dilluns, 22 de novembre de 2010

Geografia leveroniana (5): Valldemossa (1)


Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

















Un episodi valldemossí (fragment)

Després d'un camí irregular ombrejat d'alzines, interromput sovint per tanques que salvàvem fàcilment, ens trobàvem a mitja muntanya, arrecerats del vent, visibles només als nostres peus uns masos dispersos i l'ampla construcció de la Cartoixa. L'ombra platejada i tènue de les oliveres, amorosia un sol precoç de març. Asseguts l'un vora l'altre, Joan encetà la lectura d'una cançó del Petrarca que jo seguia en el mateix text. Sense adonar-se'n prenia en les seves explicacions aclaratòries, un lleu to professoral que em retornava als temps feliços d'Escola. I allò que en aquells moments admirava en ell i que més li envejava ―símptoma com era de pura jovenesa― era aquella seva serietat per a les coses, aquella manca d'ironia... Tenia ja el pressentiment de sentir-lo verge encara de sentiments i de reaccions que per mi ja eren sabuts i orfes d'encís... Parlàrem després de la seva estada a París, dels petits incidents d'aleshores, i així, plàcidament, passàrem el matí perfumat de sol, de vent i de dolces paraules italianes.

Reposàrem, després de dinar, abocats a la finestra de la cambra d'en Joan, perfumada de sol i dels darrers ametllers profusament florits. Es sentia un brunzir d'abelles i el poble ensopit per la tarda dominical feia una plàcida migdiada. Tot convidava a l'amable peresa, però l'incentiu de conèixer el país, d'altra banda els agullonava. Marxaren carretera enllà, disposats a assolir la casa senyorial embolcallada amb el prestigi d'una llegenda romàntica que havia trascendit ja al continent.

Però sense ella, el paisatge per si sol ja valia la caminada. Després de deixar a banda i banda unes comes amples, enlairades i suaus vigilades per penyats encimbellats, guaites dels conreus, dels olivars i de les alqueries, la carretera s'obria de sobte davant d'un blau brillant i puríssim que arribava a l'horitzó i que els pins foscos i les alzines feien ressaltar més encara. Era com si la immensitat donés una fiblada de sublim, però allò que deixava atuït, incapaç tot d'una d'assimilar-ho, com un cop imprevist i directe, sense rèplica possible, era l'espectacle del mar sota els penyals rosats i maragda, aquell verd profund deixant l'infatigable bes convertit en blondes permanents i canviants alhora, entorn de les roques. I sobretot aquell silenci tan pur, tan pur, que feia entenedores les veus del bosc i del mar, vent suau, tremolor de les fulles, degotís de l'aigua baixant dels cims, pas furtiu dels porcells lliures i tímids com selvatgines dins l'arbreda, rumor de balada sempre recomençant a l'entorn dels penyals, allà al fons... Fins els núvols, amb el seu pas lleu, posaven la nota més cristal·lina en aquell concert perfecte i trasbalsador...




Fotografia d'Abraham Mohino i Balet
 

dissabte, 20 de novembre de 2010

Rosa Leveroni: Homenatge a Mallorca (1)


Foto: Abraham Mohino Balet



















Per a M. Antònia Salvà en el seu 75è aniversari

Reien els ametllers damunt la plana clara
i el sol d’un febrer dolç feia la joia avara;
resplendien al lluny amb un bell to morat
les muntanyes i un cim era encara nevat.
Passaven els ramats i brunzien abelles,
de camperoles flors s’obrien les estrelles,
cantaven reguerols i, dalt del campanar,
voleiaven els sons per aquell dia clar...
I vaig venir a Vós, la mallorquina fada
que, amb paraula lleu, florida renovada
doneu al vostre camp amb un magnífic guany
de flors i fruits gentils per tot el llarg de l’any.
Vaig portar-vos, humil, la meva pobra ofrena,
homenatge amorós per la Gràcia que us mena
a donar a cada nom el seu dringar precís,
renovellat present del perdut Paradís.
I ara vinc a Vós en l’alt aniversari
desitjant-vos que el cant se’ns faci centenari
per dar-nos el perfum d’aquesta terra vostra
tan grat al nostre cor perquè és germana nostra.
Vós sou la veu d’argent del país mallorquí
i d’ell ens ofreneu el seu encant diví.


dijous, 18 de novembre de 2010

Marina Rossell canta Rosa Leveroni
















Elegies de l'amor incert (iii)

És la claror daurada de la posta
      d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen
      la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
      després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
      troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
      d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
     sense saber on van...

Geografia leveroniana (5): en un racó de Cadaqués (Homenatge escultòric d'Emília Xargay)




dimecres, 10 de novembre de 2010

Presentació de l'Obra poètica completa de Leveroni des d'un iphone (2)



Tres moment de la presentació de l'Obra poètica completa  de Rosa Leveroni
a la sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya. El curador de l'obra,
Abraham Mohino, amb Sam Abrams i signant
exemplars de l'obra una vegada acabat l'acte.
Fotografies de Jacob Mohino.
9 de novembre de
2010

Presentació de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya (1)



dimarts, 9 de novembre de 2010

Una veu d'elegia i sofriment

Eva Vàzquez

Amb la presentació avui (19.30 h), a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, publicada per CCG Edicions, el filòleg Abraham Mohino (Manresa, 1969) dóna per conclosa la seva dedicació a aquesta escriptora que va publicar poc en vida i que va acabar assumint, des del desterrament voluntari a Cadaqués, una marginalitat que ha perdurat ben bé fins aquest any del seu centenari. Mohino ho expressa amb certa fatiga: si l'obra poètica íntegra de Leveroni, incloent-hi nombrosos i importants inèdits, torna a estar a l'abast dels lectors, és a còpia de vèncer les reticències d'aquells que la continuen jutjant amb condescendència, com una autora menor que només desperta interès per la morbositat de la seva relació amb Ferran Soldevila. I és cert que hi va haver amors clandestins i que la seva poesia juga amb “estereotips manifestos, sobretot quan adopta les fórmules de la cançó popular”, però molt al contrari dels seus detractors, Mohino, que ha dedicat els últims quinze anys a estudiar l'obra de l'escriptora, des dels dietaris als contes, la correspondència i la poesia, considera Leveroni dotada d'“una veu peculiaríssima que no s'assembla a cap altra”, una veu “única” que assoleix, pel “calat dolençós i descarnat” de la seva poesia, “un grau de nuditat insòlit en l'escriptura poètica del segle XX”. Aquesta “violència introspectiva i confessional” s'alia amb una finesa de dicció, una naturalitat i aparent facilitat, que entronca amb la lírica popular i amb la sensibilitat oriental, fins a aconseguir un efecte de “sordina tremolosa”, com s'hi referia el seu mestre Carles Riba. Mohino hi detecta també traces de Leopardi, de Rilke, dels romàntics anglesos, d'Anna de Noailles, de Katherine Mansfield i de Joan Maragall, però per damunt de tot, d'Ausiàs March: com ell, Leveroni “té una concepció de l'amor substancialment torturada i sofrent”, abeura en “una filosofia del dolor” que porta aparellat “un sentiment irreparable de desolació existencial”. D'aquí que en la seva obra predomini l'elegia, el clos formal on “el dolor se sublima”.

La present recopilació dels llibres que va publicar en vida, Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i Poesia (1981), reedició dels dos primers amb uns quants poemes nous, s'acompanya ara de nombrosos poemes inèdits, junt amb les traduccions d'autors japonesos i contemporanis, com ara Eliot, Spender o Pasternak, tot plegat coronat amb una selecció de textos teòrics sobre la poesia que bastarien per desfer simplificacions sobre el relleu intel·lectual de l'autora, adverteix Mohino.

“He volgut que el lector acabés enduent-se, entre els diversos gaudis d'aquesta poesia, el d'un que no se li acostuma a reconèixer: el de la modernitat”, explica l'estudiós en la presentació al volum, que reprodueix, per reafirmar la seva valoració, a més d'un epíleg de Vinyet Panyella, els pròlegs que al seu dia van escriure Carles Riba, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany per als tres poemaris ja editats de Leveroni. Sense cap dubte, el més valent i elogiós és el d'Espriu per a Presència i record, el llibre que coincideix amb l'etapa de plenitud de l'escriptora, però poca cosa comparable amb la rendició absoluta que va expressar-li privadament per carta: “No hi ha ningú –li diu– que hagi cantat l'amor d'una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa.” Al seu costat, continua, empal·lideixen Clementina Arderiu i Maria Antònia Salvà, que “de vegades són cursis i tot sovint nyonyes, i tu no ho ets mai”. Però Espriu no la circumscriu ni, per tant, la limita a la literatura de gènere: “Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres”. La carta és del 3 d'agost de 1951, però han hagut de passar trenta anys perquè algú reedités la poesia d'“un dels millors de la nostra lírica de tots els temps”.

divendres, 5 de novembre de 2010

Una tanka de Leveroni en versió francesa, per Leveroni


Dedicance

Tout le miracle
dans la nuit se clôt
de ton sourire.
Et il sera à jamais
le chant, le vers, la rose.


dimecres, 3 de novembre de 2010

Rosa Leveroni: primers anys de vida























1910

Rosa Leveroni i Valls, filla de Manuel Leveroni Capitani i de Rosa de Lima Valls Torruella, neix l’1 d’abril a Barcelona, al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d’Aragó. El pare prové d’una família d’armadors de vaixells de Gènova i és representant d’indústries metal·lúrgiques. La mare té la titulació de mestra, tot i que no exerceix com a tal. S’havia casat a dinou anys, un abans que nasqués Rosa, la més gran de dues germanes. L’altra, Roser, va néixer el 1920.

1915-1930

Rosa fa les primeres lletres al col·legi Príncep d’Astúries. Dels set als dotze anys estudia a les Dames Negres i, fins als quinze, a l’Escola Graduada de la Concepció. En aquest darrer centre, que era laic i públic, hi troba Elisa Agustí, la mestra a qui deu la base de la seva formació. «Filla d’aquella, encara, feliç burgesia barcelonina» durant deu anys segueix cursos de música (teoria, solfeig, piano) i estudia idiomes (francès en particular i nocions d’anglès i d’italià que li permeten familiaritzar-s’hi). Són anys d’estiueig a Llavaneres, on Rosa fa amistat amb Joaquim Verdaguer, l’amor d’adolescència convocat en les «Elegies de Mas Isard», entre altres poemes. L’any 1926 descobreix Cadaqués, un espai privilegiat en la vida i en l’imaginari de la futura escriptora; a partir de 1930, la família Leveroni hi lloga un pis per passar-hi les vacances d’estiu. A l’edat de quinze anys, Rosa publica, signats amb inicials, els primers versos a la revista infantil En Patufet i, a disset, escriu un dietari novel·lat, Maria Rosa.