Salvador Espriu / Rosa Leveroni (2)

Una carta

Salvador Espriu, en una carta que tramet a Rosa Leveroni el 3 d’agost de 1951, mogut per un cert greuge que ell detecta en el pròleg que li ha ofert pocs mesos abans «com a padrí de confirmació» per encapçalar Presència i record, expressa un judici rotund sobre l'obra de l'amiga:

[...] T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit -essa. Un dels millors de la nostra lírica de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc., perquè parlo ben objectivament.

Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres i molt per damunt d’un Rosselló [-Pòrcel], un Teixidor, un Vinyoli o aquest teu servidor. Només se’t pot comparar, del nostre moment, en Villangómez. Dels més vells, en Carner. En Sagarra i l’Esclasans potser són més amples i prolífics que tu –i el primer toca més tecles–, però arrosseguen moltíssima ganga. En canvi, tu, no. El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim. No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses: de la rosa, del rossi- nyol, d’una tarda encalmada. No hi ha ningú, tampoc, que hagi cantat l’amor d’una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa. Recordes i emules Mme. de Noailles i totes les altres divines dones, etc. Clementina [Arderiu] i Maria Antònia [Salvà] queden, en conjunt, molt per sota de la teva veu. De vegades són cursis i tot sovint «nyonyes» i tu no ho ets mai.

Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsecament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tomarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible. Tu hauràs estat una dona, no mélaina, però sí mikrà, que haurà passat silenciosament per aquest món sense ficar-se amb ningú, mantenint la seva mare i guanyant-se valerosament la vida. Molts estúpids t’hauran ignorat a llur pas. Però, a l’hora dels anissos, els teus versos resplendiran, amb llur missatge de veritat i bellesa, i tu, siguis on siguis, sabràs amb un somriure, com jo ja ho sé des d’ara, que no has passat ni patit en va.

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

                                                                                                                     Salvador Espriu 

Salvador Espriu / Rosa Leveroni (1)

Pròleg a Presència i record (1952)

En un sol volum, Rosa Leveroni aplega ara, amb els epigrames i les cançons del seu primer llibre, tots o quasi tots els poemes que la seva exigència ha salvat per al nostre gaudi, al llarg d’una exemplar i constant labor de deu o dotze anys. Apadrinada en el seu baptisme literari per la més alta autoritat de les nostres lletres, un generós sentiment d’amistat l’ha portada avui a triar un ben modest padrí de confirmació. Però em tranquil·litza saber que la  maduresa poètica de Rosa Leveroni ha de convertir en fàcil acompanyament ritual aquest honrós i perillós encàrrec.

Posat, per tant, a assenyalar coses evidents i tan senzilles com la veritat mateixa, començaré per dir que la de Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo. I, encara més, l’única digna d’ésser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia i Clementina. Com aquestes dues grans dones, Rosa es vesteix d’humilitat per transformar en llum i claror de càntic els seus amors, le seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges. Si la primera ens mostra amb placidesa el secret ingenu de la seva terra paira, Rosa, més moderna i complexa, ens evocarà el seu pas pels camins del Maresme i el Conflent, l’aigua de Portlligat, meravelloses tardes a muntanya. A estones, els versos de Rosa atenyen la divina simplicitat d’algun «Wanderers Nachtlied» goethià:

                     

                      Uber allen Gipfeln

                      ................................

                      ................................

                      spürest du

                      Kaum einen Hauch...

També en la calma dels cims, preparada al repòs, Rosa sent a poc a poc com el silenci sonor va embolcallant la nit. I si Clementina ha passejat, en un immortal capvespre, entrellaçant, amb què va sempre amb ella, mots suprems per la Via Àpia, Rosa voldria, quan l’hora arribi, esdevenir font pura sota els cels italians i esperar allí la mort "com el company segur d’una bella jornada".

En els magnífics estramps de «Les notes greus», en el doll abundós de les seves «Elegies», descobrim a Rosa Leveroni la mateixa rotunda i sostinguda amplitud d’una Alice Meynell o d’una Caroline Norton, per exemple, però d’una fluïdesa superior a la de es esmentades poetesses victorianes. "I must not think of thee», «I do not love thee!–no! I do not love thee!». Aquests angoixosos crits, dictats per la moral puritana, no són absents de la lírica de Rosa Leveroni, sotmesa, però, a un lament més antic. Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer a perseguir per sempre l’impossible i trist amor "que no pot ser bandera, sinó secret de la fruita robada". Aquesta valenta sinceritat guanya el seu premi en les «Elegies de la represa», quan les albes tenen de nou tremolors d’íntim misteri i els jorns s’obren com una rosa escollida pels déus. I s’agermana amb el to profund de l’excepcional Clementina de Sempre i ara, en el primer poema de «Les absències» o en les bellíssimes «Invocacions», quan ens diu que, en arribar davant Déu amb les mans ben buides, el seu cor posseirà només una rosa, pobra florida del seu amor humà.

El fràgil artifici de la lírica japonesa ha temptat també, sota el mestratge de Cerles Riba, Rosa Leveroni, altrament experta traductora de tankas. Les que ella ha escrit tenen l’elegància del petit món de Matsuo Bashô o de Sora i suggereixen un clima equivalent al del conegut haikai de Kyoraï:

                      No vull amics,

                      oh, sobretot cap amic

                      quan contemplo les flors!

Enduta per la màgia de llur perfum, Rosa Leveroni s’endinsa pel clarobscur dels seus somnis, on l’esperen uns cavalls galopant en les mars coral·lines, ran de la mar sense rutes, en la frescor d’unes tranquil·les platges, en el solemne ritme d’uns alexandrins perfectes. Hem aconseguit ja l’arrel d’aquesta dilatada i sòlida construcció poètica, bastida per un gust segur damunt les més precises i rutilants paraules, damunt la música d’un pulcríssim llenguatge. L’harmonia de les cançons que sempre sento en pensar que la nostra poesia no ha pogut passar, al seu degut temps, per la disciplina de les escoles i les estètiques sorgides a l’escalf del Renaixement i el Barroc d’Itàlia i de Castella. Tanmateix, ella té el dret d’afirmar, com els dos primers versos de la seva esplèndida cançó «Cançó de mariners», que tots els vents airejaren la seva obra i tots els ports se li han donat.

          No he tingut la intenció de fer aquí un veritable comentari crític, ni l’ocasió ni el lloc no són a propòsit, ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tan breu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni. He parlat abans d’un simple acompanyament ritual. En deixar, doncs, el lector al llindar d’aquesta alta i delicada poesia, espero que, en veure de seguida que «és de bona sang qui talment enraona», no trigarà a escoltar amb plena admiració un cant que ve d’aquell indret on «no hi ha neu, i l’hivern no hi és llarg, ni mai s’hi veu pluja».    

Barcelona, març de 1950

Elegia del Conflent, musicada per Quim Xena i interpretada per Rosa d'Osor

La tanka catalana



Edició a cura de Jordi Mas López
Obrador Edèndum
Col·lecció Escriny: tadició i crítica
210 pàgines

ISBN: 978-84-937590-7-0
Preu 19 €



A partir del primer recull de tankes de Carles Riba, publicat l’any 1938, aquesta forma poètica d’origen japonès fou àmpliament conreada en la literatura catalana. L’empraren poetes de renom com Màrius Torres, Palau i Fabre, Salvador Espriu i Rosa Leveroni, però també d’altres no tan coneguts.

Els articles que figuren en aquest volum abasten tres grans camps. El primer comprèn reflexions sobre l’ús que de la forma japonesa importada han fet els poetes catalans. El segon camp aplega estudis sobre diversos aspectes d’aquest corpus poètic: les implicacions del seu origen forà i la seva categorització com a poesia menor; la presència de motius estacionals, com també el tractament dels sentiments i la disposició seriada en els reculls de tankes. El tercer camp, circumscrit a assaigs sobre la traducció i la creació poètiques, posa en relleu la importància que la tanka ribiana té encara en la nostra literatura.

El llibre aplega assaigs de Mercè Boixareu, Enric Bou, Denise Boyer, Rosa Delor, Miquel Desclot, Ramon Farrés, Jordi Mas López, Abraham Mohino Balet i Susanna Rafart, estudiosos de la literatura catalana del segle XX.

Última parada

D. Sam Abrams

Amb la publicació d’aquest gruixut i bell volum d’Obra poètica completa de Rosa Leveroni, el filòleg i professor Abraham Mohino ha arribat, després de 15 anys de dedicació abnegada, a la darrera parada en el seu trajecte particular de reivindicació de la poeta, narradora, memorialista i traductora. Obra poètica completa és un treball major que culmina un esforç sostingut que ens ha portat tota una sèrie de singladures parcials: Confessions i quaderns íntims (1997), La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004), Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d’amor i exili (2009) i La poesia essencial (2010). Ara podem veure com Mohino ha treballat de manera intel·ligent, ordenada, pausada i rigorosa.

L’aparició de l’Obra poètica completa Rosa Leveroni constitueix una notícia de primera magnitud per a tot el sistema literari, des dels lectors del públic general fins a l’administració pública, passant per la crítica, els poetes en exercici, el sistema d’ensenyament i el sector editorial. Per al sector editorial significa un exemple preclar de la voluntat de servir la literatura catalana i de superar la divisió absurda entre editors grans i petits o centrals i perifèrics. Per al sistema educatiu significa la possibilitat de recuperar activament una autora relegada a l’oblit. Per als poetes en exercici significa l’ocasió d’aprofundir en el coneixement d’una autora major. Per a la crítica representa l’avinentesa d’estudiar a fons un nou model de presentació d’una obra completa i de superar els tòpics fossilitzats que han soterrat la producció lírica de Leveroni ja fa massa temps. Per al públic lector significa l’accés directe a uns poemes absolutament necessaris. Per a l’administració pública significa un cas destacat de gastar correctament els seus recursos econòmics.

Com a objecte, Obra poètica completa és un volum àgil, ben dissenyat, ben imprès i d’una gran bellesa. El treball textual i d’edició és d’una gran precisió i saviesa. És més, Mohino ha demostrat, ja era hora!, que la filologia no és una ciència morta sinó que és una ciència viva i humana, no exempta de riscos i possibles excessos. Mohino parteix d’una base incontestable: un coneixement inqüestionable de la totalitat de la producció leveroniana i un domini exhaustiu de la tradició de la poesia catalana moderna. I a partir d’aquí l’estudiós ha pogut prendre amb encert totes les decisions que calia sobre la fixació del cànon de l’obra poètica de Leveroni.

Mohino ha incorporat a la tradició catalana un nou model d’obra poètica completa que es coneix en el món anglosaxó com el source book o llibre de les fonts. Això vol dir que el volum inclou tots elements que necessitem per acarar-nos amb l’obra lírica de Leveroni: els poemes amb el text ben fixat (tant els editats en llibre per l’autora com els no recollits fins ara i els rigorosament inèdits); les seves versions de poesia clàssica i moderna (també les publicades, les no recollides i les inèdites); els escrits diversos i dispersos que Leveroni va deixar sobre la seva poesia i l’art de la poesia; i una sèrie d’eines crítiques com ara els grans pròlegs que Riba, Espriu i Campany van escriure per encapçalar els seu llibres, els estudis de Abraham Mohino i Vinyet Panyella que obren i tanquen el magne recull, una cronologia extensa i una bibliografia selecta.

Redescobrir Rosa Leveroni

A hores d’ara, tots els lectors de poesia catalana moderna estan en fals perquè no han llegit l’obra poètica de Rosa Leveroni ni la coneixen a fons. A partir de la publicació d’aquest volum ens haurem de reciclar tots. Haurem de resituar-nos completament davant de la producció lírica de Leveroni. Haurem d’entendre que Rosa Leveroni és una de les veus més destacades del repertori del segle XX, una veu que encarna, amb precisió, el sentit dramàtic de la pèrdua que va provocar l’adveniment de l’era moderna.

I, finalment, podrem deixar enrere l’absurda boutade de Ferrater que la nostra poeta sabia escriure però no tenia res a dir. Obra poètica completa és una demostració innegable que sabia escriure i tenia moltes coses a dir. Algun dia haurem d’arribar a la conclusió que la duresa amb la qual Ferrater tractava certs escriptors com Maragall, Espriu, Teixidor o Leveroni sovint era una confessió encoberta d’enveges o deutes. En aquest sentit, Ferrater actuava exactament igual que Ernest Hemingway amb Gertrude Stein, Sherwood Anderson i F. Scott Fitzgerald.

Posem-nos tots a redescobrir Rosa Leveroni de dalt a baix. Aquest article l’hauria d’haver escrit Joan Triadú. Era un dels darrers encàrrecs que el director del nostre suplement David Castillo va tenir l’ocasió de formalitzar al seu crític estrella. Triadú sempre havia seguit amb el màxim interès i respecte el desplegament de l’obra de Leveroni, però no va tenir temps de redactar la seva ressenya. Vull pensar que subscriuria la meva visió de la importància indiscutible de la publicació d’aquest edició definitiva.

Font: Avui, Suplement de Cultura, 12.5.2011

El millor conte de Rosa Leveroni

Pere Guixà

En aquest assaig
s'inclou la reedició
dels contes de
l'escriptora

La prosa de Rosa Leveroni:

instantànies de l'ésser

Abraham Mohino i Balet

Vic: Eumo editorial, 2004. 286 pàgines

Només comentarem una cinquena part del llibre: la que aplega els nou contes que va escriure Rosa Leveroni (1910-1985). De la resta del volum -sobre la biografia, assaigs i diaris de l'autora-, se n'ocupa Mohino i Balet a les seves pàgines. Dels contes també se n'ocupa, però, com que estan emboscats entre tantes glosses i escolis, dubtem que els seguidors del gènere n'arribin a tenir notícia.

El 1989, Edicions La Sal ja va publicar-los, però no va ser una edició que tingués fortuna, ni que sancionés Leveroni com a narradora. A l'espera que tinguem una antologia general de la història del conte en català, una antologia lliure de sectarismes i que preparin els crítics de renom (una antologia que no ha de ser necessàriament per a Frankfurt, senyors!), aquí suggerim el conte que hi caldria seleccionar: "Pluja". En parlem al final.

Portada de la
primera edició
dels contes de
Rosa Leveroni

Leveroni va escriure contes amb intermitència i, si bé en alguna pàgina va mostrar dilecció pel gènere, en altres està segura que algunes revistes els hi publicarien (van ser El Pont i Ariel). Tot plegat fa pensar si la creació anteposava la certesa de publicació a la necessitat (això, com molts autors demostren, no n'atenua obligadament el valor).

El perill del relat és tant curtejar en l'anècdota com excedir-s'hi. Això passa a "L'alarma" o "L'estranger", peces que transcorren en l'àmbit de postguerra. No passa tant -i encara- a "Retorn", conte que va compilar Joan Triadú a l' Antologia de contistes catalans i que és bon exemple del realisme de Leveroni, un realisme que admet la renovació psicològica dels autors de principi del segle XX (Katherine Mansfield és la gran influència de l'autora, tot i que no se sap si en va llegir algun conte), però no les tècniques.

Si la forma no auxilia el contingut, el resultat és "Divertimento", conte sobre una botiga on les clientes s'emproven cotilles fins que l'amo dóna un cop d'ull a l'emprovador. A "L'horta" l'autora evoca una infantesa, mentre que "L'oda", si més no, té l'interès que recrea la campanya que cap al 1936 la FAI va fer per legalitzar l'avortament (mitigada per la contracampanya de molts intel·lectuals). Segons Mohino, els amants del conte són Leveroni i Ferran Soldevila; Manuel acaba suggerint a la seva companya que avorti. Hi ha una obsessió de Leveroni: l'home, infatuat de prestigi social, es mostra per fi pusillànime i prosaic, mentre que la dona, en descobrir-ho, se sent més decebuda que autopagada per confirmar tal sospita.

"El viatge a Itàlia" i "La nit" són les peces més llargues, on s'esvaeix l'efecte d'anècdota estirada dels contes en conjunt. En llegir la primera, pensem en l'intent que cap als anys vuitanta es va fer per impulsar la literatura de gènere. Es va treballar per la literatura eròtica, policíaca, de ciència-ficció... ¿i la rosa? Llegint "El viatge a Itàlia" entenem que l'esforç hauria estat una tautologia. A "La nit" Leveroni dilueix una mica l'almívar. La relació equívoca que mou el protagonista masculí i la narradora ens fa pensar que el que anomenem subtext no és sinó allò que els personatges, més que no pas la forma, no expressen. L'autor i el lector moderns titllen de cursileria eludir la descripció de l'acte sexual; el lector avisat -menys innocent, menys modern- intueix la possibilitat que el codi moral d'una època es transformi, en una fase posterior de la història literària, en una tècnica vigent.

Alguna cosa semblant passa a "Pluja", però amb un afegit menys làbil. L'autora excel·leix en la sensació de desenfocament que crea sobre la realitat (artísticament, és l'única opció de reflectir la impossibilitat de certesa sobre qualsevol impressió i pensament que suscitin els altres), i aconsegueix aquest efecte amb un joc de desequilibris i correccions sobre un mateix fet, fins i tot de lleus contradiccions. El forceig harmònic entre estil i història -present des del primer paràgraf- es revela una clau narrativa. Temàticament, hi ha el motiu de "L'últim te" de Dorothy Parker (l'amistat d'un home i una dona que es diuen, tot i tenir-lo al davant, qui els agrada). Amb la sèrie de contratemps que passen a la festa (no arriba el músic, es formen grupets segons el grau de verbositat i alcohol) el relat llisca cap a un espai que frega la irrealitat. Al final, la sortida dels amics al carrer els allibera de la convenció social i el lector pensa que sovint és bo abatre la unitat temàtica si hi guanyen -dos per u- la versemblança i l'atmosfera.
 
El País, 2 de juny de 2005

Amistat del braç

Enric Blanes

Jordi Cornudella en fa una anàlisi magnifica, entre les millors que s'han escrit d'un poema de Ferrater, en el seu "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988. La subscric malgrat un error de detall en la interpretació que fa de les paraules finals, aquella metàfora coordinada tot d'una, amb una el·lipsi immillorable, que Ferrater enceta en el penúltim vers: "i el súbit trenc / d'una corda del cello, la més baixa.". Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però es pensa que la corda del violoncel es trenca, desorientat per trenc, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena. A partir d'aquí Cornudella força la lectura, ja que la confusió li fa veure un escreix de sentit en el final del poema que ha de "posar en relació amb un trencament significatiu del protagonista" (la cursiva és meva). Tanmateix, la badada no el fa desbarrar gaire; em sembla vàlida i pertinent per a molts poemes la distinció que acaba fent entre el jo objectiu protagonista de l'escena i el jo subjectiu de la veu que traspua l'enunciat, l'actitud del qual en determina la significació --com va apuntar el mateix Ferrater, "quan escric poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació". En fi, que subscric la lectura de Cornudella amb una discrepància de detall que em fa veure "Amistat del braç" com un poema menys dramàtic, més elegíac que no ell.

En llegir aquest poema, la Maite va pensar, a propòsit de la darrera metàfora, en Rosa Leveroni. Va recordar la vuitena de les "Elegies dels dies obscurs", ara a la pàgina 170 de la impagable edició d'Abraham Mohino de l'Obra poètica completa (Girona: CCG Edicions, setembre de 2010, 558 pàg.). L'al·lusió és claríssima, molt intencionada:

Aquest so greu de corda adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora

deixada per la mort perquè et recordi,

amor adolescent. És la teva ombra

que en l'alta solitud dels camins aspres,

el braç acollidor, va fer-me ofrena

d'aquest repòs segur, oh flama pura

del meu amor passat, present encara

en el somriure las d'un món que porta

el pes de tots els morts en les florides

de cada primavera renovada.

Ets el meu port tancat on de l'inútil

navegar procel·lós veig la tristesa

i el conhortament... Ombra benigna

que m'acompanya el cant atemperant-lo

amb unes notes greus, serva'm els braços

eternament oberts...

Copio un paràgraf de les Confessions i quaderns íntims, un paràgraf en què Leveroni explica que ha rellegit el seu dietari; que li ha portat records; que li ha fet pensar en la presència creixent, obsessiva del seu amant: "Continuo l'excursió pel dietari i em resulta fortament interessant. La simfonia --deixa'm emprar una imatge-- d'aquests darrers anys de la meva vida --des de l'entrada a l'Escola-- té alguns temes que s'alternen [en?] l'actualitat: L'eufòria de senitr-se viure amb plenitud intel·lectual i física. La inquietud innominada, angoixosa, amb un cert reguts d'infern. La constatació d'influències diverses, sentimentals i intel·lectuals... Molt aviat, però, de primer suaument, d'una manera imperceptible gairebé, apareix el 'leitmotiv': tu. Un 'leitmotiv' que es diversifica en variacions, però que no perd mai la seva essència. A mida que avança el temps va esdevenint més acusat i més ferm, i els altres motius queden reduïts a l'acompanyament. Arriba a ésser un 'leitmotiv' obsessionant, que apaivaga tots els altres sons. Tan obsessionant que el dietari sofreix diferents col·lapses. Apareix aleshores aquest Llibre de l'amor [no en cursiva sinó en versaletes en el text editat per Pujol i Mohino]. La simfonia ha finit, sols queda per ara l'apassionat violoncel solista amb el mateix 'leitmotiv'..." (pàg. 81-82).

El poema de Leveroni forma part d'un grup d'onze elegies aplegades sota el títol "Elegies dels dies obscurs", d'un to, admirablement sostingut, dominat per l'enyorança i l'exaltació continguda, ben diferent del d'"Amistat del braç". Les evocacions del passat no comprometen Ferrater sentimentalment. Hi manté sempre la distància respecte al motiu --fins i tot en un poema tan personal com "In memoriam"--, un principi que havia explicitat al text que cloïa Da nuces pueris. I encara, en contrast amb Leveroni, tria un motiu ben poc agraït, un viatge amb metro i un contacte quasi fortuït.

Comenta també aquest poema Jordi Julià, a L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, pàg. 76. Diu que té com a origen "Confession", de Baudelaire. La font és bona; Ferrater tenia sens dubte aquest poema al cap, que per cert acaba amb una estrofa que ens obliga a pensar en el poema següent, "La confidència", que apareixia acarat amb "Amistat del braç" en l'edició original i en la definitiva de Cornudella de Les dones i els dies:

J'ai souvent évoqué cette lune enchantée,

Ce silence et cette langueur,

Et cette confidence horrible chuchotée

Au confessional du cœur.

Finalment, cal considerar la possible relació d'aquest poema amb "Amistad a lo largo", de Jaime Gil de Biedma.