dimarts, 7 d’abril de 2015

dijous, 19 de març de 2015

El meu Ausiàs March · Rosa Leveroni

Notes a la lectura de la seva poesia «Sobresdolor m’ha tolt l’Imaginar...» (E. C., XXVII)
                                    
«Sobresdolor m’ha tolt l’Imaginar...»  Ja amb aquest primer vers contristat, Ausiàs March se’m fa pròxim tot d’una encomanant-me aquella inquietud seva de poeta maleït. No són, corn altres vegades, elucubracions morals ni filosofia posades en vers. És la concreció viva de la seva insatisfacció amorosa, del seu, esperit congènitament turmen­tat, manifestant-se en aquest moment amb un sentit del tot negatiu. Concreció tan viva, que es fa plàstica en aquests versos magnífics so­bre l’imminent naufragi:

Yo contrafaç   nau en golf perillan,
l’arbre perdent    e son governador,
e, per contrast   de dos vents, no discor.
Los mariners   enbadalits estan,
e cascú d’ells   la sua carta tenta,
e son discorts   en llur acordament:
hu volgra sser    prop terra passos cent,
l’altre tan luny   com vent pot dar empenta.

És tan justa, tan sòbria i tan dramàtica la impressió produïda, que em fa pensar en el poeta com a protagonista real d’alguna travessia accidentada, expert en les coses de mar, com, d’altra banda, ens apa­reix en altres composicions seves. I encara que en el nostre poeta no es troba mai el sentiment del paisatge cosa corrent en la poesia medieval i, encara més, en la catalana, hi ha en ell aquestes pinzellades forta­ment evocadores de la marina, sempre justes i precises, que no fan sinó dar-li un motiu més per a fer-me’l sentir actual.
Però no és això, tot i ésser molt, el que posa en tensió receptiva la meva emoció poètica. És el trobar en els seus versos aquest deseiximent trist de poeta desencantat que me’l fa tenir com a germà gran de Baudelaire. Aquest:

Ja mos desigs   no saben elegir
vida ne mort,   qual es la millor triha.

és l’adonar-se d’haver arribat a la indiferència total.

Natura’m mi   usa de maestria
e pren la mort,   per major dan fugir.

Som lluny del contentament que li dóna la consciència de sentir el dolor com ningú més; ja no és el seu orgull proclamant la joia —di­guem-ho així— de sofrir d’una manera singular. Ara és la confessió de la seva desfeta davant el dolor, de la derrota de la seva voluntat per a amidar-se-li, per a admetre’l i, amb aquesta admissió, fer-se’n, justament, l’amo. No, ara és la por a la lluita, és el deseixir-se’n i és l’adonar-se —el trist adonar-se— de la feblesa dels seus desigs; és l’acceptació de la mort com el camí més curt per a resoldre un problema d’altra banda insoluble. Per això els darrers versos:

Lo meu desig   se converteix en glay,
quant me recort   que res vos haj’a dir.

em semblen definitius com a concreció justa de l’esglai en trobar din­tre seu la buidor del no-res, de la mort —per què no?— del seu amor, i no sols d’això, sinó que també és conscient de la desfeta irreparable que representa aquesta renúncia o aquesta impotència covarda del desig.
Potser tot això no és altra cosa que una divagació equivocada so­bre un fet psicològic que Ausiàs March, si no ignorava, almenys no cercava d’explicar. Potser sí. Però en aquesta poesia no em semblen elements primordials, com en altres d’ell, la retòrica o la teoria tomis­ta, malgrat aquells llampecs genials que en elles ens colpeixen. En aquesta el sento vivent i actual —i això és la divina gràcia del geni, l’actualitat perenne—, el sento conscient d’aquell seu abisme interior insalvable. I, al capdavall, personatge introvertit com era, per a qui la seva poesia sembla ésser una meditació duta amb consciència i voluptat agudes i doloroses tot al llarg de la seva íntima aventura espiritual, per què no havia d’expressar, sinó conscientment, almenys amb la subconsciència intuïtiva del geni, aquest néant que d’altres poetes posteriors havien d’oferir-nos?

Poesia 5, 1944, pàg. 1-2.