Assur
Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.
Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...
Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat a la xarxa.
Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...
...I m'havia passat tot per alt!!!
Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors (Ferran Soldevila), casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.
El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:
«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»
Font: Blog Ca l'Assur
