dilluns, 28 de març de 2011

Leveroni a la Selectivitat

Elegies de la represa (vi)

No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l’arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l’ardent misteri
d’unes ales signant l’atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l’aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure’t com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l’únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort.

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser
















Per llegir-ne la introducció

dijous, 24 de març de 2011

Un esborrany inèdit

El 19 juny de 1937 Leveroni escriu l'esborrany que porto a col·lació. Es tracta d'un text d'absència, intens en l'expressió del desig amorós i amb les vacil·lacions pròpies d'unes notes germinals: dubta, per exemple, si suprimir-ne uns versos (Records, només records / que van fonent-se / deixant-me les mans buides / i tan fredes!) Finalment, a l'hora de compondre el llibre que porta en mans, Epigrames i cançons, recupera el text com a Pòrtic d'aquesta (i, al capdavall, de tota l'obra poètica) tot elaborant una reducció dràstica i encertada de la primera versió. La peça resultant és una bella síntesi del panteisme amorós leveronià.

Passen les hores de la nit, tan lentes

Passen les hores de la nit, tan lentes,
mentre jo resto immòbil,
en la platja del llit,
despulla abandonada
del naufragi sens fi.
Tot dorm, i jo desperta,
m’endinso en els camins
del que va ésser un temps
sense retorns,
i l’enfilall desgrano
d’allò que em fou plaer
i que em fou pena.
Records, només records
que van fonent-se
deixant-me les mans buides
i tan fredes!
Pàl·lides ombres
d’aquest neguit que em mena
sense saber a on...
Què cerco encara?
No et tinc a tu per fer-me companyia
d’amor i de plaer i en la tendresa?
No m’has donat, content,
tot el que desitjava
fins a fer-me plorar de tanta joia?
Què cerco, doncs?
Jo, què voldria?
Però el turment no cessa
i porto dintre meu
per fer-me companyia
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra
aire i sol, mar i estrella,
perquè tu fossis més meu
perquè jo fos més teva.


Pòrtic

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només,
la solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Un poema de Rosa Leveroni en llenguatge de signes (1)

Interpretació de Madonna

video


Em manca l’ombra d’una branca fina

Em manca l’ombra d’una branca fina
damunt de l’aridesa del camí.
Em manca l’ala lleu de la gavina
damunt les aigües soles blau marí.
Floreix plena de goig la rosa blanca
a fora de l’enclòs del meu jardí.
El rossinyol defuig la seva tanca
i ja no cantarà mai més per mi...

dimarts, 22 de març de 2011

Dalmacio González canta Rosa Leveroni




És la claror daurada
Música: Xavier Turull
Intèrpret: Dalmacio González
Piano: Liliana Maffiotte.

Elegies de l'amor incert (III)

És la claror daurada de la posta
      d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen
      la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
      després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
      troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
      d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
      sense saber on van...

dijous, 3 de març de 2011

Cançó d'aquest març

Posa el març, damunt de l’arç,
el seu cant de joia, espars
de subtil blancor lleugera.

Resta el vent com encisat;
en trobar-se amb la beutat,
va perdent tota quimera.

Una garsa aixeca el vol;
la segueix un raig de sol
que s’adorm sobre la branca.

El sospir del presseguer
tot rosat i tafaner
desbordava de la tanca.

Josep Palau i Fabre / Rosa Leveroni

Sergi Borges













(...) recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d'ella el nostre Alquimista.

Començarem pel final.

Josep Palau i Fabre té un escrit intitulat Record de Rosa Leveroni al seus Quaderns de l'Alquimista. En ell ens fa saber que ha sabut de la mort de Rosa Leveroni. Diu Palau:

"El seu nom no dirà res a molta gent. Però durant els anys 40 era un dels pocs que em deia alguna cosa".

Per Palau, Rosa Leveroni era "una de les nostres". Diu:

"Era una de les rares persones amb qui podíem comptar per a establir lligams, per a donar consignes, car no es resignava a veure el país espoliat i alienat".

Li atorga el màxim mèrit d'haver revaloritzat una figura com la d'Ausiàs March en la nota intitulada El meu Ausiàs March que Palau i Fabre va incloure a la seva revista Poesia l'any 1944. Palau i Fabre considerava que la seva generació havia estat cabdal en la transformació de la visió d'Ausiàs March. Per Palau, Ausiàs March abans de la guerra (in)civil era un poeta català medieval, i després de la guerra, Ausiàs March havia esdevingut un poeta modern. I la pionera en aquesta revalorització fou Rosa Leveroni. Així ho afirma Palau en una al·locució als Jocs Florals de Barcelona l'any 2002. Diu Palau:

" Rosa Leveroni[...] qualificà Ausiàs March de poeta maleït i "germà gran" de Baudelaire".

Palau ho tenia clar que Leveroni modernitza March. Fixeu-vos amb quina pregunta més bonica remata el tema:

"¿Què o qui la dugué a llegir tan eficaçment el poeta de Gandia, si no és algun desconsol intern dels que ella canta o rumoreja en els seus versos?"

Deixebla de Carles Riba, Palau revela que va ser ella qui li feu arribar les primeres còpies de Les elegies de Bierville, "que uns quants ens passàvem de mà en mà". Explica Palau que fou ell que li suggerí retre un homenatge a Carles Riba quan retornà a Catalunya. Així reaccionà Leveroni en paraules del propi Palau:

"Ella sabé transformar el meu projecte, purament llibresc i intel·lectual, en una iniciativa pràctica i de més envergadura, que era la d'oferir-li una casa a Cadaqués[...]".

Palau i Fabre i Leveroni compartiren els terribles anys de buidor i extrema solitud de la immediata postguerra. En un article intitulat Temps congelat, Palau ens narra d'una manera angoixant quins intel·lectuals quedaven a Catalunya entre el període 1939-1943 aproximadament. Quan Ferran Soldevila va tornar el setembre de 1943, Rosa Leveroni escriví una carta a Palau on hi apareixia una frase que l'impressionà: "ja som un més". Diu Palau:

"Si això m'ho podia escriure encara el setembre de 1943, imagineu el que devia ser la soledat el 1939...".

Palau i Fabre i Leveroni anaven junts, amb un grapat més d'intel·lectuals i literats catalans, en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes quan celebraven reunions poètiques clandestines, els únics llocs on el català podia conservar-se i no caure en la anihilació. Fixeu-vos quina declaració més contundent fa Palau:

"Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant l'ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra (Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l'excepció a la generació anterior), res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40".

Rosa Leveroni no hi va faltar pas al sopar d'homenatge que s'organitzà en honor de Josep Palau i Fabre quan retornà a Catalunya el febrer de 1961 després de la seva estada a París.

I acabem per on hem començat. Mireu quines paraules més boniques li escriu Palau per tancar el seu escrit Record de Rosa Leveroni:

"Ella es deia Rosa, i el seu nom, en forma de nom comú (rosa, rosae), apareix sovint en els seus versos, no pas convertit en facilitat o en un recurs banal, sinó cultivant-lo expressament, amorosament, adobant la terra d'aquesta rosa única que ella duia dintre seu i que fou tota la seva vida".

Font

dimecres, 2 de març de 2011

Barcelona INK

NUMBER SIX - A SPECIAL ISSUE DEDICATED
TO WOMEN WRITERS OUT NOW!