divendres, 3 de setembre de 2010

Leveroni, la penúltima estació

Sam Abrams


Malauradament, la commemoració del centenari del naixement de l’excel·lent poeta, prosista, memorialista i traductora, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-Cadaqués, 1985) ha passat massa inadvertida. La majoria de l’atenció celebratòria ha estat acaparada per actes dedicats a Joan Maragall, Màrius Torres i Jaume Vicens Vives.

Ara bé, no cal pensar que l’overbooking de grans figures sigui la causa principal de la manca d’interés que ha suscitat l’obra de Leveroni enguany. La veritat és que les principals institucions públiques que havien de reivindicar l’autora han mostrat una escassa capacitat d’imaginació i decisió. Però aquesta situació no fa altra cosa que posar de relleu una vegada més una qüestió que ja ve de lluny: la més que deficient recepció crítica de la producció literària de la gran autora.

L’extraordinari llegat de Leveroni ha patit massa els efectes negatius i erosionadors de l’exclusivisme del feminisme literari, per una banda, i l’humiliant judici categòric de Gabriel Ferrater, de l’altra. Ferrater va dictaminar que Leveroni «escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir», a diferència de Joan Vinyoli que «tenia potser alguna cosa a dir, però no sabia escriure».

El millor que podem fer és deixar de banda els segrestos feministes i les “boutades” del senyor Ferrater i tornar a acostar-nos a l’obra de Leveroni sense prejudicis. A més, l’àngel de la guarda de Leveroni, el crític, assagista i poeta Abraham Mohino (Manresa, 1969) ens acaba de regalar l’instrument que precisament ens fa falta, l’antologia La poesia essencial. Hem de recordar que Mohino s’ha dedicat a fons a estudiar i editar l’obra de la nostra autora. Als esforços de Mohino devem les edicions canòniques de l’obra narrativa, dietarística i epistolar de Leveroni. I molt aviat ens farà conèixer la seva magna edició de l’obra poètica de Leveroni.

Però abans, Mohino ha volgut aplanar el camí oferint-nos aquesta excepcional antologia, La poesia essencial, tan elegantment editada per CCG Edicions de Girona. Mohino, i la seva dona, Mònica Miró, la co-curadora de la tria, estan plenament convençuts de la gran vàlua humana, intel·lectual i artística de l’obra lírica de Leveroni, i, per aquesta raó, s’han atrevit a confegir aquesta antologia que conté «la part essencial de la poesia leveroniana [...], l’extracte més depurat i perfecte, més refinat i feliç». Francament, l’aposta de Mohino i Miró és molt agosarada, és una aposta a tot o res. O Leveroni se’n surt d’una vegada amb els lectors de poesia o s’enfonsa per sempre. A la vista de la qualitat innegable de la tria, crec que Leveroni s’acabarà imposant de manera definitiva.

L’antologia de Mohino i Miró demostra un coneixement profund de la poesia de Leveroni i també palesa una important capacitat crítica i gust estètic impecable. Complementàriament, cal constatar que l’edició de Curbet és bella i eficaç, i convida a la lectura atenta i reposada dels poemes de l’autora. A La poesia essencial la producció lírica de Leveroni està molt ben servida. L’antologia recull les millors composicions de Leveroni i, al mateix temps, ens permet veure tots els diferents i diversos registres de la seva veu, des del lirisme concentrat de les seves tannkes fins a l’expansió existencial dels seus poemes seriats, passant per l’emoció ben dosificada dels seus monòlegs dramàtics.

Gràcies a La poesia essencial ara podem començar a llegir seriosament l’obra lírica de Leveroni, sense apriorismes i prejudicis. La poesia essencial és un llibre exquisit per assaborir tranquil·lament. És la penúltima estació del trajecte Leveroni mentre esperem l’arribada de l’edició definitiva de l’obra completa.

[El Mundo, 2 de setembre de 2010]