Rosa Leveroni: cent anys (+5)

«És Maria Aurèlia Capmany la qui, en aquest text, ens explica el primer intent de portar a l'escenari Primera història d'Esther. El projecte va sortir d'una de les reunions que feien a cada d'Amàlia Tineo i, d'entrada, es tractava de fer-ne una "modestíssima lectura" soto els auspicis de l'Institut Francès que, en aquells anys, dirigia el geògraf Pierre Deffontaines i que s'havia convertit en refugi d'activitats culturals impulsades des del catalanisme. "Les lectures teatralitzades", explica la Maria Aurèlia, "eren fórmules d'èxit fàcil. Tenien molts avantatges: mínimes despeses (...) i la possibilitat d'esquitllar-se de la temible censura, que ho prohibia tot, i més especialment tot allò que reunís més de sis persones catalanoparlants. Cara alegre i cul batut ens reuníem, doncs, l'elenc que havia de representar l'obra, sota la direcció, la diversió i la riallada fàcil del propi Salvador Espriu. Ell mateix feia d'Altíssim si no recordo malament i menava la farsa amb tots els drets. No recordo qui feia de rei Assuerus, pot ser en Pau Verrié, o no, en Pau Verrié feia d'Aman, el meu paper era el d'Esterh i l'Amàlia Tineo feia de Secundina. La Rosa Leveroni feia una Vasti perfecta. Tant és així que per més bones actrius que he vist fer el paper de l'esquiva muller del gran rei, sempre sento la veu civilitzada de la Rosa Leveroni dient: "Net i clar no vull venir, / vet-ho aquí, pobre de mi!"»

Extret dAgustí PONS, Espriu, transparent (Barcelona: Proa, 2013), pàg. 281-282.

Leveroni escriví haikus al llarg de l’estiu i de la tardor de l’any 1938; sorgeixen, per tant, d’una unitat d’experiència i amb la inflexió característica de tota la seva obra: entre la celebració del breu moment de joia i la llarga evocació sofrent produïda per l’absència de l’amat. El gènere que els japonesos consagraren a l’efímer —a la percepció de l’efímer que es manifesta en la natura concreta i tremolosa—, Leveroni el fa virar, com abans ho havia fet Joan Salvat-Papasseit en El Poema de la Rosa als llavis, a l’estil amorós. Malgrat aquest argument dominant, però, hi és viu el sentiment de la natura, en la mesura que aquesta, de manera consubstancial, és associada a la figura present o absent de l’amant.

A l’hora d’articular una història de l’haiku a Catalunya, caldrà fer atenció en l’excepcionalitat del model formal que fixà Leveroni. Tot i que ens hem habituat a una descripció del patró sil·làbic de l’haiku segons l’esquema 5a | 7a | 5 —que en català s’ha plasmat en un 4’(+1) | 6’(+1) | 4’(+1)—, el cert és que la composició, ja en japonès, presenta una pauta acústica, dintre de l’esquema bàsic, força variable. Un simple cop d’ull a l’haiku d’entreguerres produït a Catalunya no fa sinó evidenciar aquesta vacil·lació. Precisament per això sorprèn l’encaix i la coherència a què, des de les primeres composicions, tendeix aquesta solució: dos versos hexasíl·labs lligats per la riquesa sonora que els atorga un joc de rimes masculines i culminats per un tercer vers que acostuma a ser de quatre síl·labes i acabament oxíton:

Com l’ametller florit

bandejo el meu neguit

les flors al vent.

Quant a les tankes, les primeres creacions de Leveroni es remunten fins al febrer de l’any 1940 i ja es gesten sota l’influx del mestratge directe de Riba, com s’infereix de l’assumpció del motlle de les 31 síl·labes repartides en versos tetrasíl·labs i hexasíl·labs femenins que ell estableix; o com deixa traslluir el detall d’una endreça, «Per a C. [lementina] A.[rderiu]», amb què ella rubrica aquesta composició poc coneguda:

L’ametller s’alça

de puntetes. Espolsa,

a la recerca

d’un horitzó propici,

la seva joia blanca. [1]

Escrita en temps de la floració de l’ametller, la delicada nota metafòrica revela la seva essència d’apunt impressionista, molt diferent d’aquesta altra peça, que data del mateix moment i que segons consta en manuscrit també és dedicada nominalment a Clementina Arderiu, esposa del poeta, per bé que no deixa de ser una evident resposta textual a aquest. [2]

Endreça

Sigueu propicis,

ametllers de Ciurana,

a qui recordi

les vostres vestes pures

com heralds d’esperança.

És un estilema leveronià l’ús freqüent de clàusules subjuntives o condicionals —com si així quedés subratllada la pulsió votiva de la seva lírica— en un gènere que sembla preferir, pel seu caràcter de consignació de l’aquí i de l’ara, períodes assertius i mode indicatiu. És aquesta la tessitura d’«Endreça», de fet un comentari explícit d’una tanka ribiana pertanyent al recull «de les quatre estacions» (i que duu data de 26 d’agost de 1937):

Penso en vosaltres

ametllers de Siurana,

blanca esperança

d’efímeres banderes

en l’aspror irremeiable.

Ametller en flor (1888), de Vincent Van Gogh

Revé al cor del poeta la imatge concreta dels ametllers en flor en una terra aspriva. Es tracta d’una imatge mental en una composició on tenen fort protagonisme dos substantius (esperança i aspror) i dos adjectius (efímeres i irremeiable) que hi atorguen una potent tensió elegíaca, que cal vincular a un fons heroic o epopeic al·ludit tant pel topònim (Siurana), com pel temps d’escriptura (plena Guerra Civil), com per la metàfora, en un primer terme visual, de les flors de l’arbre semblants a banderes. Aquesta és una de les dues tankes «de les quatre estacions» —d’altra banda una bella concreció escrita de l’apotema d’Ingres al·ludit per Riba en pròleg: «no és part de fora del traç, és part de dins»— a què Leveroni oposa una resposta, una resposta revertida en endreça i en una sort de vot, gairebé de pregària, d’excel·lent factura. El fet que aquest poema inauguri la sèrie de tankes de Presència i record és una manera força fina tant de reconèixer l’ascendent que hi té Riba, com de subratllar el sofisticat diàleg literari que, en bona part d’aquestes, hi manté.

[Extret d’Abraham Mohino i Balet, La tanka a l’estil amorós de Rosa Leveroni: flors al vent o de subtils i refinats diàlegs lírics, dins La tanka catalana, Tarragona: Obrador Edèndrum / Publicacions URV, 2011.]

[1] Tanka recuperada, com a peça pertanyent a la suite «Estampes de Montpeller» ―Jardin des plantes― en la secció «Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma» dins Rosa Leveroni, Obra poètica completa, Girona: CCG Edicions, 2010, pàg. 279.

[2] Ibidem, pàg. 94. Leveroni dedica una seqüència de quatre tankes a Clementina Arderiu, de manera que juntament a les dues referides cal considerar les següents: «Una ala ratlla | l’atzur, tremola l’aire. | L’aigua murmura | una cançó en la pica | que em parla d’enyorança.»; «Porten les roses | com un cansat somriure. | Sembla que vegin | com el mal ens mustiga, | i dolçament se’n dolen», recuperades respectivament en «Estiu, i» i «Les roses», a l’hora de confegir el volum Presència i record.