Fragment d'una carta d'amor perduda
Tots aquest dies a la Biblioteca de Catalunya no han estat un sacrificat acte de transcripció de manuscrits, sinó un entretingut, un suggerent acte de passió. Recordo que vaig arribar a la literatura per una similar curiositat com Miss Lyell: la lectura de l'ànima, l'intent de penetrar en la psicologia d'amor. Va ser una cosa més sensual i tot. I, en efecte, vaig aprendre a afinar les cordes del meu llaut amb les lectures successives, amb els pòsits que varen anar abandonant en mi. Em diràs, és clar, que cal una experiència de vida, i no t'ho negaré pas; de fet, la buscava assedegat, intranquil, tens. Era el que em cegava i era el que em proporcionava una rara lucidesa, aquesta recerca de vida, de cos, de vegetació, de mars. Cordes ben tenses, però calia la fusta, l'eben, ben tallat, ben polit, ben treballat per la vida. Va ser-me difícil amollar les meves cordes a una fusta, a la vida. Però entenc que les meves experiències eren plenes d'intensitat, de concentració dolorosa, i que em nodrien més que no pas la suma de dies que és la vida d'un adult, suma de dies que es fa en funció d'unes hores d'erosió per a una nòmina: l'esperit en pateix. No hi ha subtilitat, no hi ha...
Transcrivint els epistolaris d'Alfred a Miss Lyell, tot això m'ha revingut, de sobte, sense dolor, en l'ambient elegant i alhora sobri de la Biblioteca de Catalunya a recer del desembre, congelat com mai. Llegia destins en aquelles línies, i m'apassionava, i m'imaginava la porció de novel·la que pogués contenir la nostra història.
FRAGMENTS DE LLETRES D’ELIZABETH LYELL A ALFRED STEVENSON
(Maig 1809-setembre 1813)
Si et deia que em trobaries com aquell estiu a Green Cottage, Alfred, et mentiria. El teu record, si bé és veritat que m’acompanya sovint i que t’enyoro tendrament, no és l’obsessió d’aleshores. El meu amor ara és fet de comprensió i de tendresa. Aquella fúria apassionada, aquell desig de tu, aquella funció del món en relació teva, em semblen definitivament superats. I queda el desig d’ésser lúcida, d’aprendre fins allà on he arribat i allà on ja no puc arribar. Comprens? Potser reprendre a poc a poc tot allò que t’he donat sense que tu —ni jo— ho sabéssim. Però no, tampoc és ben bé això. No és reprendre, perquè això significaria lluita, i potser seria més aviat un abandó, perquè allò que em passa és que estic cansada de lluitar.
L’encontre d’Enric serví perquè la nostra separació no fos per a mi la catàstrofe irreparable que hauria estatabans. El seu record —i la seva separació— atenuà el xoc que fou la teva pèrdua. Si és que ressents encara aquell afecte que em tenies, no ha de doldre’t. Has d’agrair-li encara que m’hagi ajudat a suportar el meu desesper i que m’hagi lliurat de córrer als teus braços, malgrat tot...
Cap paisatge no em lliga a tu i els interiors, tots, s’han esvaït. Qui sap si això contribueix poderosament a conservar aquesta pau guanyada a força de dolor i absència.
Voldria ésser l’única a rebre noves teves. Encara un rastre de gelosia —que em fa mal, ho confesso— quan sé que Mirtil·la t’escriu i que tu li contestes. Absurd, ja ho sé, però no puc fer-hi més.
Recordes els nostres moments d’amor després de la meva tornada a Londres? Vas trobar en mi una fuga i una expertesa que varen deixar-te un xic parat... Ara podràs saber a què es devien. Venia de Dunkeld portant una confusió de sentiments terrible. La tendresa d’Enric i la meva tendresa per ell necessitaven trobar en tu una tendresa més gran. Sols em donares el teu desig, enfondit per l’absència, però el teu amor, una vegada més, va fer fallida. Això em ferí. Volies sensualitat, doncs bé, vaig donar-te’n com mai, i amb la ràbia que això em produïa trobava un gust turmentat en el meu volgut enviliment.
Hi ha moments en què em dic que no em trobes a faltar, potser per no haver-me de sentir lligada a tu.
Per què, quan vaig saber que marxaves a Amèrica, aquell desesper i aquella tristesa? L’absència no era igual? Però no, la distància l’enfondia encara i em feia veure com encara t’estimava.
Dir-te que t’estimo, ara, sense explicar-te els matisos, em fa l’efecte que faig trampa.
Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara hi cerco novament, a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!...
Cosa estranya! El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament.
Manca de paisatge?... Aquell jardí cap al tard, darrere el balcó, les palmeres, els geranis, la vainilla... I l’espera de tu, amb el meu amor impacient i el meu desig... Recordes?... Sabent-li tot l’encant, sabent-lo font de recances, n’he fugit del tot, fins del record...
A propòsit miss Lyell
Un producte derivatiu i complementari dels diaris amorosos és la part de l’epistolari de Rosa Leveroni que denominaré, d’ara endavant, heteronímic, a efectes, bàsicament, de distingir-lo de la seva abundosa correspondència real i de significar el grau de distorsió voluntàriament accentuat dels textos, alhora que amb aquest terme queda descrit el procés de desdoblament que hi practica. L’opció terminològica, però, reclama alguns aclariments, ja que, altrament, podria semblar que ens movem en l’àmbit de la ficció estricta. I no és ben bé així: s’ha de considerar, d’entrada, que una part de les cartes heteronímiques va ser tramesa i va acomplir així la funció comunicativa pròpia de la correspondència. Fins i tot, quan trobem compilacions de fragments epistolars aïllats, aquests remeten al corpus in absentia, o perdut, de cartes que realment va enviar: una de les raons principals per què he portat a col·lació les respostes dels seus corresponsals (en l’edició de les lletres de Lyell que presento) ha estat la de verificar aquest extrem, a partir de les al·lusions, rèpliques i contrarèpliques que tant en els textos d’ella com en les missives d’ells se succeeixen amb tota coherència, i que només poden ser compreses plenament en el si d’un intercanvi epistolar actiu i tangible. També em serveixo del concepte d’heteronímia per fer èmfasi en els elements anòmals o literaris, que, tot i limitar-se al camuflatge d’antropònims, topònims i dates, són suficients per situar-los en el llindar de les ficcions autobiogràfiques. En el llindar, o en un terreny pròxim (que no pertanyent) al dels dietaris amorosos, si considerem que, salvats els elements de distorsió, la resta és la pura fixació dels estats de l’ànima, amb les inevitables afectacions retòriques (voldria insistir-hi: l’amor, desemmascarat, no és més que un pretext literari, una mera ficció, una construcció simbòlica). Hi detectem, en efecte, els motius acostumats a les Confessions (viure en funció de l’amat, temor i dolor per la inconstància d’aquest, gelosia de tot i de tothom; en fi, tot l’aparat de grandiloqüència i monstruositat que acompanya l’encegament passional), així com l’estructura tropològica i la monòdia discursiva que són característiques als gèneres de l’amor. La mesura de la semblança amb les Confessions (sumeu-hi l’inici in medias res, la inserció de peces líriques, l’espontaneïtat de l’escriptura i, sobretot, la fragmentació del discurs) ens posa sobre la sospita de si les cartes heteronímiques no són en realitat sinó solució de continuïtat dels dietaris amorosos. Referma aquesta consideració la circumstància que les cartes i els fragments d’Elizabeth Lyell (l’heterònim, pròpiament, de Rosa Leveroni) cobreixen bona part del buit temporal que talla en dues parts les «Confessions íntimes», i que, ho recordo, es produí entre l’estiu de 1936 i la tardor de 1943. Guiat per aquesta idea d’unitat d’assumpte i de manera, com per la contigüitat del temps de l’escriptura, he organitzat l’edició íntegra dels grups epistolars ficticis de Rosa Leveroni tal com segueix:
A. Lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (estiu de 1938).
B. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg (acaballes de 1938-15 de novembre de 1941).
C. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (3 de març de 1940-setembre 1943).
Passatges extrets d'Abraham Mohino i Balet, La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Vic: Eumo Editorial, 2004)
 |
| Sala de manuscrits |
