dilluns, 22 de novembre de 2010

Geografia leveroniana (5): Valldemossa (1)


Fotografia d'Abraham Mohino i Balet

















Un episodi valldemossí (fragment)

Després d'un camí irregular ombrejat d'alzines, interromput sovint per tanques que salvàvem fàcilment, ens trobàvem a mitja muntanya, arrecerats del vent, visibles només als nostres peus uns masos dispersos i l'ampla construcció de la Cartoixa. L'ombra platejada i tènue de les oliveres, amorosia un sol precoç de març. Asseguts l'un vora l'altre, Joan encetà la lectura d'una cançó del Petrarca que jo seguia en el mateix text. Sense adonar-se'n prenia en les seves explicacions aclaratòries, un lleu to professoral que em retornava als temps feliços d'Escola. I allò que en aquells moments admirava en ell i que més li envejava ―símptoma com era de pura jovenesa― era aquella seva serietat per a les coses, aquella manca d'ironia... Tenia ja el pressentiment de sentir-lo verge encara de sentiments i de reaccions que per mi ja eren sabuts i orfes d'encís... Parlàrem després de la seva estada a París, dels petits incidents d'aleshores, i així, plàcidament, passàrem el matí perfumat de sol, de vent i de dolces paraules italianes.

Reposàrem, després de dinar, abocats a la finestra de la cambra d'en Joan, perfumada de sol i dels darrers ametllers profusament florits. Es sentia un brunzir d'abelles i el poble ensopit per la tarda dominical feia una plàcida migdiada. Tot convidava a l'amable peresa, però l'incentiu de conèixer el país, d'altra banda els agullonava. Marxaren carretera enllà, disposats a assolir la casa senyorial embolcallada amb el prestigi d'una llegenda romàntica que havia trascendit ja al continent.

Però sense ella, el paisatge per si sol ja valia la caminada. Després de deixar a banda i banda unes comes amples, enlairades i suaus vigilades per penyats encimbellats, guaites dels conreus, dels olivars i de les alqueries, la carretera s'obria de sobte davant d'un blau brillant i puríssim que arribava a l'horitzó i que els pins foscos i les alzines feien ressaltar més encara. Era com si la immensitat donés una fiblada de sublim, però allò que deixava atuït, incapaç tot d'una d'assimilar-ho, com un cop imprevist i directe, sense rèplica possible, era l'espectacle del mar sota els penyals rosats i maragda, aquell verd profund deixant l'infatigable bes convertit en blondes permanents i canviants alhora, entorn de les roques. I sobretot aquell silenci tan pur, tan pur, que feia entenedores les veus del bosc i del mar, vent suau, tremolor de les fulles, degotís de l'aigua baixant dels cims, pas furtiu dels porcells lliures i tímids com selvatgines dins l'arbreda, rumor de balada sempre recomençant a l'entorn dels penyals, allà al fons... Fins els núvols, amb el seu pas lleu, posaven la nota més cristal·lina en aquell concert perfecte i trasbalsador...




Fotografia d'Abraham Mohino i Balet