diumenge, 19 de desembre de 2010

Nadala de l'exiliat


Nadal
  
Foto: AMB
El misteri de la Nit
sigui dolç altra vegada;
que la neu sigui coixí
del somni i de l’esperança.
L’àngel us sigui clement
emparant-vos amb ses ales;
que us il·lumini els camins
la claror d’una nova alba;
i perduri venturós
vostre retorn a la pàtria.

Nadala de Portlligat


Nadala

L’ormeig ha llevat
la pesca més rara:
encesos coralls,
cornes nacarades
i, fermall preat,
una Estrella clara.
Ella, sobre el mar,
era dolça brasa;
camí de Betlem,
alta, s’enfilava.
Paraven els vents,
florien campanes
festejant la Nit.
Entraven les barques
dins de Portlligat
i els Àngels cantaven
entre els vells xiprers
renovat Hosanna.

divendres, 17 de desembre de 2010

Carn de pensament

Joaquim Pijoan

Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la soledat només, / la solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu, / perquè jo fos més teva.

Amb aquests versos s’obre el magnífic volum de l’Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni en una cuidada edició de CCG Edicions a cura d’Abraham Mohino, una obra poètica que ha estat per a mi una descoberta feliç aquests dies tardorals, ja quasi hivernals. En resumeix molt bé la seva essència Abraham Mohino quan escriu al Pòrtic a aquesta Obra Pòetica Completa, qualificant-la d’una veu poètica única, aquestes paraules precises:

“... D’aquí deriva la veu monòdica i fluent de la cançó o, més greu, el timbre invocador i votiu de l’elegia, vers els amors que s’hi celebren, vers la natura o vers Déu, darrer refugi (dispensador d’oblit) d’una extrema soledat existencial. Ja en els primers versos d’Epigrames i cançons hi és configurada tota una poètica de la desolació. Són diverses les cordes del seu instrument, però la del dolor es presenta com la més afinada...”

Rosa Leveroni és una de les nostres poetes oblidades, o millor dit, ho era fins a l’aparició d’aquesta delicada i rigorosa edició de la seva obra poètica completa. La veu dels poetes és la que ha de parlar sempre, els diletants comentaristes ben poca cosa hi podem afegir que tingui un mínim de sentit, o que digui alguna cosa nova per al lector dels seus versos. I la veu dels poetes de la generació de Leveroni va parlar amb la claredat que ho feu Salvador Espriu, paraules que Mohino reprodueix oportunament al seu excel·lent estudi introductori. Diu així el poeta Salvador Espriu, de poeta a poeta, referint-se a l’altíssima qualitat de la poètica leveroniana:

“... T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me) , ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit –essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc. Perquè parlo ben objectivament...”

Espriu continua amb una valoració comparativa de la poesia de Leveroni amb els grans poetes del seu temps. I sentencia:

“... Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsicament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tornarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible...”

Amor, dolor, naturalesa, vida, mort, el diletant s’ha sentit profundament tocat per aquesta lírica que no sap qualificar d’una forma personal. I que resumeix amb paraules de poeta: carn de pensament. Aquesta fou la vida i la poètica de Rosa Leveroni, autèntica carn de pensament. I aquests els versos del seu poema Testament que em plau de compartir amb el lector tot convidant-lo a llegir aquesta oportuna edició de la seva Obra Poètica Completa alhora que en felicita els qui l’han fet possible, curador i editor:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi / Vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí / Vull el silenci dolç del vol de la gavina / dibuixant el contorn d’una cala ben fina; / l’olivera d’argent, un xiprer més ardit / i la rosa florint al bell punt de la nit; / la bandera d’oblit d’una vela ben blanca / fent més neta i ardent la blancor de la tanca / i saber-me que sóc, en el redós suau, / un bri d’herba només de la divina pau.

Font

dimecres, 15 de desembre de 2010

L'amor incert: música de Xavier Turull sobre textos de Rosa Leveroni

Xavier Turull i Creixell
(Barcelona, 1922 - Barcelona, 22 de gener de 2000)

Violinista i compositor. Estudià a l'Acadèmia de Música de Barcelona. Deixeble de J.Massià, Y.Menuhin i P.Casals, destacà com a intèrpret de sonates clàssiques (Bach, Beethoven, Schumann, Brahms) i modernes (Poulenc, Granados, Homs, Gerhard, Balada).

El 1947 emigrà a Amèrica i s'establí a Colòmbia, on fou professor de violí i de música de cambra a la Universitat de Cauca (Colòmbia, 1947-50). El 1950 es traslladà a l'Argentina i residí a Buenos Aires, on també fou professor de violí i féu alguns concerts. El 1955 tornà a Barcelona i continuà la seva activitat musical. Fou director (1972-82) i catedràtic del Conservatori de Música de Barcelona. Compongué, entre altres obres, Trama 12 × 12 (1977), per a violí sol, Rere del Mur (1981), per a soprano i quartet —premi Eduard Toldrà (1983) de la Generalitat de Catalunya—, L'Amor Incert (1982), sobre texts de R.Leveroni, Wierz (1993), poema concertant per a violí i instrument de corda, i Ronda (1995), concert per a guitarra i orquestra.

Rosa Leveroni: L'amor incert
Música Xavier Turull
Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat
1980

1. Absència
2. El cant
3. És la claror daurada de la posta
4. Dolor
5. Glossa mallorquina
6. Els records


Rosa Leveroni: Rere el mur
Xavier Turull
Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat
1983

Música per a Cinc poemes desolats

1. Com un gorg sense llum ni remors d'aires tendres (Adagio)
2. Rere del mur, segures (Allegretto)
3.Com l'animal ferit, morir ben sola (Largo cantabile)


Escolteu les músiques

dissabte, 11 de desembre de 2010

Geografia leveroniana (6): Figueres

Leveroni féu les pràctiques de bibliotecària
al llarg dels mesos de març, abril i maig de 1933
a la biblioteca popular de Figueres



dimarts, 7 de desembre de 2010

La llarga resurrecció de Rosa Leveroni

El filòleg manresà Abraham Mohino publica l'obra poètica d'una autora oblidada
Toni Mata

Abraham Mohino, als jardins exteriors
de la Biblioteca de Catalunya

La posteritat ha estat injusta amb Rosa Leveroni (1910-1985), lloada per contemporanis com Espriu, Riba i Soldevila i menystinguda quan l'estètica del realisme social va escombrar els seus precedents insignes. El pas següent va ser un oblit sostingut, i el tercer, la desídia editorial. El treball compilatori del filòleg manresà Abraham Mohino va hivernar durant una llarga dècada de falses promeses i un larvat esgotament que ha desembocat, com la cara i la creu d'una moneda, en la publicació, ara sí, de l'Obra poètica completa de l'escriptora barcelonina i en el fervent desig de l'expert de "no fer més treballs d'investigació sobre l'obra dels altres i dedicar-me a la meva creació".

La figura d'Abraham Mohino, com la de Mònica Miró, còmplice i companya, s'erigeix en el si de les lletres catalanes com la d'un agosarat estudiós que, per la inèrcia de l'atzar, s'ha especialitzat en "literatura marginal: dones, exili, el jo...". Uns condicionants que no han avortat una filosofia de treball sovint mal rebuda en els ambients (endogàmics) acadèmics. Però després de tenir el manuscrit de la poètica leveroniana deu anys criant pols en un calaix, enganyat pels bons propòsits que cap editor no va arribar a concretar mai, se sent legitimat per defensar el seu projecte aferrissadament.

A Leveroni se l'ha citat més com a amant de Ferran Soldevila que per la qualitat de la seva obra, malgrat que, com afirma Mohino, "és una de les grans veus del segle XX". Amb la mort del mestre Carles Riba l'any 1959, la seva creativitat "va decaure molt" i el llegat de Leveroni es va anar apagant. Fins al punt que "en la col·lecció de Les millors obres de la literatura catalana no hi figura res seu, ni tan sols en cap antologia poètica". Un mur de colossal indiferència que no ha espantat mai Abraham Mohino: "és una autora que s'ha de vindicar, amb contundència".

El centenari del seu naixement ha estat l'excusa idònia per restablir el bon nom de Rosa Leveroni, a qui Salvador Espriu va confessar, en una carta datada el 3 d'agost del 1951, que "pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta", masculinitzant el gènere de l'elogi per situar-lo a l'alçada dels millors "de tots els temps". En l'altre platet de la balança, unes paraules de Gabriel Ferrater que, mal contextualitzades, flac favor han fet a la divulgació de l'obra de l'escriptora nascuda l'1 d'abril del 1910 al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d'Aragó de Barcelona. "Escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir", va assegurar Ferrater, malgrat que Mohino considera que "si no hagués tingut en compte la seva importància, no veig per què ell mateix li hauria d'haver dedicat uns versos".

Lletraferits, personalitats inquietes i altres amants de la literatura poden fruir de la vida i l'obra de Rosa Leveroni gràcies a tres publicacions que han aparegut enguany a redós del centenari. A més de l'Obra poètica completa, el segell gironí CCG Edicions també ha tret el volum La poesia essencial, a càrrec de Miró i Mohino, i Cartes d'amor i d'exili (Viena Ed.), que Mohino va treballar amb Enric Pujol sobre l'intercanvi epistolar que van mantenir Leveroni i Soldevila.

El darrer d'aquests llibres s'alça com un compendi de factura impecable que engloba no tan sols l'obra poètica de Leveroni -amb composicions inèdites-, sinó també els pròlegs que van escriure Carles Riba, per a Epigrames i cançons (1938); Salvador Espriu, per a Presència i record (1952), i Maria Aurèlia Capmany, per a Poesia (1981), traduccions (inclosa Terra erma, de T.S. Eliot) i textos de crítica poètica. El lector també hi troba una extensa cronologia i escrits de Vinyet Panyella i del mateix Mohino.

La figura de Rosa Leveroni adquireix la seva veritable dimensió quan, a la seva qualitat com a escriptora, s'hi uneix "el compromís cívic i la voluntat d'involucrar-se en la represa cultural del país després de la guerra. Sense Palau i Fabre, Leveroni, Vinyoli..., s'hauria perdut la connexió amb el passat". No en va, l'autora antologada per Mohino va esdevenir un "nexe d'unió entre l'exili interior i l'exterior".

Treballant en la clandestinitat, aquests autors van mantenir encesa la flama de la cultura catalana en temps poc propicis, i Leveroni va convertir "l'experiència de vida en poesia, musical, profunda, orgànica, que creix a mesura que es va fent, com els anells del tronc d'un arbre". El filòleg manresà, resident a Barcelona, explica que "Leveroni va descobrir un món nou quan va entrar a l'Escola de Bibliotecàries, va conèixer Riba, es va creure protagonista d'una gran novel·la, fins que va adonar-se que la realitat era una altra, i llavors els dietaris van substituir allò que li mancava". Amb les anotacions contingudes en aquests textos personals "va intentar rectificar la seva vida grisa". Poemes escrits al marge de les pàgines dels seus diaris ofereixen una lúcida mirada a una obra que passeja amb vigor "pels paisatges, les morts i els amors" que van filar la seva existència. La talla literària de Leveroni va créixer fins a viure, entre el 1945 i el 1958, "el seu millor moment", un do creatiu que va minvar amb les morts de Riba (1959) i Soldevila (1971), els seus mentors.

Comparant-la a veus singulars com la d'Emily Dickinson, Abraham Mohino ha bastit amb la recopilació poètica de Rosa Leveroni -que va dir que "sóc perquè escric"- un monument necessari per a la normalitat de les lletres catalanes. L'escriptora barcelonina ja té "l'edició acurada que mereixia, sense oblits ni confusions" i el filòleg confia que "el món acadèmic que fins ara l'ha bandejat reconegui la seva vàlua".

Regió 7, 7.12.2010

divendres, 3 de desembre de 2010

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (3)

Fotografia d'Abraham Mohino i Balet



















Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d’aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.


dilluns, 22 de novembre de 2010

Geografia leveroniana (5): Valldemossa (1)


Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

















Un episodi valldemossí (fragment)

Després d'un camí irregular ombrejat d'alzines, interromput sovint per tanques que salvàvem fàcilment, ens trobàvem a mitja muntanya, arrecerats del vent, visibles només als nostres peus uns masos dispersos i l'ampla construcció de la Cartoixa. L'ombra platejada i tènue de les oliveres, amorosia un sol precoç de març. Asseguts l'un vora l'altre, Joan encetà la lectura d'una cançó del Petrarca que jo seguia en el mateix text. Sense adonar-se'n prenia en les seves explicacions aclaratòries, un lleu to professoral que em retornava als temps feliços d'Escola. I allò que en aquells moments admirava en ell i que més li envejava ―símptoma com era de pura jovenesa― era aquella seva serietat per a les coses, aquella manca d'ironia... Tenia ja el pressentiment de sentir-lo verge encara de sentiments i de reaccions que per mi ja eren sabuts i orfes d'encís... Parlàrem després de la seva estada a París, dels petits incidents d'aleshores, i així, plàcidament, passàrem el matí perfumat de sol, de vent i de dolces paraules italianes.

Reposàrem, després de dinar, abocats a la finestra de la cambra d'en Joan, perfumada de sol i dels darrers ametllers profusament florits. Es sentia un brunzir d'abelles i el poble ensopit per la tarda dominical feia una plàcida migdiada. Tot convidava a l'amable peresa, però l'incentiu de conèixer el país, d'altra banda els agullonava. Marxaren carretera enllà, disposats a assolir la casa senyorial embolcallada amb el prestigi d'una llegenda romàntica que havia trascendit ja al continent.

Però sense ella, el paisatge per si sol ja valia la caminada. Després de deixar a banda i banda unes comes amples, enlairades i suaus vigilades per penyats encimbellats, guaites dels conreus, dels olivars i de les alqueries, la carretera s'obria de sobte davant d'un blau brillant i puríssim que arribava a l'horitzó i que els pins foscos i les alzines feien ressaltar més encara. Era com si la immensitat donés una fiblada de sublim, però allò que deixava atuït, incapaç tot d'una d'assimilar-ho, com un cop imprevist i directe, sense rèplica possible, era l'espectacle del mar sota els penyals rosats i maragda, aquell verd profund deixant l'infatigable bes convertit en blondes permanents i canviants alhora, entorn de les roques. I sobretot aquell silenci tan pur, tan pur, que feia entenedores les veus del bosc i del mar, vent suau, tremolor de les fulles, degotís de l'aigua baixant dels cims, pas furtiu dels porcells lliures i tímids com selvatgines dins l'arbreda, rumor de balada sempre recomençant a l'entorn dels penyals, allà al fons... Fins els núvols, amb el seu pas lleu, posaven la nota més cristal·lina en aquell concert perfecte i trasbalsador...




Fotografia d'Abraham Mohino i Balet
 

dissabte, 20 de novembre de 2010

Rosa Leveroni: Homenatge a Mallorca (1)


Foto: Abraham Mohino Balet



















Per a M. Antònia Salvà en el seu 75è aniversari

Reien els ametllers damunt la plana clara
i el sol d’un febrer dolç feia la joia avara;
resplendien al lluny amb un bell to morat
les muntanyes i un cim era encara nevat.
Passaven els ramats i brunzien abelles,
de camperoles flors s’obrien les estrelles,
cantaven reguerols i, dalt del campanar,
voleiaven els sons per aquell dia clar...
I vaig venir a Vós, la mallorquina fada
que, amb paraula lleu, florida renovada
doneu al vostre camp amb un magnífic guany
de flors i fruits gentils per tot el llarg de l’any.
Vaig portar-vos, humil, la meva pobra ofrena,
homenatge amorós per la Gràcia que us mena
a donar a cada nom el seu dringar precís,
renovellat present del perdut Paradís.
I ara vinc a Vós en l’alt aniversari
desitjant-vos que el cant se’ns faci centenari
per dar-nos el perfum d’aquesta terra vostra
tan grat al nostre cor perquè és germana nostra.
Vós sou la veu d’argent del país mallorquí
i d’ell ens ofreneu el seu encant diví.


dijous, 18 de novembre de 2010

Marina Rossell canta Rosa Leveroni
















Elegies de l'amor incert (iii)

És la claror daurada de la posta
      d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen
      la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
      després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
      troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
      d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
     sense saber on van...

Geografia leveroniana (5): en un racó de Cadaqués (Homenatge escultòric d'Emília Xargay)




dimecres, 10 de novembre de 2010

Presentació de l'Obra poètica completa de Leveroni des d'un iphone (2)



Tres moment de la presentació de l'Obra poètica completa  de Rosa Leveroni
a la sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya. El curador de l'obra,
Abraham Mohino, amb Sam Abrams i signant
exemplars de l'obra una vegada acabat l'acte.
Fotografies de Jacob Mohino.
9 de novembre de
2010

Presentació de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya (1)



dimarts, 9 de novembre de 2010

Una veu d'elegia i sofriment

Eva Vàzquez

Amb la presentació avui (19.30 h), a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, publicada per CCG Edicions, el filòleg Abraham Mohino (Manresa, 1969) dóna per conclosa la seva dedicació a aquesta escriptora que va publicar poc en vida i que va acabar assumint, des del desterrament voluntari a Cadaqués, una marginalitat que ha perdurat ben bé fins aquest any del seu centenari. Mohino ho expressa amb certa fatiga: si l'obra poètica íntegra de Leveroni, incloent-hi nombrosos i importants inèdits, torna a estar a l'abast dels lectors, és a còpia de vèncer les reticències d'aquells que la continuen jutjant amb condescendència, com una autora menor que només desperta interès per la morbositat de la seva relació amb Ferran Soldevila. I és cert que hi va haver amors clandestins i que la seva poesia juga amb “estereotips manifestos, sobretot quan adopta les fórmules de la cançó popular”, però molt al contrari dels seus detractors, Mohino, que ha dedicat els últims quinze anys a estudiar l'obra de l'escriptora, des dels dietaris als contes, la correspondència i la poesia, considera Leveroni dotada d'“una veu peculiaríssima que no s'assembla a cap altra”, una veu “única” que assoleix, pel “calat dolençós i descarnat” de la seva poesia, “un grau de nuditat insòlit en l'escriptura poètica del segle XX”. Aquesta “violència introspectiva i confessional” s'alia amb una finesa de dicció, una naturalitat i aparent facilitat, que entronca amb la lírica popular i amb la sensibilitat oriental, fins a aconseguir un efecte de “sordina tremolosa”, com s'hi referia el seu mestre Carles Riba. Mohino hi detecta també traces de Leopardi, de Rilke, dels romàntics anglesos, d'Anna de Noailles, de Katherine Mansfield i de Joan Maragall, però per damunt de tot, d'Ausiàs March: com ell, Leveroni “té una concepció de l'amor substancialment torturada i sofrent”, abeura en “una filosofia del dolor” que porta aparellat “un sentiment irreparable de desolació existencial”. D'aquí que en la seva obra predomini l'elegia, el clos formal on “el dolor se sublima”.

La present recopilació dels llibres que va publicar en vida, Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i Poesia (1981), reedició dels dos primers amb uns quants poemes nous, s'acompanya ara de nombrosos poemes inèdits, junt amb les traduccions d'autors japonesos i contemporanis, com ara Eliot, Spender o Pasternak, tot plegat coronat amb una selecció de textos teòrics sobre la poesia que bastarien per desfer simplificacions sobre el relleu intel·lectual de l'autora, adverteix Mohino.

“He volgut que el lector acabés enduent-se, entre els diversos gaudis d'aquesta poesia, el d'un que no se li acostuma a reconèixer: el de la modernitat”, explica l'estudiós en la presentació al volum, que reprodueix, per reafirmar la seva valoració, a més d'un epíleg de Vinyet Panyella, els pròlegs que al seu dia van escriure Carles Riba, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany per als tres poemaris ja editats de Leveroni. Sense cap dubte, el més valent i elogiós és el d'Espriu per a Presència i record, el llibre que coincideix amb l'etapa de plenitud de l'escriptora, però poca cosa comparable amb la rendició absoluta que va expressar-li privadament per carta: “No hi ha ningú –li diu– que hagi cantat l'amor d'una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa.” Al seu costat, continua, empal·lideixen Clementina Arderiu i Maria Antònia Salvà, que “de vegades són cursis i tot sovint nyonyes, i tu no ho ets mai”. Però Espriu no la circumscriu ni, per tant, la limita a la literatura de gènere: “Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres”. La carta és del 3 d'agost de 1951, però han hagut de passar trenta anys perquè algú reedités la poesia d'“un dels millors de la nostra lírica de tots els temps”.

divendres, 5 de novembre de 2010

Una tanka de Leveroni en versió francesa, per Leveroni


Dedicance

Tout le miracle
dans la nuit se clôt
de ton sourire.
Et il sera à jamais
le chant, le vers, la rose.


dimecres, 3 de novembre de 2010

Rosa Leveroni: primers anys de vida























1910

Rosa Leveroni i Valls, filla de Manuel Leveroni Capitani i de Rosa de Lima Valls Torruella, neix l’1 d’abril a Barcelona, al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d’Aragó. El pare prové d’una família d’armadors de vaixells de Gènova i és representant d’indústries metal·lúrgiques. La mare té la titulació de mestra, tot i que no exerceix com a tal. S’havia casat a dinou anys, un abans que nasqués Rosa, la més gran de dues germanes. L’altra, Roser, va néixer el 1920.

1915-1930

Rosa fa les primeres lletres al col·legi Príncep d’Astúries. Dels set als dotze anys estudia a les Dames Negres i, fins als quinze, a l’Escola Graduada de la Concepció. En aquest darrer centre, que era laic i públic, hi troba Elisa Agustí, la mestra a qui deu la base de la seva formació. «Filla d’aquella, encara, feliç burgesia barcelonina» durant deu anys segueix cursos de música (teoria, solfeig, piano) i estudia idiomes (francès en particular i nocions d’anglès i d’italià que li permeten familiaritzar-s’hi). Són anys d’estiueig a Llavaneres, on Rosa fa amistat amb Joaquim Verdaguer, l’amor d’adolescència convocat en les «Elegies de Mas Isard», entre altres poemes. L’any 1926 descobreix Cadaqués, un espai privilegiat en la vida i en l’imaginari de la futura escriptora; a partir de 1930, la família Leveroni hi lloga un pis per passar-hi les vacances d’estiu. A l’edat de quinze anys, Rosa publica, signats amb inicials, els primers versos a la revista infantil En Patufet i, a disset, escriu un dietari novel·lat, Maria Rosa.

divendres, 29 d’octubre de 2010

dijous, 28 d’octubre de 2010

Dalí-Leveroni: cinc metres


Anna M. Dalí pintada pel Salvador Dalí
 l'any 1925 en l'espai de Portlligat on
compartirà veïnatge amb Rosa Leveroni

























Dalí

Dalí, Dalí.
Mitjons apedaçats
de blau i de carmí.
El teu cap és de suro
Ai sí!
Amb cabells de fideu fí.
Ai sí! Ai sí!

Demà serà un altre dia

(Poema inèdit d'adolescència que estrafà l'estil purista i amb què Leveroni clou fent broma una xerrada sobre surrealisme impartida en el marc de l'Associació de l'Escola de Bibliotecàries)

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Jocs d'amor, fragments d'autoficció

Eva Vázquez

Almenys des dels divuit anys, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) va acostumar-se a consignar, dia rere dia, l'experiència quotidiana, les lectures, les converses, els enamoraments, els projectes literaris. Aquesta obra dietarística, lluny de constituir una grafologia merament privada i accessòria en el conjunt de la seva creació poètica, n'és, al contrari, el germen, «l'humus nodridor», segons ha conclòs el filòleg Abraham Mohino examinant els papers personals de l'escriptora que ha exhumat de la Biblioteca de Catalunya. L'examen exhaustiu d'aquest material li ha permès descobrir «l'ambiciós programa literari» de l'autora i abundants textos inèdits, que ha publicat, junt amb la reedició revisada dels seus contes, a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Eumo).


Rosa Leveroni, a l'esquerra, en una representació teatral
a l'Escola de Bibliotecàries, el 1933
El primer contacte d'Abraham Mohino amb l'escriptura privada de Rosa Leveroni es remunta a finals dels anys noranta, quan va revisar, prologar i anotar, junt amb l'historiador figuerenc Enric Pujol, l'edició de les Confessions i quaderns íntims (1997) de l'escriptora barcelonina, vinculada des de la joventut a Cadaqués i, més tard, a Portlligat. I no era casual, la col·laboració dels dos compil·ladors, tenint en compte que Pujol, ara director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, és el principal especialista en l'obra de l'historiador Ferran Soldevila, mestre de Leveroni als anys trenta, durant el seu pas per la moderna i estimulant Escola de Bibliotecàries, exigent conseller literari, amant reservat i clandestí, i pilar fonamental i obsessiu en la vida i l'escriptura de l'autora de Presència i record. L'ascendent de l'historiador en la construcció de la prosa literària de Rosa Leveroni, i el mestratge que també va exercir en la jove alumna, i més tard eficient corresponsal a l'exili, el poeta Carles Riba, és tan poderós, que Abraham Mohino no dubta a afirmar que, amb la mort dels seus dos principals mentors, entre 1959 i 1971, la producció de Leveroni experimenta «un declivi dràstic tant en la intensitat com en la qualitat». Aquest defalliment, al qual va contribuir també la seva postergació pública a partir dels anys setanta, és, però, molt posterior a l'època que examina el filòleg a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser guiant-se amb els papers privats de l'escriptora, convertits en un veritable «viver literari i sentimental» de provatures, citacions, jocs de suplantació, autoficció i emmascarament que revelen un programa creatiu summament ambiciós que havia de culminar en el projecte mai conclòs de redacció d'una novel·la. «Animal llibresc, touché de la littérature, Leveroni atia i vigoritza les segregacions humorals amb el sèrum literari», declara Mohino, que fa especial èmfasi en els espisodis sentimentals que registra l'escriptora dia a dia, quasi amb morbositat, perquè «tota història d'amor és, en si mateixa, una suggestió impregnada de ficció». En les seves temptatives novel·lístiques, Leveroni, de fet, continuarà «ampliant, estilitzant i portant a les darreres conseqüències un projecte d'autoinvenció literària iniciat amb el dietarisme», on ja havia jugat a l'emmascarament dels pseudònims, les al·lusions implícites i els refinaments estilístics de l'amor real. Dins aquest projecte s'han d'interpretar, segons Mohino, els mateixos dietaris, els epistolaris heteronímics (sobretot les Cartes d'Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, projeccions d'ella mateixa i Soldevila) i els contes, «respostes múltiples a un impuls d'autoinvenció literària únic i coherent, concèntric i absorbent». Però és també la incompletesa d'aquest programa, del qual les Confessions i quaderns íntims serien la peça angular, que ha quedat una «imatge vaga i imprecisa del valor, la intenció i l'ambició reals d'aquesta prosa». Mohino analitza en el seu assaig les lectures de l'escriptora, fonamentalment novel·lesques tot i ser coneguda quasi en exclusiva com a poeta; les seves amistats, en particular les companyes de l'Escola de Bibliotecàries, però també Jordi Rubió, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu o Gabriel Ferrater; les seves apassionades i obsessives relacions amoroses, amb Soldevila al capdavant, però també amb Riba i Rubió; el seu actiu compromís cívic i cultural durant la postguerra, col·laborant des del primer moment a la revista Ariel, però sobretot erigint-se en la confident del Riba de l'exili i en la seva més tenaç valedora a Catalunya, fins a convertir-se en la fidel dipositària de Les elegies de Biervielle; els paisatges que freqüenta, des de Barcelona a Llavaneres i Cadaqués; els seus dubtes, en fi, el seu entusiasme, el tedi dels últims anys, el silenci i l'oblit pòstums.
Font

divendres, 22 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (2)

Fragment d'una carta d'amor perduda

Tots aquest dies a la Biblioteca de Catalunya no han estat un sacrificat acte de transcripció de manuscrits, sinó un entretingut, un suggerent acte de passió. Recordo que vaig arribar a la literatura per una similar curiositat com Miss Lyell: la lectura de l'ànima, l'intent de penetrar en la psicologia d'amor. Va ser una cosa més sensual i tot. I, en efecte, vaig aprendre a afinar les cordes del meu llaut amb les lectures successives, amb els pòsits que varen anar abandonant en mi. Em diràs, és clar, que cal una experiència de vida, i no t'ho negaré pas; de fet, la buscava assedegat, intranquil, tens. Era el que em cegava i era el que em proporcionava una rara lucidesa, aquesta recerca de vida, de cos, de vegetació, de mars. Cordes ben tenses, però calia la fusta, l'eben, ben tallat, ben polit, ben treballat per la vida. Va ser-me difícil amollar les meves cordes a una fusta, a la vida. Però entenc que les meves experiències eren plenes d'intensitat, de concentració dolorosa, i que em nodrien més que no pas la suma de dies que és la vida d'un adult, suma de dies que es fa en funció d'unes hores d'erosió per a una nòmina: l'esperit en pateix. No hi ha subtilitat, no hi ha...
Transcrivint els epistolaris d'Alfred a Miss Lyell, tot això m'ha revingut, de sobte, sense dolor, en l'ambient elegant i alhora sobri de la Biblioteca de Catalunya a recer del desembre, congelat com mai. Llegia destins en aquelles línies, i m'apassionava, i m'imaginava la porció de novel·la que pogués contenir la nostra història.























FRAGMENTS DE LLETRES D’ELIZABETH LYELL A ALFRED STEVENSON

(Maig 1809-setembre 1813)

Si et deia que em trobaries com aquell estiu a Green Cottage, Alfred, et mentiria. El teu record, si bé és veritat que m’acompanya sovint i que t’enyoro tendrament, no és l’obsessió d’aleshores. El meu amor ara és fet de comprensió i de tendresa. Aquella fúria apassionada, aquell desig de tu, aquella funció del món en relació teva, em semblen definitivament superats. I queda el desig d’ésser lúcida, d’aprendre fins allà on he arribat i allà on ja no puc arribar. Comprens? Potser reprendre a poc a poc tot allò que t’he donat sense que tu —ni jo— ho sabéssim. Però no, tampoc és ben bé això. No és reprendre, perquè això significaria lluita, i potser seria més aviat un abandó, perquè allò que em passa és que estic cansada de lluitar.

L’encontre d’Enric serví perquè la nostra separació no fos per a mi la catàstrofe irreparable que hauria estatabans. El seu record —i la seva separació— atenuà el xoc que fou la teva pèrdua. Si és que ressents encara aquell afecte que em tenies, no ha de doldre’t. Has d’agrair-li encara que m’hagi ajudat a suportar el meu desesper i que m’hagi lliurat de córrer als teus braços, malgrat tot...

Cap paisatge no em lliga a tu i els interiors, tots, s’han esvaït. Qui sap si això contribueix poderosament a conservar aquesta pau guanyada a força de dolor i absència.

Voldria ésser l’única a rebre noves teves. Encara un rastre de gelosia —que em fa mal, ho confesso— quan sé que Mirtil·la t’escriu i que tu li contestes. Absurd, ja ho sé, però no puc fer-hi més.

Recordes els nostres moments d’amor després de la meva tornada a Londres? Vas trobar en mi una fuga i una expertesa que varen deixar-te un xic parat... Ara podràs saber a què es devien. Venia de Dunkeld portant una confusió de sentiments terrible. La tendresa d’Enric i la meva tendresa per ell necessitaven trobar en tu una tendresa més gran. Sols em donares el teu desig, enfondit per l’absència, però el teu amor, una vegada més, va fer fallida. Això em ferí. Volies sensualitat, doncs bé, vaig donar-te’n com mai, i amb la ràbia que això em produïa trobava un gust turmentat en el meu volgut enviliment.

Hi ha moments en què em dic que no em trobes a faltar, potser per no haver-me de sentir lligada a tu.

Per què, quan vaig saber que marxaves a Amèrica, aquell desesper i aquella tristesa? L’absència no era igual? Però no, la distància l’enfondia encara i em feia veure com encara t’estimava.

Dir-te que t’estimo, ara, sense explicar-te els matisos, em fa l’efecte que faig trampa.

Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara hi cerco novament, a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!...

Cosa estranya! El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament.

Manca de paisatge?... Aquell jardí cap al tard, darrere el balcó, les palmeres, els geranis, la vainilla... I l’espera de tu, amb el meu amor impacient i el meu desig... Recordes?... Sabent-li tot l’encant, sabent-lo font de recances, n’he fugit del tot, fins del record...

 
 
A propòsit miss Lyell
 
Un producte derivatiu i complementari dels diaris amorosos és la part de l’epistolari de Rosa Leveroni que denominaré, d’ara endavant, heteronímic, a efectes, bàsicament, de distingir-lo de la seva abundosa correspondència real i de significar el grau de distorsió voluntàriament accentuat dels textos, alhora que amb aquest terme queda descrit el procés de desdoblament que hi practica. L’opció terminològica, però, reclama alguns aclariments, ja que, altrament, podria semblar que ens movem en l’àmbit de la ficció estricta. I no és ben bé així: s’ha de considerar, d’entrada, que una part de les cartes heteronímiques va ser tramesa i va acomplir així la funció comunicativa pròpia de la correspondència. Fins i tot, quan trobem compilacions de fragments epistolars aïllats, aquests remeten al corpus in absentia, o perdut, de cartes que realment va enviar: una de les raons principals per què he portat a col·lació les respostes dels seus corresponsals (en l’edició de les lletres de Lyell que presento) ha estat la de verificar aquest extrem, a partir de les al·lusions, rèpliques i contrarèpliques que tant en els textos d’ella com en les missives d’ells se succeeixen amb tota coherència, i que només poden ser compreses plenament en el si d’un intercanvi epistolar actiu i tangible. També em serveixo del concepte d’heteronímia per fer èmfasi en els elements anòmals o literaris, que, tot i limitar-se al camuflatge d’antropònims, topònims i dates, són suficients per situar-los en el llindar de les ficcions autobiogràfiques. En el llindar, o en un terreny pròxim (que no pertanyent) al dels dietaris amorosos, si considerem que, salvats els elements de distorsió, la resta és la pura fixació dels estats de l’ànima, amb les inevitables afectacions retòriques (voldria insistir-hi: l’amor, desemmascarat, no és més que un pretext literari, una mera ficció, una construcció simbòlica). Hi detectem, en efecte, els motius acostumats a les Confessions (viure en funció de l’amat, temor i dolor per la inconstància d’aquest, gelosia de tot i de tothom; en fi, tot l’aparat de grandiloqüència i monstruositat que acompanya l’encegament passional), així com l’estructura tropològica i la monòdia discursiva que són característiques als gèneres de l’amor. La mesura de la semblança amb les Confessions (sumeu-hi l’inici in medias res, la inserció de peces líriques, l’espontaneïtat de l’escriptura i, sobretot, la fragmentació del discurs) ens posa sobre la sospita de si les cartes heteronímiques no són en realitat sinó solució de continuïtat dels dietaris amorosos. Referma aquesta consideració la circumstància que les cartes i els fragments d’Elizabeth Lyell (l’heterònim, pròpiament, de Rosa Leveroni) cobreixen bona part del buit temporal que talla en dues parts les «Confessions íntimes», i que, ho recordo, es produí entre l’estiu de 1936 i la tardor de 1943. Guiat per aquesta idea d’unitat d’assumpte i de manera, com per la contigüitat del temps de l’escriptura, he organitzat l’edició íntegra dels grups epistolars ficticis de Rosa Leveroni tal com segueix:


A. Lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (estiu de 1938).
B. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg (acaballes de 1938-15 de novembre de 1941).
C. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (3 de març de 1940-setembre 1943).

Passatges extrets d'Abraham Mohino i Balet, La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Vic: Eumo Editorial, 2004)

Sala de manuscrits

dimecres, 20 d’octubre de 2010

A propòsit del «Poema inacabat» de Gabriel Ferrater

Poema inacabat (fragment)

Tu amb qui parlàvem d'Ausiàs
i recordàvem "la canal
de Flandes", Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta de sol de l'altre dia
no convé que caigui en l'oblit
ans que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens astoràvem
d'aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre de dalt
del camí vell del Port Lligat.
Recordes com el sol rodava,
baldufa negra, i s'esperava
de caure darrere el Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el poca-solta
que per tornar té la seva hora―
No segueixo, ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix impressionable)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però te n'enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.
(Gabriel Ferrater)


El ponent excessiu

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
(Gabriel Ferrater)



Homenatge a Gabriel Ferrater

Recordo, Gabriel,
aquella tarda dolça
tornant de Portlligat,
vers la fi de setembre,
tu, amb la Roser i jo,
quan vares comminar-me
a recordar-la en vers.
Tu sí que vas donar-nos,
com fita del camí,
el teu inoblidable
«Poema inacabat».
El meu vers no venia...
Després vingué la Mort,
Gabriel, tan trista,
que ens deixà desolats.
Ara revé la posta
i m’ha portat un vers,
tanmateix massa pobre...
És viu, però, el record,
i l’oblit, impossible,
Gabriel...
(Rosa Leveroni)

Una alumna de l'Escola de Bibliotecàries

Alumnes de tercer curs amb Jordi Rubió i Balaguer. Asseguts a la primera fila,
d’esquerra a dreta: Ramona Masvidal (primera), Rosa Leveroni (tercera),
Jordi Rubió, Mercè Martí (sisena) i Maria Serrallach (setena). A la segona
fila, d’esquerra a dreta: Antònia Parés (primera), Josefina Morató (segona),
Aurora Díaz Plaja (tercera) i Maria Condeminas (desena) (1933)


1930-1933

Rosa Leveroni inicia estudis a l’Escola de Bibliotecàries republicana dirigida per Jordi Rubió. És alumna de la XVI promoció, integrada, a més, per Mercè Badosa, Joana Casals, Maria Condeminas, Aurora Díaz-Plaja, Julita Farnés, Dolors Ferrer Florit, Rosa Ferrer Hill, Montserrat Gresner, Roser Lleó, Mercè Martí, Mercè Masvidal, Maria Miralda, Josefina Morató, Antònia Parés de Ruiz, Montserrat Roig, Maria Serrallach, M. dels Àngels Vinyes i Josefina Viltró. Des d’un punt de vista intel·lectual, el pas per l’Escola es converteix en el període decisiu de la seva vida, ja que rep una formació de primer ordre, com ho indica la nòmina extraordinària dels professors que la instrueixen: Pere Bohigas, Feliu Elias, Jaume Massó i Torrents, Manuel de Montoliu, Marçal Olivar, Joan Petit, Jordi Rubió, Ferran Soldevila i Eduard Toda. El moment també fou rellevant des del punt de vista sentimental: en aquest context sorgeixen les relacions d’amistat que conservarà tota la vida (cal destacar la de Concepció Guarro i de Mercè Martí, o, d’altre ordre, la de Carles Riba i de Pere Bohigas); com també les amoroses, la principal de les quals, sens dubte, és la que la lliga amb l’historiador Ferran Soldevila. «Durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida. El més capital, potser, el de la Poesia, deixebla d’aquella classe inoblidable de literatura general que impartia diàriament Carles Riba. També d’aleshores són les meves lectures de tots els nostres poetes. I tot això amb el tracte diari de les nostres personalitats més importants. Allò va ser l’obertura a un món nou. Si sóc alguna cosa ho dec a aquestes persones». Intervé activament en el butlletí de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries i en diverses conferències i representacions teatrals organitzades per l’esmentada associació d’alumnes. Durant els mesos de març i d’abril de 1933, passa les pràctiques de bibliotecària a Figueres i, a la tardor, fa una estada a Madrid, per ampliar i completar, a la Biblioteca Nacional i a la Biblioteca del Ateneo, una memòria fi de carrera intitulada Assaig sobre la introducció del llibre per a infants a Espanya i inici d’una bibliografia sobre literatura infantil espanyola. L’estudi, dirigit per Rubió i ja preparat per a impremta, resta inèdit, en ser suspesa, el 1939, l’edició dels Quaderns de Treball que publicava l’Escola de Bibliotecàries i on se n’havia previst la publicació.


5è aniversari de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries. Dinar a Miramar (1936).
Primera fila, d’esquerra a dreta: Ramon d’Alòs-Moner, Emma Gifré, Maria
Serrallach, Maria Cugueró, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Massó i Torrents,
Rosa Leveroni, Joana Casals i Ferran Soldevila. A la segona fila, Carles Riba
és el primer des de la dreta, Marçal Olivar, el quart, i al seu darrere, Joan Petit







dimarts, 19 d’octubre de 2010

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser

Abraham Mohino i Balet: La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser.Vic: Eumo Editorial, 2004.

La figura literària de Rosa Leveroni ha estat amagada rere el vel de la seva poesia o, més frívolament, disminuïda per les seves apassionades relacions sentimentals. Mohino ha rebuscat en els arxius de l’escriptora la seva producció en prosa, veritable viver dels seus versos, que revela un ambiciós programa literari que havia dissenyat i que no va poder dur a terme.

Un volum de lectura plaent, a la vegada que un brillant exercici teòric sobre el memorialisme i la literatura egòtica.



*[Dins d’aquesta obra assagística s’inclou una edició comentada dels contes de Rosa Leveroni, un quadern de dietari («Intermezzo») i els epistolaris heteronímics intitulats «Cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson», «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg» i «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson».]

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (1)


















Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d’aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.


dilluns, 18 d’octubre de 2010

Rosa Leveroni i Carles Riba en diàleg










«Finalment, m’has deixat les tannkas d’aquest any. Com en tots els teus versos t’hi cerco a tu, i en aquests, per què no dir-ho?, també hi cerco un possible rastre meu... Però si és que d’alguna manera hi sóc, serves gelosament el teu secret. [...] Però deixa’m sentir-m’hi en aquestes». (Tot seguit transcriví les «tannkas del retorn» lxv, lxix, lxxiii, lxxvii i lxxviii. I agregà:) «He dit sentir-m’hi, fixa-t’hi; no he dit trobar-m’hi (...) «“Sí, d’una manera o altra —vas dir—, el que hi ha, aquest nou element, és en els meus versos. I és el meu secret”».
[Rosa Leveroni: Confessions i quaderns íntims, a cura d’Abraham Mohino i d’Enric Pujol, València: Edicions 3i4, 1997, pàg.223-225]



Penso en vosaltres
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d’efímeres banderes
en l’aspror irremeiable.
(Carles Riba)


ENDREÇA

Sigueu propicis,
ametllers de Ciurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d’esperança.

(Rosa Leveroni)
 
 
1953
 
El 2 de febrer d’aquest any, en el decurs d’un dels seus viatges a la Gran Bretanya, Leveroni protagonitza una lectura de sis minuts a la BBC (dins un programa d’emissions en català, basc i gallec) intitulada «Edith Sitwell and her work» i, seguint l’estela d’aquesta autora, tradueix «Eurídice» per a la miscel·lània Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys: poesia, assaigs, taduccions clàssiques (Barcelona: Josep Janés Editor, 1953-1954). Literàriament, i al compàs de la història personal, els vincles entre Carles Riba i Rosa Leveroni s’afermen: en aquest sentit, no es pot passar per alt la importància de la Terra erma d’Eliot que ella tradueix i que ell corregeix, ni tampoc la fase compromesa i delicada per què passen –botó de mostra és el fet que ella es responsabilitza d’organitzar la compra col·lectiva d’una caseta a Cadaqués amb què un grup d’intel·lectuals del país vol obsequiar el poeta en el seu 60è aniversari. L’ofrena es fa, per cert, el dia de Santa Rosa.

Al terrat de la casa de Cadaqués
 que van regalar a Riba
 en el seu seixantè aniversari.
 Setembre de 1953.
Fotògraf: Català-Roca.