dimarts, 12 d’octubre de 2010

Un bellíssim poema (fins fa poc inèdit) d'amor i mort


[Mas Isard]

Ara la casa dorm dins un silenci pur
i l’encercla la pau de son benigne mur.
Ara dormen els pins i vetllen les estrelles
i els tòtils van brodant les passades més belles.
Ara l’aire suau i el doll del safareig
dialoguen d’amor amb un tendre flauteig.
Tot reposa en la nit; sols vetlla l’enyorança
de tenir-te ja absent per sempre de l’estança
que el teu somni va omplir i la Mort ha buidat
deixant-la sense llum com tràgic ull orbat.
Tot reposa en la nit; la teva companyia
la sento al meu costat amb faç de melangia.
Tots dos anem comptant aquells minuts passats
dels cors adolescents, gelosament tancats.
Tots dos diem els mots que els llavis no gosaren
i besem el perfum que els llavis no besaren.

Ara la casa dorm; sols vetlla el meu record
per trobar-te vivent més enllà de la mort.