Es van escriure durant més de 30 anys, insinuant-se, emmascarant-se, confessant-se l'amor només de tant en tant, i al final, a l'última carta abans de morir, ell encara va demanar-li que li escrivís amb nom fingit i adreça falsa. La correspondència entre l'historiador Ferran Soldevila i la poeta Rosa Leveroni es pot llegir com la crònica novel·lesca d'un amor clandestí, però també com un document excepcional per assistir des de la intimitat a la vivència de l'exili i la complicitat intel·lectual.
Van haver de passar trenta anys perquè acabessin tutejant-se i del «distingida amiga» i «benvolgut senyor» s'atrevissin a encapçalar les missives amb un «caríssima» o un «estimat amic» que coronaven amb petons i abraçades, però així i tot la seva va tenir sempre l'estigma de les relacions prohibides i permanentment postergades: primer, per raó dels lligams familiars d'ell, casat amb Yvonne Lepage, i des del 1939, per la separació de l'exili i la incertesa del retrobament. Ella, setze anys més jove, més verbosa, més espontània, més impacient, es dol amb freqüència de les demores i les astúcies a què havien de recórrer per saber l'un de l'altre. «He començat aquesta lletra tres vegades, he hagut de deixar-la tres cops. Impossible continuar, no guixava de cap de les maneres, el to cerimoniós m'ofegava», li escriu l'agost de 1936, a la mateixa carta que es lamenta: «És terrible esperar cada dia el carter.»
Per l'historiador Enric Pujol, junt amb Abraham Mohino, un dels compiladors d'aquesta correspondència fins ara inèdita (es conserva a la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Nacional), no hi ha cap dubte, però, que Rosa Leveroni i Ferran Soldevila van formar un «autèntic matrimoni». Escrivint-se, ben mirat, van envellir junts, consolant-se en la malaltia, acompanyant-se en el desterrament, però no només això: sobretot van ser uns lectors exigents i generosos de les obres respectives, un estímul constant per fer front a la seva activitat investigadora o creativa. Aquest conjunt de 203 cartes, 155 de l'historiador i 48 de la poeta (una descompensació que s'explica pel fet que ell devia desprendre's de bona part d'unes lletres que el podien comprometre), posen per fi en evidència tant la consumació de la relació amorosa dels dos corresponsals com el clar mestratge que Soldevila va exercir en la seva exalumna. «Sempre s'havia parlat de la influència incontestable de Carles Riba en l'obra de Leveroni, però mai s'havia fet constar el paper fonamental que va tenir-hi Soldevila, que ara sabem que li suggeria lectures, li criticava els poemes i fins i tot li corregia l'ortografia», explica Pujol, que amb Mohino ha complementat la transcripció de les cartes amb anotacions dels dietaris privats de cada un d'ells que amplien el sentit del que sovint les paraules, emmascarades per la prevenció sentimental o el temor de la censura, oculten o només revelen en llenguatge xifrat.
[Avui / El Punt, 7.VII.2010]
