dijous, 17 de juny de 2010

Cent anys de la petita bibliotecària

Eva Vázquez

Va formar part d'aquella generació privilegiada que, a l'Escola Superior de Bibliotecàries, va tenir per mestres gent com Carles Riba, Ferran Soldevila o Pompeu Fabra, i encara que només va poder exercir uns pocs anys la seva professió, el temps just que va durar el somni de la República, Rosa Leveroni va adoptar per sempre la imatge d'aquella estudiant enamoradissa sobre la qual construiria tota la seva obra. L'any del seu centenari permet redescobrir la petita bibliotecària.


El dia que la va conèixer, a la sortida del tumultuós Festival de Poesia organitzat al Price de Barcelona el 1970, a Marta Pessarrodona, Rosa Leveroni, l'única dona que havia recitat els seus propis poemes al quadrilàter, li va semblar una senyora menuda, de vestuari un pèl massa sobri i no pas especialment simpàtica, però deu anys després acabaria compartint amb ella el whisky escocès que li oferia cada cop que la visitava a Cadaqués i comprendria, observant la precarietat en què vivia, l'aïllament voluntari d'una autora que havia anat quedant apartada de l'escena pública i que era sistemàticament ignorada per la indústria editorial. Aleshores, Rosa Leveroni ja amb prou feines escrivia: la barraca de pescadors que des del 1948 s'havia arranjat a Portlligat, a tocar de la de Salvador Dalí, era massa petita perquè s'hi pogués dedicar amb comoditat, s'excusava, i a sobre, afegia, se sentia indolent, li faltava motivació; preferia matar el temps conversant amb els pescadors i navegant amb una barqueta tan diminuta que havia batejat amb el nom de No s'hi cap. La veritat és que ja estava malalta i que tots aquells que havien inspirat la seva escriptura, tant els poemes com els contes i els dietaris, llavors encara inèdits, ja havien mort feia anys, i la seva, essencialment, és una escriptura amb destinatari, o si es vol, una llarga, ondulant, inacabada carta d'amor.

L'agost de 1985, quan va morir també ella, van plorar-la les joves poetes que hi havien reconegut la veu d'una mare literària: Helena Valentí, Quima Jaume, Maria Mercè Marçal, la mateixa Pessarrodona, però per al conjunt de la crítica Leveroni era poc més que l'autora de tres llibres de poesia de data reculada on abundaven perillosament els rossinyols i els crepuscles, si no era que la identificaven simplement com la bibliotecària enamoradissa que havia tingut un afer més o menys declarat amb el seu professor Ferran Soldevila. Pocs recordaven, en canvi, que havia estat un dels ponts més eficients entre l'exili interior i exterior durant la postguerra, quan va convertir-se en la destinatària entusiasta de les Elegies de Biervielle que Riba li enviava puntualment des de l'exili i de les quals va impulsar, al costat de Josep Palau i Fabre, una edició clandestina, o quan va implicar-se activament en la represa cultural col·laborant a la revista Ariel. Amb afecte, Joan Triadú s'hi referia com «la reina de la festa dels nostres anys difícils».

La passió diària

Tota reducció conté la seva veritat i, si bé és cert que no va publicar més de dos llibres en vida (Epigrames i cançons, de 1938, i Presència i record, de 1952), recopilats amb alguns, pocs, additaments al volum Poesia (1981), la seva obra s'estén subterràniament en els seus quaderns íntims, que la converteixen en una de les escriptores que més han sabut transformar el gènere autobiogràfic en una experiència d'indagació i coneixement, en un laboratori per destil·lar en matèria creativa el desbordament de l'emoció viscuda. I, sí, la incontinència sentimental que segreguen els seus papers privats té a veure amb l'apassionat enamorament que va unir-la durant quaranta anys a Soldevila, casat i quinze anys més gran que ella, una relació prohibida i, pel que es desprèn del seu epistolari, corresposta i consumada, que va inspirar, juntament amb el mestratge de Riba, les millors pàgines de l'escriptora.

Aquests dietaris, descoberts pòstumament enmig dels papers personals que va llegar a la seva mort a la Biblioteca de Catalunya, s'erigeixen, junt amb els contes i el riquíssim epistolari (el seu llegat comprenia una vintena de caixes plenes de cartes, de les quals s'han publicat de moment les que va intercanviar amb Palau i Fabre i amb Soldevila), en la veritable obra magna de Leveroni, aquesta «secundària de luxe» de les lletres catalanes, com l'ha definida Abraham Mohino, el seu principal estudiós. A Mohino, justament, es deu la recuperació, en una edició que inclourà un centenar més d'inèdits, de la poesia completa de Leveroni en un volum que ha anunciat el segell gironí CCG Edicions.

[AVUI+EL PUNT, 14.6.2010]