Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la soledat només, / la solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu, / perquè jo fos més teva.
Amb aquests versos s’obre el magnífic volum de l’Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni en una cuidada edició de CCG Edicions a cura d’Abraham Mohino, una obra poètica que ha estat per a mi una descoberta feliç aquests dies tardorals, ja quasi hivernals. En resumeix molt bé la seva essència Abraham Mohino quan escriu al Pòrtic a aquesta Obra Pòetica Completa, qualificant-la d’una veu poètica única, aquestes paraules precises:
“... D’aquí deriva la veu monòdica i fluent de la cançó o, més greu, el timbre invocador i votiu de l’elegia, vers els amors que s’hi celebren, vers la natura o vers Déu, darrer refugi (dispensador d’oblit) d’una extrema soledat existencial. Ja en els primers versos d’Epigrames i cançons hi és configurada tota una poètica de la desolació. Són diverses les cordes del seu instrument, però la del dolor es presenta com la més afinada...”
Rosa Leveroni és una de les nostres poetes oblidades, o millor dit, ho era fins a l’aparició d’aquesta delicada i rigorosa edició de la seva obra poètica completa. La veu dels poetes és la que ha de parlar sempre, els diletants comentaristes ben poca cosa hi podem afegir que tingui un mínim de sentit, o que digui alguna cosa nova per al lector dels seus versos. I la veu dels poetes de la generació de Leveroni va parlar amb la claredat que ho feu Salvador Espriu, paraules que Mohino reprodueix oportunament al seu excel·lent estudi introductori. Diu així el poeta Salvador Espriu, de poeta a poeta, referint-se a l’altíssima qualitat de la poètica leveroniana:
“... T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me) , ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit –essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc. Perquè parlo ben objectivament...”
Espriu continua amb una valoració comparativa de la poesia de Leveroni amb els grans poetes del seu temps. I sentencia:
“... Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsicament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tornarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible...”
Amor, dolor, naturalesa, vida, mort, el diletant s’ha sentit profundament tocat per aquesta lírica que no sap qualificar d’una forma personal. I que resumeix amb paraules de poeta: carn de pensament. Aquesta fou la vida i la poètica de Rosa Leveroni, autèntica carn de pensament. I aquests els versos del seu poema Testament que em plau de compartir amb el lector tot convidant-lo a llegir aquesta oportuna edició de la seva Obra Poètica Completa alhora que en felicita els qui l’han fet possible, curador i editor:
Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi / Vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí / Vull el silenci dolç del vol de la gavina / dibuixant el contorn d’una cala ben fina; / l’olivera d’argent, un xiprer més ardit / i la rosa florint al bell punt de la nit; / la bandera d’oblit d’una vela ben blanca / fent més neta i ardent la blancor de la tanca / i saber-me que sóc, en el redós suau, / un bri d’herba només de la divina pau.
Font
