Leveroni escriví haikus al
llarg de l’estiu i de la tardor de l’any 1938; sorgeixen, per tant, d’una unitat
d’experiència i amb la inflexió característica de tota la seva obra: entre la
celebració del breu moment de joia i la llarga evocació sofrent produïda per
l’absència de l’amat. El gènere que els japonesos consagraren a l’efímer —a la percepció de l’efímer que es manifesta
en la natura concreta i tremolosa—, Leveroni el fa virar, com abans ho havia
fet Joan Salvat-Papasseit en El Poema de la Rosa als llavis, a l’estil
amorós. Malgrat aquest argument dominant, però, hi és viu el sentiment de la
natura, en la mesura que aquesta, de manera consubstancial, és associada a la
figura present o absent de l’amant.
A l’hora d’articular una història de l’haiku a Catalunya,
caldrà fer atenció en l’excepcionalitat del model formal que fixà Leveroni. Tot
i que ens hem habituat a una descripció del patró sil·làbic de l’haiku segons
l’esquema 5a | 7a | 5 —que en català s’ha plasmat en un 4’(+1) | 6’(+1) |
4’(+1)—, el cert és que la composició, ja en japonès, presenta una pauta
acústica, dintre de l’esquema bàsic, força variable. Un simple cop d’ull a
l’haiku d’entreguerres produït a Catalunya no fa sinó evidenciar aquesta
vacil·lació. Precisament per això sorprèn l’encaix i la coherència a què, des
de les primeres composicions, tendeix aquesta solució: dos versos hexasíl·labs
lligats per la riquesa sonora que els atorga un joc de rimes masculines i
culminats per un tercer vers que acostuma a ser de quatre síl·labes i acabament
oxíton:
Com l’ametller florit
bandejo
el meu neguit
les flors al vent.
Quant a les tankes, les primeres
creacions de Leveroni es remunten fins al febrer de l’any 1940 i ja es gesten
sota l’influx del mestratge directe de Riba, com s’infereix de l’assumpció del
motlle de les 31 síl·labes repartides en versos tetrasíl·labs i hexasíl·labs
femenins que ell estableix; o com deixa traslluir el detall d’una endreça, «Per
a C. [lementina] A.[rderiu]», amb què ella rubrica aquesta composició poc
coneguda:
L’ametller s’alça
de puntetes. Espolsa,
a la recerca
d’un horitzó propici,
la seva joia blanca. [1]
Escrita en temps de la floració de l’ametller, la
delicada nota metafòrica revela la seva essència d’apunt impressionista, molt
diferent d’aquesta altra peça, que data del mateix moment i que segons consta
en manuscrit també és dedicada nominalment a Clementina Arderiu, esposa del
poeta, per bé que no deixa de ser una evident resposta textual a aquest. [2]
Endreça
Sigueu propicis,
ametllers de Ciurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d’esperança.
És un
estilema leveronià l’ús freqüent de clàusules subjuntives o condicionals —com
si així quedés subratllada la pulsió votiva de la seva lírica— en un gènere que
sembla preferir, pel seu caràcter de consignació de l’aquí i de l’ara, períodes
assertius i mode indicatiu. És aquesta la tessitura d’«Endreça», de fet un
comentari explícit d’una tanka ribiana pertanyent al recull «de les quatre
estacions» (i que duu data de 26 d’agost de 1937):
Penso en vosaltres
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d’efímeres banderes
en l’aspror irremeiable.
 |
| Ametller en flor (1888), de Vincent Van Gogh |
Revé
al cor del poeta la imatge concreta dels ametllers en flor en una terra
aspriva. Es tracta d’una imatge mental en una composició on tenen fort
protagonisme dos substantius (esperança
i aspror) i dos adjectius (efímeres i irremeiable) que hi atorguen una potent tensió elegíaca, que cal
vincular a un fons heroic o epopeic al·ludit tant pel topònim (Siurana), com pel temps d’escriptura
(plena Guerra Civil), com per la metàfora, en un primer terme visual, de les
flors de l’arbre semblants a banderes. Aquesta és una de les dues tankes «de
les quatre estacions» —d’altra banda una bella concreció
escrita de l’apotema d’Ingres al·ludit per Riba en pròleg: «no és part de fora
del traç, és part de dins»— a què Leveroni oposa una resposta, una resposta revertida
en endreça i en una sort de vot, gairebé de pregària, d’excel·lent factura. El
fet que aquest poema inauguri la sèrie de tankes de Presència i record és una manera força fina tant de reconèixer
l’ascendent que hi té Riba, com de subratllar el sofisticat diàleg literari
que, en bona part d’aquestes, hi manté.
[Extret d’Abraham Mohino
i Balet, La tanka a l’estil amorós de Rosa Leveroni:
flors al vent o de subtils i refinats diàlegs lírics, dins La tanka catalana, Tarragona: Obrador
Edèndrum / Publicacions URV, 2011.]
[1] Tanka recuperada, com a peça pertanyent a la suite «Estampes de Montpeller» ―Jardin
des plantes― en la secció «Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma»
dins Rosa Leveroni, Obra
poètica completa, Girona: CCG Edicions, 2010, pàg. 279.
[2] Ibidem,
pàg. 94. Leveroni dedica una seqüència de quatre tankes a Clementina Arderiu,
de manera que juntament a les dues referides cal considerar les següents: «Una
ala ratlla | l’atzur, tremola l’aire. | L’aigua murmura | una cançó en la pica
| que em parla d’enyorança.»; «Porten les roses | com un cansat somriure. |
Sembla que vegin | com el mal ens mustiga, | i dolçament se’n dolen»,
recuperades respectivament en «Estiu, i»
i «Les roses», a l’hora de confegir el volum Presència i record.
