Enric Blanes
Jordi Cornudella en fa una anàlisi magnifica, entre les millors que s'han escrit d'un poema de Ferrater, en el seu "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988. La subscric malgrat un error de detall en la interpretació que fa de les paraules finals, aquella metàfora coordinada tot d'una, amb una el·lipsi immillorable, que Ferrater enceta en el penúltim vers: "i el súbit trenc / d'una corda del cello, la més baixa.". Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però es pensa que la corda del violoncel es trenca, desorientat per trenc, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena. A partir d'aquí Cornudella força la lectura, ja que la confusió li fa veure un escreix de sentit en el final del poema que ha de "posar en relació amb un trencament significatiu del protagonista" (la cursiva és meva). Tanmateix, la badada no el fa desbarrar gaire; em sembla vàlida i pertinent per a molts poemes la distinció que acaba fent entre el jo objectiu protagonista de l'escena i el jo subjectiu de la veu que traspua l'enunciat, l'actitud del qual en determina la significació --com va apuntar el mateix Ferrater, "quan escric poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació". En fi, que subscric la lectura de Cornudella amb una discrepància de detall que em fa veure "Amistat del braç" com un poema menys dramàtic, més elegíac que no ell.
En llegir aquest poema, la Maite va pensar, a propòsit de la darrera metàfora, en Rosa Leveroni. Va recordar la vuitena de les "Elegies dels dies obscurs", ara a la pàgina 170 de la impagable edició d'Abraham Mohino de l'Obra poètica completa (Girona: CCG Edicions, setembre de 2010, 558 pàg.). L'al·lusió és claríssima, molt intencionada:
Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...
Copio un paràgraf de les Confessions i quaderns íntims, un paràgraf en què Leveroni explica que ha rellegit el seu dietari; que li ha portat records; que li ha fet pensar en la presència creixent, obsessiva del seu amant: "Continuo l'excursió pel dietari i em resulta fortament interessant. La simfonia --deixa'm emprar una imatge-- d'aquests darrers anys de la meva vida --des de l'entrada a l'Escola-- té alguns temes que s'alternen [en?] l'actualitat: L'eufòria de senitr-se viure amb plenitud intel·lectual i física. La inquietud innominada, angoixosa, amb un cert reguts d'infern. La constatació d'influències diverses, sentimentals i intel·lectuals... Molt aviat, però, de primer suaument, d'una manera imperceptible gairebé, apareix el 'leitmotiv': tu. Un 'leitmotiv' que es diversifica en variacions, però que no perd mai la seva essència. A mida que avança el temps va esdevenint més acusat i més ferm, i els altres motius queden reduïts a l'acompanyament. Arriba a ésser un 'leitmotiv' obsessionant, que apaivaga tots els altres sons. Tan obsessionant que el dietari sofreix diferents col·lapses. Apareix aleshores aquest Llibre de l'amor [no en cursiva sinó en versaletes en el text editat per Pujol i Mohino]. La simfonia ha finit, sols queda per ara l'apassionat violoncel solista amb el mateix 'leitmotiv'..." (pàg. 81-82).
El poema de Leveroni forma part d'un grup d'onze elegies aplegades sota el títol "Elegies dels dies obscurs", d'un to, admirablement sostingut, dominat per l'enyorança i l'exaltació continguda, ben diferent del d'"Amistat del braç". Les evocacions del passat no comprometen Ferrater sentimentalment. Hi manté sempre la distància respecte al motiu --fins i tot en un poema tan personal com "In memoriam"--, un principi que havia explicitat al text que cloïa Da nuces pueris. I encara, en contrast amb Leveroni, tria un motiu ben poc agraït, un viatge amb metro i un contacte quasi fortuït.
Comenta també aquest poema Jordi Julià, a L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, pàg. 76. Diu que té com a origen "Confession", de Baudelaire. La font és bona; Ferrater tenia sens dubte aquest poema al cap, que per cert acaba amb una estrofa que ens obliga a pensar en el poema següent, "La confidència", que apareixia acarat amb "Amistat del braç" en l'edició original i en la definitiva de Cornudella de Les dones i els dies:
J'ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessional du cœur.
Finalment, cal considerar la possible relació d'aquest poema amb "Amistad a lo largo", de Jaime Gil de Biedma.
