dimarts, 27 de juliol de 2010

Una versió en anglès de Joan Gili

Beyond the wall I hear,
unfaltering, familiar words
urgently calling
the return to the earth,
ancient and sad Land.
My still step
has rooted in the dark.
The eager eyes demand
its sweet clear skies.
The wall shields them
and the heart, fearful, dares not
to venture upon the conquest.

Cinc poemes desolats (v)

Rere del mur, segures,
sento velles paraules
cridant imperioses
el retorn a la terra,
antiga pàtria trista.
La meva passa immòbil
s’ha arrelat en la fosca.
Els ulls àvids reclamen
la dolça claror seva.
El mur la defenia
i el cor, covard, no gosa
emprendre la conquesta.

Què en diu la Gran Enciclopèdia Catalana?

Rosa Leveroni i Valls

(Barcelona, 1 d'abril de 1910 - Cadaqués, 4 d'agost de 1985)

Poetessa. Llicenciada en filosofia i lletres i bibliotecària. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària, que exercí sobretot a la revista Serra d'Or (Les imatges marines en la poesia d'Ausiàs March, 1951; Maria Novell, recordada, 1969; Un epistolari de Carles Riba 1940-42) i la narrativa curta, a Contes (1986), a més de L'estranger, L'Horta i Retorn, publicats en diverses antologies. La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista Ariel.

Pòstumament hom publicà Confessions i quaderns íntims (1997), L'epistolari Rosa Leveroni - Josep Palau i Fabre (1998) i la correspondència amb Ferran Soldevila (Cartes d'amor i d'exili, 2010).

Fou guardonada en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947) per Dotze cançons, de París (1948) per Tres poemes, amb la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956) per Cinc poemes desolats i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982).

dilluns, 26 de juliol de 2010

Amb música de Xavier Turull





Els records (v)

Com un perfum, només, per companyia
en les hores suaus, de cara al somni,
el meu record voldria que servessis,
deixant-me a mi dolor i malenconia.

Com un respir, només, fina enyorança
d’aquells instants passats de joia viva,
essent jo lluny de tu, ara sentissis,
deixant-me a mi tota desesperança.

Com un so dolç, només, com la campana
que sents cada matí quan et despertes,
tots els meus pensaments et fossin pròxims,
deixant-me a mi la solitud llunyana.

Les Cartes (comentari de Cesc Serrahima)

Cesc Serrahima

Sens dubte la informàtica ha comportat uns avanços de primera categoria per a la civilització occidental. En certa manera la xarxa quasi infinita d’Internet —i, en general, l’anomenada Societat de la Informació— ha permès acomplir el vell somni de l’enciclopedisme il·lustrat francès del segle XVIII: posar a l’abast de la majoria els coneixement que sempre havien estat tan sols a disposició d’una reduïdíssima minoria de la població.

Les millores en les telecomunicacions, que han possibilitat la consolidació de la telefonia sense fils i la consegüent generalització del correu electrònic, han suposat una immediatesa que hauria estat del tot impensable trenta anys enrere. Una immediatesa que, al costat dels seus innegables beneficis, presenta —si més no, els pot o podria presentar— algunes llacunes o zones d’ombra. Principalment pel que es refereix a la preservació de la paraula escrita. Preservació que l’escriptura sobre paper, ja fos a mà o a màquina, garantia o facultava.

Els antics foren els primers que prengueren consciència de la importància de comptar amb mitjans que permetessin la fixació de la paraula. Ho recorda la vella dita «Verba volant, scripta manent». Amb la immediatesa que ens forneix la generalització de la comunicació electrònica, sorgeix altra vegada el perill que l’scripta no manent. El processador de text, que tan facilita la feina de l’escriptor, no pot suposar la pèrdua irreversible dels originals i esbossos previs que permeten accedir a la gènesi i desenvolupament de la seva obra?


Cartes d’Amor i d’exili, Soldevilla / Leveroni

M’hi ha fet pensar l’edició de les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni (la Memòria i els dies, Edicions Viena, 2009), un exhaustiu recull de la correspondència que aquests dos escriptors es van encreuar durant més de quaranta anys: 1933-1969. Mentre llegia aquest més que interessant document, no podia evitar de pensar: què hauria succeït amb les seves lletres si les haguessin intercanviat mitjançant un mitjà tan veloç però alhora tan evanescent com el correu electrònic? Les haurien impreses? S’haurien quedat en algun vell disc dur oblidat ves a saber on, potser irrecuperable? S’haurien perdut irremissiblement?

Hipòtesi, cal que ho digui d’entrada, ben terrible: el recull ens permet, no tan sols conèixer amb profunditat el caràcter i el pensament de dos dels intel·lectuals catalans més rellevants del segle passat, sinó que ens privarien d’una més que agradable i estimulant lectura. En general, aquests tipus d’obres presenten un interès restringit, adreçat sobretot als estudiosos de la creació o la vida dels autors implicats. Són, doncs, destinats a un públic minoritari, captivat per la literatura i tot allò que l’envolta.

Tanmateix, en aquest cas s’hi afegeix un interès suplementari: el volum admet, almenys, un doble nivell de lectura. (Dic “almenys” perquè sens dubte n’hi podria incloure un tercer: el purament històric o de reflex d’una època —en aquest cas, d’una que alguns s’entesten en que oblidem…). A banda de l’acadèmica, l’obra permet una lectura literària strictu senso: si ens hi submergim sense prevencions, oblidant-nos del noms dels protagonistes, el seu redactat i la seva força ens convida a llegir-la com una novel·la. Com una d’aquells novel·les epistolars del segle XIX. I el que és més important, com una esplèndida creació literària, tant des del punt de vista formal com argumental.

Fins a tal extrem és així que, sovint, quan et deixes endur pel seu ritme seductor, quasi et resulta impossible creure que no es tracta d’una novel·la. D’una novel·la mil·limètricament bastida pel seu autor. La història de l’amor entre Rosa Leveroni i Ferran Soldevila ens corprèn i ens subjuga, mantenint la nostra tensió i en nostre interès pàgina rere pàgina: serà correspost, finalment, l’enamorament de Rosa, la jove estudiant, per Ferran, el seu professor? O serà una nova mostra de l’amor impossible entre una noia i un home casat?

Qüestions que no rebran resposta més que ben entrada la segona meitat del llibre. És per aquest motiu que, malgrat no tractar-se de cap obra de creació pròpiament dita —de fet, ni pròpiament ni impròpia…— em permetria la gosadia insensata d’aconsellar, al possible lector que s’acosti a Cartes d’amor i exili sense conèixer prèviament quin fou el grau real d’intimitat entre els dos corresponsals, que converteixi el pròleg en epíleg: que el llegeixi un cop enllestida l’obra. Entenc que convé que sigui la pròpia lectura la que, a poc a poc, tast a tast, vagi desteixint el teixit del dubte —o, si es vol, del misteri.

Sóc conscient que no deixa d’ésser una proposta arriscada i poc convencional. Ben segur que sí, però no em puc estar de recomanar-la. De la mateixa manera que no fa pas gaire assenyalava que Els quaderns de Malte de Rilke —publicada casualment també per Edicions Viena— la considerava més un dietari o un assaig que no pas una novel·la, en aquest cas en faig la lectura oposada: aquesta curosa edició de les cartes de Leveroni i Soldevilla hauria pogut esdevenir una novel·la —una extraordinària novel·la. Una novel·la que seria, justament, l’altra cara de Madame Bobary…

Sense que això —m’afanyo a aclarir-ho— li llevi gens la seva innegable rellevància com a document literari i històric. Ans al contrari, la lectura com a novel·la és complementària de l’acadèmica. Més encara, l’enriqueix. Entre d’altres raons, perquè els seus curadors (Abraham Molino i Enric Pujol) han demostrat com és possible, amb molt d’esforç i dedicació, combinar l’erudició amb la divulgació, el coneixement amb l’interès, l’academicisme amb l’accessibilitat.

Per aquest motiu, precisament, remarco que aconsello convertir el seu pròleg en epíleg, en cap cas negligir-lo o deixar-lo de banda. Seria un error majúscul: conté dades del tot imprescindibles per aprofundir la vida i obra de Leveroni i Soldevila. No tan sols això, convida, una vegada clos aquest volum epistolar, a llegir les obres que han tingut en consideració, que són al·ludides sovint en les notes: els Dietaris de l’historiador i les Confessions i quaderns íntims de la poetessa. En realitat, més que convidar-hi, gairebé converteixen la seva lectura en una necessitat ineludible.

Tan acurada i exemplar considero la seva edició que quasi no m’atreveixo a fes esment d’un parell de mancances que m’ha semblat trobar-hi. La primera, de caire potser accessori, que no s’ofereix (ja sigui a peu de pàgina o en annex) la versió original de les lletres redactades en francès. La segona, aquesta sí, inexcusable en una obra d’aquesta mena, la manca d’un índex d’obres i, sobretot, de persones esmentades.

Una darrera recomanació —si se’m permet afegir un paràgraf més en aquesta nota de lectura més prolixa que no és habitual…— per als lectors: abans d’iniciar la lectura de les cartes, aconseguiu un exemplar de la Poesia de Rosa Leveroni (Cara i creu, Edicions 62, 1981) i poseu-la ben a prop vostre: sovint us abellirà assaborir-les. O, millor encara, assaborir-les de nou!

Cal, encara, una prova de la qualitat literària de la correspondència?

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

dissabte, 22 de maig del MMX

[http://www.racodelaparaula.com]

Les cartes (comentari d'Antoni Capó)

Antoni Capó


En el centenari del naixement de la bibliotecària i poeta Rosa Leveroni, Abraham Mohino i Enric Pujol s’han posat d’acord per oferir-nos un recull d’un extraordinari interès: el que s’ha conservat —a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’extens epistolari creuat entre Leveroni i el seu mestre a l’Escola de Bibliotecàries Ferran Soldevila, historiador eminent i alhora escriptor massa poc valorat fins ara. Leveroni s’enamorà del seu professor i hi mantingué una relació estreta, tot i que aleshores Soldevila ja era casat. Per això, l’epistolari és més aviat la història d’un «amor secret», ple de sobreentesos i de pors, sobretot per part de Soldevila, no sempre del grat de Leveroni, segons feia constar als seus dietaris personals. Aquest epistolari, que va des del 1933 fins al 1969, ens permet de resseguir molts aspectes biogràfics de Leveroni i de Soldevila, en les èpoques difícils de la Segona República (amb els fets del 6 d’Octubre per entremig), de la guerra civil, de l’exili de Soldevila (a partir del 1939 i fins al 1943), de les dificultats per les quals va passar abans i després del seu retorn, i de les vicissituds de la vida de Leveroni, que no es va exiliar, però que va ésser represaliada i que va patir, com tothom, la dura persecució del règim franquista contra el catalanisme i contra els ideals democràtics. Mohino i Pujol, excel·lents especialistes respectivament en Leveroni i en Soldevila, han treballat de comú acord no solament per a l’edició de les cartes —plenes d’errors ortogràfics i gramaticals, de català, de francès o de llatí, sobretot en el cas de Leveroni, no sempre esmenats o advertits, o potser en algun cas mal transcrits—, sinó també per a la identificació de les nombroses persones que hi surten esmentades —sovint amb pseudònims o amb noms ficticis— i per a l’encertada contextualització de cada un dels documents (possible gràcies a la utilització dels escrits personals tant de Leveroni com de Soldevila). El lector interessat trobarà en aquest epistolari una mina d’informacions, no solament sobre Leveroni i Soldevila, sinó també sobre la vida a Catalunya durant els anys de la República, de la guerra i del franquisme, sobre les peripècies de l’exili a què es veieren obligats tants catalans i sobre la represa clandestina de les activitats de tipus cultural a la postguerra (Estudis Universitaris Catalans o Institut d’Estudis Catalans, per exemple). Les cartes de Leveroni ens parlen també de les seves anades a Mallorca al començament dels anys quaranta, on ens consta que prengué part en les vetllades literàries que es feien a casa dels germans Marià i Mercè Massot. Les seves paraules ens permeten de saber que hi va trobar Miquel Ferrà, antic conegut de Barcelona, Pere Bohigas —aleshores «desterrat» a Palma— o el jesuïta Miquel Batllori —que en certa manera també havia estat «exiliat» al col·legi de Montision.

[Serra d’Or, núm. 605 (Maig 2010), p. 76-77 (Lectures. Notes de lectura)]

dilluns, 19 de juliol de 2010

Christina Rossetti traduïda per Rosa Leveroni


«Song», de Christina Rossetti from blocsdelletres on Vimeo.


Song

Quan sigui morta, amor,
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.


Ja no veuré les dolces ombres.
Ploure no sentiré i el rossinyol,
cantant sa pena, ja no l’oiré.
I somniant dins el crepuscle
d’un etern recer
potser el record em faci seva.
Oblidaré potser.

Les cartes (comentari de Joaquim Pijoan)

Joaquim Pijoan



Retrat de Rosa Leveroni fet pel pintor Joaquim Pijoan

No sé qui em va dir que si podíem dir i saber la veritat, per què havíem d’escriure i llegir novel·les. Em va semblar una boutade i no hi vaig donar més importància, fins al punt que durant anys i panys, llavors jo era jove i em volia menjar el món, ho vaig tenir perfectament oblidat, ben desat, però, als calaixets de la Venus de la memòria daliniana que tothom porta, conscient o no, incorporats. I aquests dies, llegint l’epistolari entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila —a cura dels filòlegs Abraham Mohino i Enric Pujol, editat per Viena Edicions amb el títol suggerent i encertat de Cartes d’amor i d’exili— m’ha vingut a la memòria la provocació verbal a l’entorn de la veritat i les novel·les. I és que aquest epistolari, real i documentat, entre dos personatges rellevants del nostre món cultural, es llegeix com una novel·la. Una novel·la d’amor, però, que té la força i el tremp de la realitat. Ho situen perfectament al seu estudi introductori, L’escriptura com a refugi, Mohino i Pujol, que cap al final sintetitzen perfectament què és aquest epistolari:

«... Posem a l’abast del públic, doncs, una síntesi de cartes-document —una instantània nítida dels seus protagonistes i d’una porció de la història del país— i de cartes-jocs, on la passió per la literatura impregnada per la força del sentiment amorós, dirigeix i regula cada mot, cada frase, el gest mateix de la cal·ligrafia. En aquest volum, finalment conflueixen i es troben la veu que emana de la particular prosa amorosa de Leveroni i la veu de registres variats dels dietaris soldevilians.»

Rosa Leveroni més apassionada, l’historiador, casat i amb un fill, amant discret, més contingut, ens ofereixen un extens repertori de cartes d’amor i exili en un moment clau del nostre país, Segona República, guerra civil i postguerra. L’amor no els priva, tanmateix, de descriure la realitat amb una visió que de tan afinada és, en molts casos, perfectament actual, com aquesta impressió de la poeta, molt jove i clarivident, que escriu des de Madrid, el 9 de novembre de 1933, a l’historiador i enamorat:

«...Madrid en si també és força agradable; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut – que hauria d’ésser, veritat? la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri’s com deu ser l’altra gent. Encara es llegeix massa l’ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre’ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n’hi ha per menys, em sembla.»

O aquesta impressió tan expressiva de Leveroni del març de 1940, la crueltat del franquisme instituïda a sang i foc, quan Soldevila ja és exiliat a París i s’escriuen en llengua francesa per evitar la censura, i no privar-se ni de l’amor ni de la dura realitat:

«...Però tot això és misèria humana, què hi farem! Tot això i tantes altres coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi no seria res de nou, i allò que dieu. Más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...»

I encara les cartes finals d’un Soldevila que també es deixa anar i es lliura a l’efervescència amorosa:

«...No vull trigar un instant més a complir el teu desig, encara que fóra un altre desig teu el que voldria complir [...] després diràs que no t’estimo! Quin sacrifici no faria per complaure’t? Comprenc també que la meva situació és perillosa, voltada com deus estar de folls desigs, com una animeta del purgatori entre flames, clemències i inclemències del temps, del clima, del país...»

Una història d’amor apassionada i ara gens secreta, dos amants que troben en el gènere epistolar un refugi per a les seves passions, en uns temps difícils que ja són història, i que tanmateix no han de ser una excusa per a l’oblit. Autèntica literatura veritat, que ara tens al teu abast, lector cansat de tanta ficció insulsa i maquillada. Un gran llibre que reconforta i ens fa participar d’una realitat cultural diversa i completa, tal com voldríem que fos la nostra petita pàtria.

[http://www.sij.cat/article.php?id=123]

divendres, 9 de juliol de 2010

«És terrible esperar el carter»

Eva Vázquez

Es van escriure durant més de 30 anys, insinuant-se, emmascarant-se, confessant-se l'amor només de tant en tant, i al final, a l'última carta abans de morir, ell encara va demanar-li que li escrivís amb nom fingit i adreça falsa. La correspondència entre l'historiador Ferran Soldevila i la poeta Rosa Leveroni es pot llegir com la crònica novel·lesca d'un amor clandestí, però també com un document excepcional per assistir des de la intimitat a la vivència de l'exili i la complicitat intel·lectual.
Van haver de passar trenta anys perquè acabessin tutejant-se i del «distingida amiga» i «benvolgut senyor» s'atrevissin a encapçalar les missives amb un «caríssima» o un «estimat amic» que coronaven amb petons i abraçades, però així i tot la seva va tenir sempre l'estigma de les relacions prohibides i permanentment postergades: primer, per raó dels lligams familiars d'ell, casat amb Yvonne Lepage, i des del 1939, per la separació de l'exili i la incertesa del retrobament. Ella, setze anys més jove, més verbosa, més espontània, més impacient, es dol amb freqüència de les demores i les astúcies a què havien de recórrer per saber l'un de l'altre. «He començat aquesta lletra tres vegades, he hagut de deixar-la tres cops. Impossible continuar, no guixava de cap de les maneres, el to cerimoniós m'ofegava», li escriu l'agost de 1936, a la mateixa carta que es lamenta: «És terrible esperar cada dia el carter.»

Per l'historiador Enric Pujol, junt amb Abraham Mohino, un dels compiladors d'aquesta correspondència fins ara inèdita (es conserva a la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Nacional), no hi ha cap dubte, però, que Rosa Leveroni i Ferran Soldevila van formar un «autèntic matrimoni». Escrivint-se, ben mirat, van envellir junts, consolant-se en la malaltia, acompanyant-se en el desterrament, però no només això: sobretot van ser uns lectors exigents i generosos de les obres respectives, un estímul constant per fer front a la seva activitat investigadora o creativa. Aquest conjunt de 203 cartes, 155 de l'historiador i 48 de la poeta (una descompensació que s'explica pel fet que ell devia desprendre's de bona part d'unes lletres que el podien comprometre), posen per fi en evidència tant la consumació de la relació amorosa dels dos corresponsals com el clar mestratge que Soldevila va exercir en la seva exalumna. «Sempre s'havia parlat de la influència incontestable de Carles Riba en l'obra de Leveroni, però mai s'havia fet constar el paper fonamental que va tenir-hi Soldevila, que ara sabem que li suggeria lectures, li criticava els poemes i fins i tot li corregia l'ortografia», explica Pujol, que amb Mohino ha complementat la transcripció de les cartes amb anotacions dels dietaris privats de cada un d'ells que amplien el sentit del que sovint les paraules, emmascarades per la prevenció sentimental o el temor de la censura, oculten o només revelen en llenguatge xifrat.

[Avui / El Punt, 7.VII.2010]

diumenge, 4 de juliol de 2010

Voldria que el meu cant fos com una alba

Voldria que el meu cant fos com una alba
      secreta per a tots
i només un de sol capís els signes
      dels inefables mots.
Voldria que el meu cant fos com l’alosa
      o com el dia clar
que posen en el cel la seva joia
      sense res esperar.
Voldria que el meu cant fos com un himne
      de gràcies per la sort
de trobar dintre meu tot el misteri
      de la vida i la mort.



Per què faig versos? Potser perquè quan era infant volia ésser músic i m’he quedat a mig camí...

Si tota lírica ja és l’expressió d’una intimitat veritable o figurada val més deixar l’anècdota, si n’hi ha, de banda. Parlar-ne, em semblaria justificar l’apreciació d’Ortega i Gasset que «el mecanisme de sinceritat que mou el lirisme, aquest abocar enfora el més íntim, és en la dona sempre forçat, i si és efectiu, si no és una confessió fictícia, té regust de cínic»... Tradueixo literalment les seves paraules.

Jo no faré cap comentari als meus versos. No sé explicar-los, ni crec que hagin d’ésser-ho. Potser els que comencen «Voldria que el meu cant... » volen ésser com un intent de justificació, o millor dit, de fixació de la meva lírica en front de mi mateixa.