Cesc Serrahima
Sens dubte la informàtica ha comportat uns avanços de primera categoria per a la civilització occidental. En certa manera la xarxa quasi infinita d’Internet —i, en general, l’anomenada Societat de la Informació— ha permès acomplir el vell somni de l’enciclopedisme il·lustrat francès del segle XVIII: posar a l’abast de la majoria els coneixement que sempre havien estat tan sols a disposició d’una reduïdíssima minoria de la població.
Les millores en les telecomunicacions, que han possibilitat la consolidació de la telefonia sense fils i la consegüent generalització del correu electrònic, han suposat una immediatesa que hauria estat del tot impensable trenta anys enrere. Una immediatesa que, al costat dels seus innegables beneficis, presenta —si més no, els pot o podria presentar— algunes llacunes o zones d’ombra. Principalment pel que es refereix a la preservació de la paraula escrita. Preservació que l’escriptura sobre paper, ja fos a mà o a màquina, garantia o facultava.
Els antics foren els primers que prengueren consciència de la importància de comptar amb mitjans que permetessin la fixació de la paraula. Ho recorda la vella dita «Verba volant, scripta manent». Amb la immediatesa que ens forneix la generalització de la comunicació electrònica, sorgeix altra vegada el perill que l’scripta no manent. El processador de text, que tan facilita la feina de l’escriptor, no pot suposar la pèrdua irreversible dels originals i esbossos previs que permeten accedir a la gènesi i desenvolupament de la seva obra?
Cartes d’Amor i d’exili, Soldevilla / Leveroni
M’hi ha fet pensar l’edició de les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni (la Memòria i els dies, Edicions Viena, 2009), un exhaustiu recull de la correspondència que aquests dos escriptors es van encreuar durant més de quaranta anys: 1933-1969. Mentre llegia aquest més que interessant document, no podia evitar de pensar: què hauria succeït amb les seves lletres si les haguessin intercanviat mitjançant un mitjà tan veloç però alhora tan evanescent com el correu electrònic? Les haurien impreses? S’haurien quedat en algun vell disc dur oblidat ves a saber on, potser irrecuperable? S’haurien perdut irremissiblement?
Hipòtesi, cal que ho digui d’entrada, ben terrible: el recull ens permet, no tan sols conèixer amb profunditat el caràcter i el pensament de dos dels intel·lectuals catalans més rellevants del segle passat, sinó que ens privarien d’una més que agradable i estimulant lectura. En general, aquests tipus d’obres presenten un interès restringit, adreçat sobretot als estudiosos de la creació o la vida dels autors implicats. Són, doncs, destinats a un públic minoritari, captivat per la literatura i tot allò que l’envolta.
Tanmateix, en aquest cas s’hi afegeix un interès suplementari: el volum admet, almenys, un doble nivell de lectura. (Dic “almenys” perquè sens dubte n’hi podria incloure un tercer: el purament històric o de reflex d’una època —en aquest cas, d’una que alguns s’entesten en que oblidem…). A banda de l’acadèmica, l’obra permet una lectura literària strictu senso: si ens hi submergim sense prevencions, oblidant-nos del noms dels protagonistes, el seu redactat i la seva força ens convida a llegir-la com una novel·la. Com una d’aquells novel·les epistolars del segle XIX. I el que és més important, com una esplèndida creació literària, tant des del punt de vista formal com argumental.
Fins a tal extrem és així que, sovint, quan et deixes endur pel seu ritme seductor, quasi et resulta impossible creure que no es tracta d’una novel·la. D’una novel·la mil·limètricament bastida pel seu autor. La història de l’amor entre Rosa Leveroni i Ferran Soldevila ens corprèn i ens subjuga, mantenint la nostra tensió i en nostre interès pàgina rere pàgina: serà correspost, finalment, l’enamorament de Rosa, la jove estudiant, per Ferran, el seu professor? O serà una nova mostra de l’amor impossible entre una noia i un home casat?
Qüestions que no rebran resposta més que ben entrada la segona meitat del llibre. És per aquest motiu que, malgrat no tractar-se de cap obra de creació pròpiament dita —de fet, ni pròpiament ni impròpia…— em permetria la gosadia insensata d’aconsellar, al possible lector que s’acosti a Cartes d’amor i exili sense conèixer prèviament quin fou el grau real d’intimitat entre els dos corresponsals, que converteixi el pròleg en epíleg: que el llegeixi un cop enllestida l’obra. Entenc que convé que sigui la pròpia lectura la que, a poc a poc, tast a tast, vagi desteixint el teixit del dubte —o, si es vol, del misteri.
Sóc conscient que no deixa d’ésser una proposta arriscada i poc convencional. Ben segur que sí, però no em puc estar de recomanar-la. De la mateixa manera que no fa pas gaire assenyalava que Els quaderns de Malte de Rilke —publicada casualment també per Edicions Viena— la considerava més un dietari o un assaig que no pas una novel·la, en aquest cas en faig la lectura oposada: aquesta curosa edició de les cartes de Leveroni i Soldevilla hauria pogut esdevenir una novel·la —una extraordinària novel·la. Una novel·la que seria, justament, l’altra cara de Madame Bobary…
Sense que això —m’afanyo a aclarir-ho— li llevi gens la seva innegable rellevància com a document literari i històric. Ans al contrari, la lectura com a novel·la és complementària de l’acadèmica. Més encara, l’enriqueix. Entre d’altres raons, perquè els seus curadors (Abraham Molino i Enric Pujol) han demostrat com és possible, amb molt d’esforç i dedicació, combinar l’erudició amb la divulgació, el coneixement amb l’interès, l’academicisme amb l’accessibilitat.
Per aquest motiu, precisament, remarco que aconsello convertir el seu pròleg en epíleg, en cap cas negligir-lo o deixar-lo de banda. Seria un error majúscul: conté dades del tot imprescindibles per aprofundir la vida i obra de Leveroni i Soldevila. No tan sols això, convida, una vegada clos aquest volum epistolar, a llegir les obres que han tingut en consideració, que són al·ludides sovint en les notes: els Dietaris de l’historiador i les Confessions i quaderns íntims de la poetessa. En realitat, més que convidar-hi, gairebé converteixen la seva lectura en una necessitat ineludible.
Tan acurada i exemplar considero la seva edició que quasi no m’atreveixo a fes esment d’un parell de mancances que m’ha semblat trobar-hi. La primera, de caire potser accessori, que no s’ofereix (ja sigui a peu de pàgina o en annex) la versió original de les lletres redactades en francès. La segona, aquesta sí, inexcusable en una obra d’aquesta mena, la manca d’un índex d’obres i, sobretot, de persones esmentades.
Una darrera recomanació —si se’m permet afegir un paràgraf més en aquesta nota de lectura més prolixa que no és habitual…— per als lectors: abans d’iniciar la lectura de les cartes, aconseguiu un exemplar de la Poesia de Rosa Leveroni (Cara i creu, Edicions 62, 1981) i poseu-la ben a prop vostre: sovint us abellirà assaborir-les. O, millor encara, assaborir-les de nou!
Cal, encara, una prova de la qualitat literària de la correspondència?
«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»
dissabte, 22 de maig del MMX
[http://www.racodelaparaula.com]
