Almenys des dels divuit anys, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) va acostumar-se a consignar, dia rere dia, l'experiència quotidiana, les lectures, les converses, els enamoraments, els projectes literaris. Aquesta obra dietarística, lluny de constituir una grafologia merament privada i accessòria en el conjunt de la seva creació poètica, n'és, al contrari, el germen, «l'humus nodridor», segons ha conclòs el filòleg Abraham Mohino examinant els papers personals de l'escriptora que ha exhumat de la Biblioteca de Catalunya. L'examen exhaustiu d'aquest material li ha permès descobrir «l'ambiciós programa literari» de l'autora i abundants textos inèdits, que ha publicat, junt amb la reedició revisada dels seus contes, a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Eumo).
 |
| Rosa Leveroni, a l'esquerra, en una representació teatral a l'Escola de Bibliotecàries, el 1933 |
El primer contacte d'Abraham Mohino amb l'escriptura privada de Rosa Leveroni es remunta a finals dels anys noranta, quan va revisar, prologar i anotar, junt amb l'historiador figuerenc Enric Pujol, l'edició de les Confessions i quaderns íntims (1997) de l'escriptora barcelonina, vinculada des de la joventut a Cadaqués i, més tard, a Portlligat. I no era casual, la col·laboració dels dos compil·ladors, tenint en compte que Pujol, ara director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, és el principal especialista en l'obra de l'historiador Ferran Soldevila, mestre de Leveroni als anys trenta, durant el seu pas per la moderna i estimulant Escola de Bibliotecàries, exigent conseller literari, amant reservat i clandestí, i pilar fonamental i obsessiu en la vida i l'escriptura de l'autora de Presència i record. L'ascendent de l'historiador en la construcció de la prosa literària de Rosa Leveroni, i el mestratge que també va exercir en la jove alumna, i més tard eficient corresponsal a l'exili, el poeta Carles Riba, és tan poderós, que Abraham Mohino no dubta a afirmar que, amb la mort dels seus dos principals mentors, entre 1959 i 1971, la producció de Leveroni experimenta «un declivi dràstic tant en la intensitat com en la qualitat». Aquest defalliment, al qual va contribuir també la seva postergació pública a partir dels anys setanta, és, però, molt posterior a l'època que examina el filòleg a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser guiant-se amb els papers privats de l'escriptora, convertits en un veritable «viver literari i sentimental» de provatures, citacions, jocs de suplantació, autoficció i emmascarament que revelen un programa creatiu summament ambiciós que havia de culminar en el projecte mai conclòs de redacció d'una novel·la. «Animal llibresc, touché de la littérature, Leveroni atia i vigoritza les segregacions humorals amb el sèrum literari», declara Mohino, que fa especial èmfasi en els espisodis sentimentals que registra l'escriptora dia a dia, quasi amb morbositat, perquè «tota història d'amor és, en si mateixa, una suggestió impregnada de ficció». En les seves temptatives novel·lístiques, Leveroni, de fet, continuarà «ampliant, estilitzant i portant a les darreres conseqüències un projecte d'autoinvenció literària iniciat amb el dietarisme», on ja havia jugat a l'emmascarament dels pseudònims, les al·lusions implícites i els refinaments estilístics de l'amor real. Dins aquest projecte s'han d'interpretar, segons Mohino, els mateixos dietaris, els epistolaris heteronímics (sobretot les Cartes d'Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, projeccions d'ella mateixa i Soldevila) i els contes, «respostes múltiples a un impuls d'autoinvenció literària únic i coherent, concèntric i absorbent». Però és també la incompletesa d'aquest programa, del qual les Confessions i quaderns íntims serien la peça angular, que ha quedat una «imatge vaga i imprecisa del valor, la intenció i l'ambició reals d'aquesta prosa». Mohino analitza en el seu assaig les lectures de l'escriptora, fonamentalment novel·lesques tot i ser coneguda quasi en exclusiva com a poeta; les seves amistats, en particular les companyes de l'Escola de Bibliotecàries, però també Jordi Rubió, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu o Gabriel Ferrater; les seves apassionades i obsessives relacions amoroses, amb Soldevila al capdavant, però també amb Riba i Rubió; el seu actiu compromís cívic i cultural durant la postguerra, col·laborant des del primer moment a la revista Ariel, però sobretot erigint-se en la confident del Riba de l'exili i en la seva més tenaç valedora a Catalunya, fins a convertir-se en la fidel dipositària de Les elegies de Biervielle; els paisatges que freqüenta, des de Barcelona a Llavaneres i Cadaqués; els seus dubtes, en fi, el seu entusiasme, el tedi dels últims anys, el silenci i l'oblit pòstums.
Font
