El testimoni de Rosa Leveroni a Figueres

Tres poetes, tres cementiris marins

Tres poetes, tres cementeris marins

El meu Ausiàs March · Rosa Leveroni

Notes a la lectura de la seva poesia «Sobresdolor m’ha tolt l’Imaginar...» (E. C., XXVII)

                                    

«Sobresdolor m’ha tolt l’Imaginar...»  Ja amb aquest primer vers contristat, Ausiàs March se’m fa pròxim tot d’una encomanant-me aquella inquietud seva de poeta maleït. No són, corn altres vegades, elucubracions morals ni filosofia posades en vers. És la concreció viva de la seva insatisfacció amorosa, del seu, esperit congènitament turmen­tat, manifestant-se en aquest moment amb un sentit del tot negatiu. Concreció tan viva, que es fa plàstica en aquests versos magnífics so­bre l’imminent naufragi:

Yo contrafaç   nau en golf perillan,

l’arbre perdent    e son governador,

e, per contrast   de dos vents, no discor.

Los mariners   enbadalits estan,

e cascú d’ells   la sua carta tenta,

e son discorts   en llur acordament:

hu volgra sser    prop terra passos cent,

l’altre tan luny   com vent pot dar empenta.

És tan justa, tan sòbria i tan dramàtica la impressió produïda, que em fa pensar en el poeta com a protagonista real d’alguna travessia accidentada, expert en les coses de mar, com, d’altra banda, ens apa­reix en altres composicions seves. I encara que en el nostre poeta no es troba mai el sentiment del paisatge —cosa corrent en la poesia medieval i, encara més, en la catalana—, hi ha en ell aquestes pinzellades forta­ment evocadores de la marina, sempre justes i precises, que no fan sinó dar-li un motiu més per a fer-me’l sentir actual.

Però no és això, tot i ésser molt, el que posa en tensió receptiva la meva emoció poètica. És el trobar en els seus versos aquest deseiximent trist de poeta desencantat que me’l fa tenir com a germà gran de Baudelaire. Aquest:

Ja mos desigs   no saben elegir

vida ne mort,   qual es la millor triha.

és l’adonar-se d’haver arribat a la indiferència total.

Natura’m mi   usa de maestria

e pren la mort,   per major dan fugir.

Som lluny del contentament que li dóna la consciència de sentir el dolor com ningú més; ja no és el seu orgull proclamant la joia —di­guem-ho així— de sofrir d’una manera singular. Ara és la confessió de la seva desfeta davant el dolor, de la derrota de la seva voluntat per a amidar-se-li, per a admetre’l i, amb aquesta admissió, fer-se’n, justament, l’amo. No, ara és la por a la lluita, és el deseixir-se’n i és l’adonar-se —el trist adonar-se— de la feblesa dels seus desigs; és l’acceptació de la mort com el camí més curt per a resoldre un problema d’altra banda insoluble. Per això els darrers versos:

Lo meu desig   se converteix en glay,

quant me recort   que res vos haj’a dir.

em semblen definitius com a concreció justa de l’esglai en trobar din­tre seu la buidor del no-res, de la mort —per què no?— del seu amor, i no sols d’això, sinó que també és conscient de la desfeta irreparable que representa aquesta renúncia o aquesta impotència covarda del desig.

Potser tot això no és altra cosa que una divagació equivocada so­bre un fet psicològic que Ausiàs March, si no ignorava, almenys no cercava d’explicar. Potser sí. Però en aquesta poesia no em semblen elements primordials, com en altres d’ell, la retòrica o la teoria tomis­ta, malgrat aquells llampecs genials que en elles ens colpeixen. En aquesta el sento vivent i actual —i això és la divina gràcia del geni, l’actualitat perenne—, el sento conscient d’aquell seu abisme interior insalvable. I, al capdavall, personatge introvertit com era, per a qui la seva poesia sembla ésser una meditació duta amb consciència i voluptat agudes i doloroses tot al llarg de la seva íntima aventura espiritual, per què no havia d’expressar, sinó conscientment, almenys amb la subconsciència intuïtiva del geni, aquest néant que d’altres poetes posteriors havien d’oferir-nos?

Poesia 5, 1944, pàg. 1-2.

Mural Rosa Leveroni: procés de creació

Mural Rosa Leveroni (Gran Price 1970)

Gran Price 1970. Aquest és el títol genèric del nou mural de gran format pintat al carrer Benavent amb Felipe de Paz. 

La proposta es basa en l’actuació de tres artistes urbans consolidats a la ciutat de Barcelona, d’estils ben diversos, que de manera grupal crearan una proposta unitària que recollirà els noms i els perfils d’alguns dels autors presents al Price del 1970.

Aquesta acció artística, que es desenvoluparà coincidint amb la setmana del llibre i de la rosa, tindrà un missatge clar: acostar al públic el perfil de cinc dels autors participants al Gran Price del 1970, una trobada poètica de referència celebrada a Barcelona amb dues rèpliques posteriors remarcables, el Gespa-Price, celebrat al Campus de la UAB el 1975, i el Price-Congrés del 1977, que va tenir lloc a l’anomenat aleshores Palau Blaugrana.

Amb la voluntat d’aconseguir una imatge com més potent millor, l’estudi encarregat de desenvolupar aquest mural literari, Tois Estudio, reflectirà el perfil de cinc poetes de referència, que van prendre part en la primera trobada poètica més important: Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre i J. V. Foix.   

Tot i que el nou mural inclourà la imatge d’aquests cinc autors, es farà al·lusió al nom dels divuit participants del Gran Price del 1970. Aquests són, a més dels cinc poetes esmentats: Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Brossa, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, J. M. Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú.

Aquesta nova peça artística urbana es planteja com una gran tela; la seva composició i gamma cromàtica atorguen a l’obra un caràcter contemporani sense renunciar a alguns elements referencials de l’època. Cal remarcar que aquesta peça gràfica, en relació amb casos precedents, no atorga únicament un suport visual a l’espai sinó que garanteix que els murals no siguin agredits per terceres persones amb signatures o altres continguts.

El nou mural s’incorpora, composant un recorregut literari, als altres que ja existeixen al districte de les Corts, ubicats en un solar buit a la cantonada entre el carrer de Numància i l’avinguda Diagonal, dedicats a Mercè Rodoreda i Salvador Espriu. El mateix Espriu que va participar al Price dels Poetes d’aquest nou mural.

Carta a Winston Churchill

Barcelona, 11 de maig del 1945

Senyor Winston Churchil

Senyor Primer ministre,

Permeteu que, clandestinament, la sola manera com encara el nostre poble pot expressar-se, ens adrecem a vós, l’organitzador i el plasmador de la victòria de Gran Bretanya, per dir-vos tota la nostra joia pel triomf de les Nacions Unides i tota la nostra admiració envers l’enteresa, la tenacitat i l’heroisme del vostre poble. Per la trista situació en què es troba, Catalunya no ha pogut, com en altres conflagracions europees, lluitar fidelment al costat de la Gran Bretanya, pels ideals de llibertat –com en la guerra de Successió a la corona espanyola, com en la guerra napoleònica, com encara en la guerra del 14, quan 13.000 voluntaris van combatre en els rengles aliats–. Però, des del fons de la nostra poquesa, des de les presons o els camps de concentració, entre les misèries de l’exili o enmig de l’ambient que empresonava la nostra terra, on era un crim tota simpatia envers la vostra causa, hem seguit tots, ardentment, ansiosament, les patètiques vicissituds de la lluita, i hem fet el que hem pogut per aportar el nostre gra de sorra a l’obra immensa de la victòria: nombrosos soldats aliats que han aconseguit travessar el nostre país per aplegar-se als seus germans en podran donar testimoni i els catalans que, tanmateix, han lluitat en els vostres rengles –com aquests dos minyons que foren els primers a travessar el Volturno.

Us diuen pare d’Anglaterra: vulgueu ésser-ho de tots els pobles, més que més dels òrfens i desemparats. I que, en finir la vostra tasca, us puguin ésser aplicades les paraules del Llibre dels Psalms: «I tots a l’una van lloar la teva mà vencedora».

Que Déu us guardi!

[Fons Rosa Leveroni, Biblioteca de Catalunya]

Aquests i altres textos els podreu escoltar interpretats en l'espectacle 

Leveroni, la doble resistència

Com cada any, per celebrar l’aniversari de l’Espai Betúlia i com a cloenda dels actes de Sant Jordi a la ciutat de Badalona, l’Espai Betúlia ofereix un nou espectacle poeticomusical que enguany està dedicat a la figura de Rosa Leveroni i Valls (1910-1985), la poeta i bibliotecària, gran amiga de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

L’espectacle és una lectura dramatitzada amb acompanyament de saxofon que gira entorn de la figura de Rosa Leveroni, mitjançant la seva obra. La veu de l’actriu Mireia Cirera i el saxofon d’Òscar Castellà estableixen un diàleg capaç de capbussar-nos en les subtileses de l’ànima. Les músiques escollides pertanyen a diferents compositores catalanes, i són, també, un petit homenatge a aquestes dones, algunes mai prou reivindicades.

Carta a Charles de Gaulle

Al General Carles de Gaulle, salvador de França

General,

Si hi ha un poble que no sigui França mateixa i que pugui sentir el goig per la victòria de França, aquest poble és Catalunya. Nascuda de Carlemany, filla espiritual de la cultura francesa —la de l’aleshores i la de sempre—, unida a França amb vincles de sang, puix que un tros de terra catalana és terra francesa, els seus fills ens sentim profundament commoguts, en aquesta hora, de contemplar el vostre país no sols salvat, després de tantes proves doloroses, sinó també victoriós. Vós, que heu sabut encarnar tan bellament la fe en els seus destins, vulgueu rebre, per la nostra veu, l’aclamació d’un poble que encara no pot expressar-se sinó en la clandestinitat i que, tanmateix —vós ho sabeu—, ha estat aixafat per la mateixa coalició que heu vençut tan gloriosament.

Amb els nostres vots més fervents per la grandesa de França, vulgueu rebre, eximi General, l’expressió de la nostra més alta admiració.

[Fons Rosa Leveroni, Biblioteca de Catalunya]