dimarts, 6 d’abril de 2010

Dos llibres contra l'oblit

Rafael Vallbona

La globalització imposa la història i només perviuen en la memòria els grans relats universals que l’orbe digital reprodueix fins l’infinit. Així, els avatars de les cultures petites es dilueixen fins desaparèixer. França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara llibres) i Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili (Viena edicions) lluiten contra l’oblit.


Marta Pessarrodona ha estat quatre anys investigant l’exili personal i institucional de la cultura catalana en acabar la Guerra Civil, un episodi tant vital per comprendre el present com fútil pel discurs homogeneïtzador del Gran Germà digital que explica la història des de la immediatesa.

França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara llibres) és una detallada monografia de supervivència o mort, i carregada de pors, de la més gran crisi humanitària viscuda pel poble català i, a la vegada, de l’inici d’un procés d’etnocidi del qual, sortosament, de moment ens en lliurem. I tot redactat amb la prosa bella, precisa i intel·lectualment poderosa de la ‘Pessa’. Valuosíssims els ‘Qui és qui?’ i ‘Què és què?’ finals.

Un dels protagonistes d’aquest llibre és l’historiador Ferran Soldevila, que va creuar la ratlla de França pel Pertús a mitjans gener del 39. Ell és un dels protagonistes d’un altre llibre gestat i editat per lluitar contra l’oblit, aquest cop, d’una petita història d’amor impossible.

Els historiadors Abraham Mohino i Enric Pujol acaben amb el mite dels prohoms de la cultura catalana assexuats i sense més passió que les lletres i les arts a Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili (Viena edicions), un llibre epistolar que es llegeix amb la tensa passió d’una novel·la i que documenta “la conformació d'una relació tan intensa com voluble", segons els autors, de la llarga història d’amor entre la poetessa Rosa Leveroni (1910-1985) i l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971), que comença essent ella una jove estudiant de bibliotecària i acaba amb la mort d’ell, que era casat i amb un fill. La República, la Guerra Civil, l’exili, la postguerra, l’obra poètica de Leveroni, la seva passió o la fredor de l’historiador constitueixen un relat menut, que esdevé universal pel significat d’una història transversal en un temps tan convuls com els que els va tocar viure de joves.

Les dues obres són intensos exercicis d’interpretació documental d’una història que es dissol per moments entre el big-bang del relat globalitzador i l’empetitiment d’objectius de bona part de indústria editorial del país. Més preocupats pel balanç que per construir i solidificar els fonaments escrits de la cultura, les grans editorials catalanes han fixat els seus objectius en un consum i una producció que són mimètics arreu del món, i que contribueixen a donar una visió homogènia de la història, abdicant totalment del relat propi de la cultura local. Amb aquesta fórmula l’empobriment de la societat a la que es dirigeixen (ara es diu mercat, així de simple i vulgar), està garantit fins l’extinció.

En ambdós llibres Pessarrodona, Mohino i Pujol són autors contra l’oblit; un oblit que primer és simbòlic, després generacional i que finalment desemboca en una visió tan acrítica de l’existència que ni tant sols fa venir ganes de llegir Stieg Larsson i companyia, el que avui interessa a la indústria editorial catalana.

El perfil històric de la cultura catalana està desapareixent de l’imaginari del ciutadà. En el cas dels joves la situació és absoluta i així, faltats de referents, abandonen l’ús d’una llengua que, per ells, no te cap valor fundacional. Essent així tampoc no el pot tenir instrumental ni prestigi social, és clar. El més fàcil és culpar-los a ells de no saber qui era Rosa Leveroni, per exemple, però que fa el país en general (poders públics, grups de pressió, mèdias...) per evitar l’amnèsia històrica que acabarà amb la pèrdua de l’únic intangible valuós: la identitat?

Ja ho deia el poeta.


Marta Pessarrodona

Una de les més grans, i desaprofitades, intel·lectual del país desvetlla la seva bis poètica a Animals i plantes (Meterora), un llibre intens, directe i quotidianament líric. Ja trobàvem a faltar la seva poesia. Si fos anglesa publicaria cada any un Collected poems i l’espera no seria tant feixuga, però sabem on som i el que es valora aquí un vers, encara que sigui exquisit com el seu.

Isabel Monsó

Amb Enric Viladot han sabut convertir l’antic segell de serveis editorials en una de les propostes més rigoroses i atractives del panorama català. No us perdeu el recent El diable al cos, de Raymond Radiguet, una novel·la breu dels anys vint que va fascinar Jean Cocteau pel seu caràcter provocador. Per la intel·ligència del seu agosarament, Viena és ja una editorial de referència.
 
[El Mundo, 8 de març de 2010]