dissabte, 30 d’abril del 2011

Amistat del braç

Enric Blanes

Jordi Cornudella en fa una anàlisi magnifica, entre les millors que s'han escrit d'un poema de Ferrater, en el seu "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988. La subscric malgrat un error de detall en la interpretació que fa de les paraules finals, aquella metàfora coordinada tot d'una, amb una el·lipsi immillorable, que Ferrater enceta en el penúltim vers: "i el súbit trenc / d'una corda del cello, la més baixa.". Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però es pensa que la corda del violoncel es trenca, desorientat per trenc, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena. A partir d'aquí Cornudella força la lectura, ja que la confusió li fa veure un escreix de sentit en el final del poema que ha de "posar en relació amb un trencament significatiu del protagonista" (la cursiva és meva). Tanmateix, la badada no el fa desbarrar gaire; em sembla vàlida i pertinent per a molts poemes la distinció que acaba fent entre el jo objectiu protagonista de l'escena i el jo subjectiu de la veu que traspua l'enunciat, l'actitud del qual en determina la significació --com va apuntar el mateix Ferrater, "quan escric poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació". En fi, que subscric la lectura de Cornudella amb una discrepància de detall que em fa veure "Amistat del braç" com un poema menys dramàtic, més elegíac que no ell.
En llegir aquest poema, la Maite va pensar, a propòsit de la darrera metàfora, en Rosa Leveroni. Va recordar la vuitena de les "Elegies dels dies obscurs", ara a la pàgina 170 de la impagable edició d'Abraham Mohino de l'Obra poètica completa (Girona: CCG Edicions, setembre de 2010, 558 pàg.). L'al·lusió és claríssima, molt intencionada:

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...

Copio un paràgraf de les Confessions i quaderns íntims, un paràgraf en què Leveroni explica que ha rellegit el seu dietari; que li ha portat records; que li ha fet pensar en la presència creixent, obsessiva del seu amant: "Continuo l'excursió pel dietari i em resulta fortament interessant. La simfonia --deixa'm emprar una imatge-- d'aquests darrers anys de la meva vida --des de l'entrada a l'Escola-- té alguns temes que s'alternen [en?] l'actualitat: L'eufòria de senitr-se viure amb plenitud intel·lectual i física. La inquietud innominada, angoixosa, amb un cert reguts d'infern. La constatació d'influències diverses, sentimentals i intel·lectuals... Molt aviat, però, de primer suaument, d'una manera imperceptible gairebé, apareix el 'leitmotiv': tu. Un 'leitmotiv' que es diversifica en variacions, però que no perd mai la seva essència. A mida que avança el temps va esdevenint més acusat i més ferm, i els altres motius queden reduïts a l'acompanyament. Arriba a ésser un 'leitmotiv' obsessionant, que apaivaga tots els altres sons. Tan obsessionant que el dietari sofreix diferents col·lapses. Apareix aleshores aquest Llibre de l'amor [no en cursiva sinó en versaletes en el text editat per Pujol i Mohino]. La simfonia ha finit, sols queda per ara l'apassionat violoncel solista amb el mateix 'leitmotiv'..." (pàg. 81-82).

El poema de Leveroni forma part d'un grup d'onze elegies aplegades sota el títol "Elegies dels dies obscurs", d'un to, admirablement sostingut, dominat per l'enyorança i l'exaltació continguda, ben diferent del d'"Amistat del braç". Les evocacions del passat no comprometen Ferrater sentimentalment. Hi manté sempre la distància respecte al motiu --fins i tot en un poema tan personal com "In memoriam"--, un principi que havia explicitat al text que cloïa Da nuces pueris. I encara, en contrast amb Leveroni, tria un motiu ben poc agraït, un viatge amb metro i un contacte quasi fortuït.

Comenta també aquest poema Jordi Julià, a L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, pàg. 76. Diu que té com a origen "Confession", de Baudelaire. La font és bona; Ferrater tenia sens dubte aquest poema al cap, que per cert acaba amb una estrofa que ens obliga a pensar en el poema següent, "La confidència", que apareixia acarat amb "Amistat del braç" en l'edició original i en la definitiva de Cornudella de Les dones i els dies:

J'ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessional du cœur.

Finalment, cal considerar la possible relació d'aquest poema amb "Amistad a lo largo", de Jaime Gil de Biedma.

Rosa Leveroni a l'abast


Ressenya de Bartomeu Ribes publicada a La miranda,
suplement literari del Diario de Ibiza, l'11 de febrer de 2011.




Poesia al Price

Rosa Leveroni al Festival de Poesia Catalana del Price


El festival que va tenir lloc al Gran Price de Barcelona el 25 d’abril de 1970 i hi van intervenir, davant les 3.500 persones que omplien el recinte, els poetes Agustí Bartra, Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú.




Watch Joan Colomines. Festival de Poesia Catalana al Price. (1970) in Travel & Culture  

  View More Free Videos Online at Veoh.com





 






Presència i record de Cadaqués en l'obra de Rosa Leveroni

Abraham Mohino i Balet

«Presència i record de Cadaqués en l’obra de Rosa Leveroni», Serra d’Or, setembre 1999. [XVIIè Premi periodístic Cadaqués a Carles Rahola, abril 2000]. 



«Ja sóc en aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança  ja sé, però, com és absurdamés per això no deixa d'ésser-ho: T'espero.» Rosa Leveroni anotava aquestes paraules en una entrada de dietari corresponent a l'agost de 1933, en el curs d'una de les seves freqüents estades a Cadaqués. En aquell moment, la poetessa tenia 23 anys i ja havia començat a sucumbir a la bellesa de la vila empordanesa i a descobrir l'embruix d'una geografia emblemàtica que fixaria en el seu imaginari i en la seva poesia.

La publicació de Confessions i quaderns íntims, de la qual, juntament amb Enric Pujol, vaig ser-ne responsable (València, edicions 3i4, 1997), ha aportat una perspectiva nova a la valoració de la personalitat literària de l'escriptora: és un document que posa al descobert el procediment associatiu i l'impuls elegíac, els mecanismes de creació en definitiva, que caracteritzen la seva producció, tant en vers com en prosa, tant de ficció com memorística. Les Confessions són uns dietaris de naturalesa amorosa que conserven una unitat de to i d'estil fonamentada, en bona part, en la brevetat de les anotacions, càpsules d'escriptura que tenen el valor exacte d'una biòpsia. És a dir, es presenten com una extracció (cal·ligràfica), sovint dolorosa, operada sobre els teixits mateixos de l'ànima sofrent, i, a través d'aquest registre "objectiu" i rigorosament immediat, Leveroni assaja de captar i d'examinar l'essència de l'amor. Se'ns revela aquí, de manera sorprenent, una autora que s'arrela a tota l'estirp dels amadors sense audiència i de literats maleïts. Una altra de les característiques que converteixen aquests papers de dietari en obra singular, sobretot pel que fa a consideracions de gènere, és que hi trobem unes anotacions marginals que corresponen a l'amat, al tu confident a qui són oferts els secrets de confessió, i que no és altre que Ferran Soldevila. Almenys en quatre ocasions va deixar Rosa Leveroni algun dels quaderns a l'historiador, que hi apuntà observacions i esmenes, les quals, al seu torn, van ser motiu de resposta. Els quaderns també eren un substitutiu dels mesos de separació: concebuts, en part, com un instrument que vivifiqués el record de l'enamorada en la memòria del lector escollit; en part, com el lenitiu amb què ella, escrivint-los, assossegava les inquietuds de l'allunyament.

Foto: AMB





Presència

Emergeix, en les Confessions, una evocació de Cadaqués tan nítida com la que aflora en el seu corpus líric, sigui en poemes de títol explícit o en l'escenografia arquetípica d'altres (aigües quietes, campanar, cementiri...). De fet, moltes pàgines d'aquests quaderns van gestar-se durant les estades cadaquesenques. Eren períodes de separació que mig la salvaguardaven d'una relació complexa (per clandestina, ja que Ferran Soldevila era un home casat). El diari personal suplia l'absència, i el marc afavoria el recolliment. En virtut d'aquest cloure's en si mateixa, potenciava la gravetat i la intensitat del sentiment, el convertia en un colorant poderós. No obstant això, la placidesa de l'indret posava cruament al descobert el desacord intern, el neguit profund que la dominava, i l'esguard d'aquella bellesa podia alterar-se i variar al compàs de les precipitacions emocionals, extremadament volubles i crispades, de l'estadi passional.

«I això em fa veure clarament la fallida de les meves darreres vacances d'estiu. Aquells dies interminablement llargs, d'una placidesa terrible. Aquella netedat feridora del paisatge buit de la figura amable. Mai com aleshores vaig comprendre la veritat d'aquestes meves paraules: "Cadaqués és massa bell per a estar-hi sol". I d'estar-hi més temps crec que l'hauria arribat a avorrir». (Pàg. 59)

O, encara més palesa la distorsió a què sotmet la realitat en funció de l'estat anímic, la vivència de l'univers circumdant arriba a esdevenir sorda, externa, estrangera. La clarividència que li proporciona en molts casos l'ascesi terrible d'un amor sense espectatives, pot derivar, temporalment, en ofuscació de la mirada i en una incapacitat manifesta de gaudi davant del paisatge sense figura.

«Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M’és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència. Davant d’una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso també com és difícil oblidar.» (Pàg. 91)

Així, el sentiment de Cadaqués bascula entre uns extrems de mal conciliar: si bé és un distanciar-se benigne, l'indret saludable on asserenar l'excés tortuós de la passió, de sobte, quan cau en la consciència aguda de la pèrdua, la visió amable pot mudar en un espai erm, en un retir dolorós. I, des de l' amargor consegüent, percep i veu el paisatge.

«Aquests dies vuit diesque em separen de ciutat em seran inacabables. Sé que mentre durin em sentiré en franca hostilitat amb aquesta terra. Amb més rancúnia encara perquè és tan bella i no la mereix. Avorrim sempre aquelles coses que ens fan sentir com som injustos.» (Pàg. 96-97)

El món exterior és vist i (de)colorat constantment i estricta en funció de l'amat: «El meu univers: Tu. Paisatges, lectures, persones, somnis, tot convergeix en la teva imatge», pàg. 74.
Foto: AMB























Record

Però Cadaqués sempre recupera, en el record, un pes privilegiat. Hi emergeix en tant que indret necessari on finalment pot trobar calma per al seu viure en dolor (amarg: no en va és una de les poetes catalanes més naturalment ausiasmarquiana). És l'espai on l'absència, poblada dels pensaments produïts per la continuada cavil·lació amorosa (tan nodrida per la placenta literària), l'absència, dic, adquireix (paradoxa) la corporeïtat d'una presència, d'una regió biogràfica realment compartida.

«Revé, insistent, l’enyorança i el desig de Cadaqués. És com si, amb la represa del meu amor per tu, tornés a ser-me present i necessari aquell ambient on vaig passar tantes hores d’enamorada, conscient de la seva bellesa i trista de veure-la òrfena de tu. Però torna ara com a possible concreció d’una pau nova i segura, adquirida després, adquirida ara, de la certesa d’estimar tant. És com el desig de la terra de promissió, i és un desig líric. I cimeja per damunt de tot, el contacte, la possessió plena d’aquella bellesa única del camí del cementiri, del cementiri mateix abocat damunt la pau tranquil·la de Portlligat... És un desig de repòs i de benaurança; d’acceptació de la vida, a l’ensems de renúncia. De vida acomplerta i de consecució d’un repòs eternament bell.» (Pàg. 157)

___________________

La descoberta de Cadaqués es remunta a l'any 1926, en plena adolescència de Rosa Leveroni. A partir del 1930, la família hi va llogar un pis per passar-hi les vacances, al principi alternades amb estades a Llavaneres. Des d'aleshores, la cita es mantingué gairebé cada any. Quan el turisme començà a créixer, Leveroni limità les estades al mes de setembre. No se sentia una passant i mirà d'implicar-se en la vida quotidiana de la població: es féu tant amb els habitants il·lustres (era veïna dels germans Dalí) o singulars (el 8 d'agost de 1934 visità la coneguda Lídia de Cadaqués) com amb els pescadors o la gent senzilla de la contrada. L'any 1948 es va casar la seva germana Roser; el pare, Manuel Leveroni, va decidir comprar una barraca a Portlligat per a Rosa: era el regal substitutiu de la dot matrimonial destinat a la filla soltera. En aquesta barraca, de dimensions reduïdes però molt acollidora, hi va rebre i allotjar nombroses amistats --els matrimonis Riba-Arderiu o Bohigas-Martí entre d'altres. (Es conserva un àlbum d'agraïments i de dedicatòries que en dóna fe.) De manera que va propiciar, en privat, l'apropament d'un sector d'intel·lectuals a la vila. Aquesta circumstància té algunes manifestacions dignes de ser ressenyades. Perquè va ser aquesta dona de subtils maniobres qui va organitzar i es va responsabilitzar de l'adquisició de la casa de Cadaqués (decorada amb quadres de Capmany i pintures de Rebull), amb què un grup selecte de personalitats del país van obsequiar Carles Riba amb motiu dels seus seixanta anys, al 1953. Rescatava, així, les energies i el protagonisme que, durant l'exili de Riba, l'havien convertit en dipositària de les Elegies de Bierville. També a Portlligat, es va relacionar amb Gabriel Ferrater. Han quedat uns rastres lírics d'aquest encontre: Ferrater li dedica uns versos de l'«In memoriam» (v. 101-132); ella, per la seva banda, el respon en una peça d'homenatge en què assajà una certa renovació de la seva fórmula poètica.

L'any 1978, Leveroni pateix una hemiplèxia que la manté un any i mig al llit. Per poder fer front a les despeses d'una malaltia llarga i d'una operació posterior, va vendre en secret la barraca a Salvador Dalí, amb l'acord de poder usdefructuar-la els mesos de setembre. Finalment, l'any 1986, a la seva mort, i segons disposà, va ser enterrada al cementiri de Portlligat.

Foto: AMB

Poesia del paisatge

En una escriptora en què es dilueixen tan clarament les divisòries entre la Vida i la Literatura, el rastreig dels escenaris no resulta gratuït. Especialment perquè és una autora amb un intens sentiment del paisatge. Deia, en una entrevista de l'any 1981 «Mireu, un dels paisatges que m'han influït més ha estat Cadaqués; des del primer moment va ser com un coup de feu, que diuen els francesos, una mena d'enamorament. Això és impossible que no traspuï en els meus versos» (Avui, 6 de desembre). En efecte, Cadaqués és el marc privilegiat, amb Valldemossa o Llavaneres, d'una part substancial dels seus poemes (penso, per exemple, en la sèrie Absència i, sobretot, en el poema que l'encapçala, «Rosa encesa del desig», escrit l'any 1933). El seu primer llibre, Epigrames i cançons, el correlat líric de les «Confessions íntimes» (primera part de Confessions i quaderns íntims), el va elaborar al llarg dels retirs empordanesos: hi percebem, intensíssima, la vivència del paisatge. Com en la nadala següent, que, tot recuperant la factura popular i la concreció toponímica sens dubte inspirades en les nadales foixianes, situa en la mar de Portlligat. Val la pena de recuperar aquest poema de l'any 1958, no recollit en l'obra èdita.

L'Ormeig ha llevat
la pesca més rara:
Encesos coralls,
cornes nacarades
i fermall preat,
una Estrella clara.
Ella, sobre el mar,
era dolça brasa,
camí de Betlem,
alta, s'enfilava.
Paraven els vents,
florien campanes
festejant la Nit.
Entraven les barques
dins de Portlligat
i els Àngels cantaven
entre els vells xiprers
renovat Hosanna.

Imatges i muntatge: AMB

«Petita suite de Portlligat»

El moment de més explícit, directe i intens homenatge el trobem en la «Petita suite de Port-Lligat» (Obra poètica completa, Girona: CGC Edicions, 2011, pàg. 145-149). La delicada i aguda capacitat d'èxtasi davant l'espectacle del món és una constant de la poesia leveroniana, que s'expressa sovint en els termes d'una comunió amb l'element. Ara, en la confusió absoluta de l'ésser en l'espai, el paisatge ja no és només el recer de calma i tranquil·litat momentanis, sinó que assoleix un estadi permanent i trascendent.

Ànima meva, pau,
dins l'eternal bellesa.

Pau, plenitud. Una «pau nova i segura», «de vida acomplerta i de consecució d'un repós eternament bell», llegíem en paraules seves més amunt. Els poemes de la secció Les notes greus, «La pau» i «Testament», responen a una idèntica inflexió de càntic espiritual, a una idèntica verbalització de l'equilibri difícilment atrapat.

Dintre del teu ull blau,
jardí de les gavines,
s'adormen els neguits
i s'apaguen les ires.

El dur peregrinatge amorós recala en uns límits precisos. La pau guanyada és d'ordre existencial. Pau sagrada. Aquesta característica no gens obviable l'aproxima sorprenentment a Maragall, a un sentiment espiritualitzat de la naturalesa i a una plenitud de tipus panteista. Aquí, amb procediments semblants (la sinestèsia i, sobretot, la fal·làcia patètica), el cosmos adquireix veu i textura dramàtica.

Dintre meu ets cançó
enamorada i viva,
terra esposa del mar
i de la meva vida.

El càntic de Cadaqués es realitza sempre en el motlle d'un estrofisme popular simple, lleuger, molt adequat a l'espontaneïtat de l'escriptura leveroniana i a la fluència del cant que es vol elemental, però assolint la dicció justa i el refinat temperament elegíac que impregna la seva millor lírica.

I com un aire antic,
l'amor altra vegada
és enyorança i goig
i desig d'ofrenar-te,
lligada als fruits daurats,
la meva vida esparsa.

Salvador Espriu va elogiar la gravetat alada de la poesia de Rosa Leveroni, que en aquesta 'suite' convoca més d'un accent maragallià: «Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau» (Cant espitual). L'escenari marí és convertit, a la fi, en un darrer refugi espiritual, dispensador d'oblit.

Cementiri petit
damunt l'aigua serena,
últim port encimat
damunt la pau eterna.

Imatge i muntatge: AMB



dimarts, 26 d’abril del 2011

Per Sant Jordi 2011, Rosa Leveroni

Assur

Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.

Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...

Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat a la xarxa.

Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...

...I m'havia passat tot per alt!!!

Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors (Ferran Soldevila), casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.

El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:
«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»



Font: Blog Ca l'Assur

divendres, 22 d’abril del 2011

Leveroni en la magnífica veu de Dolors Martínez

Cadaqués estimat

Poemes de Rosa Leveroni i de Quima Jaume exquisidament interpretats per Dolors Martínez i amb música d'Àngel Martínez.
Dissabte, 16 d'abril de 2011, a la Sala Art i Joia de Cadaqués.














La periodista Dolors Martínez és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona. Treballa a Catalunya Ràdio des de fa 23 anys i en els últims deu, ha estat cap del Departament de Dramàtics. Així, ha dirigit i realitzat Otel·lo i Molt soroll per a no res, de Shakespeare; Solitud, de Víctor Català; Les hores, de Josep Pla; Estimada Rodoreda, de Mercè Rodoreda.

















diumenge, 17 d’abril del 2011

Premis literaris de Cadaqués



L'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, curada i prologada per Abraham Mohino i Balet i editada per CCG Edicions, ha estat reconeguda amb el premi Cadaqués a Quima Jaume de l'any 2011, en la seva 16a convocatòria. Aquest premi s'atorga al millor treball publicat que tracti la creació poètica.

Leveroni completa

El rigorós treball d'Abraham Mohino i Balet per recopilar, dignificar i tornar a posar a l'abast dels lectors l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, introbable des de feia dècades i reeditada l'any passat per CCG Edicions, ha tingut la seva recompensa amb la concessió del 16è Premi Quima Jaume, destinat a obres poètiques ja publicades, dels Premis Literaris de Cadaqués. Mohino, que dissabte passat va guanyar el Joan Teixidor d'haikus en línia dels Ciutat d'Olot, per Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, recollirà els 1.800 euros de dotació d'un premi que reconeix, pòstumament, el valor creatiu que la crítica sovint va escatimar a Leveroni. Per arrodonir la festa de lliurament, que se celebra avui a Cadaqués, l'editor de l'obra completa de la poeta barcelonina, el gironí Quim Curbet, ha estat el guanyador del premi de poesia que porta justament el nom de Leveroni, dotat amb 900 euros, pel poemari inèdit Amb ulls de vidre. Curbet publica habitualment poemes al seu bloc personal, com ara “Dilluns sense recances”, al final del qual escriu: ‘Però inconscients del nostre destí tràgic, / tornem eternament a l'inici / i després de remoure les cendres / d'un nou diumenge sense esperances / contemplem de nou amb ulls de vidre / l'alba d'un dilluns sense recances”. Finalment, el Carles Rahola de periodisme (900 euros) és per a un reportatge sobre Cadaqués publicat a la revista Top Girona per Xavier Carós i Lluís B. March.


Quim Curbet i Abraham Mohino, quan van presentar
la poesia de Leveroni, al novembre a Barcelona.
Foto: Juanma Ramos. 

















Font: Avui (16.4.2011)

divendres, 1 d’abril del 2011

Canço d'abril


Mes d’abril, joia subtil,
per tu somriu la marina,
i els arbres s’han enflocat
amb les verdors més divines.
Mes d’abril, galan gentil,
quantes verges esllanguies
i quina, del teu amor,
en serà la preferida?
Mes d’abril, bell entre mil,
quina ofrena et donaria
sinó un cor desencisat
d’haver estimat sense mida?