diumenge, 4 de juliol de 2010

Voldria que el meu cant fos com una alba

Voldria que el meu cant fos com una alba
      secreta per a tots
i només un de sol capís els signes
      dels inefables mots.
Voldria que el meu cant fos com l’alosa
      o com el dia clar
que posen en el cel la seva joia
      sense res esperar.
Voldria que el meu cant fos com un himne
      de gràcies per la sort
de trobar dintre meu tot el misteri
      de la vida i la mort.



Per què faig versos? Potser perquè quan era infant volia ésser músic i m’he quedat a mig camí...

Si tota lírica ja és l’expressió d’una intimitat veritable o figurada val més deixar l’anècdota, si n’hi ha, de banda. Parlar-ne, em semblaria justificar l’apreciació d’Ortega i Gasset que «el mecanisme de sinceritat que mou el lirisme, aquest abocar enfora el més íntim, és en la dona sempre forçat, i si és efectiu, si no és una confessió fictícia, té regust de cínic»... Tradueixo literalment les seves paraules.

Jo no faré cap comentari als meus versos. No sé explicar-los, ni crec que hagin d’ésser-ho. Potser els que comencen «Voldria que el meu cant... » volen ésser com un intent de justificació, o millor dit, de fixació de la meva lírica en front de mi mateixa.