Cantaràs l’àngel i la vida clara,
el somriure i el bes, els somnis dolços.
I finaràs amb un gemec sens límit
de la carn desolada i envilida.
Albes sense retorn, tristes quimeres
d’un món que s’ha perdut abans de néixer.
Àngels orfes de llum, pàl·lides ombres
junyides als neguits d’aquells que foren.
És ara dintre meu la teva mort
–oh llàgrimes recòndites!–
l’arquitecte segur que em va bastint la vida
a l’entorn del misteri de l’heroi
signat per l’Àngel terrible.
Quin pes imponderable
de maduresa en saó;
quina harmonia d’estels ens ofrenaves,
rosa perfecta, Mort, que vas complir una vida!...
Com el món pren sentit, companyia fidel,
flama dins l’ombra!
Com has omplert la meva solitud,
redós benigne!...
És ara dintre meu la teva mort
qui em va perfent la vida.
