divendres, 29 d’octubre de 2010

dijous, 28 d’octubre de 2010

Dalí-Leveroni: cinc metres


Anna M. Dalí pintada pel Salvador Dalí
 l'any 1925 en l'espai de Portlligat on
compartirà veïnatge amb Rosa Leveroni

























Dalí

Dalí, Dalí.
Mitjons apedaçats
de blau i de carmí.
El teu cap és de suro
Ai sí!
Amb cabells de fideu fí.
Ai sí! Ai sí!

Demà serà un altre dia

(Poema inèdit d'adolescència que estrafà l'estil purista i amb què Leveroni clou fent broma una xerrada sobre surrealisme impartida en el marc de l'Associació de l'Escola de Bibliotecàries)

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Jocs d'amor, fragments d'autoficció

Eva Vázquez

Almenys des dels divuit anys, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) va acostumar-se a consignar, dia rere dia, l'experiència quotidiana, les lectures, les converses, els enamoraments, els projectes literaris. Aquesta obra dietarística, lluny de constituir una grafologia merament privada i accessòria en el conjunt de la seva creació poètica, n'és, al contrari, el germen, «l'humus nodridor», segons ha conclòs el filòleg Abraham Mohino examinant els papers personals de l'escriptora que ha exhumat de la Biblioteca de Catalunya. L'examen exhaustiu d'aquest material li ha permès descobrir «l'ambiciós programa literari» de l'autora i abundants textos inèdits, que ha publicat, junt amb la reedició revisada dels seus contes, a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Eumo).


Rosa Leveroni, a l'esquerra, en una representació teatral
a l'Escola de Bibliotecàries, el 1933
El primer contacte d'Abraham Mohino amb l'escriptura privada de Rosa Leveroni es remunta a finals dels anys noranta, quan va revisar, prologar i anotar, junt amb l'historiador figuerenc Enric Pujol, l'edició de les Confessions i quaderns íntims (1997) de l'escriptora barcelonina, vinculada des de la joventut a Cadaqués i, més tard, a Portlligat. I no era casual, la col·laboració dels dos compil·ladors, tenint en compte que Pujol, ara director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, és el principal especialista en l'obra de l'historiador Ferran Soldevila, mestre de Leveroni als anys trenta, durant el seu pas per la moderna i estimulant Escola de Bibliotecàries, exigent conseller literari, amant reservat i clandestí, i pilar fonamental i obsessiu en la vida i l'escriptura de l'autora de Presència i record. L'ascendent de l'historiador en la construcció de la prosa literària de Rosa Leveroni, i el mestratge que també va exercir en la jove alumna, i més tard eficient corresponsal a l'exili, el poeta Carles Riba, és tan poderós, que Abraham Mohino no dubta a afirmar que, amb la mort dels seus dos principals mentors, entre 1959 i 1971, la producció de Leveroni experimenta «un declivi dràstic tant en la intensitat com en la qualitat». Aquest defalliment, al qual va contribuir també la seva postergació pública a partir dels anys setanta, és, però, molt posterior a l'època que examina el filòleg a La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser guiant-se amb els papers privats de l'escriptora, convertits en un veritable «viver literari i sentimental» de provatures, citacions, jocs de suplantació, autoficció i emmascarament que revelen un programa creatiu summament ambiciós que havia de culminar en el projecte mai conclòs de redacció d'una novel·la. «Animal llibresc, touché de la littérature, Leveroni atia i vigoritza les segregacions humorals amb el sèrum literari», declara Mohino, que fa especial èmfasi en els espisodis sentimentals que registra l'escriptora dia a dia, quasi amb morbositat, perquè «tota història d'amor és, en si mateixa, una suggestió impregnada de ficció». En les seves temptatives novel·lístiques, Leveroni, de fet, continuarà «ampliant, estilitzant i portant a les darreres conseqüències un projecte d'autoinvenció literària iniciat amb el dietarisme», on ja havia jugat a l'emmascarament dels pseudònims, les al·lusions implícites i els refinaments estilístics de l'amor real. Dins aquest projecte s'han d'interpretar, segons Mohino, els mateixos dietaris, els epistolaris heteronímics (sobretot les Cartes d'Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, projeccions d'ella mateixa i Soldevila) i els contes, «respostes múltiples a un impuls d'autoinvenció literària únic i coherent, concèntric i absorbent». Però és també la incompletesa d'aquest programa, del qual les Confessions i quaderns íntims serien la peça angular, que ha quedat una «imatge vaga i imprecisa del valor, la intenció i l'ambició reals d'aquesta prosa». Mohino analitza en el seu assaig les lectures de l'escriptora, fonamentalment novel·lesques tot i ser coneguda quasi en exclusiva com a poeta; les seves amistats, en particular les companyes de l'Escola de Bibliotecàries, però també Jordi Rubió, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu o Gabriel Ferrater; les seves apassionades i obsessives relacions amoroses, amb Soldevila al capdavant, però també amb Riba i Rubió; el seu actiu compromís cívic i cultural durant la postguerra, col·laborant des del primer moment a la revista Ariel, però sobretot erigint-se en la confident del Riba de l'exili i en la seva més tenaç valedora a Catalunya, fins a convertir-se en la fidel dipositària de Les elegies de Biervielle; els paisatges que freqüenta, des de Barcelona a Llavaneres i Cadaqués; els seus dubtes, en fi, el seu entusiasme, el tedi dels últims anys, el silenci i l'oblit pòstums.
Font

divendres, 22 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (2)

Fragment d'una carta d'amor perduda

Tots aquest dies a la Biblioteca de Catalunya no han estat un sacrificat acte de transcripció de manuscrits, sinó un entretingut, un suggerent acte de passió. Recordo que vaig arribar a la literatura per una similar curiositat com Miss Lyell: la lectura de l'ànima, l'intent de penetrar en la psicologia d'amor. Va ser una cosa més sensual i tot. I, en efecte, vaig aprendre a afinar les cordes del meu llaut amb les lectures successives, amb els pòsits que varen anar abandonant en mi. Em diràs, és clar, que cal una experiència de vida, i no t'ho negaré pas; de fet, la buscava assedegat, intranquil, tens. Era el que em cegava i era el que em proporcionava una rara lucidesa, aquesta recerca de vida, de cos, de vegetació, de mars. Cordes ben tenses, però calia la fusta, l'eben, ben tallat, ben polit, ben treballat per la vida. Va ser-me difícil amollar les meves cordes a una fusta, a la vida. Però entenc que les meves experiències eren plenes d'intensitat, de concentració dolorosa, i que em nodrien més que no pas la suma de dies que és la vida d'un adult, suma de dies que es fa en funció d'unes hores d'erosió per a una nòmina: l'esperit en pateix. No hi ha subtilitat, no hi ha...
Transcrivint els epistolaris d'Alfred a Miss Lyell, tot això m'ha revingut, de sobte, sense dolor, en l'ambient elegant i alhora sobri de la Biblioteca de Catalunya a recer del desembre, congelat com mai. Llegia destins en aquelles línies, i m'apassionava, i m'imaginava la porció de novel·la que pogués contenir la nostra història.























FRAGMENTS DE LLETRES D’ELIZABETH LYELL A ALFRED STEVENSON

(Maig 1809-setembre 1813)

Si et deia que em trobaries com aquell estiu a Green Cottage, Alfred, et mentiria. El teu record, si bé és veritat que m’acompanya sovint i que t’enyoro tendrament, no és l’obsessió d’aleshores. El meu amor ara és fet de comprensió i de tendresa. Aquella fúria apassionada, aquell desig de tu, aquella funció del món en relació teva, em semblen definitivament superats. I queda el desig d’ésser lúcida, d’aprendre fins allà on he arribat i allà on ja no puc arribar. Comprens? Potser reprendre a poc a poc tot allò que t’he donat sense que tu —ni jo— ho sabéssim. Però no, tampoc és ben bé això. No és reprendre, perquè això significaria lluita, i potser seria més aviat un abandó, perquè allò que em passa és que estic cansada de lluitar.

L’encontre d’Enric serví perquè la nostra separació no fos per a mi la catàstrofe irreparable que hauria estatabans. El seu record —i la seva separació— atenuà el xoc que fou la teva pèrdua. Si és que ressents encara aquell afecte que em tenies, no ha de doldre’t. Has d’agrair-li encara que m’hagi ajudat a suportar el meu desesper i que m’hagi lliurat de córrer als teus braços, malgrat tot...

Cap paisatge no em lliga a tu i els interiors, tots, s’han esvaït. Qui sap si això contribueix poderosament a conservar aquesta pau guanyada a força de dolor i absència.

Voldria ésser l’única a rebre noves teves. Encara un rastre de gelosia —que em fa mal, ho confesso— quan sé que Mirtil·la t’escriu i que tu li contestes. Absurd, ja ho sé, però no puc fer-hi més.

Recordes els nostres moments d’amor després de la meva tornada a Londres? Vas trobar en mi una fuga i una expertesa que varen deixar-te un xic parat... Ara podràs saber a què es devien. Venia de Dunkeld portant una confusió de sentiments terrible. La tendresa d’Enric i la meva tendresa per ell necessitaven trobar en tu una tendresa més gran. Sols em donares el teu desig, enfondit per l’absència, però el teu amor, una vegada més, va fer fallida. Això em ferí. Volies sensualitat, doncs bé, vaig donar-te’n com mai, i amb la ràbia que això em produïa trobava un gust turmentat en el meu volgut enviliment.

Hi ha moments en què em dic que no em trobes a faltar, potser per no haver-me de sentir lligada a tu.

Per què, quan vaig saber que marxaves a Amèrica, aquell desesper i aquella tristesa? L’absència no era igual? Però no, la distància l’enfondia encara i em feia veure com encara t’estimava.

Dir-te que t’estimo, ara, sense explicar-te els matisos, em fa l’efecte que faig trampa.

Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara hi cerco novament, a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!...

Cosa estranya! El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament.

Manca de paisatge?... Aquell jardí cap al tard, darrere el balcó, les palmeres, els geranis, la vainilla... I l’espera de tu, amb el meu amor impacient i el meu desig... Recordes?... Sabent-li tot l’encant, sabent-lo font de recances, n’he fugit del tot, fins del record...

 
 
A propòsit miss Lyell
 
Un producte derivatiu i complementari dels diaris amorosos és la part de l’epistolari de Rosa Leveroni que denominaré, d’ara endavant, heteronímic, a efectes, bàsicament, de distingir-lo de la seva abundosa correspondència real i de significar el grau de distorsió voluntàriament accentuat dels textos, alhora que amb aquest terme queda descrit el procés de desdoblament que hi practica. L’opció terminològica, però, reclama alguns aclariments, ja que, altrament, podria semblar que ens movem en l’àmbit de la ficció estricta. I no és ben bé així: s’ha de considerar, d’entrada, que una part de les cartes heteronímiques va ser tramesa i va acomplir així la funció comunicativa pròpia de la correspondència. Fins i tot, quan trobem compilacions de fragments epistolars aïllats, aquests remeten al corpus in absentia, o perdut, de cartes que realment va enviar: una de les raons principals per què he portat a col·lació les respostes dels seus corresponsals (en l’edició de les lletres de Lyell que presento) ha estat la de verificar aquest extrem, a partir de les al·lusions, rèpliques i contrarèpliques que tant en els textos d’ella com en les missives d’ells se succeeixen amb tota coherència, i que només poden ser compreses plenament en el si d’un intercanvi epistolar actiu i tangible. També em serveixo del concepte d’heteronímia per fer èmfasi en els elements anòmals o literaris, que, tot i limitar-se al camuflatge d’antropònims, topònims i dates, són suficients per situar-los en el llindar de les ficcions autobiogràfiques. En el llindar, o en un terreny pròxim (que no pertanyent) al dels dietaris amorosos, si considerem que, salvats els elements de distorsió, la resta és la pura fixació dels estats de l’ànima, amb les inevitables afectacions retòriques (voldria insistir-hi: l’amor, desemmascarat, no és més que un pretext literari, una mera ficció, una construcció simbòlica). Hi detectem, en efecte, els motius acostumats a les Confessions (viure en funció de l’amat, temor i dolor per la inconstància d’aquest, gelosia de tot i de tothom; en fi, tot l’aparat de grandiloqüència i monstruositat que acompanya l’encegament passional), així com l’estructura tropològica i la monòdia discursiva que són característiques als gèneres de l’amor. La mesura de la semblança amb les Confessions (sumeu-hi l’inici in medias res, la inserció de peces líriques, l’espontaneïtat de l’escriptura i, sobretot, la fragmentació del discurs) ens posa sobre la sospita de si les cartes heteronímiques no són en realitat sinó solució de continuïtat dels dietaris amorosos. Referma aquesta consideració la circumstància que les cartes i els fragments d’Elizabeth Lyell (l’heterònim, pròpiament, de Rosa Leveroni) cobreixen bona part del buit temporal que talla en dues parts les «Confessions íntimes», i que, ho recordo, es produí entre l’estiu de 1936 i la tardor de 1943. Guiat per aquesta idea d’unitat d’assumpte i de manera, com per la contigüitat del temps de l’escriptura, he organitzat l’edició íntegra dels grups epistolars ficticis de Rosa Leveroni tal com segueix:


A. Lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (estiu de 1938).
B. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg (acaballes de 1938-15 de novembre de 1941).
C. Fragments de cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson (3 de març de 1940-setembre 1943).

Passatges extrets d'Abraham Mohino i Balet, La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (Vic: Eumo Editorial, 2004)

Sala de manuscrits

dimecres, 20 d’octubre de 2010

A propòsit del «Poema inacabat» de Gabriel Ferrater

Poema inacabat (fragment)

Tu amb qui parlàvem d'Ausiàs
i recordàvem "la canal
de Flandes", Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta de sol de l'altre dia
no convé que caigui en l'oblit
ans que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens astoràvem
d'aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre de dalt
del camí vell del Port Lligat.
Recordes com el sol rodava,
baldufa negra, i s'esperava
de caure darrere el Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el poca-solta
que per tornar té la seva hora―
No segueixo, ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix impressionable)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però te n'enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.
(Gabriel Ferrater)


El ponent excessiu

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
(Gabriel Ferrater)



Homenatge a Gabriel Ferrater

Recordo, Gabriel,
aquella tarda dolça
tornant de Portlligat,
vers la fi de setembre,
tu, amb la Roser i jo,
quan vares comminar-me
a recordar-la en vers.
Tu sí que vas donar-nos,
com fita del camí,
el teu inoblidable
«Poema inacabat».
El meu vers no venia...
Després vingué la Mort,
Gabriel, tan trista,
que ens deixà desolats.
Ara revé la posta
i m’ha portat un vers,
tanmateix massa pobre...
És viu, però, el record,
i l’oblit, impossible,
Gabriel...
(Rosa Leveroni)

Una alumna de l'Escola de Bibliotecàries

Alumnes de tercer curs amb Jordi Rubió i Balaguer. Asseguts a la primera fila,
d’esquerra a dreta: Ramona Masvidal (primera), Rosa Leveroni (tercera),
Jordi Rubió, Mercè Martí (sisena) i Maria Serrallach (setena). A la segona
fila, d’esquerra a dreta: Antònia Parés (primera), Josefina Morató (segona),
Aurora Díaz Plaja (tercera) i Maria Condeminas (desena) (1933)


1930-1933

Rosa Leveroni inicia estudis a l’Escola de Bibliotecàries republicana dirigida per Jordi Rubió. És alumna de la XVI promoció, integrada, a més, per Mercè Badosa, Joana Casals, Maria Condeminas, Aurora Díaz-Plaja, Julita Farnés, Dolors Ferrer Florit, Rosa Ferrer Hill, Montserrat Gresner, Roser Lleó, Mercè Martí, Mercè Masvidal, Maria Miralda, Josefina Morató, Antònia Parés de Ruiz, Montserrat Roig, Maria Serrallach, M. dels Àngels Vinyes i Josefina Viltró. Des d’un punt de vista intel·lectual, el pas per l’Escola es converteix en el període decisiu de la seva vida, ja que rep una formació de primer ordre, com ho indica la nòmina extraordinària dels professors que la instrueixen: Pere Bohigas, Feliu Elias, Jaume Massó i Torrents, Manuel de Montoliu, Marçal Olivar, Joan Petit, Jordi Rubió, Ferran Soldevila i Eduard Toda. El moment també fou rellevant des del punt de vista sentimental: en aquest context sorgeixen les relacions d’amistat que conservarà tota la vida (cal destacar la de Concepció Guarro i de Mercè Martí, o, d’altre ordre, la de Carles Riba i de Pere Bohigas); com també les amoroses, la principal de les quals, sens dubte, és la que la lliga amb l’historiador Ferran Soldevila. «Durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida. El més capital, potser, el de la Poesia, deixebla d’aquella classe inoblidable de literatura general que impartia diàriament Carles Riba. També d’aleshores són les meves lectures de tots els nostres poetes. I tot això amb el tracte diari de les nostres personalitats més importants. Allò va ser l’obertura a un món nou. Si sóc alguna cosa ho dec a aquestes persones». Intervé activament en el butlletí de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries i en diverses conferències i representacions teatrals organitzades per l’esmentada associació d’alumnes. Durant els mesos de març i d’abril de 1933, passa les pràctiques de bibliotecària a Figueres i, a la tardor, fa una estada a Madrid, per ampliar i completar, a la Biblioteca Nacional i a la Biblioteca del Ateneo, una memòria fi de carrera intitulada Assaig sobre la introducció del llibre per a infants a Espanya i inici d’una bibliografia sobre literatura infantil espanyola. L’estudi, dirigit per Rubió i ja preparat per a impremta, resta inèdit, en ser suspesa, el 1939, l’edició dels Quaderns de Treball que publicava l’Escola de Bibliotecàries i on se n’havia previst la publicació.


5è aniversari de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries. Dinar a Miramar (1936).
Primera fila, d’esquerra a dreta: Ramon d’Alòs-Moner, Emma Gifré, Maria
Serrallach, Maria Cugueró, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Massó i Torrents,
Rosa Leveroni, Joana Casals i Ferran Soldevila. A la segona fila, Carles Riba
és el primer des de la dreta, Marçal Olivar, el quart, i al seu darrere, Joan Petit







dimarts, 19 d’octubre de 2010

La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser

Abraham Mohino i Balet: La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser.Vic: Eumo Editorial, 2004.

La figura literària de Rosa Leveroni ha estat amagada rere el vel de la seva poesia o, més frívolament, disminuïda per les seves apassionades relacions sentimentals. Mohino ha rebuscat en els arxius de l’escriptora la seva producció en prosa, veritable viver dels seus versos, que revela un ambiciós programa literari que havia dissenyat i que no va poder dur a terme.

Un volum de lectura plaent, a la vegada que un brillant exercici teòric sobre el memorialisme i la literatura egòtica.



*[Dins d’aquesta obra assagística s’inclou una edició comentada dels contes de Rosa Leveroni, un quadern de dietari («Intermezzo») i els epistolaris heteronímics intitulats «Cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson», «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg» i «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson».]

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (1)


















Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d’aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.


dilluns, 18 d’octubre de 2010

Rosa Leveroni i Carles Riba en diàleg










«Finalment, m’has deixat les tannkas d’aquest any. Com en tots els teus versos t’hi cerco a tu, i en aquests, per què no dir-ho?, també hi cerco un possible rastre meu... Però si és que d’alguna manera hi sóc, serves gelosament el teu secret. [...] Però deixa’m sentir-m’hi en aquestes». (Tot seguit transcriví les «tannkas del retorn» lxv, lxix, lxxiii, lxxvii i lxxviii. I agregà:) «He dit sentir-m’hi, fixa-t’hi; no he dit trobar-m’hi (...) «“Sí, d’una manera o altra —vas dir—, el que hi ha, aquest nou element, és en els meus versos. I és el meu secret”».
[Rosa Leveroni: Confessions i quaderns íntims, a cura d’Abraham Mohino i d’Enric Pujol, València: Edicions 3i4, 1997, pàg.223-225]



Penso en vosaltres
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d’efímeres banderes
en l’aspror irremeiable.
(Carles Riba)


ENDREÇA

Sigueu propicis,
ametllers de Ciurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d’esperança.

(Rosa Leveroni)
 
 
1953
 
El 2 de febrer d’aquest any, en el decurs d’un dels seus viatges a la Gran Bretanya, Leveroni protagonitza una lectura de sis minuts a la BBC (dins un programa d’emissions en català, basc i gallec) intitulada «Edith Sitwell and her work» i, seguint l’estela d’aquesta autora, tradueix «Eurídice» per a la miscel·lània Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys: poesia, assaigs, taduccions clàssiques (Barcelona: Josep Janés Editor, 1953-1954). Literàriament, i al compàs de la història personal, els vincles entre Carles Riba i Rosa Leveroni s’afermen: en aquest sentit, no es pot passar per alt la importància de la Terra erma d’Eliot que ella tradueix i que ell corregeix, ni tampoc la fase compromesa i delicada per què passen –botó de mostra és el fet que ella es responsabilitza d’organitzar la compra col·lectiva d’una caseta a Cadaqués amb què un grup d’intel·lectuals del país vol obsequiar el poeta en el seu 60è aniversari. L’ofrena es fa, per cert, el dia de Santa Rosa.

Al terrat de la casa de Cadaqués
 que van regalar a Riba
 en el seu seixantè aniversari.
 Setembre de 1953.
Fotògraf: Català-Roca.


Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (3)


Durant els anys seixanta el cignes formaven part del paisatge de Portlligat


Ulisses
Només desitjo
el redós de la casa,
l’esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.


Calma
Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (2)



Rosa Leveroni asseguda a l'entrada de la seva barraca de Portlligat,
situada davant per davant de la casa de Salvador Dalí











1948
Manuel Leveroni, decideix comprar una barraca a Portlligat per a Rosa: és el regal substitutiu de la dot matrimonial destinat a la filla soltera. En aquesta barraca, veïna de la de Salvador Dalí, de dimensions reduïdes però força acollidora, hi rep i allotja nombroses amistats (els matrimonis Riba-Arderiu o Bohigas-Martí, per exemple), i en fa un petit reducte d’encontre amb altres intel·lectuals, com J.V. Foix i Gabriel Ferrater.
La poeta en la seva barca "No s'hi cap"
                                  
Elegia de Portlligat (fragment)

                                  Ai melangia
dels capaltards marins on tota sola,
vora del port tranquil, veia extingir-se
en jocs opalescents el dia fràgil
damunt l’aigua en repòs, i sospirava
de tenir-te tan lluny i tan recòndit
dins el cor inquiet!...

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (3): els dies a Portlligat (1)

Una postal al matrimoni Riba-Arderiu

Cadaqués (Girona), 14.IX.50

Benvolguts amics: He trobat una vista acceptable de la barraca; és la que té la finestra marcada en tinta [Descriu la imatge de l'anvers]. Ja veuen si és a prop de l'aigua! Fa un temps magnífic, per ara, i em dedico amb intensitat a la pesca i al rem. Ni electricitat, ni ràdio, ni diaris; el paradís retrobat... La barraca va adquirint un confort elemental i aviat estarà punt per rebre visitants de categoria... Els recorda amb afecte,

                                     Rosa Leveroni

Ombrejat d'oliveres (fragment)

Xavier Cortadellas

«(...) Per això encara és més d’agrair que, fa uns mesos, Jaume Curbet hagi editat també la Poesia essencial de Rosa Leveroni. La tria ha anat a càrrec d’Abraham Mohino i de Mònica Miró. El dia que la va presentar, Antoni Clapés va dir que aquesta antologia era com si fos un llibre nou de Rosa Leveroni. L’últim. En total, seixanta-dos poemes. Els millors, segons Mohino. La Poesia Completa, que si no ha aparegut està a punt d’aparèixer aquests dies, inclou un centenar llarg d’inèdits que Rosa Leveroni havia anat rebutjant. Tenen qualitat, però el millor tast, el més olorós, és a la Poesia essencial

[Revista de Girona, 262 (2010)]

divendres, 15 d’octubre de 2010

Pere Gimferrer a propòsit de Rosa Leveroni




«Encara que aquesta obra poètica és relativament breu, la trobo d’una gran qualitat: de la poesia escrita per dones en català de qualsevol època crec que supera de bon tros Clementina Arderiu i només és superada per Maria Mercè Marçal. Dintre de la seva generació (homes i dones) no crec pas que sigui inferior en res a Joan Vinyoli o Salvador Espriu, des del punt de vista de la qualitat poètica.»

(El Temps, 24.XI.1997)

dijous, 14 d’octubre de 2010

Qui llegeix té la paraula (1): Cartes d'amor i d'exili



No acostumo a llegir els pròlegs dels llibres que tinc entre mans, vaig al gra directament. Si el llibre m’ha agradat i m’ha quedat aquell regust de voler-ne més, reculo, el llegeixo, i si cal, torno a repassar les anotacions al marge i els subratllats fins que em convenço que ha arribat l’hora de desar-lo a l’estanteria. Aquests últims mesos però, tot i que no llegeixo tant com havia fet temps enrere, m’han caigut a les mans un parell o tres d’exemplars el pròleg dels quals m’ha atret quasi tant com la resta del llibre. Hi ha nits que si no em veig en cor de passar d’una pàgina, faig l’exercici de llegir-ne un fragment fins que la son em venç. «L´escriptura com a refugi», pròleg de Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d´amor i exili d’Abraham Mohino i Enric Pujol, n’és una mostra.

Una carta és un paper només, un paper de matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta , de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps que afaiçona la història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals (....)

Aquest és meu fragment favorit del pròleg d’un epistolari que m’ha tingut entretinguda al llarg de dos mesos. Sobre el llibre, aquí podeu veure opinions diverses i ben encertades que plantegen la singularitat de l’obra: l’epistolari convertit gairebé en novel·la, el testimoni històric i literari que representa, l’esdevenir d’una relació en els seus diferents estadis, des de l´admiració mestre-alumna a l’acceptació d’un amor madur i reposat.

A partir del que planteja el fragment del pròleg i acabat el llibre, m’ha abordat una quantitat significativa de preguntes i reflexions. Quan un llibre no et deixa indiferent deu ésser perquè et toca poc o molt, t’atrapa i et fa partícip del que conté. No diré pas que m’hagi posat a la pell dels protagonistes, ho he evitat tant com he pogut, perquè em conec i llavors en faig una lectura massa subjectiva. Tot i així no deixa que m’hagi interrogat una i altra vegada del perquè passen determinades coses, del perquè la vida ens porta per uns viaranys i no per uns altres, perquè som nosaltres els que ens hi aboquem irremeiablement. M’he preguntat com és possible mantenir el foc de l’amor malgrat els anys, les vicissituds, les infidelitats, malgrat la fredor aparent i la passió desbocada, malgrat la família, la distància, la guerra. Malgrat el pas inexorable del temps. Contra totes aquestes adversitats, l’AMOR, sobretot, la complicitat i la confiança i com deien els autors del llibre, un segon fil conductor, la literatura.

Fetes aquestes preguntes més transcendentals apareixen petites anècdotes, petits apunts com el caràcter dels dos amants: l’enamorament quasi adolescent i idolatrador de la poetessa i la desesperació que suposa per ella l’allunyament a causa de l’exili, el seu caràcter a voltes voluble i a voltes serè, la seva tenacitat literària... Aquests trets contrasten amb el tarannà aparentment fred de l’historiador, la contenció en les cartes, les estirades d’orella habituals a la personalitat efusiva i quasi obsessiva de Leveroni..., el canvi gradual del tracte entre els dos amants, la naturalitat, els homònims literaris paral·lels, els sobrenoms còmics que s’adjudiquen un a l’altre... Què no fan dues persones que s’estimen? Quina llista d’estira-i-arronses quotidians no es fan dues persones durant gairebé quaranta anys d’amor, encara que sigui bastit a base d’encontres furtius i cartes espaiades?

I al final de tot... un regust dolç amarg, només la mort, que tot ho anorrea, va poder amb ells, com pot amb tot. Ni la malaltia, ni la guerra ni les circumstàncies de l’un i l’altre. I una darrera pregunta...Voldrien ells que les seves cartes haguessin vist la llum? Això, segurament només ho sap la pedra que els colga. i en aquest cas, les pedres són mudes.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Un bellíssim poema (fins fa poc inèdit) d'amor i mort


[Mas Isard]

Ara la casa dorm dins un silenci pur
i l’encercla la pau de son benigne mur.
Ara dormen els pins i vetllen les estrelles
i els tòtils van brodant les passades més belles.
Ara l’aire suau i el doll del safareig
dialoguen d’amor amb un tendre flauteig.
Tot reposa en la nit; sols vetlla l’enyorança
de tenir-te ja absent per sempre de l’estança
que el teu somni va omplir i la Mort ha buidat
deixant-la sense llum com tràgic ull orbat.
Tot reposa en la nit; la teva companyia
la sento al meu costat amb faç de melangia.
Tots dos anem comptant aquells minuts passats
dels cors adolescents, gelosament tancats.
Tots dos diem els mots que els llavis no gosaren
i besem el perfum que els llavis no besaren.

Ara la casa dorm; sols vetlla el meu record
per trobar-te vivent més enllà de la mort.

dijous, 7 d’octubre de 2010

El veredicte de Salvador Espriu


[...] T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit -essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc., perquè parlo ben objectivament.

Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres i molt per damunt d’un Rosselló [‑Pòrcel], un Teixidor, un Vinyoli o aquest teu servidor. Només se’t pot comparar, del nostre moment, en Villangómez. Dels més vells, en Carner. En Sagarra i l’Esclasans potser són més amples i prolífics que tu –i el primer toca més tecles–, però arrosseguen moltíssima ganga. En canvi, tu, no. El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim. No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses: de la rosa, del rossinyol, d’una tarda encalmada. No hi ha ningú, tampoc, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa. Recordes i emules Mme. de Noailles i totes les altres divines dones, etc. Clementina [Arderiu] i Maria Antònia [Salvà] queden, en conjunt, molt per sota de la teva veu. De vegades són cursis i tot sovint «nyonyes» i tu no ho ets mai.

Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsecament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tomarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible. Tu hauràs estat una dona, no mélaina, però sí mikrà, que haurà passat silenciosament per aquest món sense ficar-se amb ningú, mantenint la seva mare i guanyant-se valerosament la vida. Molts estúpids t’hauran ignorat a llur pas. Però, a l’hora dels anissos, els teus versos resplendiran, amb llur missatge de veritat i bellesa, i tu, siguis on siguis, sabràs amb un somriure, com jo ja ho sé des d’ara, que no has passat ni patit en va.

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

Salvador Espriu

3 d’agost de 1951

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (v)


















Petita suite de Portlligat (iii)        
Cementiri petit
damunt l’aigua serena,
últim port encimat
damunt la pau eterna.
Vaixell tot blanc de calç,
frescos xiprers per vela;
sempre guaitant el far
de la ruta feresta.
Tots els teus mariners
filen somnis perennes
a l’entorn de l’encís
de la darrera Terra...
Els teus braços oberts
em fan dolça l’espera
per contemplar els estels
sota de ta coberta.  
                                                         



Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (iv)
























Cantaràs l’àngel i la vida clara,
el somriure i el bes, els somnis dolços.
I finaràs amb un gemec sens límit
de la carn desolada i envilida.



Albes sense retorn, tristes quimeres
d’un món que s’ha perdut abans de néixer.
Àngels orfes de llum, pàl·lides ombres
junyides als neguits d’aquells que foren.



És ara dintre meu la teva mort
–oh llàgrimes recòndites!–
l’arquitecte segur que em va bastint la vida
a l’entorn del misteri de l’heroi
signat per l’Àngel terrible.
Quin pes imponderable
de maduresa en saó;
quina harmonia d’estels ens ofrenaves,
rosa perfecta, Mort, que vas complir una vida!...
Com el món pren sentit, companyia fidel,
flama dins l’ombra!
Com has omplert la meva solitud,
redós benigne!...
És ara dintre meu la teva mort
qui em va perfent la vida.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (iii)















Portlligat



Testament

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.


diumenge, 3 d’octubre de 2010

Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (ii)






 















La pau

Blancor de vela al vent immòbil de la Mort;
torxes suaus, xiprers, oliveres del Port
ungides d’oli pur de l’eternal espera;
cementiri encimat damunt blava carrera
oberta a tots els vents de la perennitat...,
en l’hora de neguit éreu el somniat
repòs acollidor, i d’aquella promesa
de pau i d’absolut ara sou la certesa
d’aquell pressentiment vestit de goig novell,
nova claror d’estel i tremolor d’ocell
que posa l’ala lleu de la seva alegria
sobre el gust sense esclat del pa de cada dia...
Blancor de vela al vent, cementiri petit,
braços acollidors, dispensador d’oblit,
em vetllaràs el son i sabràs fer-me amiga
de les coses humils, de tota cosa viva
que s’emmiralla en tu i dins teu ha trobat
la inestroncable font de la immortalitat.


Geografia leveroniana (2): L'espai mític del cementiri de Cadaqués (i)



Beatitud


Si el rastre dels meus somnis persistia
dins el cant embaumat de solitud
i, com la flor al sol, dòcil s’obria
al vent que l’emportés, inconegut;
si dins un altre cor ell feia via
deixant amples ressons de quietud,
capvespre resignat que s’esllanguia
en un amable nom, beatitud,
ja em podria morir en pau serena,
alliberada de l’intern neguit
de ser la fulla lleu que el vent emmena
sense saber si l’arbre ha reflorit.
I em fóra estalviada tota pena
quan m’acollís, magnífic, l’Infinit.

   







Escultura de Llimona que corona la tomba de Carles Rahola