Abraham Mohino i Balet
«Presència i record de Cadaqués en l’obra de Rosa Leveroni», Serra d’Or, setembre 1999. [XVIIè Premi periodístic Cadaqués a Carles Rahola, abril 2000].
«Ja sóc en aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és absurda— més per això no deixa d'ésser-ho: T'espero.» Rosa Leveroni anotava aquestes paraules en una entrada de dietari corresponent a l'agost de 1933, en el curs d'una de les seves freqüents estades a Cadaqués. En aquell moment, la poetessa tenia 23 anys i ja havia començat a sucumbir a la bellesa de la vila empordanesa i a descobrir l'embruix d'una geografia emblemàtica que fixaria en el seu imaginari i en la seva poesia.
La publicació de Confessions i quaderns íntims, de la qual, juntament amb Enric Pujol, vaig ser-ne responsable (València, edicions 3i4, 1997), ha aportat una perspectiva nova a la valoració de la personalitat literària de l'escriptora: és un document que posa al descobert el procediment associatiu i l'impuls elegíac, els mecanismes de creació en definitiva, que caracteritzen la seva producció, tant en vers com en prosa, tant de ficció com memorística. Les Confessions són uns dietaris de naturalesa amorosa que conserven una unitat de to i d'estil fonamentada, en bona part, en la brevetat de les anotacions, càpsules d'escriptura que tenen el valor exacte d'una biòpsia. És a dir, es presenten com una extracció (cal·ligràfica), sovint dolorosa, operada sobre els teixits mateixos de l'ànima sofrent, i, a través d'aquest registre "objectiu" i rigorosament immediat, Leveroni assaja de captar i d'examinar l'essència de l'amor. Se'ns revela aquí, de manera sorprenent, una autora que s'arrela a tota l'estirp dels amadors sense audiència i de literats maleïts. Una altra de les característiques que converteixen aquests papers de dietari en obra singular, sobretot pel que fa a consideracions de gènere, és que hi trobem unes anotacions marginals que corresponen a l'amat, al tu confident a qui són oferts els secrets de confessió, i que no és altre que Ferran Soldevila. Almenys en quatre ocasions va deixar Rosa Leveroni algun dels quaderns a l'historiador, que hi apuntà observacions i esmenes, les quals, al seu torn, van ser motiu de resposta. Els quaderns també eren un substitutiu dels mesos de separació: concebuts, en part, com un instrument que vivifiqués el record de l'enamorada en la memòria del lector escollit; en part, com el lenitiu amb què ella, escrivint-los, assossegava les inquietuds de l'allunyament.
 |
| Foto: AMB |
Presència
Emergeix, en les Confessions, una evocació de Cadaqués tan nítida com la que aflora en el seu corpus líric, sigui en poemes de títol explícit o en l'escenografia arquetípica d'altres (aigües quietes, campanar, cementiri...). De fet, moltes pàgines d'aquests quaderns van gestar-se durant les estades cadaquesenques. Eren períodes de separació que mig la salvaguardaven d'una relació complexa (per clandestina, ja que Ferran Soldevila era un home casat). El diari personal suplia l'absència, i el marc afavoria el recolliment. En virtut d'aquest cloure's en si mateixa, potenciava la gravetat i la intensitat del sentiment, el convertia en un colorant poderós. No obstant això, la placidesa de l'indret posava cruament al descobert el desacord intern, el neguit profund que la dominava, i l'esguard d'aquella bellesa podia alterar-se i variar al compàs de les precipitacions emocionals, extremadament volubles i crispades, de l'estadi passional.
«I això em fa veure clarament la fallida de les meves darreres vacances d'estiu. Aquells dies interminablement llargs, d'una placidesa terrible. Aquella netedat feridora del paisatge buit de la figura amable. Mai com aleshores vaig comprendre la veritat d'aquestes meves paraules: "Cadaqués és massa bell per a estar-hi sol". I d'estar-hi més temps crec que l'hauria arribat a avorrir». (Pàg. 59)
O, encara més palesa la distorsió a què sotmet la realitat en funció de l'estat anímic, la vivència de l'univers circumdant arriba a esdevenir sorda, externa, estrangera. La clarividència que li proporciona en molts casos l'ascesi terrible d'un amor sense espectatives, pot derivar, temporalment, en ofuscació de la mirada i en una incapacitat manifesta de gaudi davant del paisatge sense figura.
«Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M’és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència. Davant d’una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso també com és difícil oblidar.» (Pàg. 91)
Així, el sentiment de Cadaqués bascula entre uns extrems de mal conciliar: si bé és un distanciar-se benigne, l'indret saludable on asserenar l'excés tortuós de la passió, de sobte, quan cau en la consciència aguda de la pèrdua, la visió amable pot mudar en un espai erm, en un retir dolorós. I, des de l' amargor consegüent, percep i veu el paisatge.
«Aquests dies —vuit dies— que em separen de ciutat em seran inacabables. Sé que mentre durin em sentiré en franca hostilitat amb aquesta terra. Amb més rancúnia encara perquè és tan bella i no la mereix. Avorrim sempre aquelles coses que ens fan sentir com som injustos.» (Pàg. 96-97)
El món exterior és vist i (de)colorat constantment i estricta en funció de l'amat: «El meu univers: Tu. Paisatges, lectures, persones, somnis, tot convergeix en la teva imatge», pàg. 74.
 |
| Foto: AMB |
Record
Però Cadaqués sempre recupera, en el record, un pes privilegiat. Hi emergeix en tant que indret necessari on finalment pot trobar calma per al seu viure en dolor (amarg: no en va és una de les poetes catalanes més naturalment ausiasmarquiana). És l'espai on l'absència, poblada dels pensaments produïts per la continuada cavil·lació amorosa (tan nodrida per la placenta literària), l'absència, dic, adquireix (paradoxa) la corporeïtat d'una presència, d'una regió biogràfica realment compartida.
«Revé, insistent, l’enyorança i el desig de Cadaqués. És com si, amb la represa del meu amor per tu, tornés a ser-me present i necessari aquell ambient on vaig passar tantes hores d’enamorada, conscient de la seva bellesa i trista de veure-la òrfena de tu. Però torna ara com a possible concreció d’una pau nova i segura, adquirida després, adquirida ara, de la certesa d’estimar tant. És com el desig de la terra de promissió, i és un desig líric. I cimeja per damunt de tot, el contacte, la possessió plena d’aquella bellesa única del camí del cementiri, del cementiri mateix abocat damunt la pau tranquil·la de Portlligat... És un desig de repòs i de benaurança; d’acceptació de la vida, a l’ensems de renúncia. De vida acomplerta i de consecució d’un repòs eternament bell.» (Pàg. 157)
___________________
La descoberta de Cadaqués es remunta a l'any 1926, en plena adolescència de Rosa Leveroni. A partir del 1930, la família hi va llogar un pis per passar-hi les vacances, al principi alternades amb estades a Llavaneres. Des d'aleshores, la cita es mantingué gairebé cada any. Quan el turisme començà a créixer, Leveroni limità les estades al mes de setembre. No se sentia una passant i mirà d'implicar-se en la vida quotidiana de la població: es féu tant amb els habitants il·lustres (era veïna dels germans Dalí) o singulars (el 8 d'agost de 1934 visità la coneguda Lídia de Cadaqués) com amb els pescadors o la gent senzilla de la contrada. L'any 1948 es va casar la seva germana Roser; el pare, Manuel Leveroni, va decidir comprar una barraca a Portlligat per a Rosa: era el regal substitutiu de la dot matrimonial destinat a la filla soltera. En aquesta barraca, de dimensions reduïdes però molt acollidora, hi va rebre i allotjar nombroses amistats --els matrimonis Riba-Arderiu o Bohigas-Martí entre d'altres. (Es conserva un àlbum d'agraïments i de dedicatòries que en dóna fe.) De manera que va propiciar, en privat, l'apropament d'un sector d'intel·lectuals a la vila. Aquesta circumstància té algunes manifestacions dignes de ser ressenyades. Perquè va ser aquesta dona de subtils maniobres qui va organitzar i es va responsabilitzar de l'adquisició de la casa de Cadaqués (decorada amb quadres de Capmany i pintures de Rebull), amb què un grup selecte de personalitats del país van obsequiar Carles Riba amb motiu dels seus seixanta anys, al 1953. Rescatava, així, les energies i el protagonisme que, durant l'exili de Riba, l'havien convertit en dipositària de les Elegies de Bierville. També a Portlligat, es va relacionar amb Gabriel Ferrater. Han quedat uns rastres lírics d'aquest encontre: Ferrater li dedica uns versos de l'«In memoriam» (v. 101-132); ella, per la seva banda, el respon en una peça d'homenatge en què assajà una certa renovació de la seva fórmula poètica.
L'any 1978, Leveroni pateix una hemiplèxia que la manté un any i mig al llit. Per poder fer front a les despeses d'una malaltia llarga i d'una operació posterior, va vendre en secret la barraca a Salvador Dalí, amb l'acord de poder usdefructuar-la els mesos de setembre. Finalment, l'any 1986, a la seva mort, i segons disposà, va ser enterrada al cementiri de Portlligat.
 |
| Foto: AMB |
Poesia del paisatge
En una escriptora en què es dilueixen tan clarament les divisòries entre la Vida i la Literatura, el rastreig dels escenaris no resulta gratuït. Especialment perquè és una autora amb un intens sentiment del paisatge. Deia, en una entrevista de l'any 1981 «Mireu, un dels paisatges que m'han influït més ha estat Cadaqués; des del primer moment va ser com un coup de feu, que diuen els francesos, una mena d'enamorament. Això és impossible que no traspuï en els meus versos» (Avui, 6 de desembre). En efecte, Cadaqués és el marc privilegiat, amb Valldemossa o Llavaneres, d'una part substancial dels seus poemes (penso, per exemple, en la sèrie Absència i, sobretot, en el poema que l'encapçala, «Rosa encesa del desig», escrit l'any 1933). El seu primer llibre, Epigrames i cançons, el correlat líric de les «Confessions íntimes» (primera part de Confessions i quaderns íntims), el va elaborar al llarg dels retirs empordanesos: hi percebem, intensíssima, la vivència del paisatge. Com en la nadala següent, que, tot recuperant la factura popular i la concreció toponímica sens dubte inspirades en les nadales foixianes, situa en la mar de Portlligat. Val la pena de recuperar aquest poema de l'any 1958, no recollit en l'obra èdita.
L'Ormeig ha llevat
la pesca més rara:
Encesos coralls,
cornes nacarades
i fermall preat,
una Estrella clara.
Ella, sobre el mar,
era dolça brasa,
camí de Betlem,
alta, s'enfilava.
Paraven els vents,
florien campanes
festejant la Nit.
Entraven les barques
dins de Portlligat
i els Àngels cantaven
entre els vells xiprers
renovat Hosanna.
 |
| Imatges i muntatge: AMB |
«Petita suite de Portlligat»
El moment de més explícit, directe i intens homenatge el trobem en la «Petita suite de Port-Lligat» (Obra poètica completa, Girona: CGC Edicions, 2011, pàg. 145-149). La delicada i aguda capacitat d'èxtasi davant l'espectacle del món és una constant de la poesia leveroniana, que s'expressa sovint en els termes d'una comunió amb l'element. Ara, en la confusió absoluta de l'ésser en l'espai, el paisatge ja no és només el recer de calma i tranquil·litat momentanis, sinó que assoleix un estadi permanent i trascendent.
Ànima meva, pau,
dins l'eternal bellesa.
Pau, plenitud. Una «pau nova i segura», «de vida acomplerta i de consecució d'un repós eternament bell», llegíem en paraules seves més amunt. Els poemes de la secció Les notes greus, «La pau» i «Testament», responen a una idèntica inflexió de càntic espiritual, a una idèntica verbalització de l'equilibri difícilment atrapat.
Dintre del teu ull blau,
jardí de les gavines,
s'adormen els neguits
i s'apaguen les ires.
El dur peregrinatge amorós recala en uns límits precisos. La pau guanyada és d'ordre existencial. Pau sagrada. Aquesta característica no gens obviable l'aproxima sorprenentment a Maragall, a un sentiment espiritualitzat de la naturalesa i a una plenitud de tipus panteista. Aquí, amb procediments semblants (la sinestèsia i, sobretot, la fal·làcia patètica), el cosmos adquireix veu i textura dramàtica.
Dintre meu ets cançó
enamorada i viva,
terra esposa del mar
i de la meva vida.
El càntic de Cadaqués es realitza sempre en el motlle d'un estrofisme popular simple, lleuger, molt adequat a l'espontaneïtat de l'escriptura leveroniana i a la fluència del cant que es vol elemental, però assolint la dicció justa i el refinat temperament elegíac que impregna la seva millor lírica.
I com un aire antic,
l'amor altra vegada
és enyorança i goig
i desig d'ofrenar-te,
lligada als fruits daurats,
la meva vida esparsa.
Salvador Espriu va elogiar la gravetat alada de la poesia de Rosa Leveroni, que en aquesta 'suite' convoca més d'un accent maragallià: «Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau» (Cant espitual). L'escenari marí és convertit, a la fi, en un darrer refugi espiritual, dispensador d'oblit.
Cementiri petit
damunt l'aigua serena,
últim port encimat
damunt la pau eterna.
 |
Imatge i muntatge: AMB
|
