Poema inacabat (fragment)
Tu amb qui parlàvem d'Ausiàs
i recordàvem "la canal
de Flandes", Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta de sol de l'altre dia
no convé que caigui en l'oblit
ans que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens astoràvem
d'aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre de dalt
del camí vell del Port Lligat.
Recordes com el sol rodava,
baldufa negra, i s'esperava
de caure darrere el Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el poca-solta
que per tornar té la seva hora―
No segueixo, ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix impressionable)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però te n'enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.
(Gabriel Ferrater)
El ponent excessiu
Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
(Gabriel Ferrater)
Homenatge a Gabriel Ferrater
Recordo, Gabriel,
aquella tarda dolça
tornant de Portlligat,
vers la fi de setembre,
tu, amb la Roser i jo,
quan vares comminar-me
a recordar-la en vers.
Tu sí que vas donar-nos,
com fita del camí,
el teu inoblidable
«Poema inacabat».
El meu vers no venia...
Després vingué la Mort,
Gabriel, tan trista,
que ens deixà desolats.
Ara revé la posta
i m’ha portat un vers,
tanmateix massa pobre...
És viu, però, el record,
i l’oblit, impossible,
Gabriel...
(Rosa Leveroni)
