Tardor
Aquest desmai de roses amb la posta
damunt la sorra fina del jardí;
aquest llanguir callat que té la brosta
al bes enfredorit de l’aire fi;
aquestes melodies apagades
de les fulles caient en el repòs,
com de llac adormit, en resignades
notes opaques d’un dolor reclòs...,
són veus d’un mateix cant... Oh melangia
tan tendrament subtil de la tardor
que em poses nou encís dins de la via
i fas més amorós el meu dolor!
