari als meus versos. No sé explicar-los, ni crec que hagin d’ésser-ho. Potser els que comencen «Voldria que el meu cant... » volen ésser com un intent de justificació, o millor dit, de fixació de la meva lírica en front de mi mateixa.

Estimat botxí meu

2010-06-25T19:38:00.000+02:00

Lluís Bonada

Amb l’encapçalament Estimat botxí meu, l’ex-estudiant diu a qui va ser el seu professor, un dia del mes d’agost del 1938: “Haig d’escriure’t perquè sóc terriblement desgraciada. Tinc por, tinc una por enorme, tinc por d’haver perdut la teva miqueta d’amor.” El professor només li podia donar una miqueta d’amor perquè era casat i no pensava que l’amant devota pogués substituir la mare del seu fill. L’estimat professor i botxí era l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971). I l’amant devota era la poetessa Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985).

Fa vuit anys que es relacionen i que s’escriuen quan li confessa el seu patiment. La relació comença la tardor del 1930. El curs 1930-31 Rosa Leveroni es fa estudiant de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona on Ferran Soldevila imparteix l’assignatura d’Història de Catalunya. Ella té llavors 20 anys i ell, 36. Ella serà l’admiradora i ell, l’idolatrat. L’estudiant s’enamora del mestre amb una volubilitat gairebé d’adolescent, seduïda per l’encant intel·lectual de l’historiador, persona d’una gran cultura humanística. Malgrat el distanciament generacional i les reserves que de bon inici manifesta Soldevila envers l’enamorament de l’alumna, perquè en aquests moments ja és un home casat, progressivament hi cedeix, afalagat per la seva petita pretensió donjoanesca.

La llarga relació epistolar entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni –publicada per Viena Edicions a la nova col·lecció “La memòria dels dies”, a cura d’Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont, amb el títol Cartes d’amor i d’exili– completa la història d’aquest amor clandestí, ja descoberta gràcies a l’edició dels diaris personals de l’un i de l’altra.

La primera carta recollida, datada el 4 de novembre del 1933, és de Ferran Soldevila i se situa als preàmbuls de la història sentimental. La darrera és del juliol del 1969, escrita, també, per Soldevila. El conjunt ara presentat és format per 203 cartes, 150 de les quals són testimonis de l’historiador i procedeixen de la Biblioteca de Catalunya. Les altres 48 són de la poetessa i les conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya.

La relació conformada per la correspondència publicada és intensa i voluble. Hi queden registrats els més diversos estats de la passió amorosa: des dels excessos de l’amor adolescent de la deixebla enamorada, dels turmentosos trànsits de l’amor de lluny i de les pors inicials de Leveroni fins a la placidesa de l’amor consumat i acceptat en les seves limitacions per la dona madura; des de les distàncies prudents i rígides que imposa l’historiador al verb retut de l’amant i a l’abnegació generosa i cordial que ell mateix mostra en els moments difícils de l’expatriació o de la vellesa.

La carta més apassionada i dolorosa de la poetessa és la que anomena botxí el seu corresponsal. L’escriu el 12 d’agost del 1938, en plena guerra civil, però des d’una ciutat en pau, Montlluís. La guerra, a més de les vacances i l’exili de Soldevila durant els primers anys de la postguerra, provoquen les separacions que les cartes miren de compensar. “No saps, no”, escriu Rosa Leveroni aquell 12 d’agost del 1938, “no sabràs mai com m’has fet patir sempre i com t’estimo, malgrat tot. No saps com estic plorant –i no és literatura– ara, pensant i imaginant tot el que no em dius i tot el que podries haver-me dit. Les teves lletres em semblen terriblement fredes, per no dir malignes”. La carta és extensa. Cal que l’amant conegui com l’angoixa el patiment que li ha causat. Li confessa tots el seus temors. Tem que el seu amor per ella, aquella “afecció pretèrita”, sigui només un episodi. Si fos així, “em mataria”. Obre el seu cor de bat a bat a l’“amor meu, la meva delícia, el meu infern”. Li demana que tingui compassió. Li pregunta si li podrà dir, obertament, una paraula de consol, si la por de comprometre’s “podrà més en tu que el meu desesper”. Diu que li volia contar tot un munt de coses, però que no pot. “Avui només puc dir-te el meu trasbals i la meva pena. El meu amor i la meva ràbia, el meu desesper i la meva desesperança. Només puc dir-te que malgrat tot –i tu ja ho saps prou, mala persona!– t’estimo.” Acaba de fer uns versos –que mai no es publicaran– tement que estava malalt. Li envia el poema. Acaba així:

Com sóc lluny de tu, amor meu,

que lluny estic de la pàtria!

La calma d’aquesta nit

el neguit l’ha malmenada

de tenir-te lluny de mi./

Sola, dins la meva cambra!

Primera carta d’amor

La poetessa li havia enviat la seva primera carta d’amor només un any abans, el 10 de setembre del 1937, quan ja fa mesos que han esdevingut amants i han regularitzat les seves relacions íntimes. Es dirigeix a ell com el seu “porcell”, un porcell que “t’estima desesperadament amb totes les potències de l’ànima i del seu cos”. Li hauria volgut dir “tots els mots tendres que no he sabut ni sabré dir-te mai”, però “tinc por que t’esgarrifaries: si la carta arribés a caure en mans alienes...!” El to desinhibit d’aquesta primera carta d’amor s’explica pel fet que, del mes de maig ençà, la dona de Soldevila, Yvonne, i el fill, Gerard, se n’havien anat a França per estalviar-se les penalitats de la guerra i, per tant, no hi havia el perill d’intercepció del missatge. La passió de la poetessa és molt intensa, durant la guerra. Especialment, l’estiu del 37, que el passa a Cadaqués, Montlluís i Prada de Conflent, a casa dels seus cosins Hébrard. Per carta, la passió que sent per Ferran Soldevila la fa extensible momentàniament al seu cosí Albert Hébrard. Amb el seu cosí, i també amb Ferran Soldevila, crea una segona correspondència amorosa, a través d’heterònims. Ella és Elizabeth Lyell. Ferran Soldevila, Alfred Stevenson i Albert Hébrard, Enric d’Homburg. Això li permet d’expressar de forma més oberta i intensa els seus sentiments.

Ara bé, quan un any més tard d’aquella primera carta d’amor, el dolor causat per la fredor de les cartes de Ferran Soldevila la porta a obrir el seu cor ferit, signa amb el seu nom, des de Montlluís, l’apassionada i intensa carta del 12 d’agost del 1938. Alliberada de la carcassa de la prudència i de la formalitat, constaten Abraham Mohino i Enric Pujol, la carta del 12 d’agost del 1938 assoleix l’aire líric i directe de les lletres heteronímiques i se’ns ofereix, fet i fet, com una confessió. Ferran Soldevila contesta la carta del 12 d’agost, al mateix temps de la “sisena lletra d’Elizabeth Lyell”, que sembla interessar-li més, i evita de fer cap referència al patiment de la seva amant. El to del professor continua essent fred. És el to del mestre que s’adreça a l’alumna. Més que comentar el contingut, jutja el text de la carta personal. Dins el seu to i el seu gènere, li diu, no és inferior a les de Miss Lyell: hi veu només l’exercici literari. També li jutja el poema. Li agraden sobretot els versos que no parlen d’ell. Els dos primers, “Els prats somien la neu/ sota la llum argentada...”, li diu, han d’afegir-se “als millors del seu repertori” i en la resta “hi ha també coses belles, però barrejades amb d’altres adotzenades”. L’expressió poètica de la seva passió per ell té coses adotzenades!

Mestratge poètic

Ferran Soldevila, mostren les cartes, és el primer destinatari de bona part de la poesia de Leveroni i el seu principal estimulador. I no es limita a llegir-los, sinó que es converteix en el seu crític més atent i decisiu. El text d’una carta –del 27 de juliol del 1937– revela que Ferran Soldevila és la persona que suggereix a Rosa Leveroni l’arquitectura del seu primer llibre, Epigrames i cançons (1938), l’ordenació dels versos. En aquesta carta, Ferran Soldevila li comenta que veu el recull com un llarg poema d’amor, ben travat i unitari. Aquesta concepció, la del llibret com a poema unitari, diuen Abraham Mohino i Enric Pujol, n’implica una lectura nova encara pendent, lectura que els estudiosos de la seva obra no han apreciat del tot, possiblement induïts per un títol massa genèric i vague que també desagradava a Soldevila, com diu al seu dietari.

Mai com ara no es farà evident, consideren els dos curadors del volum, la incidència grandíssima del mestratge i de l’ascendència de Ferran Soldevila sobre la poesia leveroniana, tant en el sentit de ser-ne el “detonant emotiu” i el disparador de l’escriptura, com en la condició de lector primer i primer crític. “Probablement –escriuen–, tot i que és remarcable, ni la influència de Carles Riba, que ha estat portada sovint a col·lació a l’hora de valorar l’obra de Leveroni, té aquesta profunditat d’intervenció, que és d’un calat parell al que Josep Carner va exercir damunt el vers de Mercè Rodoreda.” De manera similar, indiquen els dos curadors, emergeixen els interessos i les ocupacions de Ferran Soldevila com a literat i com a investigador. Aquesta darrera faceta, la de l’intel·lectual i la de l’historiador, ha estat la més estudiada i és la més coneguda. L’altra, la de literat, la de filòleg, la d’humanista, ha restat a l’ombra, malgrat la publicació dels seus dietaris. En aquest sentit, consideren, Ferran Soldevila encara és un escriptor a reivindicar i un crític literari considerable.

Una novel·la epistolar

Cartes d’amor i d’exili, consideren els seus dos editors, es pot llegir com una novel·la sentimental estructurada segons uns cànons de novel·la epistolar. El periple amorós, amb les inesperades giragonses, aquest viatge íntim, esperonat i alterat pel ressò de les contingències biogràfiques, permet de fer-ne aquesta lectura. En virtut de l’efecte que produeix una correspondència llarga en el temps, hi trobem, diuen els editors, la línia conductora d’un argument que veiem construir-se gairebé amb les mateixes incògnites i amb la mateixa sorpresa o incertesa amb què el visqueren els protagonistes, tot i que amb una perspectiva històrica i temporal que ells no tenien. La textura és substancialment llibresca. I hi ha dos caràcters, dues personalitats, que es perfilen a cada línia, que a cada carta adopten una fesomia que ara s’enfosqueix i que ara es revela amb tota la seva grandesa o tota la seva misèria.

El volum, consideren Mohino i Pujol, és el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una cruel postguerra, i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos.

[El Temps, número 1358, 22 de juny de 2010]

Poesia i+2010

2010-06-22T21:21:00.001+02:00

Rosa Leveroni
Big Mama i Teresa d’Arenys

Presentació a càrrec d’Oriol Izquierdo, director de la ILC

Rosa Leveroni (1910-1985) fou una de les figures culturalment més actives durant la postguerra. Molt apreciada per Palau i Fabre, que la considerava una mestra, la seva llarga relació epistolar —testimoni d’un temps i d’unes inquietuds— s’edità el 1998 (PAM).

Big Mama (Montserrat Pratdesaba) i la poeta Teresa d’Arenys han ideat aquest espectacle de poesia i música on a més de Leveroni s’escoltaran versos de Palau i Fabre, Rimbaud, Carles Riba i Teresa d’Arenys. Big Mama ha ofert nombrosos concerts arreu i ha participat en els principals Festivals de Jazz i Blues i ha editat més de 10 discos. Teresa d’Arenysés autora d’una desena de llibres entre poesia i novel·la.

Dia i hora: Divendres 2 de juliol, a les 22 h

Lloc: Pati de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac / Caldetes)

Cent anys de la petita bibliotecària

2010-06-17T22:00:00.001+02:00

Eva Vázquez

Va formar part d'aquella generació privilegiada que, a l'Escola Superior de Bibliotecàries, va tenir per mestres gent com Carles Riba, Ferran Soldevila o Pompeu Fabra, i encara que només va poder exercir uns pocs anys la seva professió, el temps just que va durar el somni de la República, Rosa Leveroni va adoptar per sempre la imatge d'aquella estudiant enamoradissa sobre la qual construiria tota la seva obra. L'any del seu centenari permet redescobrir la petita bibliotecària.

El dia que la va conèixer, a la sortida del tumultuós Festival de Poesia organitzat al Price de Barcelona el 1970, a Marta Pessarrodona, Rosa Leveroni, l'única dona que havia recitat els seus propis poemes al quadrilàter, li va semblar una senyora menuda, de vestuari un pèl massa sobri i no pas especialment simpàtica, però deu anys després acabaria compartint amb ella el whisky escocès que li oferia cada cop que la visitava a Cadaqués i comprendria, observant la precarietat en què vivia, l'aïllament voluntari d'una autora que havia anat quedant apartada de l'escena pública i que era sistemàticament ignorada per la indústria editorial. Aleshores, Rosa Leveroni ja amb prou feines escrivia: la barraca de pescadors que des del 1948 s'havia arranjat a Portlligat, a tocar de la de Salvador Dalí, era massa petita perquè s'hi pogués dedicar amb comoditat, s'excusava, i a sobre, afegia, se sentia indolent, li faltava motivació; preferia matar el temps conversant amb els pescadors i navegant amb una barqueta tan diminuta que havia batejat amb el nom de No s'hi cap. La veritat és que ja estava malalta i que tots aquells que havien inspirat la seva escriptura, tant els poemes com els contes i els dietaris, llavors encara inèdits, ja havien mort feia anys, i la seva, essencialment, és una escriptura amb destinatari, o si es vol, una llarga, ondulant, inacabada carta d'amor.

L'agost de 1985, quan va morir també ella, van plorar-la les joves poetes que hi havien reconegut la veu d'una mare literària: Helena Valentí, Quima Jaume, Maria Mercè Marçal, la mateixa Pessarrodona, però per al conjunt de la crítica Leveroni era poc més que l'autora de tres llibres de poesia de data reculada on abundaven perillosament els rossinyols i els crepuscles, si no era que la identificaven simplement com la bibliotecària enamoradissa que havia tingut un afer més o menys declarat amb el seu professor Ferran Soldevila. Pocs recordaven, en canvi, que havia estat un dels ponts més eficients entre l'exili interior i exterior durant la postguerra, quan va convertir-se en la destinatària entusiasta de les Elegies de Biervielle que Riba li enviava puntualment des de l'exili i de les quals va impulsar, al costat de Josep Palau i Fabre, una edició clandestina, o quan va implicar-se activament en la represa cultural col·laborant a la revista Ariel. Amb afecte, Joan Triadú s'hi referia com «la reina de la festa dels nostres anys difícils».

La passió diària

Tota reducció conté la seva veritat i, si bé és cert que no va publicar més de dos llibres en vida (Epigrames i cançons, de 1938, i Presència i record, de 1952), recopilats amb alguns, pocs, additaments al volum Poesia (1981), la seva obra s'estén subterràniament en els seus quaderns íntims, que la converteixen en una de les escriptores que més han sabut transformar el gènere autobiogràfic en una experiència d'indagació i coneixement, en un laboratori per destil·lar en matèria creativa el desbordament de l'emoció viscuda. I, sí, la incontinència sentimental que segreguen els seus papers privats té a veure amb l'apassionat enamorament que va unir-la durant quaranta anys a Soldevila, casat i quinze anys més gran que ella, una relació prohibida i, pel que es desprèn del seu epistolari, corresposta i consumada, que va inspirar, juntament amb el mestratge de Riba, les millors pàgines de l'escriptora.

Aquests dietaris, descoberts pòstumament enmig dels papers personals que va llegar a la seva mort a la Biblioteca de Catalunya, s'erigeixen, junt amb els contes i el riquíssim epistolari (el seu llegat comprenia una vintena de caixes plenes de cartes, de les quals s'han publicat de moment les que va intercanviar amb Palau i Fabre i amb Soldevila), en la veritable obra magna de Leveroni, aquesta «secundària de luxe» de les lletres catalanes, com l'ha definida Abraham Mohino, el seu principal estudiós. A Mohino, justament, es deu la recuperació, en una edició que inclourà un centenar més d'inèdits, de la poesia completa de Leveroni en un volum que ha anunciat el segell gironí CCG Edicions.

[AVUI+EL PUNT, 14.6.2010]

«Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »

2010-06-09T19:19:00.000+02:00

De la meva poesia, no us en diré gaire. No és sinó poesia femenina. Ortega i Gasset ens nega l’originalitat de la nostra essència lírica. «Todas las actividades históricas del sexo masculino nacen de esta su condición esencialmente lírica», diu en el seu estudi sobre la poesia d’Anna de Noailles. I encara més endavant: «Ello es que la mejor lírica femenina, al desnudar las raíces de su alma, deja ver la monotonía del eterno femenino y la exigüidad de sus ingredientes». Classifica l’alta poetessa francesa com un geni vegetatiu, com una planta sublim, divinament remota... Qui gosaria contradir l’il·lustre pensador?... I el meu primer llibre porta en frontispici aquests versos d’ella: «Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »

Soldevila-Leveroni: amor postal

2010-06-02T19:37:00.000+02:00

Jordi Amat

Profesor casado embelesa a joven fascinada por la sabiduria del maestro. La escena salta del aula a la privacidad del despacho y la siguiente, si se presta, del despacho a la intimidad de la cama. No hay claustro que no tenga su vodevil, su novela eròtica o su tragèdia de amor. En el catalogo de la infidelidad docente (propongo esta etiqueta), llegados a este punto, se multiplican las variables: del encuentro esporádico al divorcio pasando por e! consentimiento o ia relación furtiva mas o menos larga. Este es el caso del affaire, ya conocido, del historiador Ferran Soldevila y la poeta Rosa Leveroni, amantes durante más de tres décadas como documenta este epistolario y como registraron sus dietarios. El curso 1930/31 ella quedó prendada cuando asistió a sus clases en la Escola de Bibliotecàries y dos años después ya colaboraba con él.

Las primeras cartas se las cruzaron entonces y el tono profesional entristecía a la joven, que las releía buscando señales de amor (como registraba en sus papeles privados, sabiamente extractados por los editores). De vez en cuando Soldevila dejaba caer una floreta, pero sin colmar la ansiedad de una mujer que tendía a la tortura interior. «És terrible esperar cada dia el carter...» Los amantes no ahondaron en sus sentimientos a través de las cartas (solo al final Soldevila se desparrama recordando encuentros sexuales). Las convirtieron en un canal para saber el uno del otro pero sin expresar casi nunca aquello que sentían. Podían hablar de la salud, viajes y vacaciones. Pero poco más. Durante la primera posguerra, en francès y muchas veces en clave, la relación epistolar se consolidó. El tema principal era el exilio de Soldevila y su falta de seguridades para afrontar el futuro. Instalarnos en esta preocupación compartida es uno de los intereses del libro. Otro es constatar el maestrazgo literario que el historiador ejerció sobre una Leveroni que le mandaba sus poemas regularmente.

En 1935, en posdata, como quien no quiere la cosa, el historiador informaba que su esposa «va tenir l'excepcional curiositat de llegir la seva carta». Para que no volviese a ocurrir, Soldevila rompió muchas de las cartas y hasta el último momento guardó las formas. «Quan m'escriguis, fes-ho amb un nom fingit i dóna-hi una falsa adreça», le pidió en la última. Era el verano de 1969. Ella tenia 59 anos, él 75 y estaba gravemente enfermo. Toda una vida.

[Suplement CULTURA/S de La Vanguardia, dimecres, 2 de juny de 2010]

Rosa Leveroni. La poesia essencial

2010-05-24T00:01:00.002+02:00

Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino

La lírica de Rosa Leveroni no ha lluït mai com en aquest volum. Qui el llegeixi podrà sentir l’exactitud dels mots que Salvador Espriu li dirigí per carta el 3 de juliol de 1951: «Pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta [...], un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. [...] El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim.»

Es presenta aquí el llibre de la poesia essencial de Rosa Leveroni, essencial en el sentit d’escollida amb escrúpol, de rigorosament selecta i de garbellada amb una cura estricta. En resulta un conjunt extraordinari, de màxima qualitat, que permet d’apreciar-ne la delicadesa, la tenuïtat extrema, les variacions de forma i de to i, sobretot, la consistència clàssica, l’insospitat vigor modern del seu gest líric i la puresa del seu entroncament amb el fons popular del cant.

El discurs poètic de Leveroni parla d’allò que és fonamental: l’experiència de la vida, de l’amor i de la mort. En fer-ho amb paraules depurades i exactes esdevé el que és: poesia essencial, indispensable.

(En premsa)