El 19 juny de 1937 Leveroni escriu l'esborrany que porto a col·lació. Es tracta d'un text d'absència, intens en l'expressió del desig amorós i amb les vacil·lacions pròpies d'unes notes germinals: dubta, per exemple, si suprimir-ne uns versos (Records, només records / que van fonent-se / deixant-me les mans buides / i tan fredes!) Finalment, a l'hora de compondre el llibre que porta en mans, Epigrames i cançons, recupera el text com a Pòrtic d'aquesta (i, al capdavall, de tota l'obra poètica) tot elaborant una reducció dràstica i encertada de la primera versió. La peça resultant és una bella síntesi del panteisme amorós leveronià.
Passen les hores de la nit, tan lentes
Passen les hores de la nit, tan lentes,
mentre jo resto immòbil,
en la platja del llit,
despulla abandonada
del naufragi sens fi.
Tot dorm, i jo desperta,
m’endinso en els camins
del que va ésser un temps
sense retorns,
i l’enfilall desgrano
d’allò que em fou plaer
i que em fou pena.
Records, només records
que van fonent-se
deixant-me les mans buides
i tan fredes!
Pàl·lides ombres
d’aquest neguit que em mena
sense saber a on...
Què cerco encara?
No et tinc a tu per fer-me companyia
d’amor i de plaer i en la tendresa?
No m’has donat, content,
tot el que desitjava
fins a fer-me plorar de tanta joia?
Què cerco, doncs?
Jo, què voldria?
Però el turment no cessa
i porto dintre meu
per fer-me companyia
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra
aire i sol, mar i estrella,
perquè tu fossis més meu
perquè jo fos més teva.
Pòrtic
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només,
la solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
