dilluns, 19 de juliol de 2010

Les cartes (comentari de Joaquim Pijoan)

Joaquim Pijoan



Retrat de Rosa Leveroni fet pel pintor Joaquim Pijoan

No sé qui em va dir que si podíem dir i saber la veritat, per què havíem d’escriure i llegir novel·les. Em va semblar una boutade i no hi vaig donar més importància, fins al punt que durant anys i panys, llavors jo era jove i em volia menjar el món, ho vaig tenir perfectament oblidat, ben desat, però, als calaixets de la Venus de la memòria daliniana que tothom porta, conscient o no, incorporats. I aquests dies, llegint l’epistolari entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila —a cura dels filòlegs Abraham Mohino i Enric Pujol, editat per Viena Edicions amb el títol suggerent i encertat de Cartes d’amor i d’exili— m’ha vingut a la memòria la provocació verbal a l’entorn de la veritat i les novel·les. I és que aquest epistolari, real i documentat, entre dos personatges rellevants del nostre món cultural, es llegeix com una novel·la. Una novel·la d’amor, però, que té la força i el tremp de la realitat. Ho situen perfectament al seu estudi introductori, L’escriptura com a refugi, Mohino i Pujol, que cap al final sintetitzen perfectament què és aquest epistolari:

«... Posem a l’abast del públic, doncs, una síntesi de cartes-document —una instantània nítida dels seus protagonistes i d’una porció de la història del país— i de cartes-jocs, on la passió per la literatura impregnada per la força del sentiment amorós, dirigeix i regula cada mot, cada frase, el gest mateix de la cal·ligrafia. En aquest volum, finalment conflueixen i es troben la veu que emana de la particular prosa amorosa de Leveroni i la veu de registres variats dels dietaris soldevilians.»

Rosa Leveroni més apassionada, l’historiador, casat i amb un fill, amant discret, més contingut, ens ofereixen un extens repertori de cartes d’amor i exili en un moment clau del nostre país, Segona República, guerra civil i postguerra. L’amor no els priva, tanmateix, de descriure la realitat amb una visió que de tan afinada és, en molts casos, perfectament actual, com aquesta impressió de la poeta, molt jove i clarivident, que escriu des de Madrid, el 9 de novembre de 1933, a l’historiador i enamorat:

«...Madrid en si també és força agradable; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut – que hauria d’ésser, veritat? la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri’s com deu ser l’altra gent. Encara es llegeix massa l’ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre’ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n’hi ha per menys, em sembla.»

O aquesta impressió tan expressiva de Leveroni del març de 1940, la crueltat del franquisme instituïda a sang i foc, quan Soldevila ja és exiliat a París i s’escriuen en llengua francesa per evitar la censura, i no privar-se ni de l’amor ni de la dura realitat:

«...Però tot això és misèria humana, què hi farem! Tot això i tantes altres coses de les quals val més no parlar-ne, perquè ni per a vostè ni per a mi no seria res de nou, i allò que dieu. Más vale no meneallo. Sàpiga només que s’han superat tots els rècords de bestiesa i s’han desplomat fins els més optimistes. I en el maremàgnum, enmig d’un fàstic immens, ens queda la trista satisfacció de veure com teníem raó. Això i l’esperança...»

I encara les cartes finals d’un Soldevila que també es deixa anar i es lliura a l’efervescència amorosa:

«...No vull trigar un instant més a complir el teu desig, encara que fóra un altre desig teu el que voldria complir [...] després diràs que no t’estimo! Quin sacrifici no faria per complaure’t? Comprenc també que la meva situació és perillosa, voltada com deus estar de folls desigs, com una animeta del purgatori entre flames, clemències i inclemències del temps, del clima, del país...»

Una història d’amor apassionada i ara gens secreta, dos amants que troben en el gènere epistolar un refugi per a les seves passions, en uns temps difícils que ja són història, i que tanmateix no han de ser una excusa per a l’oblit. Autèntica literatura veritat, que ara tens al teu abast, lector cansat de tanta ficció insulsa i maquillada. Un gran llibre que reconforta i ens fa participar d’una realitat cultural diversa i completa, tal com voldríem que fos la nostra petita pàtria.

[http://www.sij.cat/article.php?id=123]