dijous, 14 d’octubre de 2010

Qui llegeix té la paraula (1): Cartes d'amor i d'exili



No acostumo a llegir els pròlegs dels llibres que tinc entre mans, vaig al gra directament. Si el llibre m’ha agradat i m’ha quedat aquell regust de voler-ne més, reculo, el llegeixo, i si cal, torno a repassar les anotacions al marge i els subratllats fins que em convenço que ha arribat l’hora de desar-lo a l’estanteria. Aquests últims mesos però, tot i que no llegeixo tant com havia fet temps enrere, m’han caigut a les mans un parell o tres d’exemplars el pròleg dels quals m’ha atret quasi tant com la resta del llibre. Hi ha nits que si no em veig en cor de passar d’una pàgina, faig l’exercici de llegir-ne un fragment fins que la son em venç. «L´escriptura com a refugi», pròleg de Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d´amor i exili d’Abraham Mohino i Enric Pujol, n’és una mostra.

Una carta és un paper només, un paper de matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta , de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps que afaiçona la història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals (....)

Aquest és meu fragment favorit del pròleg d’un epistolari que m’ha tingut entretinguda al llarg de dos mesos. Sobre el llibre, aquí podeu veure opinions diverses i ben encertades que plantegen la singularitat de l’obra: l’epistolari convertit gairebé en novel·la, el testimoni històric i literari que representa, l’esdevenir d’una relació en els seus diferents estadis, des de l´admiració mestre-alumna a l’acceptació d’un amor madur i reposat.

A partir del que planteja el fragment del pròleg i acabat el llibre, m’ha abordat una quantitat significativa de preguntes i reflexions. Quan un llibre no et deixa indiferent deu ésser perquè et toca poc o molt, t’atrapa i et fa partícip del que conté. No diré pas que m’hagi posat a la pell dels protagonistes, ho he evitat tant com he pogut, perquè em conec i llavors en faig una lectura massa subjectiva. Tot i així no deixa que m’hagi interrogat una i altra vegada del perquè passen determinades coses, del perquè la vida ens porta per uns viaranys i no per uns altres, perquè som nosaltres els que ens hi aboquem irremeiablement. M’he preguntat com és possible mantenir el foc de l’amor malgrat els anys, les vicissituds, les infidelitats, malgrat la fredor aparent i la passió desbocada, malgrat la família, la distància, la guerra. Malgrat el pas inexorable del temps. Contra totes aquestes adversitats, l’AMOR, sobretot, la complicitat i la confiança i com deien els autors del llibre, un segon fil conductor, la literatura.

Fetes aquestes preguntes més transcendentals apareixen petites anècdotes, petits apunts com el caràcter dels dos amants: l’enamorament quasi adolescent i idolatrador de la poetessa i la desesperació que suposa per ella l’allunyament a causa de l’exili, el seu caràcter a voltes voluble i a voltes serè, la seva tenacitat literària... Aquests trets contrasten amb el tarannà aparentment fred de l’historiador, la contenció en les cartes, les estirades d’orella habituals a la personalitat efusiva i quasi obsessiva de Leveroni..., el canvi gradual del tracte entre els dos amants, la naturalitat, els homònims literaris paral·lels, els sobrenoms còmics que s’adjudiquen un a l’altre... Què no fan dues persones que s’estimen? Quina llista d’estira-i-arronses quotidians no es fan dues persones durant gairebé quaranta anys d’amor, encara que sigui bastit a base d’encontres furtius i cartes espaiades?

I al final de tot... un regust dolç amarg, només la mort, que tot ho anorrea, va poder amb ells, com pot amb tot. Ni la malaltia, ni la guerra ni les circumstàncies de l’un i l’altre. I una darrera pregunta...Voldrien ells que les seves cartes haguessin vist la llum? Això, segurament només ho sap la pedra que els colga. i en aquest cas, les pedres són mudes.