dimarts, 29 de març del 2011
dilluns, 28 de març del 2011
Leveroni a la Selectivitat
Elegies de la represa (vi)
No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l’arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l’ardent misteri
d’unes ales signant l’atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l’aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure’t com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l’únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort.
dijous, 24 de març del 2011
Un esborrany inèdit
El 19 juny de 1937 Leveroni escriu l'esborrany que porto a col·lació. Es tracta d'un text d'absència, intens en l'expressió del desig amorós i amb les vacil·lacions pròpies d'unes notes germinals: dubta, per exemple, si suprimir-ne uns versos (Records, només records / que van fonent-se / deixant-me les mans buides / i tan fredes!) Finalment, a l'hora de compondre el llibre que porta en mans, Epigrames i cançons, recupera el text com a Pòrtic d'aquesta (i, al capdavall, de tota l'obra poètica) tot elaborant una reducció dràstica i encertada de la primera versió. La peça resultant és una bella síntesi del panteisme amorós leveronià.
Passen les hores de la nit, tan lentes
Passen les hores de la nit, tan lentes,
mentre jo resto immòbil,
en la platja del llit,
despulla abandonada
del naufragi sens fi.
Tot dorm, i jo desperta,
m’endinso en els camins
del que va ésser un temps
sense retorns,
i l’enfilall desgrano
d’allò que em fou plaer
i que em fou pena.
Records, només records
que van fonent-se
deixant-me les mans buides
i tan fredes!
Pàl·lides ombres
d’aquest neguit que em mena
sense saber a on...
Què cerco encara?
No et tinc a tu per fer-me companyia
d’amor i de plaer i en la tendresa?
No m’has donat, content,
tot el que desitjava
fins a fer-me plorar de tanta joia?
Què cerco, doncs?
Jo, què voldria?
Però el turment no cessa
i porto dintre meu
per fer-me companyia
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra
aire i sol, mar i estrella,
perquè tu fossis més meu
perquè jo fos més teva.
Pòrtic
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només,
la solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Un poema de Rosa Leveroni en llenguatge de signes (1)
Interpretació de Madonna
Em manca l’ombra d’una branca fina
Em manca l’ombra d’una branca fina
damunt de l’aridesa del camí.
Em manca l’ala lleu de la gavina
damunt les aigües soles blau marí.
Floreix plena de goig la rosa blanca
a fora de l’enclòs del meu jardí.
El rossinyol defuig la seva tanca
i ja no cantarà mai més per mi...
dimarts, 22 de març del 2011
Dalmacio González canta Rosa Leveroni
És la claror daurada
Música: Xavier Turull
Intèrpret: Dalmacio González
Piano: Liliana Maffiotte.
Elegies de l'amor incert (III)
És la claror daurada de la posta
d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen
la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
sense saber on van...
dijous, 3 de març del 2011
Cançó d'aquest març
Posa el març, damunt de l’arç,
el seu cant de joia, espars
de subtil blancor lleugera.
Resta el vent com encisat;
en trobar-se amb la beutat,
va perdent tota quimera.
Una garsa aixeca el vol;
la segueix un raig de sol
que s’adorm sobre la branca.
El sospir del presseguer
tot rosat i tafaner
desbordava de la tanca.
el seu cant de joia, espars
de subtil blancor lleugera.
Resta el vent com encisat;
en trobar-se amb la beutat,
va perdent tota quimera.
Una garsa aixeca el vol;
la segueix un raig de sol
que s’adorm sobre la branca.
El sospir del presseguer
tot rosat i tafaner
desbordava de la tanca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
