Una carta és un paper només, un paper d’una matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i la cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta, de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps, del temps que afaiçona història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals.
[Del pròleg de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]
Soldevila a Leveroni
Estimat porcellet,
Que siguis porcell ja està bé, ja m’agrada. Però que siguis ase, no i no. Espero, doncs, que no tornaràs a embalar-te d’aquesta manera. No t’esguerris aquests dies de repòs que podrien fer-te tant de bé i que passaran ràpidament. Prou ho veuràs quan tindràs en els teus braços la teva peluda
Granoteta
Leveroni a Soldevila
Barcelona, 3 de març de 1940
Estimat amic,
L’alegria d’escriure-li com puc fer-ho ara —com feia tant de temps que desitjava fer!— s’atenua, ai las!, amb aquesta trista sensació de rovellament, d’aquesta manca d’agilitat que em dóna el meu català confinat ara, gairebé del tot, en els meus versos. Perquè ja no escric dietari, ni per ara novel·la, ni tan sols a les amistats —perquè no em queden amistats a qui escriure. Sols em resta l’exercici de la traducció —que és una tasca agradable— de fragments de lletres d’Elizabeth Lyell al cavaller Stevenson. Parella setcentista, vull dir, vuitcentista, de la qual ja n’havia llegit alguna lletra sencera, se’n recorda? Això i els apunts de literatura catalana de la classe d’en Jordi-Protàgores, a la qual continuo assistint assíduament, és tot el que faig. La resta del dia repartida entre les tasques editorials i les lletres de negocis... Però tot això és misèria humana, què hi farem...! Tot això i tantes coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi seria res de nou i allò que dieu: más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...
I passem a una altra cosa. Com deurà haver suposat tot seguit, aquesta lletra li arriba par la porte du jardin. És una ocasió que s’ha presentat, aprofitant-la sense vacil·lar per enviar-li algunes de les meves produccions poètiques que potser M. Rivet ja li haurà fet veure.
Podrà constatar que la suite d’«Elegies mallorquines» consta ara de quatre. Permeti’m que li siguin dedicades, com a testimoni de la nova amistat i del meu record afectuós. Li envio també l’elegia «In memoriam» i els versos de «I moriré...» junt amb les darreres tankes. Ja podrà constatar que la tònica elegíaca no sembla voler deixar-me. Potser s’accentua encara. Eh que els versos són més bons també? Espero el seu veredicte; prou pot saber el cas que en faig. Sigui el que sigui, constato que em faig vella i que les proves doloroses —cosa estranya!— no deixen rastre de desordre sinó de serenitat. Com diu Elizabeth: «El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament...», i potser també com diu Rilke: «Potser cal ésser vell per poder atènyer-ho tot. Penso que deu estar bé ésser vell...». No cregui, però, que no hagi estat sense lluita. Fa exactament un any va haver-hi una escena a casa perquè volia marxar de totes passades per a reunir-me amb Alfred —encara que ells ignoressin això. Va ésser una cosa trista i dolorosa i vaig adonarme que, mancant-me la seva ajuda, jo no podia lluitar amb ells. M’he resignat difícilment, però he restat. Potser és millor així —encara que em dic que només hauria ell de voler-ho per a tornar a voler-ho jo sense vacil·lacions— però hi ha estones en què no puc més..
Però estic adonant-me que faig com una confessió general, sols caldria ara, per acabar d’arrodonir la llauna, que em posés a parlar-li d’Alfred. Amic meu!, no li sembla que ja seria abusar massa de la seva paciència? I no cregui, ja em costa ja, deixar de transcriure-li el paràgraf que va alarmar tant l’Anastàsia. S’adonaria com aquesta repapieja i va lluny d’osques. Però tanmateix renuncio, no vull que em pugui titllar d’egoista del tot. Sols li diré que ara em diverteix bastant, però que a mi no tant aleshores, sobretot amb la insistència que volia saber i identificar la meva corresponsal...
Rilke, amb els seus Quaderns de Malte Laurids Brigge, torna a oferir-me amb la seva meravella, la meravella d’aquest París, no per poc conegut menys estimat. Amb el plànol a la mà vaig cercar el seu domicili: prop de l’Étoile —que jo veia cada matí al saltar del llit, quan vaig ser-hi—, donant a aquesta Rue des Acacias —nom que té ressons proustians— entre Mounceau i Bois de Boulogne... Qui sap si aquest quartier està agombolant la creixença d’unes Hores franceses excepcionals...! Però avui plego, aquesta lletra serà feta a trossos i en diferents moments. Això li dirà si ella m’haurà fet companyia. Bona nit.
[Extrets de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]
