dijous, 10 de febrer de 2011

Rosa Leveroni (Marginalia: El País)

Jordi Llovet

Dues publicacions de gran categoria vénen, amb un cert retard, a posar la poeta barcelonina Rosa Leveroni al lloc que es mereix: R.L., Obra poètica completa, edició a cura d'Abraham Mohino; i R.L., La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino, totes dues a CCG Edicions, Girona, 2010; la segona, síntesi o sublimació de la primera.

Hi ha diverses raons que ens permeten d'entendre que Rosa Leveroni quedés mig oblidada a Catalunya als últims decennis, tot i l'edició, l'any 1981, de Poesia, a càrrec de Maria Aurèlia Capmany, i de l'esforç divulgador d'Helena Valentí, entre d'altres. Potser la primera raó d'aquest oblit s'hagi d'anar a buscar en el fet que l'ínclit antòleg Joaquim Molas, a la seva insòlita Poesia catalana del segle XX, no l'esmentés ni per atzar, tot i no oblidar-se d'esmentar-hi poetes d'igual o de menys categoria, com ara Clementina Arderiu —és clar que aquesta era la legítima de Carles Riba—, l'inefable López-Picó, de pietosa memòria, i Francesc Vallverdú, força temps corrector de llengua a TV-3, sense que vagi evitar que els locutors diguessin "alçada" quan haurien de dir "altura", i "climatologia" quan haurien de dir "clima", errors encara no esmenats. D'altres antologies van filar més prim i hi van reproduir poemes de Leveroni, sigui perquè els curadors tenien més gust literari que l'esmentat universitari —com va ser el cas de Joan Triadú—, sigui perquè van fer reculls molt exhaustius, com en els casos d'Un segle de poesia catalana, a càrrec de Bofill i Ferro i Antoni Comas, o de l'Antologia de poetes catalans, a cura de Giuseppe Sansone. Les antologies semblen cosa de poca importància, però, en un panorama literari tan poc oxigenat i propagat com el nostre, resulten al capdavall determinants.

Però hi ha un altre factor que explicaria el vel d'opacitat tirat damunt la memòria d'una poeta que el mateix Espriu va considerar superior a Rosselló-Pòrcel i a Vinyoli, cosa exagerada, i també superior a si mateix, idea clarament farisaica. El cas és que Rosa Leveroni, estudiant que va ser a l'Escola de Bibliotecàries fundada per Prat de la Riba, va encapritxar-s'hi d'un dels seus professors, Ferran Soldevila, mentre un altre, Carles Riba, en quedava enquimerat. La publicació de Confessions i quaderns íntims de la nostra poeta (València, Eliseu Climent, 1997) va deixar a cel descobert una relació que corria entre tafaners i amants de la cinegètica des de feia temps, o durant tota la vida de Rosa, per a escàndol de benpensants i de missaires osonencs. El fet és que Rosa Leveroni es va enamorar apassionadament —com va fer-ho la monja portuguesa Marianna Alcoforado, que li agradava, d'un militar francès de campanya a Lisboa— de l'abrandat historiador; el qual, tot s'ha de dir, com que havia signat a la sagristia papers amb Madame Yvonne Lepage, no els va acabar de perdre, tot i freqüentar llit de canonge amb la poeta. Que ella se'l va estimar, d'això no en queda dubte quan es llegeixen les cartes o els poemes que li va enviar. Quant a Riba, tot el que sabem és que, mentre Clementina, a la cuina, preparava el te, don Carles empaitava la bella Leveroni i li demanava un òscul en sordina, com Eros a Psique, sense mai aconseguir, pel que sembla, cap èxit memorable.

Tot això a banda, o justament per culpa d'aquestes circumstàncies, Rosa Leveroni no té encara el lloc altíssim que sempre va merèixer, al costat de dones poetes tan importants, al segle XX català, com Maria Antònia Salvà o Maria-Mercè Marçal. Els curadors de La poesia essencial de Leveroni diuen al pròleg de la seva edició que aquesta poeta serà apreciada "si hi ha un mínim de criteri i de rigor en els nostres estaments crítics". Si accepten que un servidor sap alguna cosa de literatura, que agafin aquest article com una mostra de suport a la redempció que espera una tan alta escriptora. L'han posada al costat de Katherine Mansfield i d'Emily Dickinson, i no és cap exageració: ho sap molt bé Sam Abrams.