dimarts, 26 de febrer de 2013

Salvador Espriu / Rosa Leveroni (2)

Una carta



Salvador Espriu, en una carta que tramet a Rosa Leveroni el 3 d’agost de 1951, mogut per un cert greuge que ell detecta en el pròleg que li ha ofert pocs mesos abans «com a padrí de confirmació» per encapçalar Presència i record, expressa un judici rotund sobre l'obra de l'amiga:

[...] T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit -essa. Un dels millors de la nostra lírica de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc., perquè parlo ben objectivament.
Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres i molt per damunt d’un Rosselló [-Pòrcel], un Teixidor, un Vinyoli o aquest teu servidor. Només se’t pot comparar, del nostre moment, en Villangómez. Dels més vells, en Carner. En Sagarra i l’Esclasans potser són més amples i prolífics que tu –i el primer toca més tecles–, però arrosseguen moltíssima ganga. En canvi, tu, no. El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim. No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses: de la rosa, del rossi- nyol, d’una tarda encalmada. No hi ha ningú, tampoc, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa. Recordes i emules Mme. de Noailles i totes les altres divines dones, etc. Clementina [Arderiu] i Maria Antònia [Salvà] queden, en conjunt, molt per sota de la teva veu. De vegades són cursis i tot sovint «nyonyes» i tu no ho ets mai.
Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]
Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsecament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tomarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible. Tu hauràs estat una dona, no mélaina, però sí mikrà, que haurà passat silenciosament per aquest món sense ficar-se amb ningú, mantenint la seva mare i guanyant-se valerosament la vida. Molts estúpids t’hauran ignorat a llur pas. Però, a l’hora dels anissos, els teus versos resplendiran, amb llur missatge de veritat i bellesa, i tu, siguis on siguis, sabràs amb un somriure, com jo ja ho sé des d’ara, que no has passat ni patit en va.
Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.
                                                                                                                     Salvador Espriu 

dissabte, 16 de febrer de 2013

Salvador Espriu / Rosa Leveroni (1)

Pròleg a Presència i record (1952)


En un sol volum, Rosa Leveroni aplega ara, amb els epigrames i les cançons del seu primer llibre, tots o quasi tots els poemes que la seva exigència ha salvat per al nostre gaudi, al llarg d’una exemplar i constant labor de deu o dotze anys. Apadrinada en el seu baptisme literari per la més alta autoritat de les nostres lletres, un generós sentiment d’amistat l’ha portada avui a triar un ben modest padrí de confirmació. Però em tranquil·litza saber que la  maduresa poètica de Rosa Leveroni ha de convertir en fàcil acompanyament ritual aquest honrós i perillós encàrrec.

Posat, per tant, a assenyalar coses evidents i tan senzilles com la veritat mateixa, començaré per dir que la de Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo. I, encara més, l’única digna d’ésser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia i Clementina. Com aquestes dues grans dones, Rosa es vesteix d’humilitat per transformar en llum i claror de càntic els seus amors, le seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges. Si la primera ens mostra amb placidesa el secret ingenu de la seva terra paira, Rosa, més moderna i complexa, ens evocarà el seu pas pels camins del Maresme i el Conflent, l’aigua de Portlligat, meravelloses tardes a muntanya. A estones, els versos de Rosa atenyen la divina simplicitat d’algun «Wanderers Nachtlied» goethià:
                     
                      Uber allen Gipfeln
                      ................................
                      ................................
                      spürest du
                      Kaum einen Hauch...

També en la calma dels cims, preparada al repòs, Rosa sent a poc a poc com el silenci sonor va embolcallant la nit. I si Clementina ha passejat, en un immortal capvespre, entrellaçant, amb què va sempre amb ella, mots suprems per la Via Àpia, Rosa voldria, quan l’hora arribi, esdevenir font pura sota els cels italians i esperar allí la mort "com el company segur d’una bella jornada".

En els magnífics estramps de «Les notes greus», en el doll abundós de les seves «Elegies», descobrim a Rosa Leveroni la mateixa rotunda i sostinguda amplitud d’una Alice Meynell o d’una Caroline Norton, per exemple, però d’una fluïdesa superior a la de es esmentades poetesses victorianes. "I must not think of thee», «I do not love thee!–no! I do not love thee!». Aquests angoixosos crits, dictats per la moral puritana, no són absents de la lírica de Rosa Leveroni, sotmesa, però, a un lament més antic. Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer a perseguir per sempre l’impossible i trist amor "que no pot ser bandera, sinó secret de la fruita robada". Aquesta valenta sinceritat guanya el seu premi en les «Elegies de la represa», quan les albes tenen de nou tremolors d’íntim misteri i els jorns s’obren com una rosa escollida pels déus. I s’agermana amb el to profund de l’excepcional Clementina de Sempre i ara, en el primer poema de «Les absències» o en les bellíssimes «Invocacions», quan ens diu que, en arribar davant Déu amb les mans ben buides, el seu cor posseirà només una rosa, pobra florida del seu amor humà.

El fràgil artifici de la lírica japonesa ha temptat també, sota el mestratge de Cerles Riba, Rosa Leveroni, altrament experta traductora de tankas. Les que ella ha escrit tenen l’elegància del petit món de Matsuo Bashô o de Sora i suggereixen un clima equivalent al del conegut haikai de Kyoraï:

                      No vull amics,
                      oh, sobretot cap amic
                      quan contemplo les flors!

Enduta per la màgia de llur perfum, Rosa Leveroni s’endinsa pel clarobscur dels seus somnis, on l’esperen uns cavalls galopant en les mars coral·lines, ran de la mar sense rutes, en la frescor d’unes tranquil·les platges, en el solemne ritme d’uns alexandrins perfectes. Hem aconseguit ja l’arrel d’aquesta dilatada i sòlida construcció poètica, bastida per un gust segur damunt les més precises i rutilants paraules, damunt la música d’un pulcríssim llenguatge. L’harmonia de les cançons que sempre sento en pensar que la nostra poesia no ha pogut passar, al seu degut temps, per la disciplina de les escoles i les estètiques sorgides a l’escalf del Renaixement i el Barroc d’Itàlia i de Castella. Tanmateix, ella té el dret d’afirmar, com els dos primers versos de la seva esplèndida cançó «Cançó de mariners», que tots els vents airejaren la seva obra i tots els ports se li han donat.

          No he tingut la intenció de fer aquí un veritable comentari crític, ni l’ocasió ni el lloc no són a propòsit, ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tan breu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni. He parlat abans d’un simple acompanyament ritual. En deixar, doncs, el lector al llindar d’aquesta alta i delicada poesia, espero que, en veure de seguida que «és de bona sang qui talment enraona», no trigarà a escoltar amb plena admiració un cant que ve d’aquell indret on «no hi ha neu, i l’hivern no hi és llarg, ni mai s’hi veu pluja».    

Barcelona, març de 1950