divendres, 25 de juny del 2010

Estimat botxí meu

Lluís Bonada


Amb l’encapçalament Estimat botxí meu, l’ex-estudiant diu a qui va ser el seu professor, un dia del mes d’agost del 1938: “Haig d’escriure’t perquè sóc terriblement desgraciada. Tinc por, tinc una por enorme, tinc por d’haver perdut la teva miqueta d’amor.” El professor només li podia donar una miqueta d’amor perquè era casat i no pensava que l’amant devota pogués substituir la mare del seu fill. L’estimat professor i botxí era l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971). I l’amant devota era la poetessa Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985).

Fa vuit anys que es relacionen i que s’escriuen quan li confessa el seu patiment. La relació comença la tardor del 1930. El curs 1930-31 Rosa Leveroni es fa estudiant de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona on Ferran Soldevila imparteix l’assignatura d’Història de Catalunya. Ella té llavors 20 anys i ell, 36. Ella serà l’admiradora i ell, l’idolatrat. L’estudiant s’enamora del mestre amb una volubilitat gairebé d’adolescent, seduïda per l’encant intel·lectual de l’historiador, persona d’una gran cultura humanística. Malgrat el distanciament generacional i les reserves que de bon inici manifesta Soldevila envers l’enamorament de l’alumna, perquè en aquests moments ja és un home casat, progressivament hi cedeix, afalagat per la seva petita pretensió donjoanesca.

La llarga relació epistolar entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni –publicada per Viena Edicions a la nova col·lecció “La memòria dels dies”, a cura d’Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont, amb el títol Cartes d’amor i d’exili– completa la història d’aquest amor clandestí, ja descoberta gràcies a l’edició dels diaris personals de l’un i de l’altra.

La primera carta recollida, datada el 4 de novembre del 1933, és de Ferran Soldevila i se situa als preàmbuls de la història sentimental. La darrera és del juliol del 1969, escrita, també, per Soldevila. El conjunt ara presentat és format per 203 cartes, 150 de les quals són testimonis de l’historiador i procedeixen de la Biblioteca de Catalunya. Les altres 48 són de la poetessa i les conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya.

La relació conformada per la correspondència publicada és intensa i voluble. Hi queden registrats els més diversos estats de la passió amorosa: des dels excessos de l’amor adolescent de la deixebla enamorada, dels turmentosos trànsits de l’amor de lluny i de les pors inicials de Leveroni fins a la placidesa de l’amor consumat i acceptat en les seves limitacions per la dona madura; des de les distàncies prudents i rígides que imposa l’historiador al verb retut de l’amant i a l’abnegació generosa i cordial que ell mateix mostra en els moments difícils de l’expatriació o de la vellesa.

La carta més apassionada i dolorosa de la poetessa és la que anomena botxí el seu corresponsal. L’escriu el 12 d’agost del 1938, en plena guerra civil, però des d’una ciutat en pau, Montlluís. La guerra, a més de les vacances i l’exili de Soldevila durant els primers anys de la postguerra, provoquen les separacions que les cartes miren de compensar. “No saps, no”, escriu Rosa Leveroni aquell 12 d’agost del 1938, “no sabràs mai com m’has fet patir sempre i com t’estimo, malgrat tot. No saps com estic plorant –i no és literatura– ara, pensant i imaginant tot el que no em dius i tot el que podries haver-me dit. Les teves lletres em semblen terriblement fredes, per no dir malignes”. La carta és extensa. Cal que l’amant conegui com l’angoixa el patiment que li ha causat. Li confessa tots el seus temors. Tem que el seu amor per ella, aquella “afecció pretèrita”, sigui només un episodi. Si fos així, “em mataria”. Obre el seu cor de bat a bat a l’“amor meu, la meva delícia, el meu infern”. Li demana que tingui compassió. Li pregunta si li podrà dir, obertament, una paraula de consol, si la por de comprometre’s “podrà més en tu que el meu desesper”. Diu que li volia contar tot un munt de coses, però que no pot. “Avui només puc dir-te el meu trasbals i la meva pena. El meu amor i la meva ràbia, el meu desesper i la meva desesperança. Només puc dir-te que malgrat tot –i tu ja ho saps prou, mala persona!– t’estimo.” Acaba de fer uns versos –que mai no es publicaran– tement que estava malalt. Li envia el poema. Acaba així:

Com sóc lluny de tu, amor meu,
que lluny estic de la pàtria!
La calma d’aquesta nit
el neguit l’ha malmenada
de tenir-te lluny de mi./
Sola, dins la meva cambra!

Primera carta d’amor

La poetessa li havia enviat la seva primera carta d’amor només un any abans, el 10 de setembre del 1937, quan ja fa mesos que han esdevingut amants i han regularitzat les seves relacions íntimes. Es dirigeix a ell com el seu “porcell”, un porcell que “t’estima desesperadament amb totes les potències de l’ànima i del seu cos”. Li hauria volgut dir “tots els mots tendres que no he sabut ni sabré dir-te mai”, però “tinc por que t’esgarrifaries: si la carta arribés a caure en mans alienes...!” El to desinhibit d’aquesta primera carta d’amor s’explica pel fet que, del mes de maig ençà, la dona de Soldevila, Yvonne, i el fill, Gerard, se n’havien anat a França per estalviar-se les penalitats de la guerra i, per tant, no hi havia el perill d’intercepció del missatge. La passió de la poetessa és molt intensa, durant la guerra. Especialment, l’estiu del 37, que el passa a Cadaqués, Montlluís i Prada de Conflent, a casa dels seus cosins Hébrard. Per carta, la passió que sent per Ferran Soldevila la fa extensible momentàniament al seu cosí Albert Hébrard. Amb el seu cosí, i també amb Ferran Soldevila, crea una segona correspondència amorosa, a través d’heterònims. Ella és Elizabeth Lyell. Ferran Soldevila, Alfred Stevenson i Albert Hébrard, Enric d’Homburg. Això li permet d’expressar de forma més oberta i intensa els seus sentiments.

Ara bé, quan un any més tard d’aquella primera carta d’amor, el dolor causat per la fredor de les cartes de Ferran Soldevila la porta a obrir el seu cor ferit, signa amb el seu nom, des de Montlluís, l’apassionada i intensa carta del 12 d’agost del 1938. Alliberada de la carcassa de la prudència i de la formalitat, constaten Abraham Mohino i Enric Pujol, la carta del 12 d’agost del 1938 assoleix l’aire líric i directe de les lletres heteronímiques i se’ns ofereix, fet i fet, com una confessió. Ferran Soldevila contesta la carta del 12 d’agost, al mateix temps de la “sisena lletra d’Elizabeth Lyell”, que sembla interessar-li més, i evita de fer cap referència al patiment de la seva amant. El to del professor continua essent fred. És el to del mestre que s’adreça a l’alumna. Més que comentar el contingut, jutja el text de la carta personal. Dins el seu to i el seu gènere, li diu, no és inferior a les de Miss Lyell: hi veu només l’exercici literari. També li jutja el poema. Li agraden sobretot els versos que no parlen d’ell. Els dos primers, “Els prats somien la neu/ sota la llum argentada...”, li diu, han d’afegir-se “als millors del seu repertori” i en la resta “hi ha també coses belles, però barrejades amb d’altres adotzenades”. L’expressió poètica de la seva passió per ell té coses adotzenades!

Mestratge poètic

Ferran Soldevila, mostren les cartes, és el primer destinatari de bona part de la poesia de Leveroni i el seu principal estimulador. I no es limita a llegir-los, sinó que es converteix en el seu crític més atent i decisiu. El text d’una carta –del 27 de juliol del 1937– revela que Ferran Soldevila és la persona que suggereix a Rosa Leveroni l’arquitectura del seu primer llibre, Epigrames i cançons (1938), l’ordenació dels versos. En aquesta carta, Ferran Soldevila li comenta que veu el recull com un llarg poema d’amor, ben travat i unitari. Aquesta concepció, la del llibret com a poema unitari, diuen Abraham Mohino i Enric Pujol, n’implica una lectura nova encara pendent, lectura que els estudiosos de la seva obra no han apreciat del tot, possiblement induïts per un títol massa genèric i vague que també desagradava a Soldevila, com diu al seu dietari.

Mai com ara no es farà evident, consideren els dos curadors del volum, la incidència grandíssima del mestratge i de l’ascendència de Ferran Soldevila sobre la poesia leveroniana, tant en el sentit de ser-ne el “detonant emotiu” i el disparador de l’escriptura, com en la condició de lector primer i primer crític. “Probablement –escriuen–, tot i que és remarcable, ni la influència de Carles Riba, que ha estat portada sovint a col·lació a l’hora de valorar l’obra de Leveroni, té aquesta profunditat d’intervenció, que és d’un calat parell al que Josep Carner va exercir damunt el vers de Mercè Rodoreda.” De manera similar, indiquen els dos curadors, emergeixen els interessos i les ocupacions de Ferran Soldevila com a literat i com a investigador. Aquesta darrera faceta, la de l’intel·lectual i la de l’historiador, ha estat la més estudiada i és la més coneguda. L’altra, la de literat, la de filòleg, la d’humanista, ha restat a l’ombra, malgrat la publicació dels seus dietaris. En aquest sentit, consideren, Ferran Soldevila encara és un escriptor a reivindicar i un crític literari considerable.

Una novel·la epistolar

Cartes d’amor i d’exili, consideren els seus dos editors, es pot llegir com una novel·la sentimental estructurada segons uns cànons de novel·la epistolar. El periple amorós, amb les inesperades giragonses, aquest viatge íntim, esperonat i alterat pel ressò de les contingències biogràfiques, permet de fer-ne aquesta lectura. En virtut de l’efecte que produeix una correspondència llarga en el temps, hi trobem, diuen els editors, la línia conductora d’un argument que veiem construir-se gairebé amb les mateixes incògnites i amb la mateixa sorpresa o incertesa amb què el visqueren els protagonistes, tot i que amb una perspectiva històrica i temporal que ells no tenien. La textura és substancialment llibresca. I hi ha dos caràcters, dues personalitats, que es perfilen a cada línia, que a cada carta adopten una fesomia que ara s’enfosqueix i que ara es revela amb tota la seva grandesa o tota la seva misèria.

El volum, consideren Mohino i Pujol, és el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una cruel postguerra, i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos.

[El Temps, número 1358, 22 de juny de 2010]

dimarts, 22 de juny del 2010

Poesia i+2010

Rosa Leveroni
Big Mama i Teresa d’Arenys

                                                                                   
Presentació a càrrec d’Oriol Izquierdo, director de la ILC

Rosa Leveroni (1910-1985) fou una de les figures culturalment més actives durant la postguerra. Molt apreciada per Palau i Fabre, que la considerava una mestra, la seva llarga relació epistolar —testimoni d’un temps i d’unes inquietuds— s’edità el 1998 (PAM).

Big Mama (Montserrat Pratdesaba) i la poeta Teresa d’Arenys han ideat aquest espectacle de poesia i música on a més de Leveroni s’escoltaran versos de Palau i Fabre, Rimbaud, Carles Riba i Teresa d’Arenys. Big Mama ha ofert nombrosos concerts arreu i ha participat en els principals Festivals de Jazz i Blues i ha editat més de 10 discos. Teresa d’Arenysés autora d’una desena de llibres entre poesia i novel·la.

Dia i hora: Divendres 2 de juliol, a les 22 h

Lloc: Pati de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac / Caldetes)

                                                       

dijous, 17 de juny del 2010

Cent anys de la petita bibliotecària

Eva Vázquez

Va formar part d'aquella generació privilegiada que, a l'Escola Superior de Bibliotecàries, va tenir per mestres gent com Carles Riba, Ferran Soldevila o Pompeu Fabra, i encara que només va poder exercir uns pocs anys la seva professió, el temps just que va durar el somni de la República, Rosa Leveroni va adoptar per sempre la imatge d'aquella estudiant enamoradissa sobre la qual construiria tota la seva obra. L'any del seu centenari permet redescobrir la petita bibliotecària.


El dia que la va conèixer, a la sortida del tumultuós Festival de Poesia organitzat al Price de Barcelona el 1970, a Marta Pessarrodona, Rosa Leveroni, l'única dona que havia recitat els seus propis poemes al quadrilàter, li va semblar una senyora menuda, de vestuari un pèl massa sobri i no pas especialment simpàtica, però deu anys després acabaria compartint amb ella el whisky escocès que li oferia cada cop que la visitava a Cadaqués i comprendria, observant la precarietat en què vivia, l'aïllament voluntari d'una autora que havia anat quedant apartada de l'escena pública i que era sistemàticament ignorada per la indústria editorial. Aleshores, Rosa Leveroni ja amb prou feines escrivia: la barraca de pescadors que des del 1948 s'havia arranjat a Portlligat, a tocar de la de Salvador Dalí, era massa petita perquè s'hi pogués dedicar amb comoditat, s'excusava, i a sobre, afegia, se sentia indolent, li faltava motivació; preferia matar el temps conversant amb els pescadors i navegant amb una barqueta tan diminuta que havia batejat amb el nom de No s'hi cap. La veritat és que ja estava malalta i que tots aquells que havien inspirat la seva escriptura, tant els poemes com els contes i els dietaris, llavors encara inèdits, ja havien mort feia anys, i la seva, essencialment, és una escriptura amb destinatari, o si es vol, una llarga, ondulant, inacabada carta d'amor.

L'agost de 1985, quan va morir també ella, van plorar-la les joves poetes que hi havien reconegut la veu d'una mare literària: Helena Valentí, Quima Jaume, Maria Mercè Marçal, la mateixa Pessarrodona, però per al conjunt de la crítica Leveroni era poc més que l'autora de tres llibres de poesia de data reculada on abundaven perillosament els rossinyols i els crepuscles, si no era que la identificaven simplement com la bibliotecària enamoradissa que havia tingut un afer més o menys declarat amb el seu professor Ferran Soldevila. Pocs recordaven, en canvi, que havia estat un dels ponts més eficients entre l'exili interior i exterior durant la postguerra, quan va convertir-se en la destinatària entusiasta de les Elegies de Biervielle que Riba li enviava puntualment des de l'exili i de les quals va impulsar, al costat de Josep Palau i Fabre, una edició clandestina, o quan va implicar-se activament en la represa cultural col·laborant a la revista Ariel. Amb afecte, Joan Triadú s'hi referia com «la reina de la festa dels nostres anys difícils».

La passió diària

Tota reducció conté la seva veritat i, si bé és cert que no va publicar més de dos llibres en vida (Epigrames i cançons, de 1938, i Presència i record, de 1952), recopilats amb alguns, pocs, additaments al volum Poesia (1981), la seva obra s'estén subterràniament en els seus quaderns íntims, que la converteixen en una de les escriptores que més han sabut transformar el gènere autobiogràfic en una experiència d'indagació i coneixement, en un laboratori per destil·lar en matèria creativa el desbordament de l'emoció viscuda. I, sí, la incontinència sentimental que segreguen els seus papers privats té a veure amb l'apassionat enamorament que va unir-la durant quaranta anys a Soldevila, casat i quinze anys més gran que ella, una relació prohibida i, pel que es desprèn del seu epistolari, corresposta i consumada, que va inspirar, juntament amb el mestratge de Riba, les millors pàgines de l'escriptora.

Aquests dietaris, descoberts pòstumament enmig dels papers personals que va llegar a la seva mort a la Biblioteca de Catalunya, s'erigeixen, junt amb els contes i el riquíssim epistolari (el seu llegat comprenia una vintena de caixes plenes de cartes, de les quals s'han publicat de moment les que va intercanviar amb Palau i Fabre i amb Soldevila), en la veritable obra magna de Leveroni, aquesta «secundària de luxe» de les lletres catalanes, com l'ha definida Abraham Mohino, el seu principal estudiós. A Mohino, justament, es deu la recuperació, en una edició que inclourà un centenar més d'inèdits, de la poesia completa de Leveroni en un volum que ha anunciat el segell gironí CCG Edicions.

[AVUI+EL PUNT, 14.6.2010]

dimecres, 9 de juny del 2010

«Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »


De la meva poesia, no us en diré gaire. No és sinó poesia femenina. Ortega i Gasset ens nega l’originalitat de la nostra essència lírica. «Todas las actividades históricas del sexo masculino nacen de esta su condición esencialmente lírica», diu en el seu estudi sobre la poesia d’Anna de Noailles. I encara més endavant: «Ello es que la mejor lírica femenina, al desnudar las raíces de su alma, deja ver la monotonía del eterno femenino y la exigüidad de sus ingredientes». Classifica l’alta poetessa francesa com un geni vegetatiu, com una planta sublim, divinament remota... Qui gosaria contradir l’il·lustre pensador?... I el meu primer llibre porta en frontispici aquests versos d’ella: «Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »

dimecres, 2 de juny del 2010

Soldevila-Leveroni: amor postal

Jordi Amat

Profesor casado embelesa a joven fascinada por la sabiduria del maestro. La escena salta del aula a la privacidad del despacho y la siguiente, si se presta, del despacho a la intimidad de la cama. No hay claustro que no tenga su vodevil, su novela eròtica o su tragèdia de amor. En el catalogo de la infidelidad docente (propongo esta etiqueta), llegados a este punto, se multiplican las variables: del encuentro esporádico al divorcio pasando por e! consentimiento o ia relación furtiva mas o menos larga. Este es el caso del affaire, ya conocido, del histo­riador Ferran Soldevila y la poeta Rosa Leveroni, amantes durante más de tres décadas como docu­menta este epistolario y como registraron sus dietarios. El curso 1930/31 ella quedó prendada cuando asistió a sus clases en la Escola de Bibliotecàries y dos años después ya colaboraba con él.

Las primeras cartas se las cruzaron entonces y el tono profesional entristecía a la joven, que las releía buscando señales de amor (como registraba en sus papeles privados, sabiamente extractados por los editores). De vez en cuando Soldevila dejaba caer una floreta, pero sin colmar la ansiedad de una mujer que tendía a la tortura interior. «És terrible esperar cada dia el car­ter...» Los amantes no ahondaron en sus sentimientos a través de las cartas (solo al final Soldevila se desparrama recordando encuentros sexuales). Las convirtieron en un canal para saber el uno del otro pe­ro sin expresar casi nunca aquello que sentían. Podían hablar de la salud, viajes y vacaciones. Pero poco más. Durante la primera posguerra, en francès y muchas veces en clave, la relación epistolar se conso­lidó. El tema principal era el exilio de Soldevila y su falta de seguridades para afrontar el futuro. Instalarnos en esta preocupación com­partida es uno de los intereses del libro. Otro es constatar el maestrazgo literario que el historiador ejerció sobre una Leveroni que le mandaba sus poemas regularmente.

En 1935, en posdata, como quien no quiere la cosa, el historiador informaba que su esposa «va tenir l'excepcional curiositat de llegir la seva carta». Para que no volviese a ocurrir, Soldevila rompió muchas de las cartas y hasta el último momento guardó las formas. «Quan m'escriguis, fes-ho amb un nom fingit i dóna-hi una falsa adreça», le pidió en la última. Era el verano de 1969. Ella tenia 59 anos, él 75 y estaba gravemente enfermo. Toda una vida.

[Suplement CULTURA/S de La Vanguardia, dimecres, 2 de juny de 2010]