dimecres, 9 de juny de 2010

«Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »


De la meva poesia, no us en diré gaire. No és sinó poesia femenina. Ortega i Gasset ens nega l’originalitat de la nostra essència lírica. «Todas las actividades históricas del sexo masculino nacen de esta su condición esencialmente lírica», diu en el seu estudi sobre la poesia d’Anna de Noailles. I encara més endavant: «Ello es que la mejor lírica femenina, al desnudar las raíces de su alma, deja ver la monotonía del eterno femenino y la exigüidad de sus ingredientes». Classifica l’alta poetessa francesa com un geni vegetatiu, com una planta sublim, divinament remota... Qui gosaria contradir l’il·lustre pensador?... I el meu primer llibre porta en frontispici aquests versos d’ella: «Et moi, je me’n venais du fond de mon enfance vers toi... »