Notes a la lectura de la seva poesia «Sobresdolor
m’ha tolt l’Imaginar...» (E. C., XXVII)
«Sobresdolor
m’ha tolt l’Imaginar...» Ja amb aquest primer
vers contristat, Ausiàs March se’m fa pròxim tot d’una encomanant-me aquella
inquietud seva de poeta maleït. No són, corn altres vegades, elucubracions
morals ni filosofia posades en vers. És la concreció viva de la seva
insatisfacció amorosa, del seu, esperit congènitament turmentat,
manifestant-se en aquest moment amb un sentit del tot negatiu. Concreció tan
viva, que es fa plàstica en aquests versos magnífics sobre l’imminent
naufragi:
Yo contrafaç nau en golf
perillan,
l’arbre perdent e son
governador,
e, per contrast de dos vents, no
discor.
Los mariners enbadalits estan,
e cascú d’ells la sua carta tenta,
e son discorts en llur acordament:
hu volgra sser prop terra passos
cent,
l’altre tan luny com vent pot dar
empenta.
És tan justa, tan sòbria
i tan dramàtica la impressió produïda, que em fa pensar en el poeta com a
protagonista real d’alguna travessia accidentada, expert en les coses de mar,
com, d’altra banda, ens apareix en altres composicions seves. I encara que en
el nostre poeta no es troba mai el sentiment del paisatge —cosa corrent en
la poesia medieval i, encara més, en la catalana—, hi ha en ell aquestes pinzellades fortament evocadores de la marina,
sempre justes i precises, que no fan sinó dar-li un motiu més per a fer-me’l
sentir actual.
Però no és això, tot i
ésser molt, el que posa en tensió receptiva la meva emoció poètica. És el
trobar en els seus versos aquest deseiximent trist de poeta desencantat que me’l
fa tenir com a germà gran de Baudelaire. Aquest:
Ja mos desigs no saben elegir
vida ne mort, qual es la millor triha.
és l’adonar-se d’haver arribat a la indiferència total.
Natura’m mi usa de maestria
e pren la mort, per major dan
fugir.
Som lluny del contentament que
li dóna la consciència de sentir el dolor com ningú més; ja no és el seu orgull
proclamant la joia —diguem-ho així— de sofrir d’una manera singular. Ara és la
confessió de la seva desfeta davant el dolor, de la derrota de la seva voluntat
per a amidar-se-li, per a admetre’l i, amb aquesta admissió, fer-se’n,
justament, l’amo. No, ara és la por a la lluita, és el deseixir-se’n i és l’adonar-se
—el trist adonar-se— de la feblesa dels seus desigs; és l’acceptació de la mort
com el camí més curt per a resoldre un problema d’altra banda insoluble. Per
això els darrers versos:
Lo meu desig se converteix en
glay,
quant me recort que res vos haj’a
dir.
em semblen definitius com a concreció
justa de l’esglai en trobar dintre seu la buidor del no-res, de la mort —per
què no?— del seu amor, i no sols d’això, sinó que també és conscient de la
desfeta irreparable que representa aquesta renúncia o aquesta impotència covarda
del desig.
Potser tot això no és
altra cosa que una divagació equivocada sobre un fet psicològic que Ausiàs
March, si no ignorava, almenys no cercava d’explicar. Potser sí. Però en
aquesta poesia no em semblen elements primordials, com en altres d’ell, la
retòrica o la teoria tomista, malgrat aquells llampecs genials que en elles
ens colpeixen. En aquesta el sento vivent i actual —i això és la divina gràcia
del geni, l’actualitat perenne—, el sento conscient d’aquell seu abisme
interior insalvable. I, al capdavall, personatge introvertit com era, per a qui
la seva poesia sembla ésser una meditació duta amb consciència i voluptat
agudes i doloroses tot al llarg de la seva íntima aventura espiritual, per què
no havia d’expressar, sinó conscientment, almenys amb la subconsciència
intuïtiva del geni, aquest néant que d’altres poetes posteriors havien
d’oferir-nos?
Poesia 5, 1944, pàg. 1-2.
