dijous, 7 d’octubre de 2010

El veredicte de Salvador Espriu


[...] T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit -essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc., perquè parlo ben objectivament.

Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres i molt per damunt d’un Rosselló [‑Pòrcel], un Teixidor, un Vinyoli o aquest teu servidor. Només se’t pot comparar, del nostre moment, en Villangómez. Dels més vells, en Carner. En Sagarra i l’Esclasans potser són més amples i prolífics que tu –i el primer toca més tecles–, però arrosseguen moltíssima ganga. En canvi, tu, no. El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim. No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses: de la rosa, del rossinyol, d’una tarda encalmada. No hi ha ningú, tampoc, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa. Recordes i emules Mme. de Noailles i totes les altres divines dones, etc. Clementina [Arderiu] i Maria Antònia [Salvà] queden, en conjunt, molt per sota de la teva veu. De vegades són cursis i tot sovint «nyonyes» i tu no ho ets mai.

Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsecament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tomarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible. Tu hauràs estat una dona, no mélaina, però sí mikrà, que haurà passat silenciosament per aquest món sense ficar-se amb ningú, mantenint la seva mare i guanyant-se valerosament la vida. Molts estúpids t’hauran ignorat a llur pas. Però, a l’hora dels anissos, els teus versos resplendiran, amb llur missatge de veritat i bellesa, i tu, siguis on siguis, sabràs amb un somriure, com jo ja ho sé des d’ara, que no has passat ni patit en va.

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

Salvador Espriu

3 d’agost de 1951