dijous, 30 de setembre de 2010

Rosa Leveroni: Obra poètica completa


    El llibre d'aquesta tardor

















Rosa LEVERONI, Obra poètica completa, a cura d’Abraham Mohino i Balet (Girona: CCG Edicions, 2010)


Preu: 25 €
ISBN: 978-84-92718-50-4
Mides: 14,5x21 cm
Pàgines: 560 pg.
Enquadernació: Rústica

Rosa Leveroni (1910-1985) és una d’aquelles figures rares i aïllades ―per vicissitud o atzar, marginada; per força de la història, proscrita― que, de tant en tant, flanquegen una literatura però en la qual queden superades modes i tendències a causa d’una dicció decididament pròpia i fonamentalment intemporal, clàssica. Aquesta edició d’Obra poètica completa recull els tres llibres que va publicar en vida, a més d’una nodrida i selecta compilació de poemes d’aparició pòstuma i d’inèdits, de les seves traduccions de poesia (entre les quals cal destacar la de la Terra erma de T.S. Eliot) i d’un aplec dels seus assajos literaris. A la llum de tot aquest material d’alta i subtil literatura podem afirmar avui que la poesia amorosa del segle XX català troba en Rosa Leveroni una autora ja essencial i indispensable, una fita que l’enriqueix, que l’enalteix i que la modifica, amb una qualitat lírica tan popular i antiga com modern i actual n’és l’incís introspectiu. És, com va definir-la Salvador Espriu, «la més autèntica i depurada veu femenina» de la seva generació. I, en efecte, en l’autenticitat i en «les notes en sordina tremolosa» del cant immarcescible de Rosa Leveroni es consoliden la veritat i la profunditat del fet poètic.


El curador
Abraham Mohino i Balet ha estat responsable d’Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002) o, amb Mònica Miró i Vinaixa, d’Autoretrat (2008) de Mercè Rodoreda i de La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010). Ha editat també l’obra en prosa de Leveroni: els dietaris ―Confessions i quaderns íntims (1997)― i l’epistolari amb Ferran Soldevila ―Cartes d’amor i d’exili (2009)―, ambdós volums amb Enric Pujol; així com els contes i els epistolaris heteronímics, dins l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004).

Leveroni/Triadú

1. Tanka de Rosa Leveroni dedicada a Joan Triadú

Finestra a ciutat

No veig pollancres
amb dolç vinclar de noia
prop ma finestra.
Sols tres estels naveguen
timoners del meu somni.

2. Paraules de Joan Triadú en record de Rosa Leveroni

«Rosa Leveroni, de qui agraíem el tracte d’una condescendència comprensiva i afectuosa, sobretot perquè li coneixíem el vessant crític i fins i tot càustic, ens acollí a casa seva per reunir-nos i fins i tot esbatussar-nos, mentre ella tranquil·litzava Salvador Espriu, que ho contemplava esgarrifat. Era, però, la reina de la festa dels nostres anys difícils i la primera d’acudir si hi havia algun destret.»

dimarts, 28 de setembre de 2010

Geografia leveroniana (1): Sant Andreu de Llavaneres


«Va ésser en aquesta terra dolça del Maresme, on encara hi havia les vinyes que en pendissos suaus arribaven fins al mar, i on els boscos tenien frescors d’aigua clara –aquell Molí del bosc Masriera amb la seva “cascada”, com dèiem emfàticament aleshores–, que vaig descobrir el misteri i la gràcia de la terra, on va ésser que per sempre més vaig enamorar-me’n».

(BC, ms. 3356)


Record (II)

Glorieta del jardí,
d’esquena a la mar oberta,
d’un camí de cirerers
coronament i ofrena.
En els meus records d’infant
és l’ombra teva tan fresca,
oh dolç recer amorós
en aquelles tardes tèbies!...
Glorieta del jardí,
que ets tan reclosa i tan bella,
enyoro els teus cirerers
en aquesta primavera.

dijous, 23 de setembre de 2010

Dues cartes (d'amor i d'exili)


Una carta és un paper només, un paper d’una matèria fràgil i fungible. Espai prim on el traç atzarós de la tinta crea cal·ligrafia i la cal·ligrafia certifica el misteri de l’escriptura. L’escriptura epistolar transgredeix el tempo de la comunicació humana per la seva condició mateixa de diàleg espaiat, diferit o desplaçat. De diàleg nascut en l’absència del tu i constret, en conseqüència, a una creació, carta a carta, de l’altre. De manera singular, però, la intenció comunicativa i pragmàtica del diàleg que s’estableix per carta s’enfunda en una estructura monologada i monòdica, ja que és, tota carta, l’àmbit que repara la distància i l’absència alhora que les consagra. La carta és un espai figurat que es funda en l’existència d’una distància, o del concepte distància, i que alhora posseeix la poderosa facultat de travessar geografies i orografies, mars i oceans; també la de transgredir les cartografies indòmites del temps, del temps que afaiçona història i del temps sense pervivència. És aquest temps, també, el que penetra en les cartes, s’hi instal·la, les envolta i, tan aviat com s’estableix un intercanvi seguit, en perfila l’argument, n’estableix el sentit com a relat i la sintaxi vinculant i en fa una crònica de vida. Les cartes intercanviades al llarg de trenta-sis anys entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila esdevenen, en aquest marc, exactament això: el producte fascinant d’una època marcada per les guerres, els exilis i una llarga postguerra; i el romanent sinuós de dues vides que confluïren, teixit a força d’unions i desunions, d’encontres furtius i amb l’amor i la literatura com a poderosos eixos centrals.

[Del pròleg de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]


Soldevila a Leveroni


Estimat porcellet,
Que siguis porcell ja està bé, ja m’agrada. Però que siguis ase, no i no. Espero, doncs, que no tornaràs a embalar-te d’aquesta manera. No t’esguerris aquests dies de repòs que podrien fer-te tant de bé i que passaran ràpidament. Prou ho veuràs quan tindràs en els teus braços la teva peluda
                                                                                                                                 Granoteta




Leveroni a Soldevila

Barcelona, 3 de març de 1940

Estimat amic,
L’alegria d’escriure-li com puc fer-ho ara —com feia tant de temps que desitjava fer!— s’atenua, ai las!, amb aquesta trista sensació de rovellament, d’aquesta manca d’agilitat que em dóna el meu català confinat ara, gairebé del tot, en els meus versos. Perquè ja no escric dietari, ni per ara novel·la, ni tan sols a les amistats —perquè no em queden amistats a qui escriure. Sols em resta l’exercici de la traducció —que és una tasca agradable— de fragments de lletres d’Elizabeth Lyell al cavaller Stevenson. Parella setcentista, vull dir, vuitcentista, de la qual ja n’havia llegit alguna lletra sencera, se’n recorda? Això i els apunts de literatura catalana de la classe d’en Jordi-Protàgores, a la qual continuo assistint assíduament, és tot el que faig. La resta del dia repartida entre les tasques editorials i les lletres de negocis... Però tot això és misèria humana, què hi farem...! Tot això i tantes coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi seria res de nou i allò que dieu: más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...

I passem a una altra cosa. Com deurà haver suposat tot seguit, aquesta lletra li arriba par la porte du jardin. És una ocasió que s’ha presentat, aprofitant-la sense vacil·lar per enviar-li algunes de les meves produccions poètiques que potser M. Rivet ja li haurà fet veure.

Podrà constatar que la suite d’«Elegies mallorquines» consta ara de quatre. Permeti’m que li siguin dedicades, com a testimoni de la nova amistat i del meu record afectuós. Li envio també l’elegia «In memoriam» i els versos de «I moriré...» junt amb les darreres tankes. Ja podrà constatar que la tònica elegíaca no sembla voler deixar-me. Potser s’accentua encara. Eh que els versos són més bons també? Espero el seu veredicte; prou pot saber el cas que en faig. Sigui el que sigui, constato que em faig vella i que les proves doloroses —cosa estranya!— no deixen rastre de desordre sinó de serenitat. Com diu Elizabeth: «El record de la meva passió per tu, el meu dolor i la meva experiència, a més d’envellir-me, m’asserenen profundament...», i potser també com diu Rilke: «Potser cal ésser vell per poder atènyer-ho tot. Penso que deu estar bé ésser vell...». No cregui, però, que no hagi estat sense lluita. Fa exactament un any va haver-hi una escena a casa perquè volia marxar de totes passades per a reunir-me amb Alfred —encara que ells ignoressin això. Va ésser una cosa trista i dolorosa i vaig adonarme que, mancant-me la seva ajuda, jo no podia lluitar amb ells. M’he resignat difícilment, però he restat. Potser és millor així —encara que em dic que només hauria ell de voler-ho per a tornar a voler-ho jo sense vacil·lacions— però hi ha estones en què no puc més..

Però estic adonant-me que faig com una confessió general, sols caldria ara, per acabar d’arrodonir la llauna, que em posés a parlar-li d’Alfred. Amic meu!, no li sembla que ja seria abusar massa de la seva paciència? I no cregui, ja em costa ja, deixar de transcriure-li el paràgraf que va alarmar tant l’Anastàsia. S’adonaria com aquesta repapieja i va lluny d’osques. Però tanmateix renuncio, no vull que em pugui titllar d’egoista del tot. Sols li diré que ara em diverteix bastant, però que a mi no tant aleshores, sobretot amb la insistència que volia saber i identificar la meva corresponsal...

Rilke, amb els seus Quaderns de Malte Laurids Brigge, torna a oferir-me amb la seva meravella, la meravella d’aquest París, no per poc conegut menys estimat. Amb el plànol a la mà vaig cercar el seu domicili: prop de l’Étoile —que jo veia cada matí al saltar del llit, quan vaig ser-hi—, donant a aquesta Rue des Acacias —nom que té ressons proustians— entre Mounceau i Bois de Boulogne... Qui sap si aquest quartier està agombolant la creixença d’unes Hores franceses excepcionals...! Però avui plego, aquesta lletra serà feta a trossos i en diferents moments. Això li dirà si ella m’haurà fet companyia. Bona nit.

[Extrets de Ferran Soldevila-Rosa Leveroni: Cartes d'amor i d'exili]


dimecres, 22 de setembre de 2010

Leveroni es tradueix


Ulises

Solo deseo
asilo de unos muros,
la esposa suave
y en los ojos del hijo los sueños
de todos mis viajes.



Calma

Sí, deseas la cala
pero no olvidarás
de la tormenta
el respirar salvaje
entre horror y alegría.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Amb música de Xavier Turull

Interpretada per María Miró, soprano, i Carles Puig, piano, el 29.IV.2006 al Casal del Metge de Barcelona dins un concert de la Companyia d'Opera Arts.
 
Absència (i)

Rosa encesa del desig,
com m’esgarrinxes els llavis,
i sóc tan lluny de l’amat!...
Sols tinc la mar per companya;
ella bé prou que em somriu
dins la cala arredossada.
Em somriuen els estels
i la lluna niquelada,
el campanar cimejant
i la vela ben inflada,
i la gavina en ple vol,
i el peix fugint de la xarxa...
Rosa encesa del desig,
com m’esgarrinxes els llavis!
Si sóc tan lluny de l’amat
res dintre meu ja no canta.

diumenge, 19 de setembre de 2010

«Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú»

Un poema de J.V. Foix dedicat a Rosa Leveroni









Pintura de Joan Ponç



Érem tres, jups, al fosc de les veremes,
Amb mar als ulls i vinassa a les mans,
Quan fuma el rec a la sal de les selves
I un plor d’infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al roc de les estrelles,
El cor sagnós, sense fona ni dards,
Quan crema l’erm i sangloten les brees
Als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós, entre ombres velles,
Figuratiu d’una altra ombra a l’escar
On amarina entre xarxes esteses
El son de tots, en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenebres
Quan plou la por en els pètals dels aigualls
I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i veles
Salpa, vident, cap al clarós Instant.


dissabte, 18 de setembre de 2010

Quima Jaume a Rosa Leveroni


















Portlligat sense tu

Damunt la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l’espera
d’un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d’una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.

El temps passa a Cadaqués (1986)

divendres, 17 de setembre de 2010

Confessions i quaderns íntims









Rosa Leveroni (1997). Confessions i quaderns íntims, a cura d’Enric Pujol i d’Abraham Mohino i Balet. València: Edicions 3i4 (La Unitat;169).







Sota la denominació genèrica de Confessions i quaderns íntims (1997), Enric Pujol i qui subscriu aquestes línies [Abraham Mohino i Balet] vam aplegar i editar la singular prosa amorosa de Rosa Leveroni, constituïda per les «Confessions íntimes, 1933-1944» i els «Quaderns íntims amb poesies, 1945-1951», així com per un annex que integra un «Fragment de dietari (agost 1942-febrer 1943)» i unes pàgines que reprenen el discurs autojustificatiu de les «Confessions íntimes» (de fet, vam optar per la nomenclatura de «Confessions íntimes», rescatant una fórmula utilitzada en aquest darrer autògraf, tot i que l’autora, dins del text, acostuma a referir-s’hi com a Llibre de l’Amor). Totes les proses tenen un to, una aparat retòric i uns motius —una estratègia narrativa en definitiva— idèntics, que en justifiquen l’edició conjunta, fins i tot prescindint del factor anecdòtic del canvi de destinatari (un criteri, d’altra banda, que Leveroni ja va aplicar en aplegar la seva poesia).

Les «Confessions íntimes» —iniciades el 26 de gener de 1933 i acabades, o abandonades, en una data indeterminada de 1944— estan íntegrament dedicades al registre i a l’anàlisi d’una frenesia amorosa que la somogué en termes absoluts. Amb elles, Leveroni s’inscriu plenament en el curs del gènere confessional. El referent més immediat el troba en el corpus epistolar i memorialístic de tradició francesa, i del qual les Cartes d’una monja portuguesa, l’epistolari de Madame de Lespinasse o la biografia íntima d’Anne de Noailles en són els exponents a considerar; el més allunyat, però no per això menys present, com més endavant mostraré, és el de la tradició japonesa dels diaris poètics. Però hi ha alguna cosa més en la seva ambició literària: Leveroni pretén posar sobre la superfície del paper l’espectrograma d’una passió que lluita —més que per comprendre, més que per anihilar per tal de vèncer uns efectes que se li revelen funestos— per omplir de significat, per dignificar. Perquè el seu és un amor sense joia, per dir-ho amb termes tòpics, dissortat i conflictiu des del primer instant: el receptor és un home casat, amb obligacions conjugals que dificulten una relació continuada, fet que propicia i explica el seguit d’intermitències d’angoixa i de turment, de tendresa i d’embriagament; la successió, o fins i tot convivència, dels estats més dispars que experimenta l’amada. És així que ella transcriu l’experiència trastornadora, els pensaments, les delícies i els turments que la passió li procura, des del present (passat recentíssim) en què es produeixen o els experimenta i des de l’absència de l’amat. En l’exercici cal·ligràfic, hi queda fixada tota una simptomatologia i una casuística d’amor que constantment alimenta, contrasta, estimula i consola amb lectures: s’hi endevina l’afany de restauració literària d’una vida, d’articulació d’una psicologia del sentiment, que vincula Leveroni amb una tradició d’autors com Proust o Stendhal (especialment deutora i lectora fervent del tractat on aquest exposa i il·lustra la teoria de la cristal·lització, De l’Amor), com André Maurois (Climes) o André Gide (Els falsificadors de moneda).

Qui es confessa (en secret confessional o en judici) espera l’atorgament pietós d’alguna mena d’absolució: per al cas que ens ocupa, confessar és tant com apel·lar a una justícia poètica, assajar una forma de sublimació lírica. El terme confessió, endemés, implica necessàriament l’altre, el qui escolta, el confident. Això fa que l’adjectiu íntima redobli el seu valor pleonàstic. Però el pleonasme, en literatura, no acostuma a ésser una repetició innecessària, sinó que, contràriament, s’investeix del valor d’un intensiu. Íntima: l’epítet pel qual queda convocat un esperit disposat a viviseccionar-se, a despullar-se (la literatura és impúdica), a mostrar-se amb tota la seva “veritat”, veritat que és la passió mateixa. Pleonasme, per no parlar de paradoxa, ja que no hi ha literatura que sigui íntima (la literatura, per definició, és alteritat). El fet que l’autora, sempre que menciona els quaderns, parli de Llibre de l’Amor, alhora que mostra un grau de distància que cal tenir en compte, busca un enunciat descriptiu: en puritat, no són sinó el relat d’una història d’amor, consignada des del mateix moment en què percep símptomes del seu excés humoral (insisteixo en aquesta contemporaneïtat perquè és el que fa d’aquest text un dietari), viscuda, doncs, durant el temps de l’escriptura, al ritme del procés poligràfic, i que, consegüentment, no se sap cap a on derivarà. En efecte, no hi ha un pla prefigurat (no és autobiografia, no és novel·la) i l’elaboració del text esdevé naturalment atzarosa com atzaroses són les relacions humanes, les cristal·litzacions de l’esperit i les circumstàncies que les erosionen. Així, hi ha l’escriptura crispada dels moments d’incertesa, i les caigudes en la cantilena monòtona que provoquen les absències repetides de l’enamorat; el cansament d’una relació sense fil de continuïtat que és cansament de paraules; l’exultació dels instants de consumació i la desesperació per la pèrdua renovada dia a dia, que fa nervut l’equilibri de l’estil —quan no el trenca— o sinuós com els meandres d’un riu.


Biòpsia de la passió
Les anotacions són breus, separades les unes de les altres per petits espais, a penes sense cenyir-se a les convencions de les dates que esperem en un dietari. Són registres, pròpiament, d’una impressió, d’una justificació, d’una reticència; són emulsions d’un dolor, d’una tristesa fonda, d’una desolació; a voltes, la inscripció fragmentada d’un instant de joia o la cenyida expressió dels rars moments de calma i d’equilibri. Aquesta brevetat és la troballa estilística que dóna caràcter i consistència de “diari poètic” al llibre. La consignació, quasi objectiva, té ben bé el valor d’una biòpsia —una extracció, sovint dolorosa, que li permetrà d’examinar i de captar l’essència de l’amor. És irrecusable que el conjunt cau (penso especialment en la puerilitat de les primeres pàgines) en els riscos del soliloqui, que tenen un nom, monotonia; però no és menys veritat que aquestes “càpsules de confessió” també arriben a esquivar les llangors i les caigudes de to habituals de la literatura amorosa, sobretot en la fase de «Represa», o que arriba a esvair-les en els passatges on retrobem l’aire elegíac sostingut i ben tensat tan present, per exemple, en la poesia leveroniana.

Les Confessions són l’expressió d’un sentiment convuls de força tan absorbent que és constatable una absència gairebé absoluta de comentaris externs al seu objecte, la passió. Som davant d’un viatge assidu del jo al tu, sense cap altra perspectiva ni motiu: «El meu univers: tu. Paisatges, lectures, persones, somnis, tot convergeix en la teva imatge», pàg. 74. D’aquí, la negligència conscient de les dates (bé que també reclamada per la voluntat d’articular un discurs-fleuve): els dies passen sense discerniment possible per a l’ànima desconsolada, que és la que, en el major nombre de fulls, emergeix, alhora que en la joia, en el guany precari, no importa sinó la categoria absoluta de l’instant. D’aquí també neix el desallotjament de la realitat històrica, detall prou rellevant si considerem que un fet tan traumàtic com el de la Guerra Civil condiciona transversalment les dues vides implicades i, per tant, el decurs del relat (esdevingueren amants enduts per la frenesia d’uns dies «feixucs d’història», i poc després es produeix la separació de l’exili). Dues al·lusions escassament: «I en aquests dies tan gràvids —tan feixucs d’història, estimat— en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor» i «Estimat, ens han perdut Catalunya», p. 143-144 i 137, respectivament.

La confessió amorosa (en la seva extremitud, existencial) és abocada a un narratari que és present en cada mot i en cada accent. L’espai del monòleg que calia suposar per a un discurs monòdic, monòleg estricte i sense possibilitat de rebre rèplica durant les reiterades absències d’ell, es converteix, al més sovint, en el monòleg dialogat que distingim en l’epistolografia. [En cert aspecte, les Confessions poden ser considerades —i llegides— com una llarga carta, fet que posa al descobert l’afinitat existent entre el gènere epistolar (adreçat a un absent, escrit des del present i datat) i el diarístic. Les Confessions són, també, un punt de fuga, per mitjà de la qual l’autora dóna lliure curs a l’expressió del sentiment que ha d’ésser callat o encobert en el contacte epistolar: «Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en lletres que t’enviï, però que haurien d’anar-hi», p. 89. I això acaba per esdevenir una pràctica quotidiana: «Veig com a tu m’he acostumat a parlar-te des d’aquestes planes i no sé fer-ho d’altra manera», pàg. 91.] I, fins i tot, com ara demostraré, en diàleg tout court. Perquè si hem de distingir-hi uns estilemes, unes construccions formals recurrents i significatives, són els que tenen a veure amb els procediments dialògics. Procediments que si, d’una banda, pertanyen a la parcel·la reflexiva (la pròpia del desdoblament del subjecte líric), de l’altra són l’ocasió per convocar el tu de l’enamorat amb els recursos diversos de l’apòstrofe, sigui amb els vocatius habituals en aquests casos, sigui amb una interpel·lació continuada al tu confident (però de nom omès) i d’on neix, necessàriament, el moviment el·líptic que impregna els textos i els dota de tesor verbal (pàg. 42, 80 i 122, respectivament):

Amb immodèstia un xic cínica parles de la meva possible satisfacció per allò que tu —generosament?— consideres el meu triomf. No saps que em sembles bastant difícil d’entendrir? No saps que una dona no pot estar mai satisfeta?
Edificada per aquella visita... M’ha fet veure la inútil presumpció de voler lluitar amb coses poderoses i magnífiques. Certament, què podria jo ofrenar-te en canvi?...
Per què no vaig demostrar-ho abans, que t’havia vist? Senzillament, per no obligar-te a demostrar-ho al teu torn.
Una paraula d’ell, una objecció, una mera observació, el supòsit fins i tot d’una cosa no dita, són represes mitjançant una fórmula interrogativa, i aquest és el mecanisme que acciona sovint una seqüència discursiva. L’espectre de la interlocució va prenent, així, consistència (respectivament p., 43, 86, 119, 162 i 193):

«No forcem el destí» has dit. Fatalista? És que el destí no el forgem nosaltres?
Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m’hagi enamorat —d’aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser ara seré jo qui haurà de consolar.
Trista? Sí, però no és per la causa que et penses.
Oh déus!, un altre amor? Com no pots comprendre que estic enamorada de tu i que això em seria impossible?
Em preguntaves què podies fer per mi, recordes?, què volia de tu. Et demano, ara, una tendresa dolça i una comprensió ampla. Tracta’m com a una convalescent.

Notes al marge d’unes confessions

Així, com l’autora té cura de no mencionar el seu nom, l’enamorat, el tu confident, la figuració sobre la qual ella basteix un microcosmos sentimental i l’interlocutor a qui són oferts els secrets de confessió, resta sempre escrupolosament innominat, segons un costum recognosciblement trobadoresc. [Si les Confessions són susceptibles de ser interpretades com una il·lustració a la teoria de la cristal·lització stendhaliana, no és menys certa ni menys atractiva la possibilitat de considerar-les una adequació en versió femenina del codi trobadoresc, amb els seus estereotips (amor sens joia, amor de lluny) i amb una més o menys definida escala de situacions per les quals ha de passar l’amant: en efecte, serà fenhedora (tímida), pregadora (suplicant), entenedora (tolerada) i drutz (amant).] No és pas una ocultació pudorosa o cauta, sinó per joc. També són escasses les referències a la seva aparença física, que es limiten a un motiu eròtic ben particular, les dents. No obstant això, n’emergeix un retrat moral o etopeia complet, acabat, gràcies a un doble nivell de discurs dialogat del text. Tenim, com acabem de veure, un diàleg subjacent, en tant que escriu, autoanalitzant-se, sí, però sempre amb la ment posada en el narratari, en allò que ha dit o en allò que pensarà, en el que ha fet o en el que no farà. Es dedueix d’aquí una presentació obliqua de la personalitat del tu (que no és altre que Ferran Soldevila), que, si bé resulta mutilada —és cert i ell se’n queixa— per una perspectiva única, implicada i obsessiva, de tant en tant es revela en un mot d’ell, que reprèn, o en una frase d’ell, que cita. Aquest procediment sol, però molt rendible, compensa hàbilment la pobresa de la veu monòdica; amb tot, no és suficient per donar entitat i una presència menys nebulosa al tu —tu cercat, tu repetit, però paradoxalment esvaït en la plenamar emocional del jo. Necessitem la veu de l’enamorat. Una reticència, un comentari, una protesta que fundin un nivell de diàleg més directe i dinàmic. Un diàleg de fet, autèntic, en què es consumi la textualització del destinatari.

Els quaderns van ser escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers quedava en blanc: i és aquest l’espai freqüentat per les notes de Soldevila. Seguint una manera de fer que era pràctica comuna a l’Escola, almenys en quatre ocasions Leveroni va fer arribar algun dels quaderns a mans de l’historiador, que hi apuntà observacions i esmenes, les quals, al seu torn, van ser motiu de resposta dins dels mateixos quaderns. (Els quaderns també eren un substitutiu dels mesos de separació: concebuts, en part, com un instrument que vivifiqués el record de l’enamorada en la memòria del lector escollit; en part, com el lenitiu amb què ella, escrivint-los, assossegava les inquietuds de l’allunyament). La cal·ligrafia forana és un factor d’amenitat però, per damunt de tot, una característica que, ultra autenticar-les, fa de les Confessions íntimes uns papers interessantíssims en el seu gènere. I, de retop, esdevé l’element on es perfila el contorn moral del receptor i que dota la figura d’aquest de mobilitat. És així, en virtut de les breus intervencions manuscrites de Soldevila, com es consuma el segon nivell de diàleg, que dinamitza amb eficàcia el conjunt del text fins al punt que els seus silencis esdevenen tant o més eloqüents que les seves paraules.

Leveroni va prosseguir modelant l’encarnació literària de Ferran Soldevila (o caldria dir desencarnació?) obliquament en la correspondència d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson, i enriquint els seus matisos i relleus foscos en contes com «L’oda» o «Retorn».

Ara, posseïda pel desig de conèixer-te, objectivament, si puc dir-ho així, m’endinso en la teva obra. Quan estaves aquí, vivent al meu costat, després d’un període d’haver-la interrogat ardentment, la defugia a fi de fer-me un personatge exclusivament per a mi. Tot allò que hi trobava de personal em feria, i esdevenia hostil a força de semblar-me estranger, ignorant de la meva presència. Ara, hi cerco novament a fi de trobar-te tot sencer, sense la pretensió de trobar-hi altra cosa sinó tu, l’estrany a qui he donat el meu amor, ignorant-lo. I al costat d’aquest desig de coneixença veritable, l’elaboració del personatge continua, afavorida per l’absència, per la recança i per l’amor. Què passarà? Si tornes algun dia, crec possibles dues coses: O bé l’elaboració s’imposarà a la realitat i aleshores serà el final definitiu, irreparable del meu amor, o bé la realitat i l’amor prendran el primer lloc i aleshores... Aleshores, pobra Marianna Alcoforado!, li prenc de les mans la seva anomenada de gran amorosa! I aleshores, pobre de tu, Alfred!... (Extret de Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson.)

El risc de perdre el sentit de la realitat, de desviar-se del tu de carn i ossos en benefici d’un personatge que només té existència en la ment (i sobre el paper) és manifest. Sobretot en els llargs períodes d’absència. El centenar llarg de les cartes que ell li trameté, ni que sigui com a contrapunt eficaç i vívid, atenuen aquest excés, el rectifiquen; però alhora, paradoxalment, representen un ingredient textual nou que alimenten la fesomia i els accents tant de l’home com de la seva figuració, responent a una dinàmica de vasos comunicants en la qual per un tub circula el fluid de la vida i per l’altre el de literatura, formant una mixtura de líquids que assoleix un nivell únic i igual.

 
[Extret d'Abraham Mohino i Balet (2004). La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser. Vic: Eumo Editorial (Capsa de Pandora; 7). [Dins d’aquesta obra assagística s’inclou una edició comentada dels contes de Rosa Leveroni, un quadern de dietari («Intermezzo») i els epistolaris heteronímics intitulats «Cartes d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson», «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Enric d’Homburg» i «Fragments de lletres d’Elizabeth Lyell a Alfred Stevenson».]

dijous, 16 de setembre de 2010

Five Desolate Poems (by Trend, Gili i Leveroni)

Five Desolate Poems


...he imagines there is a harbour on the empty beach
AUSIAS MARCH, XCII, 57

I
Like a gorge without daylight or the whisper of gentle breezes, yearning for the stars and the flash of wings which will never leave their mark there, slowly wasting away without a single cry of hope... So do the days pass me by, bereft of my one-time song that cast patches of light on the rough track. If love was frustration, still its thorn was sweet to me and, like a blinded bird, pain led me to sing. But now the burden of love pressing down on a worn-out heart is merely loneliness, a fierce flame which silently devours a life consumed far from you, slowly, without a single cry of hope...

II
Like a wounded beast, to die alone, facing nothing but the sky, in the undergrowth it hurt so much to reach, beyond regret for ties now broken, past loathing for the final disappointment, the sorry poison that death requires... To die alone, eyes open wide on the joy of this great divestment. Sweet forgetfulness of the shaft which felled me, wretchedness for others, but also for me. Die alone, sparing my cry in the darkness: certain of the Light...

III
Desolate heart, a sail billowing in the evening breeze, pass swiftly through the siren's strait. If once you sail beyond it, you will evermore dream of it with impossible nostalgia. Desolate heart, oh to be a shipwrecked sailor in your eyes, free from memories of the distant homeland. Ardent helms of the glowing hours without sunsets or desire for any dawn. Desolate heart, bare empty rock, the prey of the wind, sun and water.

Cinc poemes desolats

I
Com un gorg sense llum ni remors d’aires tendres,
sospirós pels estels i l’esclat de les ales
que mai no el signaran i es morfon lentament
sense un crit d’esperança...,
així em passen els jorns, orfe d’aquell meu cant
que posava clarors en l’aspror del camí.
Si l’amor fou neguit, m’era dolça l’espina
i, com ocell orbat, el dolor m’era càntic.
Ara el feix de l’amor damunt el cor cansat
és només solitud
de la flama feroç devorant en silenci
la vida que es consum lluny de tu, lentament,
sense un crit d’esperança...

II
Com l’animal ferit, morir ben sola
de cara al cel només, dins la malesa
abastada amb dolor, fora recances
d’uns lligams ja trencats, passat el fàstic
del darrer desengany, trista metzina
necessària a la mort... Morir ben sola,
els ulls de bat a bat a l’alegria
del gran despullament. Dolç oblidar-se
del dard que m’aterrà, misèria d’altri
però meva també. Morir ben sola,
estalviar el meu crit en la tenebra:
certa de la Claror...

III
Cor desolat, vela al vent de la tarda,
passa rabent aquest freu de sirena.
Si l’has vençut, sempre més el teu somni
en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag
sense records de la pàtria llunyana.
Timons ardents de les hores enceses
sense ponents ni desigs de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta,
presa del vent i del sol i de l’aigua.
La llibertat si ara és plor serà càntic,
cor desolat, en la vida més alta.

Big Mama Montse canta «Tardor»




Tardor
Aquest desmai de roses amb la posta
damunt la sorra fina del jardí;
aquest llanguir callat que té la brosta
al bes enfredorit de l’aire fi;
aquestes melodies apagades
de les fulles caient en el repòs,
com de llac adormit, en resignades
notes opaques d’un dolor reclòs...,
són veus d’un mateix cant... Oh melangia
tan tendrament subtil de la tardor
que em poses nou encís dins de la via
i fas més amorós el meu dolor!

Una versió portuguesa per Cabral de Melo


Canção
Mil auroras acendeu
o ardente grito da chama.
Dez mil estrelas nos deu
o pranto sutil do orvalho.
Punha o perfume carmim
na alma desta rosa branca
e uma cerva pela fonte
buscava o espelho de prata.
Percebi uma canção
e não sei quem a cantava:
entre suspiros de ramos,
como de longe, chegava,
dizendo bem docemente:
Ai da triste enamorada!...


Per tal de divulgar la poesia catalana al Brasil, Cabral va elaborar una antologia de quinze poetes: Quinze poetas catalães. L'única presència femenina és la de Rosa Leveroni, de qui va escollir una melangiosa cançó que ell llegí inicialment a la revista clandestina Ariel, en el número 12 de setembre/octubre de 1947.

Tema amb variacions (xviii)

Totes les albes ha encès
el clam ardent d’una flama.
Tots els estels han donat
un plor subtil de rosada.
El perfum posa carmí
al cor de la rosa blanca
i la daina, dins la font,
cercava un mirall de plata.
He sentit una cançó
i no sé qui la cantava;
semblava venir de lluny
entre sospirs com de branca
i deia ben dolçament:
Ai la trista enamorada!...

divendres, 3 de setembre de 2010

Leveroni, la penúltima estació

Sam Abrams


Malauradament, la commemoració del centenari del naixement de l’excel·lent poeta, prosista, memorialista i traductora, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-Cadaqués, 1985) ha passat massa inadvertida. La majoria de l’atenció celebratòria ha estat acaparada per actes dedicats a Joan Maragall, Màrius Torres i Jaume Vicens Vives.

Ara bé, no cal pensar que l’overbooking de grans figures sigui la causa principal de la manca d’interés que ha suscitat l’obra de Leveroni enguany. La veritat és que les principals institucions públiques que havien de reivindicar l’autora han mostrat una escassa capacitat d’imaginació i decisió. Però aquesta situació no fa altra cosa que posar de relleu una vegada més una qüestió que ja ve de lluny: la més que deficient recepció crítica de la producció literària de la gran autora.

L’extraordinari llegat de Leveroni ha patit massa els efectes negatius i erosionadors de l’exclusivisme del feminisme literari, per una banda, i l’humiliant judici categòric de Gabriel Ferrater, de l’altra. Ferrater va dictaminar que Leveroni «escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir», a diferència de Joan Vinyoli que «tenia potser alguna cosa a dir, però no sabia escriure».

El millor que podem fer és deixar de banda els segrestos feministes i les “boutades” del senyor Ferrater i tornar a acostar-nos a l’obra de Leveroni sense prejudicis. A més, l’àngel de la guarda de Leveroni, el crític, assagista i poeta Abraham Mohino (Manresa, 1969) ens acaba de regalar l’instrument que precisament ens fa falta, l’antologia La poesia essencial. Hem de recordar que Mohino s’ha dedicat a fons a estudiar i editar l’obra de la nostra autora. Als esforços de Mohino devem les edicions canòniques de l’obra narrativa, dietarística i epistolar de Leveroni. I molt aviat ens farà conèixer la seva magna edició de l’obra poètica de Leveroni.

Però abans, Mohino ha volgut aplanar el camí oferint-nos aquesta excepcional antologia, La poesia essencial, tan elegantment editada per CCG Edicions de Girona. Mohino, i la seva dona, Mònica Miró, la co-curadora de la tria, estan plenament convençuts de la gran vàlua humana, intel·lectual i artística de l’obra lírica de Leveroni, i, per aquesta raó, s’han atrevit a confegir aquesta antologia que conté «la part essencial de la poesia leveroniana [...], l’extracte més depurat i perfecte, més refinat i feliç». Francament, l’aposta de Mohino i Miró és molt agosarada, és una aposta a tot o res. O Leveroni se’n surt d’una vegada amb els lectors de poesia o s’enfonsa per sempre. A la vista de la qualitat innegable de la tria, crec que Leveroni s’acabarà imposant de manera definitiva.

L’antologia de Mohino i Miró demostra un coneixement profund de la poesia de Leveroni i també palesa una important capacitat crítica i gust estètic impecable. Complementàriament, cal constatar que l’edició de Curbet és bella i eficaç, i convida a la lectura atenta i reposada dels poemes de l’autora. A La poesia essencial la producció lírica de Leveroni està molt ben servida. L’antologia recull les millors composicions de Leveroni i, al mateix temps, ens permet veure tots els diferents i diversos registres de la seva veu, des del lirisme concentrat de les seves tannkes fins a l’expansió existencial dels seus poemes seriats, passant per l’emoció ben dosificada dels seus monòlegs dramàtics.

Gràcies a La poesia essencial ara podem començar a llegir seriosament l’obra lírica de Leveroni, sense apriorismes i prejudicis. La poesia essencial és un llibre exquisit per assaborir tranquil·lament. És la penúltima estació del trajecte Leveroni mentre esperem l’arribada de l’edició definitiva de l’obra completa.

[El Mundo, 2 de setembre de 2010]