diumenge, 1 de maig de 2011

El millor conte de Rosa Leveroni

Pere Guixà


En aquest assaig
s'inclou la reedició
dels contes de
l'escriptora


La prosa de Rosa Leveroni:
instantànies de l'ésser
Abraham Mohino i Balet
Vic: Eumo editorial, 2004. 286 pàgines

Només comentarem una cinquena part del llibre: la que aplega els nou contes que va escriure Rosa Leveroni (1910-1985). De la resta del volum -sobre la biografia, assaigs i diaris de l'autora-, se n'ocupa Mohino i Balet a les seves pàgines. Dels contes també se n'ocupa, però, com que estan emboscats entre tantes glosses i escolis, dubtem que els seguidors del gènere n'arribin a tenir notícia.

El 1989, Edicions La Sal ja va publicar-los, però no va ser una edició que tingués fortuna, ni que sancionés Leveroni com a narradora. A l'espera que tinguem una antologia general de la història del conte en català, una antologia lliure de sectarismes i que preparin els crítics de renom (una antologia que no ha de ser necessàriament per a Frankfurt, senyors!), aquí suggerim el conte que hi caldria seleccionar: "Pluja". En parlem al final.
Portada de la
primera edició
dels contes de
Rosa Leveroni

Leveroni va escriure contes amb intermitència i, si bé en alguna pàgina va mostrar dilecció pel gènere, en altres està segura que algunes revistes els hi publicarien (van ser El Pont i Ariel). Tot plegat fa pensar si la creació anteposava la certesa de publicació a la necessitat (això, com molts autors demostren, no n'atenua obligadament el valor).

El perill del relat és tant curtejar en l'anècdota com excedir-s'hi. Això passa a "L'alarma" o "L'estranger", peces que transcorren en l'àmbit de postguerra. No passa tant -i encara- a "Retorn", conte que va compilar Joan Triadú a l' Antologia de contistes catalans i que és bon exemple del realisme de Leveroni, un realisme que admet la renovació psicològica dels autors de principi del segle XX (Katherine Mansfield és la gran influència de l'autora, tot i que no se sap si en va llegir algun conte), però no les tècniques.

Si la forma no auxilia el contingut, el resultat és "Divertimento", conte sobre una botiga on les clientes s'emproven cotilles fins que l'amo dóna un cop d'ull a l'emprovador. A "L'horta" l'autora evoca una infantesa, mentre que "L'oda", si més no, té l'interès que recrea la campanya que cap al 1936 la FAI va fer per legalitzar l'avortament (mitigada per la contracampanya de molts intel·lectuals). Segons Mohino, els amants del conte són Leveroni i Ferran Soldevila; Manuel acaba suggerint a la seva companya que avorti. Hi ha una obsessió de Leveroni: l'home, infatuat de prestigi social, es mostra per fi pusillànime i prosaic, mentre que la dona, en descobrir-ho, se sent més decebuda que autopagada per confirmar tal sospita.

"El viatge a Itàlia" i "La nit" són les peces més llargues, on s'esvaeix l'efecte d'anècdota estirada dels contes en conjunt. En llegir la primera, pensem en l'intent que cap als anys vuitanta es va fer per impulsar la literatura de gènere. Es va treballar per la literatura eròtica, policíaca, de ciència-ficció... ¿i la rosa? Llegint "El viatge a Itàlia" entenem que l'esforç hauria estat una tautologia. A "La nit" Leveroni dilueix una mica l'almívar. La relació equívoca que mou el protagonista masculí i la narradora ens fa pensar que el que anomenem subtext no és sinó allò que els personatges, més que no pas la forma, no expressen. L'autor i el lector moderns titllen de cursileria eludir la descripció de l'acte sexual; el lector avisat -menys innocent, menys modern- intueix la possibilitat que el codi moral d'una època es transformi, en una fase posterior de la història literària, en una tècnica vigent.

Alguna cosa semblant passa a "Pluja", però amb un afegit menys làbil. L'autora excel·leix en la sensació de desenfocament que crea sobre la realitat (artísticament, és l'única opció de reflectir la impossibilitat de certesa sobre qualsevol impressió i pensament que suscitin els altres), i aconsegueix aquest efecte amb un joc de desequilibris i correccions sobre un mateix fet, fins i tot de lleus contradiccions. El forceig harmònic entre estil i història -present des del primer paràgraf- es revela una clau narrativa. Temàticament, hi ha el motiu de "L'últim te" de Dorothy Parker (l'amistat d'un home i una dona que es diuen, tot i tenir-lo al davant, qui els agrada). Amb la sèrie de contratemps que passen a la festa (no arriba el músic, es formen grupets segons el grau de verbositat i alcohol) el relat llisca cap a un espai que frega la irrealitat. Al final, la sortida dels amics al carrer els allibera de la convenció social i el lector pensa que sovint és bo abatre la unitat temàtica si hi guanyen -dos per u- la versemblança i l'atmosfera.
 
El País, 2 de juny de 2005