En un sol volum, Rosa Leveroni aplega
ara, amb els epigrames i les cançons del seu primer llibre, tots o quasi tots
els poemes que la seva exigència ha salvat per al nostre gaudi, al llarg d’una
exemplar i constant labor de deu o dotze anys. Apadrinada en el seu baptisme
literari per la més alta autoritat de les nostres lletres, un generós sentiment
d’amistat l’ha portada avui a triar un ben modest padrí de confirmació. Però em
tranquil·litza saber que la maduresa
poètica de Rosa Leveroni ha de convertir en fàcil acompanyament ritual aquest
honrós i perillós encàrrec.
Posat, per tant, a assenyalar coses
evidents i tan senzilles com la veritat mateixa, començaré per dir que la de
Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació
a la qual també pertanyo. I, encara més, l’única digna d’ésser comparada amb
les nobilíssimes de Maria Antònia i Clementina. Com aquestes dues grans dones,
Rosa es vesteix d’humilitat per transformar en llum i claror de càntic els seus
amors, le seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges. Si la primera
ens mostra amb placidesa el secret ingenu de la seva terra paira, Rosa, més
moderna i complexa, ens evocarà el seu pas pels camins del Maresme i el
Conflent, l’aigua de Portlligat, meravelloses tardes a muntanya. A estones, els
versos de Rosa atenyen la divina simplicitat d’algun «Wanderers Nachtlied»
goethià:
Uber allen Gipfeln
................................
................................
spürest
du
Kaum
einen Hauch...
També en la calma dels cims, preparada
al repòs, Rosa sent a poc a poc com el silenci sonor va embolcallant la nit. I
si Clementina ha passejat, en un immortal capvespre, entrellaçant, amb què va
sempre amb ella, mots suprems per la Via Àpia, Rosa voldria, quan l’hora
arribi, esdevenir font pura sota els cels italians i esperar allí la mort
"com el company segur d’una bella jornada".
En els magnífics estramps de «Les notes
greus», en el doll abundós de les seves «Elegies», descobrim a Rosa Leveroni la
mateixa rotunda i sostinguda amplitud d’una Alice Meynell o d’una Caroline
Norton, per exemple, però d’una fluïdesa superior a la de es esmentades
poetesses victorianes. "I must not think of thee», «I do not love
thee!–no! I do not love thee!». Aquests angoixosos crits, dictats per la moral
puritana, no són absents de la lírica de Rosa Leveroni, sotmesa, però, a un
lament més antic. Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer
a perseguir per sempre l’impossible i trist amor "que no pot ser bandera,
sinó secret de la fruita robada". Aquesta valenta sinceritat guanya el seu
premi en les «Elegies de la represa», quan les albes tenen de nou tremolors
d’íntim misteri i els jorns s’obren com una rosa escollida pels déus. I
s’agermana amb el to profund de l’excepcional Clementina de Sempre i ara, en el primer poema de «Les
absències» o en les bellíssimes «Invocacions», quan ens diu que, en arribar
davant Déu amb les mans ben buides, el seu cor posseirà només una rosa, pobra
florida del seu amor humà.
El
fràgil artifici de la lírica japonesa ha temptat també, sota el mestratge de
Cerles Riba, Rosa Leveroni, altrament experta traductora de tankas. Les que
ella ha escrit tenen l’elegància del petit món de Matsuo Bashô o de Sora i
suggereixen un clima equivalent al del conegut haikai de Kyoraï:
No vull amics,
oh,
sobretot cap amic
quan
contemplo les flors!
Enduta per la màgia de llur perfum, Rosa
Leveroni s’endinsa pel clarobscur dels seus somnis, on l’esperen uns cavalls
galopant en les mars coral·lines, ran de la mar sense rutes, en la frescor
d’unes tranquil·les platges, en el solemne ritme d’uns alexandrins perfectes.
Hem aconseguit ja l’arrel d’aquesta dilatada i sòlida construcció poètica,
bastida per un gust segur damunt les més precises i rutilants paraules, damunt
la música d’un pulcríssim llenguatge. L’harmonia de les cançons que sempre
sento en pensar que la nostra poesia no ha pogut passar, al seu degut temps,
per la disciplina de les escoles i les estètiques sorgides a l’escalf del
Renaixement i el Barroc d’Itàlia i de Castella. Tanmateix, ella té el dret
d’afirmar, com els dos primers versos de la seva esplèndida cançó «Cançó de
mariners», que tots els vents airejaren la seva obra i tots els ports se li han
donat.
No
he tingut la intenció de fer aquí un veritable comentari crític, ni l’ocasió ni
el lloc no són a propòsit, ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tan
breu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni. He parlat abans
d’un simple acompanyament ritual. En deixar, doncs, el lector al llindar
d’aquesta alta i delicada poesia, espero que, en veure de seguida que «és de
bona sang qui talment enraona», no trigarà a escoltar amb plena admiració un cant que ve d’aquell indret on
«no hi ha neu, i l’hivern no hi és llarg, ni mai s’hi veu pluja».
Barcelona, març de 1950
